Carmelo Musarella: “Si fas educació ambiental en la primària i la secundària hi ha una percepció de la naturalesa que se’t queda dins, ho portes per a tota la vida”

Explica’ns què fas a València

He vingut amb un intercanvi dins del projecte Erasmus, un Erasmus staff per a gent que treballa en la universitat. Hi ha de dos tipus, el teaching, per a fer classe, i el training, per a millorar les tècniques de treball. Estic en aquesta última i he triat juliol perquè no tinc classes.

Però no és la teua primera vegada al nostre Jardí. Fa vint anys ja de la teua experiència ací. Quins records guardes d’allò?

Dir bonic és poc. Em vaig quedar un any treballant, col·laborant amb molta gent, pràcticament amb tots els que eren ací, i amb molts d’ells conserve amistats. Vaig vindre quan vaig acabar la carrera, a través de l’antic director, Manuel Costa, per a aprendre tot el que es podia sobre biologia vegetal, i la millor manera era una immersió al Jardí. Encara que no era nou per a mi perquè jo vaig créixer acadèmicament al Jardí Botànic de Messina. Ací vaig seguir amb activitats que ja havia fet, com en l’herbari o amb la didàctica, i vaig treballar coses noves com el banc de llavors. L’experiència ací em va ajudar a l’hora de començar el doctorat, la perspectiva que jo tenia era més teòrica i va ser un any d’experiència pràctica. Es va convertir en el primer pas en el meu recorregut universitari.

Dius que segueixes vinculat al nostre Jardí a través de les persones ¿Amb qui continues tenint contacte?

Conserve molts amics, i de treball he tractat moltes vegades amb Jesús Riera, el conservador de l’herbari, quan necessitava consultar plecs o intercanviar-los. També he vingut de pas en persona a l’herbari alguna vegada i hem eixit al camp. Es va quedar un esperit d’amistat i col·laboració des de 2003, quan me’n vaig anar. I encara que ha passat molt de temps, 20 anys són molts, sembla que va ser l’altre dia, com si me n’haguera anat només de vacances.

Però no has estat tot aquest temps de vacances, ni molt menys. Explica’ns el teu camp d’investigació

El meu camp principal és la flora i la vegetació, de fet ja a València vaig fer inventaris de vegetació amb Pilar Soriano. A Itàlia vaig traure una beca doctoral a Catània sobre fitogeografia i continue mantenint eixe interés, perquè gràcies a aquests coneixements he realitzat els estudis dels hàbitats. Cada sis anys tenim el monitoratge dels hàbitats de la xarxa Natura 2000 com a universitat mediterrània de Regi Calàbria i el coneixement de la flora i vegetació són bàsics per a aquesta mena d’estudis. En cant a l’estudi de la flora treballem en dues línies, nativa i exòtica, per exemple en la nativa intentem avaluar el grau de conservació d’algunes espècies endèmiques del nostre territori, al sud de Calàbria, i com s’estan enfrontant al canvi climàtic.

I sobre flora exòtica?

Posem particular interés en la flora invasora, que és la que més preocupa tant a la UE com en les administracions locals, ja que presenta una amenaça no sols per a flora autòctona, també per als animals perquè afecta els hàbitats. D’això la gent no és conscient si no veuen danys immediats. En aquest cas són efectes més al llarg del temps i des de la ciència s’ha d’assessorar de manera correcta a l’administració.

També estàs treballant en un projecte d’arbratge

Sí, hem col·laborat amb la ciutat metropolitana de Regi de Calàbria. El departament AGRARIA on treball i el grup que s’ocupa de ciències forestals i ambientals està assessorant en els plans de repoblament urbà, primer els finançava el govern italià i ara ja hi ha finançament de la UE per a plantar arbres a les ciutats metropolitanes italianes. Cada ajuntament ens diu quines són les àrees que es poden arboritzar i nosaltres aconsellem, planegem, dibuixem algunes vegades els models que es poden aplicar, depenent de les condicions locals de climatologia, del sòl, l’exposició i altres.

I com es veu després el resultat d’eixa arborització? No resulta artificial?

No és un bosc en el sentit clàssic, són plantes autòctones, entre arbres i arbustos, evitant files seguides de la mateixa espècie i edat, que a llarg termini tinguen una forma natural, perquè quan jo veja el resultat dins de deu o vint anys puga dir: això és natural o plantat? Nosaltres usem la paraula “naturaliforme”, que significa que el resultat final ha de fer l’efecte a la gent que el veu que és espontani. En l’equip som un botànic, un enginyer hidràulic, un enginyer forestal i un silvicultor, cadascun amb les seues competències, assessorant els que dissenyen el projecte final.

També m’has comentat que treballeu la part etnobotànica, rescatant la nomenclatura de les plantes en llengües minoritàries

Parlem de l’ús de les plantes en les comunitats locals i del seu valor en els diferents pobles. La gent ja no va al camp per a obtindre medicines o menjar, per diferents raons, perquè no coneix les plantes i perquè no té temps. Tot aquest coneixement es va perdent. Concretament investiguem una àrea d’especial interés en la nostra regió, l’àrea Grecánica, on es continua parlant un idioma rar, en el sentit que es parla sols allí, mescla entre el grec antic i una llengua local. Molt poca gent continua parlant-ho, i molt poca gent sap cridar a les plantes amb el nom grecànic, ni tan sols en italià.

I en què consisteix el projecte?

Intentem que no es perden aquests coneixements, i els recol·lectem per mitjà d’entrevistes a la gent. I ací entra també la biologia de la conservació, perquè hem descobert que algunes d’aquestes plantes són endèmiques. Per tant, ens estem plantejant si la gent les continua aprofitant com a recurs. Si la resposta és no, tractem de conservar el que se sap, i si la resposta és sí, algunes plantes tenen amenaça d’extinció, per la qual cosa valorem una proposta que done suport al desenvolupament de l’economia local. Investiguem quina planta s’utilitza, quant i per a què.

Així el projecte acaba tenint una aplicació pràctica directa

Clar, la mateixa empresa que ara ens està ajudant de manera voluntària podria ser l’empresa pilot que la cultive i la distribuïsca, aconseguint recursos per a ella i per a la gent que treballa en l’empresa, que és de la zona.

Treballes amb molta gent diferent, quina importància tenen els grups interdisciplinaris en el que fas?

Són imprescindibles. No sols perquè la llei italiana secunda i finança aquests projectes, també perquè seria impossible per a mi, per exemple, que soc “simplement” botànic i puc saber les relacions que tenen les plantes en els diferents hàbitats, no sé com cal plantar-les, no m’ocupe d’això. Sé com estan en la naturalesa i com es relacionen entre elles, però no com cuidar-les, plantar-les o gestionar el sòl. Per això cadascun, des de la seua competència, ha de fer la seua contribució.

Així que ja no conceps un equip sense aquestes aportacions

Mai he estat d’acord, quan altres professionals que ho feien tot ells em semblava que no es podia fer així, ho sent. Si per exemple eres un director d’obra, no pots dir-me quines plantes cal posar, pots saber el que et diga algú d’un viver, però això no té res a veure amb un projecte de reforestació urbana. Fins i tot pots arribar a fer mal en projectes com fer una plaça, perquè imagina’t que poses gramínies exòtiques, de l’hemisferi sud, que quan les portem ací floreixen dues vegades a l’any i multipliquen el seu efecte al·lergogen. Llavors la gent que abans només tenia al·lèrgia a la primavera ara la té també a la tardor.

Veus molt difícil que la gent del carrer entenga l’aplicació de la botànica fora de l’àmbit, per exemple, agrícola o medicinal?

Quan la gent és major és molt difícil, hauria d’explicar-se des de xicotets, és fonamental i ho tinc molt clar perquè he treballat sempre en educació també i sé que és l’única manera que la gent puga assabentar-se de la importància que tenen les plantes. Quan vaig estar al Jardí Botànic de Messina era monitor de didàctica i els xiquets ho tenien molt clar. Quan eres adult no aprens perquè t’ho dic jo, pots veure les coses d’una manera que potser no encaixa amb la meua, i no és que la meua siga la veritable, però des del punt de vista ambiental crec que tinc alguna cosa a dir. Si fas educació ambiental en la primària i la secundària es queda una percepció de la naturalesa que se’t queda dins, ho portes per a tota la vida. No serem tots botànics, però hem de tindre els principis per a dir: sí, entenc el que dius.

Seguint el fil de l’educació, tu treballes en una universitat i el nostre jardí és universitari, creus que les universitats, almenys al teu país, tendeixen suficients ponts amb la ciutadania? Et sembla que estan connectades amb la realitat del seu entorn?

En el meu camp, per ser molt aplicat, tinc més facilitat per a relacionar-me amb la gent, de la ciutat i dels pobles, no és el mateix que un científic que està tot el dia en el laboratori traient ADN. Per la meua experiència, he de dir que la meua universitat està molt atenta en aquest sentit, i tenim un avantatge, que som una universitat xicoteta dins de la ciutat, i és més fàcil per a nosaltres estar prop de la ciutat mateixa. Però també tenim moltes relacions amb les escoles. Crec que les universitats han de seguir per aquest camí, nosaltres el diem “tercera missió”. Les missions són: la investigació, l’ensenyament i, la tercera, la divulgació dels coneixements que produïm, a l’exterior. És un pilar per a nosaltres, el nostre Rector ens demana sempre que parem esment a la ciutat i a l’entorn.

Quant a les ciutats, hem parlat del vostre projecte d’arbratge i saps que València enguany és Capital Verda Europea. Quins passos estan donant les ciutats per a mitigar els efectes de l’emergència climàtica, i en quins punts et sembla que segueixen més estancades?

Just pel projecte de repoblament urbà, el que veig és que a les ciutats, en general, es preocupen més de reformar els pisos perquè siguen energèticament eficients o a posar plaques solars. Em sembla molt bé, però només això no hauria de bastar. Crec que el tema dels arbres és important, i és una de les raons per les quals la UE s’ha plantejat aquesta urgència de plantar-los a les ciutats. Les ciutats metropolitanes a Itàlia l’estan fent.

D’altra banda, em fa por veure algunes accions voluntàries que, encara que es fan amb bona intenció, poden ser perilloses. Per exemple, no pots plantar arbres per on siga o els arbres que tu vulgues. O la gent que vol tirar bombes de llavors perquè, encara que són plantes amb flors i boniques, ajustes una cosa…

I desajustes una altra

Clar, això porta molta despesa de diners, i no ajuda. Fa falta gent que els aconselle. Voleu tirar bombes de llavors? Bé, us deixem tirar bombes, però us diem les llavors i us diem on. Hi ha una frase que diem en el meu grup de treball: l’arbre correcte en el lloc correcte; i jo sempre afig una tercera part, en el moment correcte. Així que jo m’alegre amb aquestes accions pel sentit que tenen d’afecte per al medi ambient, la sensibilitat, però això no sempre vol dir que ajudarà.

Parla’m de la paraula “decreixement”, que ja ocupa un lloc important en el debat ambiental. Què penses sobre aquest concepte? Abans es considerava una cosa negativa, però està adoptant altres matisos, perquè no se li tinga por i puguem revertir processos establerts

No he sentit molt parlar del terme, no a Itàlia, però la paraula ho diu tot. Mentre parlaves m’imaginava a un xiquet creixent només en altura, això és un creixement? Crec que la manera de créixer ha de ser equilibrada. Hi ha un refrany en llatí, in medio stat virtus, ho interprete en aquest cas com que hi ha un moment per a ser més progressistes i un altre més conservadors. Depenent de l’època, de la gent, del lloc, de les raons socials, cal fer eleccions diferents.

Vivim en una època en la qual ningú té temps, i menys per a la filosofia ambiental, i quan hem de parlar d’un tema com aquest, que és molt seriós i molt preocupant, cal parlar molt i parlar-ho bé. I la gent que ens pot ajudar és la que té més coneixements. Un decreixement ha de ser equilibrat. Com fer-ho? Això seria una altra entrevista i no sé si soc la persona més adequada per a parlar-ho.

Ja m’has reflexionat molt!

Si haguera de traure un pensament meu ràpid, és que si cadascun compleix amb el seu deure, i ho fa bé, no aprofita més del que necessita, ja no hauríem de preocupar-nos d’aquest tema, segur. Equilibri i honestedat.

Eres pare de dos fills, com els expliques el que està passant a nivell ambiental? Com ho plantegeu a casa?

La teoria és fàcil. La pràctica a vegades no t’ix tan bé. A mi m’agrada un verb espanyol, ensenyar, perquè en italià té dues traduccions: insegnare i també és de mostrar, tu faccio vedere. És un verb molt bonic perquè jo per a explicar-te’l te l’he de mostrar, m’agraden eixos dos significats o sentits. Amb els residus, per exemple, quan eren xicotets no estava segur de si els ho havíem d’explicar, per si no ho entenien. I al final mai els ho he explicat, ells veien com jo ho feia. Et dic això perquè a vegades, o crec que quasi sempre, amb els fills, amb els joves sobretot, no cal fer-se massa els professors, cal ensenyar en el doble sentit que et deia, sense preocupar-se que aprenguen ràpid o no aprenguen, perquè cada xiquet té el seu temps d’aprenentatge.

Això ací es diu “predicar amb l’exemple”

Crec que la paraula útil seria coherència. Si tu eres coherent amb el poc que diràs, no els dius millor això o l’altre, que ho vegen, que ho escolten, i si tu eres coherent, no has de fer res més.

Quin consell li donaries a qui es vulga dedicar ara a la botànica? Segons la teua experiència, creus que val la pena enfocar cap a això el teu futur?

Li contaria la meua història, no perquè haja de seguir-la, però podria servir de consell. A mi m’agradava la biologia en secundària, sobretot la part de zoologia, però també era una època en la qual es parlava molt del tema ambiental, que hi havia crisi, que tot anava malament, per la qual cosa em vaig plantejar quina era la carrera per a ajudar al medi ambient, a més de gaudir-lo. Vaig triar biologia. Vaig començar al principi amb tot molt general, i després a Itàlia abans s’elegia en el quart any la direcció que volies triar, i jo ací ja m’havia enamorat de la botànica.

El que li preguntaria a un jove és si li agrada de veritat. És un poc com la núvia (somriu). A tu t’agrada perquè és bonica o perquè estàs menjant i penses en ella? Si estàs menjant i penses que te’n vols anar al camp a fer un volt, això ja és un senyal que t’agrada la naturalesa prou, així que has de fer el que t’agrada, fins i tot encara que et diguen que d’això no hi ha molta faena. A mi em deien que què anava a fer sent biòleg, anàlisis clíniques? Que em posara d’enginyer. No conec a cap enginyer que no treballe.

Això és cert!

Però és que a mi no m’agrada, i si he de fer un treball que no m’agrada no crec que vaja a fer-ho bé. No sé si em vaig equivocar. Potser sent enginyer, als 25 ja hauria acabat la carrera, estaria treballant i ja tindria nosequant de temps de plaça fixa. Però jo he fet el que m’agradava i crec que ho estic fent bé. La gent almenys no em diu que ho estic fent malament, i això ja és alguna cosa. Si tries el que vols fer ho faràs bé segur. I encara que hi haurà moments de crisis, com en qualsevol camp de la teua vida, seguiràs en això perquè t’agrada i això et farà créixer pas a pas.

Total, que no et vas fer enginyer

Al final no.

El teu Jardí Botànic favorit? No val dir el nostre

Sense comptar este?

Aquest no em val

Tinc molta afició als jardins, he crescut en ells. El primer és el Jardí Botànic de Messina, allí vaig fer la carrera i vaig treballar després com a monitor. Continue tenint relació amb el cap de jardiners, i els treballadors d’allí que abans eren els meus professors ara són els meus col·legues. És la meua primera casa botànica. I el segon Jardí en el qual jo he treballat, bo, el tercer després del de València, és el de Catània, que era la meua base d’estudi i treball per al meu doctorat sobre flora i vegetació de Grècia.

Acabem amb un espai natural en el qual no has estat i al qual t’agradaria anar

Un lloc on quasi vaig amb un projecte internacional va ser l’Amazones. És un lloc que, encara que siga real, és mític, i crec que qualsevol que treballe en naturalesa vol veure eixe paradís tan intens de biodiversitat. Ni t’ho pots imaginar. Mesurant la densitat d’éssers vius que hi ha en un metre quadrat hauria de quedar-me a estudiar-lo o a entendre-ho. Eixe seria el lloc.

Doncs res, ja tinc 52 minuts d’entrevista!

És que parle molt, veritat? Parle massa!

Què va! Ha sigut un plaer