Buscar trebols de quatre fulles
Malgrat ser símbol internacional de sort i bona fortuna, el trébol de quatre fulles, Marsilea quadrifolia L., també conegut com agret d’aigua, és una falaguera aquàtica que actualment passa per moments crítics quant a la seua conservació al nostre país.
L’espècie és coneguda des de finals del segle XIX en algunes localitats de Girona, i posteriorment es trobà al Delta de l’Ebre i l’Albufera de València, però totes aquestes poblacions anaren desapareixent fins arribar a considerar-se extinta en el territori espanyol. Actualment es troba en la categoria UICN d’extinta en estat silvestre.
La Família Marsileaceae constitueix un grup de falagueres leptosporangiades aquàtiques de distribució cosmopolita. Aquesta família consta únicament de tres gèneres: Marsilea, Pilularia i Regnellidium, dels quals únicament els dos primers tenen representació a Europa. Al País Valencià només ha arribat el gènere Marsilea, amb tres espècies: Marsilea quadrifolia, M.strigosa i M. batardae. Un gènere que es caracteritza per presentar un rizoma reptat i ramificat, arrelat al fang. Però són les fulles qui presenten un gran pecíol amb dos parells de folíols terminals formant una mena de trébol de quatre fulles, aquesta característica ha portat a molta gent a confondre’l amb el gènere Trifolium, el vertader trébol.
En aquest cas, els esporangis homosporis no es troben formant sorus en el revés de la fulla, típica característica de les falagueres, sinó que aquests s’agrupen en esporocarps, unes estructures d’allò més resistents que en el seu interior alberguen les espores que permetran la formació de nous individus, aquestes poden romandre viables durant molts anys (fins i tot un segle). Els esporocarps heterospòrics es troben disposats en peduncles curts sobre el rizoma prop dels pecíols de les fulles. Respecte a l’ecologia, cal destacar que aquest forma part de la vegetació dels arrossars mediterranis.
Pel que fa al seu cicle vital, és complex i reflexa la importància de conservar espècies tan peculiars. L‘esporocarp deu fracturar-se mecànicament per a iniciar el cicle, i com que el seu hàbitat és aquàtic, de dins d’aquesta coberta comença a desenvolupar-se en qüestió de minuts una estructura gelatinosa (soròfor) que porta els sorus que agrupen megasporangis i microsporangis. En l’ambient aquàtic, degut a l’agitació, les micròspores i megàspores són disseminades i açò permet que tinga lloc la fecundació, i en pocs dies ja podem veure el megagametòfit engrossat i l’inici de la formació de l’esporòfit.
Aquests joves esporòfits desenvolupen poc a poc una fronda filiforme verda i nombroses radícules que s’enfonsen en el substrat argilós per anclar-se i desenvolupar el rizoma. A mesura que creixen les frondes formen un llarg pecíol i es divideixen, primer en 2, i a continuació en 4 folíols flabel·liformes (amb forma de ventall) que suren sobre l’aigua, obtenint així el conegut aspecte de trébol de quatre fulles. Finalment, a mesura que la planta creix, es formen nous esporocarps en la base dels pecíols.
Estratègies de conservació
És coneguda per tots la pèrdua de biodiversitat que estan sofrint els nostres ecosistemes i especialment els ecosistemes aquàtics. El gènere Marsilea n’és un de tants exemples, el qual en els darrers anys ha patit una forta recessió, inclús arribant a desaparèixer com es el cas de l’espècie M. quadrifolia en els camps d’arròs del Delta de l’Ebre. Entre les causes d’aquesta pèrdua podem destacar l’ús de productes químics (herbicides, pesticides), contaminació de les zones humides i l’intesa activitat agrícola. Però no hem d’oblidar que aquestes únicament són un grapat d’amenaces d’una gran llista.
Camps d’arròs al Delta de l’Ebre. Foto: Raúl Casado. Font: efeverde.com
Tot açò ha fet plantejar-se una sèrie d’iniciatives per a la recuperació i manteniment d’aquest gènere. Entre les estratègies realitzades destaquem tant mètodes de conservació in situ mitjançant la protecció a través de Microreserves, com és el cas de la Microrreserva de Lavajos (Sinarcas), on trobem la M. strigosa, com mètodes de conservació ex situ. Respecte a aquestes activitats, destacar que al llarg del anys s’han produït nombroses iniciatives com ara la que van portar a terme el grup de Pteridologia del Jardí Botànic de la Universitat de València (JBUV) l’any 2001 al Delta del Ebre, on es produí amb èxit la recuperació i reintroducció de Marsilea quadrifolia a partir de l’obtenció d’esporocarps del sòl.
Una altra de les estratègies de conservació ex situ és el Projecte Phoenix-2014, una iniciativa de l’Associació Iberomacaronèsica de Jardins Botànics, AIMJB, que aprofita les instal·lacions i els equips humans dels diferents Jardins Botànics espanyols per a investigar la fenologia de la flora més amenaçada de la Península Ibérica potenciant així la seua conservació. Així, el Jardí Botànic de la Universitat de València ha fet l’estudi de 5 espècies molt diferents i entre aquestes ha estat Marsilea quadrifolia, ja que al Banc de Germoplasma disposàvem d’uns pocs esporocarps sobre els que hem estudiat el cicle i totes les condicions de creixement d’aquesta planta.
Els resultats obtinguts mostren, per exemple, diferències en la temperatura a la qual té lloc la fecundació (la màxima va tindre lloc a 20ºC), i diferències en la temperatura de creixement dels esporòfits madurs, que en l’estudi de creixement a 20º, 25º i 25/15ºC mostraren una preferència notable per la temperatura alternant 25/15ºC.
L’experiència de l’equip de Pteridologia del JBUV amb aquesta espècie en els treballs de reintroducció al Delta de l’Ebre ha sigut molt valuosa, i ens ha permés completar els protocols de propagació i cultiu ex situ a través del Projecte Phoenix-2014, que asseguren la possibilitat de poder portar a terme futures reintroduccions en el seu hàbitat.
Tots aquests esforços destinats a la recuperació i conservació de l’agret d’aigua necessiten anar acompanyats d’una consciència social mitjançant la divulgació de la biodiversitat amenaçada. I com que aquest és l’objectiu final del Projecte Phoenix-2014, al JBUV hem preparat una mostra de Marsilea quadrifolia en un cossiol a la bassa front l’hivernacle de palmeres (al costat del mur est del Jardí) que podeu visitar quan vulgueu, ja que es troba ara mateix en plena brotació.
Agraïments: Aquest treball d’investigació ha sigut cofinançat per la Generalitat Valenciana i la Universitat de València.
Article escrit en col·laboració amb Carmen Gomis Cebolla, Llicenciada en Biologia, i estudiant del Máster de Biodiversitat de la UV.
