Los paisajes valencianos de Esteve Adam

PASSEIG AL BOTÀNIC AMB… ESTEVE ADAM
« l´art ens porta a l´ecologia »

Les dos sales expositives del Jardí Botànic s’han omplert de paisatges valencians gràcies al pinzell del pintor d’Algemesí Josep Esteve Adam. En paraules del comissari de la mostra, Vicent J. Escartí, Terres i temps és “un aplec de pintures que van des de l’apunt quasi fotogràfic a l’obra de gran format, que evidencien el mestratge de l’autor sobre un medi que domina perfectament”. Amb ell recorrem tant les terres de marjal de l’Albufera, com les terres d’interior, més dures però igualment belles. L’exposició estarà al Jardí Botànic fins el 12 de setembre.

Acollim al Jardí Botànic un pessic de les terres valencianes que has plasmat en la teua obra. Quina idea hi ha darrere aquesta exposició?

Sobretot, el meu amor per la natura junt amb la meua condició de veí d´Algemesí, poble eminentment agrícola, així com l´alegria immensa de tornar al Botànic, on vaig descobrir el paisatge com a identitat en l´etapa d´estudiant de Belles Arts. Paisatge era, justament, l´assignatura impartida per Josep Amérigo, i precisament ací vaig obtenir la beca de paisatge d’El Paular (Segòvia).

Amb Terres i Temps ens has portat al Jardí la teua vessant paisatgística. Què et dona la natura quan posa per a tu? Què hi trobes a faltar quan t’enfrontes a una natura morta o un retrat?

Són tres disciplines diferents. Quan pinte paisatge, estic en un entorn molt extens; en canvi, la natura morta la treballe a l´interior de l´estudi, així com el retrat. També amb el paisatge l’equip de pintar és més rústic, i a l´estudi tinc totes les comoditats, fins i tot, la calefacció o l’aire condicionat.

És cert que l’escenari de treball és molt diferent. De fet, quan passege pel Botànic, veig artistes amb el seu cavallet retallant trossos de jardí per portar-los al llenç i sent que en eixe moment el Jardí està més complet. És com si quan els artistes pintàreu la nostra natura fóreu com cronistes de tota la riquesa que posseïm. Apreciaríem més el nostre entorn si el pintàrem més? Si li dedicàrem més poemes?

Evidentment. Comence gaudint del paisatge fins que l´integre dins meu. Des d´aquest moment, jo soc el paisatge. Si es tinguera en compte la bellesa que posseeix el paisatge mitjançant la seua representació, tant pel pintor com per l´escriptor, aquesta passaria a ser part d´aquest paisatge a través de la seua mirada i crearia un sentiment de protecció. Sentiment que evitaria l´avanç de la deterioració. Podem dir que l´art ens porta a l´ecologia.

Anem a eixos paisatges en què et converteixes. Els que tu crees semblen purs, com si els hagueres netejat de detalls, però en realitat estan plens. Els traços defineixen construccions, marges, roques, matolls, desnivells, séquies. Les que no hi entrem som les persones. Mai t’has plantejat que hi siguem? O ens hi hem d’endevinar?

La meua pintura sempre és de síntesi, per la qual cosa veig el paisatge com una immensitat en què hi ha una fusió total de cel-terra. A partir d´aquest plantejament, la figura humana quedaria minimitzada i no puc comptar amb ella.

Parlant amb tu em vaig fixant amb el que ens envolta i veig tauletes amb apunts que són només detalls, quadres que omplin tota una paret… Per què ambdós poden seduir d’igual manera sent tant diferents? A mi, seduïda per partida doble, em sembla tot un misteri.

Són dues maneres de sentir i realitzar l´obra. Pinte les tauletes gaudint de la realitat i de vegades tenen l´encant de la incomoditat; l´obra de gran format està feta amb tota la comoditat que dona tenir tot el temps i material necessari.

Mai m’havia plantejat que hi havia encant en la incomoditat! No vull anomenar-les manies, però m’agradaria que em llistares els teus tics d’artista. Algun ritual inexcusable? Elements sense els quals no pots estar?

Més que manies són autèntics rituals, com dius. Primer prenc possessió del lloc, del tema. Passege fins a sentir-me part del paisatge escollit, respire profundament, olore la terra, les flors, la humitat, la sequedat, i em dispose a elegir una temàtica i el que vull expressar. Després, agafe el meu equip de pintar: pinzells, paleta, cavallet, els colors i els draps, i tot situat dins d´un ordre absolut.

T’imagine en eixe ritual que descrius i recorde com em sorprengué, quan ens coneguérem, la quantitat d’hores que em contares que havies dedicat, i dedicaves, als apunts al natural. Com anaves quilòmetres enllà a seure entre la natura per captar-la, esprémer-la i, d’alguna forma, retenir-la. Quanta energia has dedicat a aquesta tasca?

Es pot dir que li dedique quasi tota la meua energia. És l´inici de l´obra, és el moment més emocionant, és pintar embolcallat per la natura. L´anotació per si mateixa pot considerar-se una obra definitiva. A l´estudi de pintura, les millors, prèvia selecció, passen al gran format on, en aplegar a la finalització, es poden convertir en una altra obra completament diferent de l´anotació. Puc dir que l’anotació és el motor d´arrancada.

Explica’m una mica més eixe procés que descrius, que va des de la primera ratlla sobre un bloc de camp fins als quadres que trobarà la gent a l’exposició.

Primer de tot, com et deia, prendre contacte amb el tema, sense pressa. Respirar i gaudir del paisatge, passejant-me fins que tinc clar el que pintaré. Comence amb el llibre d’aquarel·les, per fer les proves de color (quasi abstractes). Quan ha passat una hora, potser estic en condicions “d´atacar” ja la tauleta, el DM de 27 x 45 cm. Normalment, pinte dos o tres apunts, on escric l´hora d´execució de cadascun. Després, torne a l´estudi, on elegisc quina és la tauleta que més em motiva per a passar-la a gran format.

Les converses amb tu sobre el teu terme boten de sobte a una cançó, d’allí a un poema, i tornen i seuen en una muntanya. Pot algú dedicar-se a la pintura sense estimar la música o la literatura?

No podria dedicar-me a aquest ofici si desestimara la música com la del pianista de Carlet, Perfecto García Chornet, o la literatura del gran escriptor i amic Daniel Arenas. He tingut la sort de comptar amb grans amics en els dos terrenys, que m´han acompanyat i continuen acompanyant-me. De fet, recorde grans èxits de quadres pintats amb la companyia d´una bona música; tinc un bon equip i una bona col·lecció de CDs a l’estudi.

Amb quina estació et quedes per a pintar? O és impossible escollir?

Totes les estacions, com queda demostrat en els apunts, són interessants. Ara bé, jo em quede amb la tardor, fins i tot a la marjal.

Martí Domínguez t’ha definit com “l’últim paisatgista”. Ell mateix reconeixia que era una exageració, però no és fàcil trobar-ne. A qui podem destacar actualment per la seua tasca enregistrant artísticament el nostre patrimoni natural?

Destacaria Calo Carratalà, Marcelo Fuentes i Salvador Montó, entre altres.

Diu Borges: “Ja som el passat que serem”·. Amb tota aquesta bogeria del progrés mal entès i el canvi climàtic tocant a la porta, com imagines demà els paisatges que pintes?

Espere que alguns no canvien, i si ho fan, que siga per a bé.

Extracte del diàleg publicat al catàleg de l’exposició:
Terres i temps. Terres de país i variacions de temps.

Més informació