La invasió de José

José Marmaneu va nàixer a València i va tornar al nostre Jardí com estudiant en pràctiques. Ara és bloguer d’Espores i ens explica amb entusiasme com va ser el seu treball entre els nostres arbres, amb les nostres instal·lacions i amb el personal. Així dóna gust!

Segurament, a molts de vosaltres us hauran fet alguna vegada la següent pregunta: Com us veieu d’ací 5 anys? Als entesos els agrada molt aquest tipus de reflexions, perquè enfront d’un marc d’infinites possibilitats, normalment sol eixir a relluir la nostra vertadera essència, el que anomenen somnis. A mi, quan em van preguntar pel meu futur, fa ja bastant temps, no recorde clarament el que vaig respondre, però si que ho vaig fer de manera molt generalista, potser a causa que les meues inquietuds aleshores eren més difuses o simplement desconeixia l’amplitud de possibilitats.

Jose Mª Marmaneu en el Jardí Botànic de Gotemburg

No obstant açò sí recorde una sensació que tenia però que no em vaig atrevir a revelar i és que em veia retornant a la meua València natal i realitzant-me allí com a científic. Alguns anys després i gràcies a la vinculació del Dr. Jaime Güemes amb la Universitat d’Alacant, on m’he format, vaig tenir en coneixement l’existència d’un conveni de pràctiques amb el Jardí Botànic de València i mogut pels influxos del passat vaig veure possible realitzar aquell vetust somni.

Un somni fet realitat

D’aquesta manera va clarejar setembre i les meues maletes i il·lusions estaven en la capital del Turia, ciutat que fa 26 anys em va veure nàixer. Amb la sensació d’estar a casa em vaig incorporar a la gran família que és la plantilla del Botànic i de mà del meu tutor Jaime Güemes vaig descobrir aquella magnífica maquinària que hi ha darrere del famós Jardí. Sense perdre temps, ja que tenia moltes ganes de començar a treballar, se’m va assignar el projecte que en realitat vinc a explicar-vos.

Parcel·les del Jardí. Imatge d’Elisa Caballer

Baix el llarg títol de: Seguiment de la floració, fructificació i dispersió d’espècies de flora vascular conreades en el Jardí Botànic de la Universitat de València, s’amaga un estudi sobre les espècies exòtiques invasores (EEI), és a dir, aquelles espècies (plantes en aquest cas) que no sent natives d’aquesta zona (exòtiques) tenen la capacitat de reproduir-se sense dificultat ni ajuda en el nostre territori (invasores). El Jardí, per la seua naturalesa divulgativa, alberga en el seu interior una elevada quantitat d’espècies vegetals de totes les parts del món: Amazones, Xina, Austràlia etc. i per tant suposa un potencial focus de dispersió d’espècies exòtiques. Per açò, és necessari analitzar quins de les més de 4500 espècies que alberga presenten un comportament o caràcter invasor i per tant suposen un risc per a la nostra biodiversitat.

Tenint en compte la meua escassa formació en espècies foranes, em vaig posar a treballar des del primer dia familiaritzant-me amb les espècies del Botànic. Al principi se’m feia la llengua un nus quan intentava desxifrar els noms científics, però amb el temps Brachychiton, Eichhornia, Koelreuteria o Phyllostachys van ser tan comuns per a mi com Pepe, Juan o Gabriel. Així doncs, en la primera fase del projecte se’m podia veure tots els matins reconeixent, parcel·la per parcel·la, les 6 hectàrees que componen el recinte i abillat amb borses i aixada en mà, arreplegar qualsevol palnter que començara a germinar. Al principi, després de cada Eh el tu! No xafes ací! havia d’explicar el motiu de la meua presència, però poc a poc els empleats del jardí van es van familiaritzar amb el meu treball, fins i tot, en la mesura que podien, m’ajudaven. No van ser pocs els acords als quals els encarregats de manteniment i jo vam haver d’arribar perquè em deixaren investigar les parcel·les abans que les esbrossaren.

Inavadiendo el Jardí

Carregades les borses amb multitud de plàntula, planters i de vegades ni tan sols açò, simples tiges amb amb prou faenes dues mínimes fulles, i amb la llibreta plena d’anotacions sobre la localització i aspectes d’interès, m’encaminava a la calorosa sala de premsatge. Allí, sota el recel de dos grans i pesades premses i envoltat de caixes i caixes plenes de plecs que emanaven una característica olor a cartó vell i humitat, separava cada planta entre fulles de periòdic per a facilitar la seua deshidratació. Aquesta fase del procés que sembla rutinària i banal, és crítica i importantíssima, ja que si no aconsegueixes eliminar tota la humitat dels plecs, en el futur es poden fer malbé i amb ells qualsevol referència tangible i física del projecte.

Sala de premsatge. Imatge d’Elisa Caballer

El següent pas lògic, després d’assegurar-nos la conservació dels plecs, és tractar d’identificar-los, i dic tractar, perquè si ja en fresc, en algunes ocasions, és complicat determinar a quina espècie pertany, imagineu-vos amb la planta en dues dimensions, on les formes es desvirtuen i moltes estructures poden quedar ocultes. Així amb tot, moltes eren òbvies doncs creixien sota la protecció del seu progenitor o presentaven espines o formes de les fulles molt característiques. També per a aquelles que amb fortuna trobava en flor, tenia el recurs del Manual per a la determinació de la flora valenciana (Mateo & Crespo, 2009). Així i tot i explicant per a tot amb la inestimable ajuda de Jaime Güemes, alguns exemplars van quedar sense determinar. En la ciència l’èxit rotund no sempre és possible, però açò no significa invariablement que hi haja fracàs.

Laboratori de determinació. Imatge d’Elisa Caballer

Una vegada finalitzat el treball de camp arriba el moment que tant ens agrada als científics que és el d’organitzar/classificar les dades arreplegades per a poder analitzar-los i traure les conclusions pertinents. Avui dia gràcies, a la informàtica podem fer aquesta tasca menys àrdua i alhora més eficient, revisant errors a l’instant i aclarint la informació segons la nostra voluntat. Així doncs el que al principi va començar amb una simple taula de dades amb dues o tres columnes, a poc a poc vaig ser completant-la amb informació addicional basada en la bibliografia. Ecologia, origen, distribució, estatus legal… Són alguns dels aspectes interessants per a aquest projecte que cal anar completant i alhora referenciant, doncs qualsevol dada que no hi haja seguisc extret del teu propi treball ha d’estar perfectament identificat i justificat.

És molt important aquesta fase del treball que nosaltres anomenem de laboratori i encara que en aquest cas no hi hagen tubs ni provetes pel mig, la finalitat és la mateixa. Per així dir-ho, el treball de laboratori és aquell en el qual cuinem la informació obtinguda del camp, per a poder analitzar els aspectes que ens resulten d’interès. En el cas d’aquest treball és crucial determinar l’origen de les plantes, doncs encara que una espècie prolifere molt, si és nativa de la nostra zona no resulta una EEI. En resum, gràcies a les anàlisis de laboratori podem extraure les conclusions que posteriorment es fan públiques perquè qualsevol puga beneficiar-se d’elles.

Preparant un plec. Imatge d’Elisa Caballer

Moltes vegades no ens adonem del treball que hi ha darrere de les coses i encara que no és objectiu d’aquestes paraules fer una crida al reconeixement del científic, si que ho és el donar a conèixer que hi ha tota una massa de gel sota la punta de l’iceberg. Multitud de professionals treballen en aquesta gran institució que és el Jardí Botànic de la Universitat de València perquè nosaltres puguem gaudir dels resultats del seu esforç a través d’aquest magnífic enclavament verd en ple centre de la ciutat de València.