Botànica del mes: Isabel Martínez-Solís

Què és el que et va atraure de l’univers vegetal?

Crec que em vaig enamorar. Sí, em vaig enamorar dels vegetals, de la ciència que els estudia, de les persones que es dediquen a ella i del treball que realitzen. L’àmbit universitari també va tenir molt a veure en l’atracció, però sobretot els meus mestres, Manuel Costa, Julio Iranzo i Ana Ibars, i molts amics i coneguts botànics, Pilar Soriano, Elena Estrelles, Jaime Güemes, Pep Rosselló, Xuso Riera, Toni Aguilella, Gonzalo Mateo, Isabel Mateu… Açò solament al Jardí Botànic de la Universitat de València, a ells caldria sumar-los la resta a València, a Espanya i fora d’Espanya. Et diria que les persones són les majors responsables d’aquest amor.

La teua especialitat és la matèria Botànica, com a ciència bàsica i ciència aplicada. Ens expliques com ha sigut la teua trajectòria laboral fins al moment?

La trajectòria laboral és molt simple: sempre he estat lligada a l’àmbit universitari, com a alumna interna primer, després com a becària FPI, professora associada, professora col·laboradora doctor, professora adjunta, professora agregada i professora titular. He format part del cos docent de la Universitat de València i de la Universitat CEU Cardenal Herrera, en aquest cas des que era el Col·legi Universitari CEU San Pablo-València. També vaig fer “pinitos” com a tècnic botànic i mediambiental en règim autònom.

Congrés de Fitosociologia (Múrcia, 1991).

Sempre he exercit treball botànic. Primer em vaig dedicar en exclusiva a la Botànica bàsica, en el període doctoral i en el desenvolupament com a professora universitària, i continue dedicant-me a ella com a professora de Botànica en les titulacions de Farmàcia i Veterinària. Amb la creació del grup de recerca al que pertany, el SEPLAN, vaig començar a utilitzar de forma aplicada la Botànica. Vaig descobrir el profit que es podia obtenir dels coneixements que havia anat adquirint i l’interès d’una ciència tradicionalment bàsica, com la Botànica, en convertir-se en una eina de recerca. Ens va donar l’oportunitat, als membres del SEPLAN, de realitzar treballs multidisciplinaris per a aconseguir objectius globals en els quals es veien implicades diferents doctrines i ciències, a més de la pròpia Botànica. Gràcies a açò, crec que hem aconseguit dur a terme estudis que han sigut i són molt originals, alhora que atractius i útils directament a la societat. Em referisc a estudis sobre l’ús de les plantes medicinals, sobre l’activitat, el mite i la realitat, el perill que pot suposar un mal ús, la utilització racional dels recursos naturals (plantes), la qualitat dels productes elaborats amb vegetals, etc. I sobre substàncies addictives d’origen vegetal, el mateix: el mite, la realitat, l’ús, els perfils socials d’ús i consumidor i el perfil de composició (botànic i químic), les tendències de consum, el possible efecte en l’organisme depenent de la composició, etc.

També he de comentar-te que perquè aquesta situació s’haja produït ha sigut fonamental el concurs de les persones. Sempre les persones! Les ciències no interaccionen si no ho fan els qui les desenvolupen. Jo he tingut molta sort en aqueix sentit. El SEPLAN està format i recolzat per persones estupendes amb ganes de treballar, generoses amb el coneixement, amb capacitat d’il·lusionar-se, honestes, lleials… Crec que som un bon grup i per açò podem dur a terme projectes “peculiars” amb ciències, doctrines i persones tan diferents.

La Botànica, tant com a ciència bàsica com la seua aplicació, és apassionant i no està aïllada de la resta de ciències, tècniques i matèries experimentals i humanístiques o socials. I així hauríem de veure-la, perquè la veritat és que proporciona coneixements que permeten interaccionar en pro d’objectius que van més enllà dels purament botànics i que redunden directa i instantàniament en benefici de les persones, de la societat.

En resum, vaig començar en la Botànica bàsica i després vaig sumar l’aplicada que proporciona moltes oportunitats de treballs, projectes, etc. però que no s’entén i és impossible sense el desenvolupament de la Botànica bàsica.

Com va començar la teua relació amb el Jardí Botànic de la Universitat de València?

Estic vinculada amb el Jardí Botànic des que, en 1996-97, em van concedir una beca de col·laboració per a ajudar en l’Herbari i l’Hort de simples o quadre de plantes medicinals. Aquesta seria la vinculació oficial, però sempre he estat lligada a aquest espai. De xicoteta, venia els caps de setmana a passejar amb els meus germans i el meu pare i, quan aquest va morir, continuem les visites, una mica més espaiades. Aquest jardí ha sigut un objecte d’estudi per a mi des que anava al col·legi, molts dels treballs eixien d’ací, des dels contes que escrivia per a les assignatures de Llengua i que eren històries inventades que succeïen en el Jardí, fins als més objectius sobre biodiversitat, genotip i fenotip per a les assignatures de Biologia. I més tard en la universitat i després com a alumna interna, doctoranda, professora… i fins a hui. Ningú sap com d’útil ha sigut i és aquest jardí per a mi i l’afecte que li tinc.

Isabel Martínez-Solís treballant al laboratori. / E. Caballer

Com ha anat canviant el teu treball amb el pas del temps?

El treball ha canviat bastant, imagine que ens passa a tots en major o menor mesura. El nostre treball canvia com ho fa la nostra vida amb el pas del temps. Primer depenem, aprenem i se’ns cuida i, més tard, evolucionem alhora que la situació es complica, especialment quan som nosaltres els que hem de cuidar a uns altres i cercar recursos. Açò és aplicable i vàlid en l’àmbit personal i en el professional, i crec que és la seqüència lògica.

Vaig començar com a alumna interna del Departament de Botànica de la Facultat de Farmàcia de la Universitat de València, col·laborant en l’herbari de la facultat com “pegamoide”, així ens dèiem, pel de pegar les fitxes i plantes als plecs (abans es pegaven els fragments de planta amb cola al plec). Vaig conèixer a les persones que eren els meus professors i m’havien captivat a classe i vaig conèixer el que feien, com ho feien i la seua passió, i em vaig enamorar.

Una vegada llicenciada vaig continuar col·laborant en el mateix departament. Al llarg de la meua carrera, la major part dels qui m’envoltaven pensaven que acabaria en una oficina de farmàcia i crec que els vaig sorprendre. La meua decisió de continuar en la universitat i de dedicar-me a la Botànica és una cosa que ma mare va acceptar ràpidament però no sé si ho va entendre a la mateixa velocitat. En aquesta vessant, el meu treball era formatiu, formant-me alhora que ajudant a formar a uns altres. Participava en les classes pràctiques i continuava de “pegamoide”, a més de “renta portaobjectes”, “recol·lecta plantes”, “ordena preparacions”, etc. I vaig aprendre una barbaritat! Ara els temps han canviat i es fan les coses d’una altra forma, no sé si millor. En aquest temps, es va establir una relació meravellosa amb Ana Ibars, que havia sigut la meua professora de pràctiques, i amb Elena Estrelles, que havia sigut companya de classe. Ana va ser un pilar en la nostra vida, una ajuda contínua i una font directa de coneixement.

Excursió amb alumnes del Prof. Manuel Costa (5é Farmàcia, Universitat de València, Bárdenas, 1992).

Elena i jo entrarem a formar part de l’equip de Julio Iranzo, on estava Ana Ibars i al seu torn formaven part de l’equip de Manuel Costa. La línia de Julio investigava el tema de falgueres i els investigadors eren especialistes en histologia vegetal, tècniques que Elena i jo vam aprendre i utilitzàrem en la nostra recerca pre i doctoral. De fet, si em preguntares quin és la meua especialitat dins de la Botànica, et diria que sóc històloga vegetal. El meu camp és l’estructura, els teixits que permeten a les plantes adaptacions vistoses i sorprenents.

Un poc més tard, em van concedir una beca FPI del Ministeri, per a realitzar la Tesi Doctoral. Amb ella vaig entrar a formar part del grup de becaris del departament i em va permetre impartir docència oficialment, participant del POD del departament. Aquest va ser un canvi en el treball, tenir la responsabilitat del que explicava. Fins al moment, tant Elena com jo havíem introduït la part teòrica de les sessions pràctiques en algunes ocasions, sempre supervisades per Julio i Ana, també per Juan Teodoro Corbín. Però és diferent quan tens la responsabilitat del que fas i com ho fas. Vaig estudiar més que durant la carrera i no em perdia ni una classe dels meus mestres. Vaig aprendre molt i vaig confirmar que volia ser professora d’universitat.

Estudiant Rhamnus amb els professors Ana Ibars i Francisco Valle a Granada (1992).

Durant aquest temps, vaig gaudir d’estades en la Universitat de Buenos Aires, en la qual em va acollir Diego Medan amb el seu equip, que investigaven sobre la mateixa família botànica que el gènere objecte de la meua tesi. Aquest va ser també un canvi en el treball. Vaig conèixer una altra forma d’enfocar la recerca i la docència universitàries, i açò enriqueix molt. I el millor, les persones!

A Argentina també vaig ser alumna. Vaig realitzar algun curs de postgrau, i en recorde de forma especial dos. Un sobre adaptacions anatòmiques de les plantes al mitjà en què creixen, que impartia Elena Anzibor i el seu equip. Aquesta professora em va impactar, procedia d’una família de la noblesa russa, tenia uns costums curiosos i explicava històries sorprenents. A través d’ella, vaig entrar en contacte amb grups reconeguts internacionalment en l’àmbit de la histologia i anatomia vegetal. L’altre curs que va ser especial era sobre cladística. El vaig realitzar en la Universitat Nacional de la Plata. Allò va resultar molt interessant, però, una altra vegada, més ho va ser les persones que vaig poder conèixer, Jorge V. Crisci i el seu equip. Em van ensenyar a convertir les dades botàniques en nombres, en matrius i viceversa. Vaig aprendre sobre les relacions filogenètiques entre espècies i taxons. I vaig aplicar l’aprés a la recerca i a l’estudi de Botànica. Aquestes estades van ser un canvi important, potser no tant en el treball com en la visió que tenia dels vegetals i del gènere Rhamnus, que era l’objecte d’estudi en la meua tesi.

Reunió en la Universitat Nacional de la Plata amb Diego Medan i l’equip de Jorge V. Crisci (La Plata, 1992).

Prenent mat amb companys del Departament de Botànica de la Facultat de Agronomia, en una jornada de camp en el Parc Natural de Costanera Sud (Buenos Aires, Argentina, 1993).

I mentre anaven succeint canvis en el treball, estades i visites en altres universitats i institucions, també hi havia esdeveniments en la meua vida que afectaven al treball i viceversa: em vaig casar, formàrem una llar i vam tenir el nostre primer fill.

En aquests anys, vaig treballar com a tècnic botànic i de medi ambient, però sense deixar de col·laborar en la universitat. Realitzàrem un projecte molt interessant, assessorats per Emilio Laguna, sobre l’estat de la pteridoflora a la Comunitat Valenciana. I el producte final va ser bastant bo. La prova és el llibre de Helechos de la Comunidad Valenciana que fins i tot hui utilitzem, des de finals dels 90.

Aquest contracte no solament va suposar un canvi en la trajectòria laboral, sinó que vaig començar a descobrir l’interés que podia arribar a tenir la botànica aplicada, en aquest cas per a descriure i avaluar una situació i proposar mesures de conservació. Vaig començar a aprendre amb un objectiu diferent: disposar de més recursos per a aplicar en treballs botànics i potser no tant, perquè sabia que en algun moment els anava a utilitzar. I es podria dir que aquest va ser el pre-començament de la meua dedicació a la Botànica aplicada, que és al que em dedique hui, quasi en exclusiva, en la vessant investigadora.

Posteriorment, vaig substituir a la meua amiga Pilar Soriano en la seua baixa maternal, que ja era professora titular de la Universitat de València. Vaig ser seleccionada després d’un procés de concurs de mèrits en el departament de botànica (llavors Biologia Vegetal). En ell vaig haver de competir amb els meus companys de la Facultat de Biologia. Vaig viure la competència interna i vaig descobrir que, encara que siga necessària en ocasions, no és “l’ideal”. Així va ser com la Universitat de València em va contractar com a professora associada i va ser un altre canvi important, en el treball i en la meua visió de la figura del professor i de la universitat. La meua passió per la Botànica i la meua vocació com a professora d’universitat es van veure reforçades.

Un altre canvi va ser establir una relació amb el Jardí Botanic de la Universitat de València i, al poc, ser contractada com a professora associada en el Col·legi Universitari CEU Sant Pablo-València. Aquests dos esdeveniments van suposar un punt d’inflexió que va dirigir la meua trajectòria al que hui sóc, i permeteren la creació del SEPLAN. A partir d’aquest moment, els canvis, l’activitat, els esdeveniments, van ser més nombrosos i es van succeir més ràpidament.

Jornada de camp en la tesi d’un doctorand SEPLAN per a l’estudi de l’ús de plantes medicinals i proposta de gestió d’aquest recurs natural en la Comarca d’Els Serrans (València), dirigida per Pilar Soriano i Isabel Martínez-Solís (en la imatge). 2009.

Al CEU, vaig treballar com a professora associada i professora col·laboradora i, posteriorment, col·laboradora doctor. Va ser en aqueix moment quan, amb Manuel Costa al capdavant del Jardí, es va establir un conveni amb les dues universitats que emparava els meus treballs. I, per cert, coincidint amb el naixement de la meua filla.

En aqueixos moments, Josep A. Rosselló i jo estàvem gestant una idea per a crear un servei d’anàlisi botànica (molecular, histològic i morfològic) involucrant a les nostres universitats i, especialment, al Jardí. I es va signar un altre conveni i es va crear el SNCP (Servei Nacional de Certificació de Plantes) que després va ser el SEPLAN. Als inicis, el SNCP va tenir el suport del IDIT-CEU i aconseguírem que fóra Laboratori de Referència en Sanitat. Un laboratori peculiar pel seu caràcter interuniversitari i “un poc” multidisciplinari. De fet, vam fer anàlisi i participàrem en alguna alerta sanitària, una experiència inoblidable, però quin estrès! Un dia us ho explique…

Encara que el Laboratori era conegut i es recorria a ell, no produïa beneficis econòmics pel que ens plantejàrem “deixar-ho estar”. No obstant això, les persones que havien col·laborat en les anàlisis van continuar investigant, demanàrem projectes que van ser concedits i, d’ací, va sorgir el SEPLAN. Sens dubte, un canvi molt important. Mentre açò ocorria, el meu treball en la CEU-UCH també evolucionava i em vaig convertir en professora titular.

En definitiva, si alguna cosa no ha canviat al llarg del temps, ni amb el treball, ha estat la meua dedicació a la Botànica. Sempre he sigut professora de Botànica. Bé, ara també de Fitoteràpia, per a la qual es necessita la Botànica, per cert.

Estàs orgullosa d’haver participat en algun projecte especialment?

Estic molt orgullosa d’haver participat en els projectes dels meus mestres, perquè em van permetre aprendre una barbaritat i em van ensenyar a pensar, organitzar, planificar, coordinar… Però, dels projectes en els quals he tingut responsabilitat o que he estimulat, sens dubte, del que més orgullosa em sent és de la formació del grup SEPLAN i dels seus 16-17 anys de vida, que no ha depès de mi, sinó de tot el personal investigador que el formem o l’hem format en algun moment.

Explica’ns més coses del grup SEPLAN. Eres la coordinadora d’aquest equip que, com ens comentaves abans, investiga plantes medicinals i tòxiques, entre altres. Qui sou i què feu?

El SEPLAN és un grup de recerca multidisciplinària en què treballem persones provinents de Botànica, Farmacologia, Fisiologia humana, Fitoteràpia, Estadística, Sociologia i Comunicació. Duem a terme estudis que han sigut i són originals i útils per a la societat. El SEPLAN investiga en tres grans línies: plantes medicinals, substàncies addictives d’origen vegetal i educació universitària.

Des de la seua creació, la composició ha anat canviant. Inicialment, érem alguns companys del Jardí i uns altres de la CEU-UCH, però la composició va anar modificant-se, augmentant el nombre de persones, d’institucions, de ciències, de tècniques i, per tant, també va augmentar la possibilitat de realitzar projectes multidisciplinaris. Actualment, la composició en investigadors i investigadores cap de línia és:

– Els botànics, els aporta principalment el Jardí: Pilar Soriano, Jaime Güemes i la col·laboració de Manuel Costa i Ana Ibars. Jo m’inclouria en aquest grup, sent de la CEU-UCH i un nexe amb la Universitat. Nosaltres ens solem ocupar de les primeres fases de la recerca, ja que les plantes, de forma directa o indirecta, solen ser l’objecte d’estudi o un d’ells. No té cap sentit desconèixer l’objecte d’estudi.
– Les i els fitoquímicos són Encarna Castillo i Eugenia González, de la CEU-UCH; Nuria Acer i Dolores Muñoz-Mingarro, de la Universitat CEU San Pablo de Madrid, i Giuseppe Zagotto, col·laborador de la Universitat de Pàdua. Conèixer la composició química responsable de l’activitat d’una planta és fonamental.
– Les farmacòlogues són M. Amparo Sanahuja i Victoria Villagrasa, de la CEU-UCH, i amb la col·laboració de Teresa Ortega de la Universitat Complutense. Saber quins efectes té una planta medicinal o tòxica, o les molècules de la mateixa, és també fonamental.
– La persona que aporta els coneixements sobre fisiologia humana és Francisco Bosch, de la CEU-UCH. Açò és interessant perquè tant les plantes medicinals com les substàncies addictives afecten als processos fisiològics del nostre organisme, i és important prevenir.
– Les investigadores que s’ocupen de l’àmbit de la Comunicació són Rosa Visiedo i Elisa Marco, de la CEU-UCH. Aquestes professores no solament es dediquen a divulgar els resultats de la recerca experimental, sinó que també s’encarreguen d’investigar com afecten les accions de comunicació a les de conservació, a les tendències de consum de drogues, a l’ús de la fitoteràpia, etc. També aporten la visió “publicitària”, per a adaptar els projectes a la forma d’abastar un ampli ventall de públic al que puga ser útil la recerca. Potser són una de les parts més innovadores de la forma d’investigar del SEPLAN i que ens distingeix clarament de la resta d’equips que coneixem.

Reunió d’alguns membres del grup SEPLAN en l’edifici del Seminari-CEU (Montcada). Santiago Puchol, Ricardo Folgado, M. Amparo Sanahuja, Elisa Marco, Rosa Visiedo, Isabel Martínez-Solís (2018).

Un treball que també et permet aprendre sobre temes no relacionats amb la teua especialitat.

Clar. Com comentava, l’aplicació de la Botànica comporta la seua integració en projectes que van més enllà d’ella mateixa i els objectius de la qual també solen excedir els seus límits. Per tant, sí o sí et veus obligada a aprendre sobre temes que no són purament botànics, fins i tot que del que menys van és de botànica. Però això és molt bonic.

El propi SEPLAN és un excel·lent exemple. En el marc d’aquest grup multidisciplinari, la possibilitat d’estudiar un tema sempre és interessant perquè es pot plantejar des de molts punts de vista i el resultat sol ser bastant real i útil. Per a això, has d’estudiar i aprendre no solament de l’objecte d’estudi en la parcel·la que et competeix, en aquest cas Botànica, sinó també compartir la visió des de les altres ciències, matèries, etc. Descobreixes que la percepció de l’objecte d’estudi és diferent, és com mirar per un caleidoscopi!

A més, el projecte SEPLAN és una forma més d’obrir el Jardí Botànic de la Universitat de València a altres institucions i a la societat.

El SEPLAN, per la seua idiosincràsia, és una finestra en si, no solament per a obrir el Jardí a la societat, sinó per a qualsevol de les institucions que ho integren obrir-se a la societat. És cert que unes institucions han utilitzat més que unes altres l’oportunitat, però la responsabilitat d’aqueixa situació no és del SEPLAN, sinó de les institucions. Aprofitar les oportunitats és molt important i recolzar als grups que les generen, també. Nosaltres, qualsevol dels investigadors, quan som notícia (que ho som) citem a totes les institucions participants en el que s’haja fet.

Com resulta aquesta relació i coordinació entre institucions?

El SEPLAN funciona com un passadís entre institucions, perquè els investigadors i investigadores que integrem el grup som de molts i diferents llocs, i la bona relació entre els investigadors afavoreix la relació entre les institucions, siguen quines siguen.

Ara bé, les relacions entre les institucions, sobretot quan perduren, han d’estar subjectes a un marc legal. Tingues en compte que usem instal·lacions, aparells, demanem projectes, organitzem esdeveniments, atenem alumnes i mantenim equips humans de diferents institucions. A més, el que té a veure amb les persones és sempre un tema sensible i cal tractar-ho amb cura, ja que en cas contrari, tard o d’hora, sorgeixen problemes o, el que és pitjor, conflictes, i més en un grup amb les característiques del SEPLAN. Aquests convenis proporcionen seguretat i estabilitat, imprescindibles perquè un equip interuniversitari i multidisciplinari com el nostre puga treballar amb vista al futur, perquè no es pot ser “curtplacista”. És un error, especialment si estan involucrades les persones.

També he de dir-te que, sent necessària l’existència de convenis, entenc que en ocasions hi haja qui s’ho plantege, perquè des que es gesta la relació fins que se signa un conveni, puf!, pot passar molt de temps. La gestió no és àgil, és complicada.

Època d’adjunta al Vicerector d’Ordenació Acadèmica i Professorat, Francisco Bosch (2011).

Com valores la situació laboral del sector?

Ai, quina pregunta! La situació laboral, per als qui comencen, no és molt encoratjadora en cap sector, des de fa ja temps, encara que diuen que actualment ha millorat un poc. No sé… em falten dades reals i converses amb els joves que s’incorporen al mercat laboral.

En qualsevol cas, en l’àmbit universitari la trajectòria laboral mai ha sigut fàcil, ni ràpida. Et dediques a la Botànica o qualsevol altra ciència o matèria. És una carrera de fons i aconsegueixes arribar a la meta si persisteixes, treballes molt, tens ganes d’aprendre i eres humil, perquè si no ho eres és difícil que aprengues, perquè ja ho saps tot! A més, el treball en la universitat realment no és un treball, és una forma de vida. Aquesta “filosofia” no sé si s’entén hui en dia, en la cultura de la pressa, de donar o obtenir les coses fetes, la poca resistència a l’esforç…

De tota manera, la dedicació a la Botànica no és fàcil, però tampoc és tan difícil, si realment t’agrada i estàs disposat al sacrifici que suposa no tenir un lloc de treball estable i ben remunerat, almenys durant un temps. A més, la Botànica aplicada o l’ús d’aquesta ciència com a eina proporcionen moltes possibilitats d’innovar. Done fe d’açò. I hui en dia, poder fer alguna cosa que altres no poden o no se’ls acut és un gran avantatge.

Jo animaria als joves biòlegs, farmacèutics, agrònoms… a conèixer d’a prop la Botànica, si els atrau, i a formar-se molt bé. I després a explorar en quin i com aplicar aquesta ciència, si no trien l’àmbit universitari o docent en general. També els animaria a aprendre idiomes, especialment anglés, i a eixir a l’estranger per a adquirir experiència alhora que coneixen una altra forma de veure i fer les coses. Han de tenir paciència i la humilitat necessària per a l’aprenentatge. Tots hem començat alguna vegada i cap teníem un gran sou, ni independència, ni seguretat o estabilitat. Teníem molt a fer i molta il·lusió.

Última excursió amb els meus alumnes de Farmàcia del CEU (Javalambre, 2018).

Quin és la part més desagradable del teu treball i la més gratificant?

La part més desagradable és quan alguna cosa no ix bé i hem invertit temps, esforç i il·lusió. I especialment desagradable és quan alguns dels membres de l’equip pateixen contratemps en la seua vida o han de deixar l’equip per la raó que siga. I la més agradable és aconseguir els objectius que ens proposem i que a més isquen bé. Açò és molt gratificant! També ho és el tracte amb les persones que coneixem durant els projectes, ja que normalment s’estableix una relació que perdura. I, com a professora, el millor és el dia a dia amb “el meu” alumnat. A l’aula o al laboratori o al camp, amb ells i elles desapareixen els problemes, els aclaparaments, l’estrès…

Et consideres deixebla d’algun botànic o botànica?

Per descomptat. Tots hem après d’uns altres, i aqueixos altres són els nostres mestres. Uns hem tingut molta sort i hem gaudit de molt bons mestres, uns altres, igual no tant. En el meu cas, les tres persones “responsables” del que sóc són Manuel Costa, Julio Iranzo i Ana Ibars, que em van captivar, van ensenyar, van espentar i van ajudar. En definitiva, que van confiar en mi.

Després, una vegada iniciat el camí, m’he trobat botànics que han intensificat la meua passió per aquesta ciència i la meua vocació per la universitat, com Pilar Soriano. I aquells en els quals sempre he trobat suport quan ho he demanat, fóra quin fóra el projecte, com Jaime Güemes. I uns altres que, sense ser tan botànics, han estat sempre, com Ricardo Folgado o M. Amparo Sanahuja. I també els membres més joves i nous doctors incondicionals del SEPLAN, que participen o han participat de la Botànica, com María, Ricardo, Rosa, Sandra, Santiago, Vicente… i els alumnes que romanen amb nosaltres un temps realitzant el seu TFG, TFM, Tesi o pràctiques voluntàries, d’ells i elles també aprenc.

Tornem a la teua recerca. Quin impacte social o repercussió tenen els resultats de les línies del grup SEPLAN?

La veritat és que no tenim dades objectives sobre l’impacte social. Les troballes, especialment en els temes de drogues i del tabac, han generat sempre notícies que els mitjans de comunicació han difós, perquè és important que la població conega aqueixa informació. En el tema de plantes medicinals també, perquè encara que s’utilitzen molt, hi ha desconeixement. Si el ressò dels mitjans és un indicador de l’impacte, sí podem parlar d’un impacte que a voltes és rellevant. O que siguem coneguts i compten amb nosaltres en jornades, congressos, conferències, etc. Si el que des d’algunes institucions de l’administració se’ns consulte sobre plantes, drogues, composicions químiques i botàniques, efectes en la salut, etc., llavors també puc dir-te que el SEPLAN té impacte social. I en tot cas, la recerca que realitza el SEPLAN té impacte social perquè els resultats poden ser utilitzats directament en benefici de la societat.

I no cal oblidar que l’impacte que té el SEPLAN, el tenen també aquest Jardí Botànic, la Universitat CEU Cardenal Herrera, la Universitat CEU San Pablo, i les dels nostres col·laboradors (Universitat Complutense i Universitat de Pàdua), en la mesura en què col·laborem.

Premi Roël. Premi de l’Institut mèdic Valencià al treball derivat de la primera tesi realitzada i defensada en el grup SEPLAN. M. Amparo Sanahuja, Lucrecia Moreno, Isabel Martínez-Solís (2008).

La informació rigorosa i una adequada conscienciació sobre l’ús de plantes medicinals, per exemple, ha cobrat importància ja que existeix una espècie de moda de “tornada a allò natural”. Com contribueix el grup i la universitat a aquesta qüestió?

El SEPLAN contribueix en la mesura que la recerca de la línia de plantes medicinals aporta informació sobre l’ús, l’activitat farmacològica de les plantes, la toxicitat, les característiques de les drogues vegetals i la qualitat dels productes fitoteràpics que es comercialitzen. De fet, hem realitzat projectes i s’han defensat tesis i altres treballs de recerca sobre etnobotànica i avaluació del consum i ús de plantes medicinals per la població, sobre la qualitat de preparats amb base en plantes, hem caracteritzat drogues vegetals i hem estudiat l’activitat medicinal d’espècies característiques de paisatges autòctons. En tots els casos, al marge dels articles científics que s’haja aconseguit publicar, els resultats han generat notícies, per la qual cosa han sigut posats en coneixement de la societat.

Nosaltres, el SEPLAN, considerem que la funció educativa, de formació, que té la universitat va més enllà de les aules, els centres, fins i tot els alumnes. És a dir, hauria de, d’alguna forma, arribar a la població en general. La universitat no solament gestiona el coneixement, sinó que és una institució que el genera. I el coneixement és un bé al que la societat té dret, especialment quan es produeix amb finançament de les arques públiques, que mantenim tots.

En temes com l’ús de plantes medicinals o substàncies addictives, les responsabilitats de l’àmbit universitari són majors. En el primer cas, encara que el saber popular, la tradició, és la primera font de la qual s’hidrata la recerca, també és cert que no sempre ens condueix a un ús adequat de les plantes. Algunes vegades, plantes a les quals se’ls ha atribuït una activitat medicinal determinada, resulta que no la tenen. D’altres, descobrim activitats en plantes que mai s’han utilitzat i que podrien ser una alternativa d’ús. També hi ha casos de mal ús quant a la pauta, la dosi, les interaccions, etc. I un dels temes més preocupants és la moda a la qual has fet referència, que ha popularitzat l’automedicació amb plantes medicinals, perquè en general no hi ha consciència que una planta, en el nostre organisme, actua com ho fa un medicament, i que té contraindicacions i interaccions. I açò és perillós, especialment si la persona que les utilitza està medicant-se o pateix altres afeccions a més d’aquella per a la qual usa les plantes medicinals. I aquest coneixement, moltes vegades, s’obté de la recerca que es realitza des de la universitat. I la universitat té el deure de posar-ho al servei dels altres, més enllà de l’àmbit universitari i les publicacions científiques, el públic de les quals és molt restringit. A més, és la forma que té la societat de disposar d’informació contrastada (perquè és la base de la recerca) i així evitar recórrer a fonts poc fiables, la informació de les quals pot ser errònia i afectar negativament a la salut.

I amb una altra de les línies de recerca del SEPLAN, les substàncies addictives d’origen vegetal, també.

Tot el que t’he dit per a les plantes medicinals és aplicable a l’àmbit de les substàncies addictives o drogues, inclòs el tabac. En aquest cas, tenint en compte el problema social i personal tan enorme que ocasionen, molt més. Per descomptat que la universitat té responsabilitat en la comunicació dels coneixements que es generen en aquest àmbit. I, per descomptat, que la via més ràpida per a arribar a la població, que és la consumidora, és la divulgació, de forma objectiva i clara.

En el si del SEPLAN s’ha dut a terme recerca sobre el consum de drogues d’origen vegetal, des de cànnabis a cocaïna, passant per les substàncies de síntesis que imiten estructures químiques de molècules vegetals. El que més hem investigat és cànnabis, des del contingut en la marihuana, fins a la qualitat de l’haixix i la pròpia marihuana. I més enllà de la droga, els perfils de consum i consumidor, perquè és fonamental conèixer-los per a prevenir: si no se sap cap a on van les tendències és difícil proposar i aplicar mesures que siguen eficaces. Us podem assegurar que és “un món” perillós i contínuament canviant, cosa que el fa més perillós encara. A més, hi ha una idea molt equivocada sobre les drogues d’origen vegetal: com són “naturals” són menys nocives, i gens més lluny de la realitat! Des de la universitat es pot i deu difondre aquesta informació.

Al final, la universitat, no sé si té potestas, però sí que té auctoritas per a desfer mites i comunicar realitats, i la divulgació científica és imprescindible perquè la societat conega aqueixes realitats, i el que es genera i es fa en aquestes institucions. Si no es divulga, el treball de les universitats queda en l’àmbit universitari (que és el que ha succeït històricament) i s’eternitza que els resultats, sobretot de la recerca, produïsquen un benefici social, que en determinats temes és urgent.