Jardins eco-estètics

Reflexionem per un moment sobre la imatge que tenim en ment d’un jardí ideal, ja? Segurament a la majoria li haurà vingut a la ment un jardí de colors vius, amb arbres sans i ports alçats, flors d’intenses tonalitats, fragàncies agradables i, possiblement, un tapís de gespa suau al tacte i refrescant a l’aroma.

O potser siga una imatge diferent, amb una zona d’hortícoles i aromàtiques i unes belles enfiladisses la fulla de les quals a la tardor adquireix un to vermellós de bellesa exquisida. O més aviat un racó amb una font on se sent el discórrer de l’aigua que cau a un estany on hi ha uns peixos de colors i, al costat d’ell, un banc en el contemplar unes tanques mil·limètricament retallades i que circumden un elegant exemplar del nostre arbust favorit.

Hort del Jardí Botànic de la Universitat de València

Totes aquestes opcions són possibles, o poden ser altres diferents, depenent d’allò que existeixca en el nostre ideal. Però cadascun amb el seu, açò sí. I estic convençut que quasi en cap d’aqueixes imatges ideals contemplem la possibilitat de veure fulles seques o mossegades pels insectes, flors marcides, fongs, plantes malaltes, tiges barrinades, ferides, restes vegetals sobre el sòl, creixement desigual, pugons, erugues, i un llarg etcètera d’elements que no formen part de les portades de les revistes de decoració exterior. I és que, més enllà de l’imaginari gòtic, la gent no sol contemplar el seu jardí ideal com alguna cosa decadent.

Pense sobre açò i advertisc que el món de la jardineria també forma part d’aqueixa estètica programada, com el món de l’estètica facial o corporal, o el del disseny del cotxe o de la casa ideal; l’ideal de bellesa que se’ns ofereix i incita i que se suposa que tots hauríem de desitjar. La cara, el cos, el cotxe, la casa i el jardí immaculats, solament per a la foto, per a l’instant perfecte i inassolible, però per res més, oblidant que un jardí està viu i que, per tant, respira, muta i, per descomptat, canvia.

La vida és un procés constant de canvis biològics en els quals la mort és part del procés vital 

I estar viu significa també morir. La vida és un procés constant de canvis biològics en els quals la mort és part del procés vital. En els boscos, on l’acció de l’ésser humà no és part de la seua gestió, les fulles cauen, les flors es marceixen, els arbres moren, la molsa es desenvolupa sobre elements que es descomponen, els fongs formen part de l’equilibri natural, els insectes conviuen amb la resta d’éssers vius, el creixement és desigual, i tot açò forma part de l’escenari, de l’espectacle, de la natura.

No obstant açò, als jardins que se’ns mostren com a ideals no hi ha ni rastre d’elements moribunds i decadents, més enllà de com de bucòlica és una estampa tardorenca. La qual cosa no és d’estranyar, ja que no descobrisc res nou en afirmar que la nostra societat viu d’esquena a la mort, a la malaltia i la senectut: ni es parla d’elles més que en fredes estadístiques ni, per descomptat, està visible en el dia a dia, bé ens encarreguem de recloure-les i apartar-les. Potser per aquest motiu, quan la mort o la malaltia ens sorprenen i ens toquen de prop, patim tant.

Cal posar en valor la bellesa de la decadència vegetal

Vivim en una societat que fa de la bellesa efímera un desig ideal constant i permanent i que aparta a la mort, el vell i el malalt del procés vital del que formen part. I així ens va.

L’ecologia, com a ciència, assumeix i integra cadascun dels processos que formen part de la natura, inclòs el de la decadència, com a procés renovador del sistema. Sobre la base d’açò, considere que la jardineria ecològica no hauria de renunciar a incorporar en la seua gestió els elements del sistema que han superat la seua etapa decorativa climàtica i d’aquesta manera mostrar la bellesa del procés complet de la vida vegetal en la jardineria.

La descomposició vegetal és part del procés. Amagar-lo no és necessari. Carmen i Ana, les jardineres del Botànic ens expliquen com fer un bon compost

Amb açò no vull en absolut donar a entendre que la jardineria ecològica hauria de ser una sèrie de plantes abandonades al seu desenvolupament natural; la jardineria, com a tal, és l’art de l’acció de l’ésser humà sobre els elements vegetals per a l’ús i gaudi del mateix i, per tant, el tractament que l’ésser humà fa d’aqueixos elements és essencial per al seu desenvolupament. No obstant açò, considere que la jardineria ecològica hauria d’incorporar elements del procés ecològic complet que la jardineria tradicional deixa de costat. Potser els troncs dels arbres secs haurien de conformar els llistons d’unes jardineres? Potser unes enfiladisses servirien per a ocultar algun element arquitectònic? Tal vegada és l’hora de no amagar els elements de creació del compost o d’implantar el nostre xicotet rusc que, alhora que pol·linitza, omple de vida i ens dóna una mica de mel?

Entendre que aqueixa fulla que cau -potser se solta- de l’arbre, i roman i es descompon en el sòl sota les branques és, sens dubte, part del procés; i és també bellesa, necessària bellesa.