L’arbre a la ciutat, i al Botànic!

El Jardí Botànic de la Universitat de València està dedicat tant a la recreació i la cultura com a la docència i la investigació, i una representació clara d’aquest tàndem és la jornada L’arbre a la ciutat que va acollir el passat abril, organitzada per l’Ajuntament de València. Aquest esdeveniment va reunir tota mena de perfils, com professionals de la gestió municipal, institucions, organitzacions, personal universitari i representants de la ciutadania. Tots ells compromesos amb el foment, la reivindicació i la gestió de les zones verdes urbanes, que van compartir amb un nombrós públic les seues idees, línies de treball i conclusions al voltant de l’arbrat urbà. En aquest sentit, vaig a aprofitar espores per a contar-vos tot el que allí es va parlar.

Inauguraren la jornada Nacho Lacomba (cap del servei de jardineria sostenible de l’ajuntament de València), Inma Bascón (vicepresidenta de l’Associació Espanyola d’Arboricultura), Emilio Barba (catedràtic en ecologia i encarregat de les polítiques de canvi climàtic a la Universitat de València)  i Pedro Torrent (representant de l’Ajuntament de Sevilla), i donaren unes pinzellades interessants sobre temes com la consideració del “verd públic” com a mitigador en el context d’emergència climàtica, o la importància de l’arbrat urbà no tant per la seua estètica sinó pels seus serveis ecosistèmics: d’aprovisionament, suport, augment de biodiversitat, regulació de la qualitat de l’aire i la temperatura, etc.

Santiago Beruete i la filosofia del verd

Santiago Beruete, protagonista de la primera ponència, és antropòleg, doctor en filosofia i te creacions literàries com “Libro del ajedrez amoroso”, “Verdolatría”, “Jardinosofía” o “Aprendívoros”, i oferí la perspectiva més filosòfica i poètica sobre la figura de l’arbre. Entre les seues aportacions parlà de que “no podem concebre una bona vida sense la presència tutelar dels arbres”; de que “necessitem la saviesa dels arbres per a aclarir la incògnita del l’equació del futur”; també de que “venerem els arbres, però estem en guerra amb ells”; “omplim els nostres pulmons amb l’alé de les seues fulles”; i “l’arbre representa la metàfora per excel·lència de una economia regenerativa”.

A més a més, Santiago va oferir unes idees molt reveladores, apuntant que les ecòpolis, finançades per empresses tecnològiques, s’han convertit en una estratègia propagandística que legitima les desigualtats socials. En aquest sentit, emmascaren l’explotació immobiliària, el consumisme i l’explotació turística, originant les anomenades bombolles de riquesa, illes de sostenibilitat o amb altre nom, els oasis per a rics. Per últim, finalitzà puntualitzant que les plantes, i en concret els arbres, desafien el nostre zoocentrisme, al·legant que sense la “màgia” de la fotosíntesi no existirien les piràmides, ni la democràcia, ni cap de nosaltres.

Des del Jardí Botànic  

Jaime Güemes, director del Jardí Botànic de la Universitat de València va oferir una visió més científica, i es va centrar en les problemàtiques i reptes que suposa la gestió de l’arborat urbà. En la seua opinió, una de les qüestions més preocupants és la plantació d’arbres en les alineacions viàries (grans vies, avingudes i bulevards), que es poden per a modelar o rectificar la seua dimensió i açò els fa acumular pes en zones dèbils, cosa que en un futur pot suposar un risc de caiguda i en conseqüència, un perill per al propi arbre i la ciutadania. A més, com que l’arbre creix en altura i en diàmetre tota la seua vida, és rellevant seleccionar quines espècies son les més adequades en cada espai urbà, perquè “no podem pensar que els arbres caben en qualsevol lloc”, va apuntar Jaume.

Altrament, el segellat dels sòls constitueix altre gran problema, perquè des de la segona meitat del segle XX el segellat dels carrers es va generalitzar a les ciutats, actuació que provoca una pèrdua de la capacitat de filtració, permeabilitat i porositat, totes elles propietats necessàries per a que el sòl puga acollir vegetació arbòria. A més, comentà que la modificació del nivell del sòl debilita l’escorça dels arbres, i deriva en problemes de conductivitat, que en el pitjor dels casos provoca la mort. Igualment, afirmà que les arrels no són un element de suport de l’arbre per se, sinó que la seua principal funció es captar aigua, i de forma secundària pot fer de suport en el sòl, tot i que no sempre ocorre.

Tingué també temps per a la capitalitat verda europea, i Jaime considera que la raó del guardó és precisament per la seua superfície arborada, que es tradueix en el control de la temperatura i la qualitat de l’aire o la reducció de les malalties. Malauradament, aquests beneficis pareixen no afectar la tendència de la ciutat en matèria de cobertura verda, donat que dos de les places inaugurades recentment (la Plaça de la Reina i la de Bruixes) estan completament segellades i amb arbres plantat en cossiols, una solució ambientalment incorrecta. La visió esperançadora vingué al final, assenyalant alguns dels punts positius del Pla Verd i de la Biodiversitat de València, com ara la alternativa de la Plaça de l’Ajuntament, que a diferència de les anteriors places, té dissenyat arborat. Tot i que, assegurà, que cal pensar en altra varietat d’espècies de cara a les noves plantacions, donat que el clima canvia a gran velocitat i haurem d’anticipar-nos mitjançant la selecció d’espècies resistents al clima que tindrà València en 30 o 40 anys.

La gestió municipal

Des d’aquesta perspectiva parlà Félix Martínez, cap tècnic de l’Ajuntament de València, aportant  dades concretes: a finals de 2023, el total d’arbres a la ciutat de València se situava en 419.034 arbres, dels quals més d’un terç estaven gestionats pel servei de zones verdes i arborat viari de conservació municipal. Així, la superfície de cobertura vegetal a la ciutat és del 10’6%, de la qual una proporció important està als jardins del llit de l’antic riu Túria. Entre les espècies plantades a la ciutat, més de 300, predominen el pi blanc (Pinus halepensis), el taronger (Citrus x sinensis) i el fals plataner (Platanus x hispanica).

Félix va afirmar que els principals problemes als qual s’enfronta l’arborat de la ciutat són l’escassetat de recursos hídrics, així com la compactació i el segellament del sòl. A banda, estan els conflictes socials que solen originar-se entorn als arbres: la caiguda de fulles, la presència de plagues o el perill de la caiguda de branques.

Però també hi hagué una aportació des de fora de la nostra ciutat, concretament des de Sevilla, amb Torrent, docent en la seua Universitat,  i part del servei de parcs i jardins del seu Ajuntament. Ell presentà el Pla Director d’arbrat de Sevilla, iniciat en 2019 i amb horitzó fins a 2039, amb 3 objectius principals: aconseguir un arbrat més funcional que millore el conjunt de serveis ecosistèmics derivats; millorar la gestió cap a la maximització de beneficis de l’arborat i, paral·lelament, cap a una reducció dels conflictes de forma eficient i sostenible; i fomentar la coresponsabilitat de totes les àries municipals en el maneig i cura de l’arborat i de la ciutadania, aconseguint un clima de confiança i transparència en la gestió.

Quines són les claus d’una correcta gestió?

Aquest fou el títol escollit per a la primera taula participativa, moderada pel periodista Abel Campos. Jacobo Llorens, del Centre Verd, aportà interessants arguments com que no tots mirem l’arbre amb els mateixos ulls, o que és fonamental, si es vol una gestió exitosa, buscar un equilibri entre escoltar les opinions de la ciutadania, i les reclamacions veïnals, al temps que es combinen amb el coneixement científic tècnic. També plantejà que la formació contínua en arboricultura moderna és obligada per qui gestiona l’arborat urbà i que el seu objectiu ha de ser sempre el benestar dels que hi viuen a la ciutat. A banda, parlà d’aspectes molt actuals, com els “Tree influencers”, figures interessants en la comunicació i divulgació sobre arboricultura, ja que tenen gran impacte entre la societat, i la IA, i el seu potencial en arboricultura.

També participà l’arquitecta Débora Domingo, de la UPV, qui ressaltà que a la seua Universitat tenen un ferm compromís amb la descarbonització (eficiència energètica dels edificis, energies renovables), i a més, a través dels contractes “investigo” està fent esforços per investigar un nou pla d’infraestructura verda, la implantació d’horts urbans i reduir les despeses hídriques. Per a ella, l’element verd és un element més del disseny urbà, perquè és un element volumètric i visual, un volum més per ser considerat per qui dissenya l’espai públic. El següent pas ja és pensar que mitjançant la col·locació d’eixos elements es pot donar un valor afegit, donat que el verd urbà sumat a l’espai públic ben dissenyat determina el comportament social i les polítiques de mobilitat.  

Per la seua banda, Mª Eugenia Rodrigo, de l’ETSIAM,tractà la seua  tasca com assessora fitosanitària externa de les 4 empreses concessionàries de la gestió de les àries urbanes de València, que s’encarreguen d’identificar aquells agents biòtics i abiòtics que produeixen danys als vegetals, basant-se en la gestió integrada de plagues. Si el problema és biòtic, en la lluita contra aquests agents s’utilitzen eines culturals, biotecnològiques (feromones), sistemes de trampeig, control biològic (soltes d’enemics naturals) i el control químic (endoterapia).

El seu grup participa activament en el disseny i selecció de plantes per augmentar la biodiversitat de la ciutat, utilitzant plantes mediterrànies autòctones i mantenint un període de floració constant durant l’any. Des de l’Ajuntament contà que fou dels primers en plantar als escocells, i ja n’hi ha sembrats més de tres mil, tampoc s’utilitzen herbicides pel control de plantes adventícies, es realitza un control mecànic. Es tracta d’afavorir el control biològic natural de les plagues i malalties mitjançant la millora i l’augment de la biodiversitat vegetal, millorant així les condicions del sòl i, com a conseqüència, de l’arbre. A més, amb la sembra de plantes amb flor, es fomenten els pol·linitzadors i la fauna útil, tan necessària per al control de plagues.

A continuació, Vicente del Torode GVA, enfocà la ciutat des de un sentit botànic, remarcant que són molts els carrers on hi ha mancança d’arborat, així com els que tenen un dosser arbori continu per protegir de la insolació. Com que la conca mediterrània és una de les regions del planeta que més està escalfant-se, i València ha quintuplicat la seua població en cent anys i s’ha expandit, tot això augmenta l’efecte de la illa de calor. En aquest context, l’arborat està deixant de ser un luxe per convertir-se en necessitat vital, i les administracions haurien de fer tots els esforços possibles per incrementar l’arborat urbà, especialment l’arborat viari. I continuà explicant que moltes espècies autòctones que s’han utilitzat no han funcionat bé perquè València ja no té un clima mediterrani, pel que caldria valorar l’ús amb espècies autòctones i espècies exòtiques subtropicals, probablement millor adaptades al clima futur de la ciutat.

Comunicar l’arbrat, una tasca complicada

María García, d’APIA, ho tingué clar des del principi, s’ha de posar en valor el patrimoni natural de les ciutats, però com fer-ho? Sorgiren diferents idees, com col·locar cartelleria identificativa a les plantes i arbres singulars o monumentals. Però cal anar més enllà, es pot explicar el per què de plantar espècies subtropicals,  o vincular l’arbrat amb temes de salut i canvi climàtic, així s’entén la seua importància. També plantejà la necessitat, de vegades, d’una comuniació  radical, i atrevir-se a defendre que els espais verds, especialment urbans, disminueixen la mortalitat. Què passaria si s’eliminaren els arbres als carrers, a les escoles, si el Botànic desapareguera? A més, donat que hi ha persones que tendeixen a monetitzar tot, Maria defensà la idea de que conservar els espais naturals no és una despesa, sinó una inversió que reverteix en benestar i salut. Sí, el millor hospital és la natura.

Hi hagué també espai per errades comeses en la comunicació del canvi climàtic, claus per a fer-ho millor i algunes recomanacions. D’errades, les més destacables són allunyar el problema, com si només estigués als casquets polars, ubicar-lo bé en el present, i no al futur, perquè és un problema actual, i oblidar-nos del sacrifici, funciona millor el desig de viure millor, el vincle amb el benestar i la salut i no culpabilitzar a la població.

Pel que fa a claus bàsiques comunicatives, estaria el com hem aconseguit que el canvi climàtic haja passat de l’àmbit científic a estar present en converses personals, aprofitar per a destacar els protagonistes del nostre entorn, integrant la biodiversitat dins del propi patrimoni natural i de la riquesa de barri, i oferir informació especialitzada, amb un adequat en contingut i forma en cada context. I també la transversalitat de temes, donat que l’arbrat està present, per exemple, en economia, esports, cultura, salut, qüestions internacionals, i comunicar sempre en positiu, oferir un periodisme de solucions. I és que no hem de veure a la ciutadania com una víctima del canvi climàtic, sinó com un agent de canvi, i podem apostar per una comunicació trencadora i valenta.

La visió ciutadana

A la jornada poguérem escoltar també la interessant intervenció de Marta García, del Grup Nadalvillena – Aranea, qui va coordinar la participació del Pla Verd i de la Biodiversitat de València, un document estratègic que estableix les bases de la gestió municipal de la infraestructura verda, el patrimoni natural i la biodiversitat urbana, amb la finalitat d’optimitzar els serveis ecosistèmics i socioambientals existents. Aquest pla consta de sis objectius, entre els que es troben: adaptar i mitigar des de l’àmbit municipal els efectes de l’emergència climàtica; protegir el patrimoni natural, cultural i social de la ciutat; incrementar la biodiversitat de l’ecosistema urbà; connectar els espais verds entre si i amb la infraestructura verda d’escala regional; divulgar per a una nova percepció de la infraestructura verda i la biodiversitat urbana; i fomentar la introducció de criteris de millora de la biodiversitat urbana de manera transversal amb l’elaboració de polítiques, plans i projectes municipals.

Com a resultats, s’ha vist que el verd urbà forma part de la vida quotidiana, i que aquests espais estan repletes d’activitats diferents, com l’esport, l’oci i la socialització, i d’ahí la importància dels equipaments. També que hi ha una sensibilitat cap a la cura dels espais naturals, i que hi ha una certa conscienciació sobre els beneficis ambientals. En aquest sentit, sorgiren moltes necessitats i propostes de la participació ciutadana, centrades en la millora del manteniment dels espais i el seu reverdiment, fent-los més atractius i agradables, també la millora de la connectivitat per a ciclistes, o la protecció de l’horta, l’augment de superfícies amb obra, la peatonalització dels centres dels barris, l’adaptació dels espais a la diversitat i la gestió de les  conseqüències derivades de la convivència amb la fauna urbana.

El que acabà destacant Marta és la demanda de la ciutadania d’una major participació en el disseny dels espais verds, les noves iniciatives i les infraestructures, i la necessitat de continuar establint mecanismes per incorporar a totes les persones en la construcció i gestió de l’espai públic.

Les claus de la percepció social

En aquesta taula, moderada per M. Josep Picó, Josevi Casañs, d’Actio, parlà de l’educació ambiental i el seu paper per a que els arbres es perceben com amics i aliats, coneguent-los tant a ells com als beneficis que aporten, a més dels seus usos i curiositats. Com a exemple estan programes com “Coneix els arbres de la teua ciutat”, iniciat a Benetússer fa trenta anys amb 34 espècies d’arbres que permetien fer rutes estacionals per veure l’evolució. Un programa que es copià a Benagéber, Bunyol i Paiporta, o les cinc rutes de València per a conèixer més de 125 espècies d’arbres monumentals i singulars. Per la seua banda Sonia Fernández, de la Fundació Global Nature, explicà les activitats de la seua ONG, basades en 2 eixos principals: la conservació de les espècies i hàbitats, i la part d’agricultura i ramaderia. Per a ella “parlar de l’arbre i la biodiversitat urbana implica parlar d’un pla estratègic planificat i ben gestionat”.  

Stefano Ascione presentà Cuidem La Raiosa, l’associació un barri amb una cobertura vegetal molt inferior als estàndards de benestar i qualitat de vida, que nasquè per no tenir arbres a la majoria dels seus carrers i que treballen per l’habitabilitat de la zona. Segons ell, l’arbre és un recurs que permet cohesionar el barri. Per últim, Inma Gascón de l’Associació Espanyola d’Arboricultura, destacà que el problema principal és que la informació es mou entre persones interessades o conscienciades amb el verd urbà, però no s’arriba a la ciutadania en general per mancances en la comunicació i divulgació.  En aquesta sessió es proposaren iniciatives com replicar el programa “Coneix els arbres del teu poble/ciutat” en totes les localitats del País Valencià, augmentar la grandària dels escocells, apadrinar arbres o crear cementiris arboris.

I ja per acabar…

Alejandro Carbonell, de Green Urban Data, va tancar la jornada amb unes conclusions centrades en la figura de l’arbre com a element protagonista, però reconeguent que l’emergència climàtica va acaparar bona part de l’atenció per motius obvis. L’arbre és transversal, perquè els problemes als quals està sotmés són transversals, i també ha de ser-ho la comunicació que es necessita per donar-li el reconeixement adequat. Parlar d’arbres, no és només parlar de medi ambient, també d’urbanisme o salut.

Pel que fa a l’arboricultura, es va destacar el seu curt recorregut i la quantitat de coses que queden per fer. L’heterogeneïtat de l’interlocutor obstaculitza les tasques de comunicació, donat que el missatge ha d’adaptar-se, no arriba a la ciutadania pel fet que aquesta viu aliena als seus beneficis i en conseqüència, a les seues necessitats. Així, és necessari orientar el missatge i modelar-lo donat que cada persona veu l’arbre des d’un perspectiva diferent. Com a gran inconvenient també aparegué el finançament. l d’igual forma,  es reclamaren més polítiques ambientals, amb continuïtat i compromís en la gestió, concloent que sí, que les persones que vivim a les ciutats, volem més arbres. Una idea clara sobre la que cal continuar treballant, si pot ser, a l’ombra d’un arbre.