Ecologia del bosc urbà
Una reflexió sobre la planificació i la gestió dels espais verds i les zones enjardinades en les nostres ciutats, una crítica constructiva que aporta alternatives basades en un canvi de model que situa a l’ésser humà com a element dinamitzador que sap aprofitar el valor de la diversitat com a vertader factor d’evolució.
La forma d’un lloc ens mostra la seua història natural i cultural. Tot se sotmet al cicle continu dels processos naturals. Els processos són dinàmics i qualsevol apreciació actual d’un paisatge hem de situar-la en aquest context, un breu instant dins d’una evolució constant. El paisatge observat és conseqüència d’aquesta evolució, encara que existeix la tendència a contemplar els fenòmens naturals com a successos invariables en el temps.
Contemplar un paisatge adquireix un significat molt diferent quan l’observador és conscient del dinamisme de la natura. Aquesta mateixa reflexió pot aplicar-se a les ciutats: la fisonomia urbana és fruit dels successius canvis econòmics, demogràfics, polítics i socials que han impulsat un versàtil procés evolutiu. Per tant, el paisatge de la ciutat no escapa al concepte de procés.
No obstant açò, ocorre amb freqüència que, per analogia a la visió que es té dels inerts espais construïts, també la creació i la gestió de parcs i jardins es consideren forces estàtiques que han de mantenir el seu estat inalterable. Però les comunitats vegetals canvien i evolucionen en resposta a les energies de la natura, seguint unes lleis que difereixen bastant de la nostra errònia consideració.
Seria senzill basar el disseny i manteniment del verd urbà en el concepte de procés per a aconseguir una gestió integrada i contínua, i d’aquesta manera planificar el desenvolupament futur del paisatge amb l’ésser humà com a element dinamitzador. Però l’actual paradigma antropocèntric entén l’art i ciència de la jardineria com l’ideal de la natura controlada, on prevalen la immediatesa, l’ordre i el control, amb una estètica sotmesa a criteris allunyats de l’ecologia, que accedeix a pagar l’alt preu d’un considerable malbaratament de mitjans tècnics, econòmics i humans per a aconseguir-ho.
És necessari un nou paradigma que permeta reivindicar el valor de la diversitat i facilitar la integració i visualització dels processos naturals en el paisatge urbà. Únicament des del compromís ètic podrem dinamitzar llocs en la ciutat on puguen desenvolupar-se paisatges diferents als ecosistemes naturals, però amb capacitat de proporcionar espais saludables i diversos.
Durant molt temps, el principal problema ha sigut la percepció de la ciutat com a separada dels cicles naturals que sostenen la vida, entendre les interrelacions i connexions que tenim amb la resta d’éssers vius ha de començar en els llocs que habitem. En cas contrari, ens trobem amb la paradoxa de “conèixer” millor la natura de llocs remots, a través de parcs temàtics i jardins replets de plantes exòtiques, que la del nostre entorn, l’hàbitat en el qual generem contínuament experiències, pròpies i directes, en plena interacció amb el medi.
Traslladem els nostres errors com a societat a la nostra planificació de zones verdes i espais enjardinats, fomentem la dependència de recursos externs per a convertir arbres i arbustos en malalts crònics i pretenem millorar les seues condicions de creixement i desenvolupament des de la solitud de l’individu.
La solució no es troba en l’aplicació sistemàtica de pegats quan descobrim els símptomes d’un problema, hem de generar entorns més sans i permetre l’acció de la natura en la ciutat, no és suficient la creació d’àrees verdes domesticades que s’adapten a urbs contaminades. La solució tampoc és una jardineria ecològica reduccionista basada en un simple canvi de recursos síntesi química per productes “ecològics” i en substituir plantes exòtiques per plantes autòctones, hem de parar i fer un pas arrere, observar el conjunt i aprendre del medi natural.
La sociologia de les plantes ens ha de marcar el camí a seguir. En ella es troba la vertadera solució, l’aliança d’arbres, arbustos i espècies herbàcies genera aqueixos entorns més saludables i proporciona una estètica fonamentada en l’harmonia del conjunt. Fa falta la implicació de tècnics i jardiners amb una nova mentalitat més ètica i ecològica que siguen capaços de convertir-se en agents “urbeambientals” la funció dels quals siga facilitar els processos naturals i fomentar la biodiversitat.
L’objectiu de la nostra proposta és transformar la ciutat en un lloc per a viure millor, col·laborant amb la natura, aprofitant la seua força basada a aconseguir l’equilibri que li permet ser autosuficient, aportant un disseny alternatiu al verd urbà que convertisca els fràgils paisatges conreats, dependents de la tecnologia i d’altes aportacions d’energia, en petits boscos, connectats i estructurats en comunitats de plantes que col·laboren entre si, amb els avantatges que els reporta les seues diferents condicions de creixement i les sinergies que generen, obtenint d’aquesta manera el major benefici possible amb el menor consum d’esforç i energia.
