Rejalguera, planta del mes de febrer al Botànic

Una mica de descripció botànica

La rejalguera, amb nom científic Solanum vespertilio, pertany a la família de les Solanaceae. Si et preguntes quin és el seu aspecte, és un arbust frondós i poc ramificat, amb una alçada d’entre 60 i 120 cm. Està dotat d’un dens toment (capa de pèls) que s’estén per tots els òrgans de la planta, tot i que és més dens a les parts més joves. Les branques i tiges estan cobertes per una gran quantitat d’espines verdoses agudes, d’entre 0,5 i 1 mm. Les seues fulles es distribueixen de forma alterna, amb un llarg i gruixut pecíol (rabet que uneix la fulla a la tija). A més, aquestes són senceres, afieltrades i de tonalitats verd-grisenques. A la làmina foliar, els nervis es troben ben marcats, i el central es troba cobert d’espines. Pel que fa a la seua forma, les fulles presenten una base cordiforme, és a dir, amb forma de cor.

Les flors de la rejalguera tenen una bellesa exuberant. Són de color porpra a violeta blavós intens, i la corol·la és zigomorfa, és a dir, que no és simètrica. La seua flor té 4 pètals desiguals, amb un marge sinuós, els pètals superiors són de menor tamany, i els inferiors són més allargats, amb l’àpex (la punta) una mica corbat. Se solen trobar reunides en grups de 5 a 10 flors i es distribueixen per tota la planta. Poden ser tant hermafrodites com masculines, i ambdues tipus de flors poden estar al mateix exemplar. Té quatre estams (òrgans masculins que produeixen i contenen el pol·len) de grandària desigual, o dit d’altra manera, heterandria. En aquest cas, hi ha tres estams curts a la part superior de la flor i un altre allargat i corbat a la part inferior. El gineceu (conjunt d’òrgans femenins d’una flor) de la nostra planta té un color blanquinós-violaci, és tan llarg com l’estam inferior i també està corbat.

Per últim, els fruits de la rejalguera són una mena de baies redones, carnoses i pedicel·lades, és a dir, amb un rabet que les subjecta a l’eix. Podem dir que, per la seua aparença, els seus fruits són com una xicoteta tomaca ataronjada.

Temps de flors i fruits

Pot ser una mica decebedor, però en estat silvestre la floració i fructificació de la rejalguera és més be escassa. Tanmateix, aquesta fase és pràcticament contínua des de novembre fins a agost, tot i que depén del règim de pluges. Al Jardí Botànic, les flors i fruits de la nostra planta destacada apareixen a mitjan hivern i duren fins al final de la primavera, de forma que si téns curiositat, ara és la millor època per a fer-li una visita a nostra amiga canària.

Què difícil de trobar!

Quan parlem de la seua distribució no exagerem si diem que és molt restringida, ja que estem davant d’un endemisme exclusiu canari que habita únicament a Tenerife i al nord de l’illa de Gran Canària, on tan sols hi ha uns escassos exemplars. Quant al seu hàbitat actual, la rejalguera prefereix zones d’elevada pendent com poden ser enclavaments pedregosos amb matolls termoescleròfils (formació vegetal pròpia de climes mediterranis, amb vegetació de fulla perenne que pot resistir la sequera de l’estiu). Tanmateix, l’hàbitat que ocupa actualment pareix no presentar les condicions òptimes per al seu desenvolupament, de forma que pot tractar-se d’una zona de refugi contra l’herbivoria o la competència amb altres espècies vegetals millor adaptades.

Figures de protecció que ajuden a conservar-la

La rejalguera ha patit un declivi poblacional gradual en les últimes dècades. Açò ha passat perquè la planta està sotmesa a amenaces i factors que posen en perill la seua supervivència. Alguns ja els hem comentat, com ara l’herbivoria i la competència amb altres espècies; concretament, espècies exòtiques com l’Atzavara americana o diverses espècies del gènere Opuntia, que fan retrocedir l’hàbitat òptim de la rejalguera, ocasionant dinàmiques de competència. Amb tot, si aquests factors se sumen a la profunda transformació de l’hàbitat ocasionat per l’evolució massiva de l’urbanisme amb finalitats turístiques, ens trobem amb la realitat de que la rejalguera es troba en perill d’extinció.

Amb l’objectiu de garantir la seua supervivència i prendre mesures per a la seua conservació, Solanum vespertilio va ser inclosa al Catàleg Espanyol d’Espècies Amenaçades en la categoria de “En Perill d’Extinció”, i també forma part del Catàleg Canari d’Espècies Protegides. A més, com que totes les espècies declarades en perill d’extinció han de tenir-ne un, al 2008 es va aprovar el seu pla de conservació, que contempla algunes mesures com ara la creació de neopoblacions en determinats punts del nord de Gran Canària o la seua conservació ex-situ en bancs de llavors i jardins botànics.

Una planta ben curiosa

Com ja hem dit abans, la rejalguera és un endemisme canari de distribució molt reduïda, únicament present a Tenerife i Gran Canària. De fet, va haver un temps que aquesta planta es va considerar extinta a l’illa de Gran Canària, donat que els botànics P.B. Webb i S. Berthelot la van localitzar en diverses localitats a mitjan del segle XIX, però sembla que durant pràcticament tot el segle XX va desaparéixer. Afortunadament, a la fi del segle passat es va trobar una nova població, la qual ha sigut de gran valor botànic, ja que ha permés l’estudi taxonòmic de l’espècie S. verpertilio i la comparació amb els individus presents a l’illa de Tenerife.

I ara ve la sorpresa! A partir de l’estudi i atenent a criteris ecològics i morfològics, es va determinar que les plantes de cada illa pertanyien a una subespècie distinta. Així, S. vespertilio es va separar en dos subespècies: Solanum vespertilio subsp. vespertilio per a les plantes de l’illa de Tenerife, i Solanum vespertilio subsp. doramae per a les plantes de l’illa de Gran Canària.

D’aquesta forma, a Tenerife anomenen a la planta com rejalgadera (en valencià rejalguera), mentre que a Gran Canària la planta té nom i cognoms: rejalgadera de Doramas. A més, hi ha un altre nom per aquest endemisme: tomatito, i és que els seus fruits s’assemblen un poc a les tomaques, no creieu?