Botànic del mes: Pep Rosselló

1. Quant de temps fa que treballes al Botànic?

Fa 26 anys que em vaig incorporar a la Universitat de València. He estat treballant al Jardín Botánico de Córdoba, el Real Jardín Botánico de Madrid i el Jardí Botànic de Marimurtra. La meva recerca es troba vinculada a l’ICBiBE i al Botànic des de la inauguració de l’edifici d’investigació.

2. T’agrada la botànica des de que eres ben jove. Has estat allò que se’n diu un home amb una gran curiositat. Com va sorgir aquesta passió?

Bona culpa es deu als meus pares, que me varen transmetre de ben menut l’estimació per la natura quan anàvem d’excursió els diumenges, trescant pels camins de la Serra de Tramuntana. El meu cap, molt actiu en aquell temps, estava ansiós per conèixer els noms d’aquells éssers verds i misteriosos dels que aleshores no en sabia res, excepte que ho desconeixia pràcticament tot. Primer foren les plantes vasculars, als 14 anys, i als 16 vaig caure encisat per la bellesa de les molses…i fins ara.

Pep Rosselló en el Jardí Botànic de Sóller 

Crec que he estat, i sóc encara, un privilegiat per tenir des d’aleshores aquesta curolla, però encara amb més intensitat. Però aquest encantament va ser possible per que hi va haver gent molt generosa que me va guiar, va compartir amb mi tot el que sabia i va posar ciments ferms allà a on sols hi havia passió. Això va marcar completament la meva vida personal i professional. Sols els hi puc tenir paraules de profund agraïment.

3. En què consisteix la teua feina?

És molt simple d’explicar i molt difícil de dur a terme: en pensar i fer que aquest procés esdevingui en Ciència, quan més transversal i universal, molt millor. I amb un afegitó important, que és passar-ho bé.

Excursió de Geobotànica al Montseny (2016). Pep Rosselló amb els també botànics i investigadors de la Universitat de València, Pilar soriano i Ricardo Garilleti 

4. Com és la situació laboral ara?

Hi ha una frase de Hugh Miller que crec que és de necessari coneixement i obligada reflexió, diu que << Els problemes no són més que oportunitats amb espines >>. El problema principal que veig actualment és el manteniment i l’increment esgarrifador en general de la mediocritat en l’àmbit universitari pel que fa a les disciplines lligades a l’història natural i, al que no és aliè, malauradament, el col·lectiu de botànics. Pot ser un nou replantejament de les prioritats en recerca (i el seu finançament), i un enfocament nou i completament radical de la funció pública universitària són fonamentals; són les espines de Miller. Al meu parer, la falta d’investigadors no és el major problema al que hem de tenir por. Falten investigadors de qualitat, certament, però hi són al nostre entorn. L´únic que cal es poder incorporar-los a les institucions per a que puguin desenvolupar la seva feina. Però qualsevol increment de les plantilles passa per l’inevitable i molt necessari tràngol d’escorcollar a la mediocritat i als elements prescindibles en un entorn d’excel·lència i competitivitat. I desafortunadament el sistema ni ho permet ni probablement ho vulgui. La ineptitud es estolonífera i, a més, és molt difícil d’amagar.

5. Et vull plantejar un entreteniment divulgatiu. ¿Si haguéreu d’explicar als lectors d’aquesta revista una descoberta, una troballa de les tantes que la vostra feina i la del vostre grup d’investigadors haurà fet durant aquests darrers anys, quina triaríeu?

Pot ser de les que més estic satisfet són les relacionades amb les del frau alimentari en vegetals. Hem desenvolupat, junt amb els companys de l’Instituto de la Grasa de Sevilla (CSIC) protocols experimentals reproduïbles, i trobat regions adients dels ADN cloroplàstics que permeten detectar en els olis d’oliva verge i refinats la presència d’altres espècies utilitzades usualment com adulterants, com el girasol o l’avellana, que són pràcticament indetectables amb els mètodes fisicoquímics emprats fins ara als laboratoris analítics d’arreu del món.

Pep Rosselló amb el seu equip actual d’investigació

És la continuació de la línia d’anàlisi del frau alimentari, encetada amb l’equip de l’amic de la UIB Javier Benedí, dissortadament desaparegut, amb el que patentarem un mètode per detectar la presència del garrofí (l’estabilitzant E-412) als aliments. Molta gent es sorprén quan els hi dic que la garrova forma part de la seva dieta i pràcticament no hi ha dia en que no en mengen molts de pics al dia, al menys algunes de les seves parts. També, la col·laboració amb la Policia Científica i la formació del seu personal a través de cursos organitzats per l’Institut d’Estudis Policials, del qual en som membre, permet un atracament a la societat molt enriquidor.

6. Recorde que fa anys en una entrevista a El País, la directora del Real Jardín Botánico de Madrid, María Teresa Tellería, es queixava de què a Espanya, a finals del segle XX, encara no tenia elaborades les seues flores i faunes quan a països amb molt menys diversitat d’organismes ja les tenien redactades d’anys enrere. A què creieu que és deGut aquest endarreriment: es tracta d’una tasca poc valorada, interessa poc als botànics i zoòlegs enllestir-les?

El diagnòstic de la doctora Tellería era esbiaixat. Tot i això, no és exactament igual el tenir a l’abast uns acurats catàlegs de biodiversitat que el poder disposar d’uns productes, diria que col·laterals, com són les flores i faunes, d’àmbit més divulgatiu però que diuen molt, i bé, del nivell cultural de les societats que les tenen o les demanden. En un entorn força competitiu com el que ara vivim a l’àmbit científic, la valoració de la recerca es redueix principalment a tenir uns bons indicadors de l’impacte que genera aquesta, la seva visibilitat internacional i la seva transversalitat. Sense bons indicadors és prou difícil pels investigadors obtenir finançaments públics per desenvolupar nous projectes.

Esquerra, Pere Fraga, Pep Rosselló i Jaime Güemes al Mont de Gennargentu, Sardenya (2006). Dreta, Zona costera del nord de Menorca 

Objectivament, i per la seva natura, aquests tipus d’estudis regionals tenen relativament poca transcendència en comparació amb altres tipus de recerca més universal. Fins i tot hi ha distincions més que subtils entre el que és fer ciència i el dedicar-se a la catalogació de la història natural d’un territori. Es per això que és poc atractiu, en termes de rendiments curriculars, dedicar-se professionalment a la catalogació de la biodiversitat o a fer manuals de flores i faunes. Ara bé, una bona part dels estudiosos més ferms de les flores locals i regionals no es troben a institucions públiques de recerca. És gent amb una formació admirable i que no es dediquen professionalment a n’aquestes tasques.

És curiós però bona part dels estudis florístics a països com Gran Bretanya, França i Itàlia no es desenvolupen a les universitats sinó a altres centres. Pot ser és el moment d’encetar un anàlisi profund per a les noves generacions que volen fer estudis de biodiversitat però que pot ser no calen seguir ensenyaments universitaris, per prescindibles.

7. La creus imprescindible, la passió, per dedicar-se a la recerca científica?

Per a mi és un dels requisits fonamentals que caldria incorporar al perfil desitjable de qualsevol investigador en general, però amb més raó de ser encara si parlem de la recerca sobre el món dels éssers vius. Malauradament, sembla que aquesta qualitat es un atavisme digne de millor causa. I el que pareix encara més greu: hem passat de veure un perfil de gent que tenia il·lusió al començament de la seva trajectòria i l’ha anada perdent al llarg del temps, a un altre, actual, en el que la gent novella que comença les seves passes en el món de la recerca ni sap que és això de tenir passió en el que fa. Hi ha un llibre d’en Ramón i Cajal, Reglas y consejos sobre investigación científica en el que posa de manifest, entre altres singulars reflexions, el mateix. Ve a dir que la natura no concedeix els favors de l’èxit als científics d’esperit fred i que aquesta fredor sol ser sovint un símptoma inequívoc d’impotència.

8. Has abordat línies de recerca ben diverses al llarg dels anys. Des de l’estudi de processos d’endemicitat i de diversitat genètica en plantes amenaçades i has descrit espècies noves. També has fet això que s’anomena recerca aplicada emprant l’ADN per desemmascarar fraus alimentaris; però molt sovint mires cap a les Illes. ¿Quina influència ha tingut el fet de ser illenc, i de Mallorca, en tota la teUa recerca?

Crec que molta, per no dir tota. Crec que el ser illenc comporta una manera peculiar d’entendre la vida, de relacionar-se amb l’entorn i d’actuar en conseqüència. El fet d’haver nat i crescut en un laboratori natural excepcional, com són les Balears, per veure i interpretar processos d’evolució i especiació que s’han donat en vegetals, ha marcat la meva trajectòria.

Pep Rosselló al cim del Penyagolosa. Excursió botànica amb el nostre Jardí (2017) 

Segurament vaig quedar encaptivat per l’encís de la raresa que inevitablement sorgia a cada pas, en trobar les plantes endèmiques. Qui podia no resistir-se a demanar-se: com i quan es formaren, com han evolucionat, i quin són els seus parents més propers? Aquestes qüestions tan simples són encara la base de bona part de la meva recerca actual sobre els processos i patrons d’especiació en condicions d’insularitat, prenent justament les Balears com a arxipèlag model per contrastar els resultats obtinguts als arxipèlags oceànics per altres investigadors.

9. Com ha canviat la teua feina amb els anys? ¿Quin és realment l’abast dels canvis que suposa en disciplines com la taxonomia o la filogeografia el desenvolupament de les tècniques moleculars?

He tengut la sort de viure dins l’esdeveniment d’una autèntica revolució tecnològica en molts de camps i que ha afavorit el desenvolupament d’una ciència global rigorosa i excitant en moltes disciplines. També, dins la botànica. Suposa una aposta per un tipus de botànica experimental, utilitzant marcadors moleculars i que pretén respondre a qüestions rellevants en els camps de l’evolució, conservació i bioidentificació.

Cromosomes de una especie de Limonium

En botànica la incorporació de les tècniques basades en els polimorfismes de l’ADN com a ferramenta rutinària i auxiliar ha suposat canvis espectaculars en la reinterpretació de les relacions sistemàtiques entre i dins dels majors grups vegetals. D’altra banda, comencem a entendre millor els processos microevolutius que han estat associats als grans esdeveniments climàtics del Quaternari, com les glaciacions, i per tant podem entendre com ha pogut influenciar als patrons de diversitat genètica que han sobreviscut.

I encara voldria ressaltar un fet que no és sols anecdòtic: el treballar amb marcadors moleculars ens dóna uns conceptes i un llenguatge comuns que són compartits amb altres investigadors interessats en la zoologia, ecologia evolutiva, biogeografia, paleobiologia i conservació. Ens permet sortir de l’aïllament, i incomprensió, seculars que han tengut els botànics per ser identificats únicament com a naturalistes. Ara, amb aquestes tècniques podem coincidir en estudiar els mateixos processos, encara que amb organismes model diferents. Crec que la botànica es troba en una etapa molt dinàmica i excitant i això és en bona part degut a l’estudi acurat de la diversitat molecular dels vegetals.

10. Si el coneixement dels orígens i el camí recorregut per una espècie ens pot il·luminar sobre el seu esdevenidor, aquest coneixement resultaria indispensable abans d’enllestir qualsevol política de conservació?

Efectivament. Per desgràcia els gestors de la biodiversitat són en general prou refractaris a incorporar els estudis filogeogràfics com a coneixement indispensable per abordar racionalment qualsevol mesura de conservació dels éssers vius. Molt sovint demanen els estudis amb posterioritat a dissenyar i executar estratègies de conservació que inclouen el disseny de paratges protegits o la recollida i emmagatzemant de llavors, i sovint els resultats moleculars revelen la poca adequació de les mesures posades en pràctica. Crec que hem d’anar superant de manera ferma el que el criteri demogràfic sigui l’únic emprat en la administració pel diagnòstic i avaluació dels organismes amenaçats. És, simplement, una simplificació molt grollera d’una realitat biològica molt més complexa.

11. I si haguéreu de posar en dubte una hipòtesi donada per certa a força de sentir-la, quina seria?

Sens dubte, la de que la flora endèmica de les illes Balears (i per extensió de la Mediterrània occidental) és en conjunt una flora d’origen molt antic i de que la major part dels seus parents més propers són desconeguts o bé es troben a llocs exòtics. Les signatures deixades a l’ADN ens indiquen més aviat el contrari: el parentiu de la major part de la flora endèmica baleàrica es troba a la conca Mediterrània.

12. Tens pensat quan tornareu a les Illes?

L’octubre de 1989 vaig començar a treballar al Jardín Botánico de Córdoba i des de llavors la meva vida professional ha estat lligada a distints indrets de la península. L’any que ve, doncs, farà 27 anys que estic físicament allunyat de Balears. És cert que en arribar a una certa edat un va pensant en poder gaudir del plaer d’envellir a la terra en què va néixer i poder assaborir els records d’un temps passat.

Pep Rosselló al Jardí Botànic de Marimurtra, en la seua etapa com a director científic

Pot ser fóra bo pensar que hi ha cicles que cal tancar en el seu just moment. Però no ara. En el començament de la meva aleshores nova etapa com a director científic al Jardí Botànic de Marimurtra a Blanes, me’n record d’un pensament de l’arxiduc Lluís Salvador que deia que no és pot escriure sobre un lloc si no és el sòl de l’indret el que eixuga la tinta en que estan escrites les paraules; i crec que encara necessito gaudir del sòl de molts altres indrets per molt més temps abans de concloure la meva tasca.