El jardí com a necessitat

Quan parlem de les necessitats bàsiques de l’ésser humà, és habitual que pensem en aquelles que Maslow va descriure en la seua famosa piràmide o jerarquia de les necessitats humanes com a fisiològiques: alimentar-se, dormir, evitar el dolor i mantenir la temperatura. Posteriorment, i seguint al mateix autor, vindrien les necessitats de seguretat i protecció (seguretat física i de salut, de recursos i d’habitatge), les necessitats socials (de relació i d’adaptació social), les necessitats d’estima i reconeixement i, finalment, en la cúspide de la piràmide de les necessitats humanes, l’autorealització. Dins d’aquesta última, Maslow assenyala una llista de necessitats compulsives que considera que són necessàries per a ser feliç, entre les quals es troba la bellesa.

La bellesa com a element necessari per a ser feliç. Sona bé.

J. Finkelstein (Wikimedia Commons)

Per què fem jardins

Fa uns anys escoltava habitualment un programa de radi de la BBC que es diu The Why Factor. En cada programa s’aborda un tema en concret que tracta d’esbrinar per què els éssers humans realitzem cert tipus d’activitats: per què escalem muntanyes, per què escrivim poesia o per què ens sentim atrets pel mar, per posar alguns exemples de la seua temàtica. Una vegada em vaig sorprendre en trobar-me amb un programa en el qual es parlava de per què les persones fem jardins (podeu escoltar-ho punxant ací).

Tot el programa, conduït per Helena Merriman, em va semblar molt interessant. No obstant això vull destacar dues anècdotes que em van sorprendre especialment —la primera sobre la Primera Guerra Mundial i la segona sobre la presó de Guantánamo— i que considere que vénen molt al tema que ens ocupa.

Segons s’explica en el programa, una vegada acabada la Primera Guerra Mundial, es van trobar algunes zones de jardins incipients a les zones properes a les trinxeres de tots dos bàndols, envoltades de destrucció i ruïnes. Posteriorment, es va corroborar que, mentre passaven les setmanes i els mesos sense modificar la línia de les trinxeres, els soldats van tractar de realitzar xicotets jardins a les zones pròximes on es trobaven, i que fins i tot demanaven per carta als familiars que els enviaren llavors i manuals de jardineria perquè tenien necessitat de veure vida i bellesa entre tanta desolació.

La segona qüestió abordada en el programa que em va cridar l’atenció se situa en la presó nord-americana de Guantánamo, a Cuba. En l’entrevista realitzada en el programa a un advocat, aquest explicava que una vegada va haver de visitar a un pres que encara no coneixia i que li van recomanar que li portara revistes de jardineria. L’advocat es va sorprendre per aquest fet, i així ho va fer. Quan va conèixer al pres li va preguntar per a què volia aqueixes revistes i aquest li va comentar que per a aprendre a millorar el jardí que estaven conreant. L’advocat, llavors, li va preguntar si els deixaven tenir eines i plantar en el pati i aquest li va respondre que no, que guardaven les llavors de les fruites i hortalisses que els donaven per a menjar i les sembraven. Per a fer-ho, utilitzaven culleretes de plàstic o les pròpies mans per a treballar la terra. L’advocat va reflexionar sobre aquest tema i després comentava que, més enllà del lloc en què ens trobem, l’instint humà per crear vida sempre roman.

Ara Pacis / Jose Antonio (Wikimedia Commons)

I sembla que aquesta necessitat d’associar vegetació amb un estat de benestar ve de molt més arrere: les antigues civilitzacions d’Egipte, Mesopotàmia i Pèrsia ja feien ús de la jardineria amb finalitats ornamentals diversos segles abans de Crist. Per posar un exemple concret, si ens remuntem a l’època romana, l’any 13 a. de C., el Senat va acordar consagrar el Ara Pacis, un altar, a l’anhelada pau que el poble romà portava dècades esperant i en l’ornamentació del qual es poden trobar fulles d’acant, vinya, heura, llorer, palmeres i flors de tot tipus que, al costat dels animals representats entre les mateixes, simbolitzen el retorn a l’edat feliç i pacífica.

Arribats a aquest punt, no puc sinó preguntar-me si la necessitat d’envoltar-nos de vida, i bellesa, no és més bàsica del que estableix Maslow. Quant de bé ens fa la jardineria sense que en siguem conscients?