El Kalanchoe Orella d’elefant la planta de febrer del Botànic

Al Botànic ens agrada destacar algunes plantes en funció de l’època de l’any que es troben més espectaculars. En febrer ja encetat, vos portem l’Orella d’elefant, que presenta la seua major esplendor aquesta temporada, i volem mostrar-vos el món que l’envolta i quina ha sigut la raó per la qual la destaquem. Tot i que el seu nom científic és Kalanchoe beharensis Drake, és comunament anomenada “Orella d’elefant” pel color grisenc i la grandària de les seues fulles, que ens recorden a les orelles d’aquest gran mamífer. Aquesta pertany al gènere Kalanchoe, de família Crassulaceae, un gènere amb aproximadament 150 espècies molt distribuïdes per tot el món.

Abans de tot, cal mencionar que fou descrita per un botànic francés d’origen espanyol en 1903, Emmanuel Drake del Castell (1855-1904), a partir de les mostres vegetals recol·lectades per un zoòleg, també francés, Guillaume Grandidier (1873-1957) en Behana, una localitat al sud de Madagascar. Aquest autor va descriure fins a 528 espècies diferents presents en el Bolletí del Museu d’Història Natural de París, entre les quals es troba l’apreciada K. beharensis, la més corpulenta del seu gènere i una de les més desitjades ornamentalment. 

Descripció Botànica

Sobre el material recol·lectat per Grandidier en Madagascar, Drake del Castell va descriure en detall la Kalanchoe beharensis, que amb les condicions de sòl adequades, pot arribar fins als 3 metres d’alçada, la qual cosa permet considerar-la arborescent, una condició escassa en la majoria dels individus cultivats. Resulta molt fàcil distingir-la a simple vista, ja que els seus òrgans estan abundantment vellutats, donant-li un aspecte verd grisenc i de tacte suau.

Inicialment, les tiges són rectes, amb una escorça grisenca i gran quantitat de marques triangulars originades per la caiguda de les fulles carnoses. Precisament, aquesta planta destaca per les seues fulles, de fins a 40 cm de longitud, crasses, alternes, simples, triangulars, lleugerament lobulades i de base unida a un llarg pecíol de fins a 15 cm de llarg. Cal mencionar que les fulles més madures passen a mostrar tonalitats engroguides i amarronades de forma natural. 

Quant a les inflorescències, apareixen lateralment de forma molt ramificada, amb xicotetes flors tetràmeres d’entre 12 i 15 mm, amb corol·la urceolada, és a dir, aquestes flors contenen principalment 4 sèpals verdosos i 4 pètals de lòbuls corbats soldats quasi en tota la seua longitud, de color groguenc-verdós, a vegades amb tonalitats rosades en la part interna i venes fosques molt marcades. Les flors són hermafrodites, en altres paraules, una mateixa flor conté òrgans masculins i femenins, l’androceu amb 8 estams inserits en la meitat del tub de la corol·la i el gineceu amb 4 carpels lliures, d’estil llarg i estigma terminal. A més, els fruits són polifoliculars, molts fol·licles cadascun dels quals també formen gran quantitat de llavors de manera dehiscent, és a dir, les llavors es distribueixen en obrir-se el fruit.

Distribució i hàbitat

Com hem anomenat abans, aquesta planta va ser recol·lectada per primera vegada en Behara, d’on és endèmica i es coneix tradicionalment en la llengua malgaixa com mongy. Habita principalment entre matolls de boscos en zones seques, entre els 1000 i 1500 msnm. A més, pot colonitzar terrenys prou pertorbats i remoguts, adaptant-se fàcilment a tota classe de sòls en climes temperats, fins i tot, s’ha naturalitzat en algunes regions de Kenya, Ruanda, Tanzània o Hawaii, on pot arribar a ser una planta invasora.

Floració i reproducció

A l’hemisferi Sud observarem la seua floració entre els mesos de juny i setembre, en canvi, al Jardí el desenvolupament de les seues inflorescències i els seus brots florals es produeix des de finals de desembre fins a març. Ara bé, encara no hem vist fructificar l’espècie al Botànic.

Pel que fa a la reproducció, en arribar la primavera les plantes d’aquesta espècie ja hauran produït gran quantitat de llavors amb gran viabilitat, a més, són fàcilment reproduïbles per esqueixos. Normalment, es clava el pecíol de fulles senceres en un sòl humit, o s’utilitzen les gèmmules (plantes d’origen asexual) que es desenvolupen en la base del limb de forma natural. Aquesta variada capacitat de reproducció, sumat a la facilitat de cultiu i el seu ús ornamental tant estés, ha permés que l’espècie s’establisca per gran part d’Àfrica. Malgrat això, es troba catalogada com a Vulnerable per la UICN, ja que el seu hàbitat natural s’ha deteriorat greument en els últims anys.

Curiositats

L’Orella d’elefant es cultiva àmpliament pel seu valor ornamental com a planta de balcó i de jardineria, encara que entre els seus usos tradicionals es trobava la medicina. A més, com que és una espècie del desert, no necessita l’aigua de continu, però recorda regar-les si veus que les seues fulles s’arruguen lleugerament.

Finalment, fem menció al seu nom curiós. Per una banda, el gènere prové del cantonés, el gentilici de la ciutat de Cantón, en la Xina meridional, 伽藍菜 [gaa1 laam4 coi3], que significa “planta del temple”, ja que en els temples budistes nomenaren així al Kalanchoe ceratophylla Haw. Per l’altra banda, l’epítet específic deriva de Behara, la ciutat d’on es van recol·lectar les primeres mostres de l’espècie, amb les quals Drake la va descriure.

Aquest febrer us animem a recórrer i descobrir tots els racons del nostre Jardí Botànic, trobareu la nostra planta del mes entre totes les espècies crasses que tenim?