Botànic del mes: Manolo costa

1. Quant de temps fa que treballes al Botànic?

Jo m’incorporí al Jardí Botànic a l’any 1987 quan el rector Lapiedra m’encarrega la recuperació del mateix i per a això em nomenà director. Des de llavors, la meua vida de gestió i d’investigació han transcorregut al Botànic. Inicialment, van ser anys molt durs, em vaig abocar a aquell projecte tan il·lusionant i vaig comptar amb la col·laboració de la poca gent que en aquell moment hi havia al Jardí i tots junts, amb gran il·lusió ens dedicarem a desenvolupar aquell projecte en dues fases, una la recuperació de l’espai enjardinat que va culminar l’any 1991 i d’altra banda el projecte de l’edifici d’investigació que es va poder inaugurar l’any 2000.

Esquerra: Manolo Costa. En Alaska amb els profesors Rivas-Martinez y Molero (1994)

2. Perquè et vas dedicar a la botànica?

A mi m’agradava la natura perquè el meu pare, que era farmacèutic, quan érem nens ens portava al camp i ens va ensenyar a mirar els paisatges, les plantes i els animals, en aquells anys m’agradava la natura, però no tenia encara definida la meua vocació botànica. Me’n vaig anar a Madrid, a la Universitat Complutense per estudiar farmàcia i quedí enlluernat per la ciència de les plantes quan escoltí les classes que dictava el professor Rivas Goday. Aquest professor em va mostrar un món que em va captivar en els dos anys que cursí l’assignatura de botànica, ja que en el pla d’estudis que jo cursí havien dos anys de botànica: Criptogamia en segon any i Fanerogàmia en el tercer curs. Vaig obtenir les màximes qualificacions d’Excel·lent amb Matrícula d’Honor en les dues i això em va permetre entrar d’alumne intern en el departament i una vegada dins el departamento, es va obrir un camí il·lusionant i amb unes perspectives noves per a mi, que em van fer pensar immediatament que era el que havia de seguir, així que vaig començar a caminar per aquell camí el qual m’ha portat fins aquí, després d’un llarg i dur caminar en què vaig passar per tots els nivells acadèmics: becari, ajudant, adjunt, agregat i finalment catedràtic.

3. En què consisteix la teua feina?

Bé, la meua feina i responsabilitat des que em dediquí a la universitat ha estat de diferent índole, ja que a part de la investigació i la docència he tingut càrrecs de gestió. Pel que fa a la investigació em formí en l’especialitat de fitosociologia, és a dir l’estudi de les comunitats vegetals, seguint l’escola de Braun-Blanquet, modificada per Tüxen i Rivas-Martínez. Aquest mètode consisteix a estudiar les comunitats vegetals en funció de la fidelitat de les plantes pels diferents mitjans ecològics. Això permet una interpretació de la vegetació en funció de la flora i la seua relació amb les condicions ambientals. En base de l’estudi de vegetació es poden realitzar interpretacions biogeogràfiques i traçar límits biogeogràfics dels territoris. La bioclimatologia, és a dir les relacions del clima amb la vegetació forma part també d’aquests estudis i permet una gran informació sobre les condicions dels territoris estudiats.

Llanos de Veneçuela amb el professor Valdes

Gràcies a la investigació que he portat amb els diferents equips, amb els quals he treballat, he pogut estudiar, a part de la vegetació d’Espanya, més concretament del País Valencià, la de la resta d’Europa, molt especialment de la Conca del Mediterrani. He treballat en tota Amèrica, tant del nord com del sud, amb algunes publicacions importants sobre la vegetació de l’oest d’Amèrica del Nord, dels Andes de Veneçuela i sobre la biogeografia d’Amèrica del Sud. A Austràlia i Tasmània i també a l’Àfrica, sobretot a les zones del Sàhara i del Sahel. Ara des que m’he jubilat la meua feina és una mica més tranquila, ja que no tinc ni responsabilitat docent ni investigadora. Ara treballe de “free-lance”, encara que alguns equips d’investigació, com el de Pilar Soriano, em permeten, de vegades, treballar amb ells.

També treballe en alguns temes del jardí el que ens ha permès publicar algunes monografies com la de palmeres i arbres monumentals amb l’amic José Plumed. També a la Universitat he realitzat treballs de gestió, que per a mi han estat de gran importància, ja que m’ha permès conèixer molt bé la universitat per dins, aquesta universitat que no es veu i que la gent, inclosos molts universitaris, desconeixen. He estat degà, director del Jardí Botànic i vicerector. De tots aixòs càrrecs del que més satisfet em sento es el de director del Botànic, ja que em va permetre recuperar un espai universitari de gran importància i posar-lo a disposició de la societat.

4. Com és la situació laboral?

La meua situació laboral és la de jubilat i emèrit honorari i afortunadament la universitat em permet usar les seues infraestructures, de tal manera que els jubilats, que tenim ganes de treballar, podem ser útils aportant la nostra experiència i ajuda als grups en actiu i a la institució. Pel que fa a les retallades i situacions de penúria es donen casos veritablement dramàtics. La manca d’una política científica adequada està fent que actualment no hi hagi una renovació de gent adequada, no hi ha cabuda a becaris que sempre han estat el reservori de la investigació. Ara la investigació és una piràmide invertida sense base jove que asseguri el relleu i la continuïtat. És un drama.

En el paramo dels Andes de Veneçuela

5. Com ha canviat la teua feina amb els anys?

Jo vaig començar a treballar en la botànica fa 50 anys i lògicament les coses han canviat. Els treballs de camp es feien desplaçant-se en autobús o amb tren al lloc d’estudi i en aquest caminant, després passem a la moto i al 600 propi. Actualment, es disposa de cotxes institucionals tot terreny que permet desplaçament ràpid i un rendiment a la feina francament òptim. D’altra banda els avenços en informàtica, cartografia, aparells de mesura, GPS i GIS han permès incorporar tècniques noves per a la cartografia de la vegetació i la biogeografia de gran importància i rendiment.

6. Quines ferramentes necessites per a fer la teua feina?

Bé aquesta pregunta gairebé es contesta amb l’anterior. Tot terreny per als desplaçaments, botes, quadern de camp, bosses per a plantes, premses, etc. Això són els materials usats de sempre, després ja he comentat anteriorment les noves tècniques cartogràfiques i informàtiques.

En el laboratori de Botànica a l’any 1960. Segon per l’esquerre

7. Penses que la teua feina et permet aprendre sobre temes no relacionats amb la Botànica? Quins?

Bé en les ciències naturals tot està relacionat. Des d’aquest punt de vista la geologia i l’edafologia han estat ciències complementàries de la vegetació i hi ha hagut què tenir una mínima formació en elles per entendre molts temes de vegetació. D’altra banda l’anàlisi de la vegetació i del paisatge ens ha fet aprendre sobre geografia humana i social. La història física i humana dels territoris ha estat una component fonamental en el coneixement i desenvolupament de la nostra ciència. Utilització del territori aprofitament del mateix i problemes socials sobre la conservació i degradació del medi.

8. Has conegut persones interessants gràcies a la teua feina? Parla’ns d’alguna

Vaig tenir la sort que el meu mestre no ens deixava quedar-nos a casa i ens feia aixir per Europa en estades en centres d’investigació punters en aquests moments. Em considero molt afortunat perquè això em va permetre conèixer a les figures més rellevants de la nostra ciència, alguns d’ells fundadors de la ciència de la vegetació com Braun-Blanquet en el centre d’investigació a Montpeller, on vaig estar en diverses ocasions. Vaig conèixer als grans mestres del segle XX com Tüxen, Oberdorfer i Ellemberg a Alemanya; Géhu, Quézel, Carbinier a França; Danserau i Grandtner al Canadà; Miyawaky del Japó; Pignatti a Itàlia i Bolós a Espanya, a part de Rivas Goday que ja he citat. De tots ells tindria alguna cosa que contar, però potser destacaria, d’entre els espanyols a Rivas Goday, era una personalitat impressionant, cada classe, cada comentari, cada explicació estava envoltada d’un cúmul de coneixements i una cultura fora del comú, això va ser el que em captiva per dedicar-me a la botànica, com ja he comentat.

En las Mesas de Anzoategui de Veneçuela amb el professor Guevara

Dels estrangers, sens dubte Reinhold Tüxen d’Alemanya, és el que més m’ha impressionat en la meua vida professional. En el seu centre d’investigació en Todenmann (Rinteln) vaig fer diverses estades i gran quantitat d’excursions pel nord-oest d’Alemanya. Inoblidables les excursions a les Illes Frisones i als bruguerars de la Lüneburger Heide al nord-oest de la Baixa Saxònia i el 1976 a USA i Canadá. A part de tota la ciència que ens ensenyava comptava mil anècdotes i fets relacionats amb la vegetació. Era un personatge que havia fet les dues guerres i els seus treballs sobre cartografia de la vegetació d’Europa van ser molt importants. Un treballador incansable amb una gran energia que l’acompanya fins que va morir el 1980 a l’edat de 81 anys.

9. Què salvaries de la teua oficina/magatzem/despatx en cas d’incendi?

Ja no queda res de valor en les meus dependències del Jardí Botànic, doncs tots els meus materials: llibres, separates, fotografies, diapositives i quaderns d’inventaris els vaig cedir al Jardí Botànic i estan molt ben guardats a la biblioteca. En cas que estiguessin en el meu laboratori, el que tractaria de salvar són els quaderns de camp, en ells hi ha el treball de tota una vida i de tot el món que he recorregut.

10. Eres al·lèrgic a alguna planta? O al pol·len?

No, afortunadament no tinc cap al·lèrgia, ni a plantes ni a pol·len. Tenir al·lèrgia a les plantes o al pol·len és una cosa terrible per a un botànic ja que han d’estar treballant en un mitjà que els és hostil. Tinc company que si són al·lèrgics i ho passen francament malament, sobretot en l’època primaveral.

En la selva colombiana amb el professor Rivas 2010

11. Quina època de la botànica t’hagués agradat viure i perquè?

Sense dubte l’època de les grans expedicions botàniques. Viure aquelles travessies i trobar-te amb un món nou i desconegut i tractar d’indagar la naturalesa d’aquelles terres remotes, traure coneixements de la naturalesa i de la seua gent. La informació transmesa pels locals i traduir-la després al llenguatge científic devia ser una cosa meravellosa. Penso en els grans científics espanyols que van recórrer Amèrica i van descriure plantes i animals, personatges tan importants, que tant van aportar a la ciència i que malauradament, actualment ningú se’n recorda d’ells. Penso en Francisco Hernández, metge de Felip II que va dirigir, almenys al meu entendre, la primera expedició científica, al segle XVI. Va ser enviat pel rei a Mèxic, llavors Nova Espanya, a estudiar els seus recursos i naturalesa i per allà va caminar des de 1572 quan arriba a Veracruz fins 1577 que torna a Espanya. Va recollir gran quantitat de material botànic i moltes de les descripcions de plantes medicinals les va fer en llengua Nàhuatl.

També les expedicions de l’època de la il·lustració del segle XVIII, en el qual es van organitzar diferents expedicions científiques per estudiar els recursos naturals de les Índies. Entre elles destacaria la realitzada en 1777 al Virregnat del Perú, el que avui és el Perú i Xile, expedició botànica que va dirigir el botànic-farmacèutic Hipòlit Ruiz López, a qui van acompanyar, el també farmacèutic, José Antonio Pavón, el metge francès Joseph Dombey, els dibuixants de plantes José Brunete i Isidro Gálvez. La Reial Expedició Botànica del Nou Regne de Granada que va dirigir José Celestino Mutis i que es va iniciar en 1783 es va perllongar durant uns 30 anys. Entre els anys 1787 i 1803, el metge espanyol Martín Sessé, per ordre del Rei Carlos III, va dirigir una altra expedició botànica a Nova Espanya. A Sessé va acompanyar el metge i naturalista mexicà Mociño. En totes aquestes expedicions es van recollir gran quantitat de materials i es van elaborar, bellíssimes col·leccions de làmines de plantes. Els materials originals es conserven al Real Jardí Botànic de Madrid, excepte els de l’expedició de Sessé i Mociño, que després d’una llarga i rocambolesca peripècia van acabar a Pennsilvània, Estats Units, al Hunt Institut for Botanical Documentació. Només destaco les expedicions més importants, comprendràs que va ser una època apassionant, que sense dubteu m’hauria agradat viure.

12. A quin botànic/a t’hagués agradat conèixer?

Com he dit abans, he tingut la sort de conèixer als més grans botànics del segle XX, però sens dubte hi ha un personatge dels segles XVIII i XIX que m’havia agradat conèixer, em refereixo a Alexander von Humboldt (1769-1859). Aquest és un personatge d’una categoria fora del comú, el considerem el pare de la geobotànica però va ser un home d’una gran importància. De família prussiana benestant, va abandonar les comoditats de la seua posició social per llançar-se a recórrer el món i tractar de comprendre com funcionava. No només tracta de comprendre la natura, es va interessar pels problemes socials de l’època i va ser un gran crític amb els règims colonials. Els llibres, diaris i cartes de Humboldt revelen a un visionari, un pensador molt per davant del seu temps.

En les Illes Frisones amb el profesors Rivas, Gehu y Túxen (1970)

Perquè et facis una idea va conèixer i tracta a personatges com el president Thomas Jefferson que va dir d’ell que “era una de les majors joies de l’època”, Johann Wolfgang von Goethe va comentar que passar uns dies en companyia d’Humboldt era “com haver viscut diversos anys “. Fins i tot Darwin va dir que “mai res va estimular tant el meu entusiasme com llegir la Personal Narrative d’Humboldt” i va dir també que mai s’hauria embarcat en el Beagle ni concebut l’Origen de les espècies sense conèixer l’obra de Humboldt. Tracta a Simón Bolivar que va dir d’ell que “era el descobridor del Nou Món”. En fi un personatge irrepetible, de gran transcendència per a la ciència i per a la humanitat. Recomano, si algú està interessat en conèixer aquest científic, l’obra d’Andrea Wulf “La invenció de la Natura. El Nou Món d’Alexander von Humboldt “, recentment traduït al castellà.