Botànic del mes: Jaime Güemes

1. Quant de temps fa que treballes al Botànic?

Vaig començar a col·laborar amb el Jardí Botànic l’any 1981 i he mantingut la vinculació amb ell des d’aleshores. Va ser poc després de començar el segon curs de Biològiques, m’ho va proposar Antoni Aguilella. M’agradaven les plantes, tenia ja clara la meua vocació botànica i vivia a prop del Botànic. Al principi venia algunes vesprades. M’encarregava de l’intercanvi de llavors amb altres jardins botànics. Després vaig participar en la recuperació de l’herbari, perdut feia anys durant la riuada de 1957. Poc a poc vaig augmentar la meua dedicació al Jardí, que compatibilitzava amb la carrera i l’inici de la col·laboració amb el Departament de Botànica de la Facultat de Ciències Biològiques, al laboratori d’Isabel Mateu.

Jaime Güemes aprenent fotografia al Jardí Botànic de la Universitat de València

Poc després de llicenciar-me va arribar Manuel Costa al Jardí i em va convidar a participar en la restauració que va dirigir, no ho vaig dubtar, la seua energia era contagiosa i el projecte era molt estimulant: recuperar un jardí botànic decadent i posar-lo en la línia dels millors jardins del món. Vaig estar becat des de 1987 fins el 1991, per a dedicar-me quasi en exclusiva a la restauració del Jardí, encara que treia temps d’on podia per treballar alhora en el doctorat. Vaig coordinar i supervisar que la selecció d’espècies i la plantació estigueren d’acord amb el projecte elaborat. Van ser moltes, moltes hores i dies pensant en el Jardí i coneixent-lo a fons. La restauració va concloure en juny del 1991, poc després vaig llegir la meua tesi doctoral, i el 1992 vaig accedir a la plaça de conservador del Jardí Botànic, que encara ocupe.

Tots sabíem que la restauració del Jardí no estaria acabada sense la construcció del nou edifici d’investigació. L’inaugurarem el 2000 i allí traslladarem la seu de tota l’activitat docent, científica i divulgativa del Jardí. Va ser un canvi molt notable que va tancar el cicle de recuperació del Botànic i ens va situar en un lloc destacat, compromesos amb la conservació de la biodiversitat, la nova faceta que van adquirir els jardins botànics des de 1992. En aquests anys el Jardí Botànic ha canviat moltíssim i ha estat un plaer haver-ho pogut viure en primera persona, al costat de tantes persones que ho han fet possible.

2. Perquè et vas dedicar a la botànica?

Potser per comoditat. Des de xicotet m’agradava la natura. Seguia amb passió la publicació per fascicles de “Fauna ibérica” i els programa de televisió “El hombre y la tierra”, que ens acostaren a tantes persones al coneixement i divulgació del medi natural. Jo també volia ser com a Félix Rodríguez de la Fuente o, al menys, com algún dels seus col·laboradors. Vaig eixir prou al camp de menut i adolescent  perquè estava en un agrupament scout. Vaig intentar observar aus i mamífers (moltes vegades acompanyant a Patricio García-Fayos), però vore’ls era prou difícil. Molts dies tornava sense haver vist altra cosa que algun animal de lluny, però content d’haver gaudit del paisatge i de les plantes.

També molt prompte em vaig adonar que era molt més fàcil fotografiar plantes que animals. Crec que em vaig acomodar a observar la part més “fixa” de la natura i poc a poc em va captivar. Desprès vaig descobrir que eren la base de la vida terrestre. Als divuit anys ja volia ser botànic i mai no m’he penedit. Les plantes m’han permès un desenvolupament personal i professional molt satisfactori. He tingut la sort de treballar al Botànic i també de viatjar per a conèixer i estudiar les plantes en el seu medi natural.

Però si les plantes han sigut importants en aquesta vocació, igualment importants han estat les persones que m’he trobat pel camí i que sempre m’han recolzat. Mestres, directors i companys. Podria fer referència a tantes que no cabrien en aquesta entrevista, algunes han eixit o eixiran en ella. Als oblidats, els demane disculpes.

3. En què consisteix la teua feina?

La meua feina ha anant canviant molt al llarg d’aquests vora quaranta anys al Botànic. He fet de quasi tot. Ara, en un Jardí amb una plantilla estructurada i un major repartiment de funcions, em dedique principalment a la conservació de les col·leccions científiques de plantes vives que hi ha al Jardí Botànic. Això vol dir que em preocupe per incrementar la riquesa botànica que es mostra en aquesta institució universitària, mantenim la coherència científica de les col·leccions que desenvolupem  pensant sempre que han de tindre una utilitat pels visitants, els estudiants i també estar a l’abast dels investigadors.

Umbracle del Botànic

També en tenim un patrimoni arquitectònic i arbori heretat i que és un dels majors valors del Jardí. Al llarg dels més de dos-cents anys d’història del nostre Jardí s’han alçat estructures de ferro i vidre com els hivernacles o l’umbracle amb una singularitat notables, tots ells construïts en la segona meitat del segle XIX; o s’han plantat arbres que ara tenen més de cent vuitanta anys i que són monumentals. Tot això justifica la protecció del Jardí i la seua catalogació com Bé d’Interès Cultural, amb les obligacions de conservació que això suposa. Vetllar pel millor manteniment d’aquests elements patrimonials és també una de les meues principals feines.

Per a tot això compte amb la col·laboració i ajuda de moltes persones que hi treballen, entre elles els conservadors de les altres col·leccions i que ja han passat per aquesta entrevista i els responsables de la didàctica i la comunicació científica que genera el Jardí. També amb els administratius, els bibliotecaris, els tècnics en jardineria i els mateixos jardiners, tant propis com contractats, que treballen diàriament amb les plantes. Els arquitectes i els tècnics de prevenció de la Universitat. Els investigadors que tenen els seus laboratoris a l’edifici. Els vigilants i informadors, les persones de la neteja i tantes persones sense les quals el Jardí no podria oferir tot el que ofereix a les més de 150.000 persones que el visiten anualment.

4. Com és la situació laboral? Retallades, falta d’investigadors…

La situació laboral i de recursos econòmics, en general, és prou diferent si parlem del manteniment ordinari del Jardí, de les inversions en ell o dels recursos per a la investigació. Durant els anys de la crisi el Jardí no ha patit retallades importants en el seu pressupost ordinari que hagen afectat de manera notable el seu funcionament i conservació. Hem mantingut la plantilla de jardiners, tant la pròpia com la de les contractes externes. També hem mantingut la vigilància i l’atenció al públic. Les col·leccions s’han incrementat notablement en el darrers anys. L’any 2010 teníem 20 col·leccions diferents, ara en tenim 26, i tenim projectes per a desenvolupar algunes més en els propers anys. També s’ha incrementat el número d’espècies al Jardí, a hores d’ara en tenim vora 3.500 taxons distints i pot ser més de 100.000 individus diferents.

Jardí Botànic de la Universitat de València

Hem pogut continuar treballant amb els arbres monumentals intentant allargar la seua vida i també garantir la seguretat dels treballadors i els visitants. Durant els darrers anys s’han complit els 25 anys des de la restauració del Jardí que va fer-se entre 1989 i 1991. Algunes construccions de ferro o fusta necessitaven intervencions costoses pel seu manteniment (la pintura de l’umbracle i els hivernacles, la substitució dels registres de la sèquia de Rovella, la reposició de les taules o reparació de la conducció d’aigua calenta dels hivernacles…) tot s’ha pogut fer amb un ritme satisfactori, encara que més lent del que ens hauria agradat. No podem dir que la conservació del Jardí s’haja aturat per la crisi.

Altra cosa és la investigació. Això sí que ha canviat molt des de l’any 2000, quan inauguraren l’edifici d’investigació, fins ara. Aleshores teníem molts projectes de recerca de diverses programes competitius: Conselleria, Ministeri, Unió Europea. Vàrem començar un ambiciós pla de formació d’investigadors i arribarem a tindre 12 becaris o contractats amb càrrec als projectes. Es vàrem llegir tesis doctorals en els següents anys i es va dotar l’edifici d’una activitat important. S’organitzaren congressos i reunions científiques de molt nivell. El Jardí Botànic de la Universitat de València es va situar al cap de la investigació espanyola en conservació de la diversitat vegetal. Però poc a poc la crisi es va introduir en el Jardí i començà a minvar els fons que ens arribaven per a mantenir aquesta activitat. A hores d’ara estem començant la recuperació, però és prou lenta i estem encara molt lluny del que va ser el principi dels 2000.

5. Com ha canviat la teua feina amb els anys? Noves tecnologies, infraestructures…

Moltes coses han canviat des de els vuitanta quan vaig començar a treballar al Jardí. Per una banda l’especialització. Durant els primers anys em vaig encarregar de moltes coses que formen part de la activitat dels jardins botànics: banc de llavors, herbari, plantes vives, visites guiades, exposicions… però en la mesura que el projecte de consolidació del Jardí es feia realitat, es van buscar persones que es pogueren dedicar a cadascuna d’aquestes parcel·les del treball al Botànic. A hores d’ara, el Jardí té cinc titulats superior, la major part d’ells doctors, especialitzats en les diferents col·leccions i en les activitats de didàctica i de divulgació científica.

El treball amb les plantes vives també ha canviat molt des que vaig arribar al Jardí. La incorporació dels equips informàtics al finals del vuitanta i l’accés a la informació a través d’Internet des de finals dels noranta han facilitat molt el treball de documentació, recerca d’informació i localització d’espècies. Ara trobem en minuts, en les bases de dades públiques i obertes, mantingudes per institucions científiques, informació que abans ens costava dies de recerca i consulta en les biblioteques.

Ha canviat molt, també, el treball dels jardiners, especialment pel que fa referencia a la prevenció de riscs laborals. Les tècniques de trepa als arbres, la protecció durant els tractaments fitosanitaris, la selecció dels productes… Ha fet molt més segur el seu treball i ha augmentat el respecte del Jardí al medi ambient. Als vuitanta es cremaven els residus vegetals, es fumigava amb tot tipus de productes químics, tant herbicides como insecticides. Des de fa quasi 20 anys, el Jardí va assumir un plantejament d’agricultura ecològica. No utilitzem productes químics (excepcionalment en la lluita contra el morrut roig) i compostem tots el residus verds que podem triturar. Això ha canviat molt la qualitat ambiental del Jardí i també ens ha permès un estalvi de diners prou interessant.

6. Quines ferramentes necessites per a fer la teua feina?

Sobretot necessite plantes, encara que no sé si podem considerar-les ferramentes. Pense que no. Per aconseguir les plantes he de buscar-les on són: catàlegs de llavors d’altres jardins, vivers i medi natural. Habitualment reccorec a totes aquestes fonts. Necessite informació científica sobre les espècies per a poder prendre decisions i la trobe principalment a la xarxa o a les biblioteques. També he de revisar i determinar les plantes per a donar-los una determinació correcta, per això utilitze equips d’observació (lupes i microscopis) i treballs científics de revisió (bibliografia).

Després hem de produir les plantes i cultivar-les al Jardí. D’això s’encarreguen els jardiners que utilitzen, en general, les ferramentes de jardineria tradicionals, una miqueta evolucionades: tisores, aixades, lligones, mànegues, cossiols, planters… Només els treballs de poda han canviat molt en els darrers anys i hi ha notables diferències entre els equips que vaig conèixer als vuitanta, pareguts als de “tota la vida”, sense cap protecció pels podadors ni els arbres, i els que es fan servir hui, amb tècniques de trepa inspirades en les d’escalada esportiva i poda molt influïdes pel coneixement de la biologia dels arbres, sempre pensant en la seguretat de les persones i el respecte als arbres.

7. Treballes sol o en companyia?

Treballe i sempre he treballat amb moltes persones. Les plantes vives del Jardí son ateses per jardiners especialitzats, propis o aliens. Ells són els que porten a terme les idees que plantegem i es fan càrrec de les col·leccions que desenvolupem. Des del viver, on produïm les plantes que després durem als parterres del Jardí, fins els arbres monumentals, que cuidem per allargar al màxim la seua vida, tot està en les seues mans. Jo treballe amb ells per a que tot estiga el millor possible.

Jaime Güemes al camp, explorant les parets rocalloses de La Safor buscant Antirrhinum valentinum

Jaime Güemes i Josep Oltra, explorant les parets rocalloses de La Safor buscant Antirrhinum valentinum

Treballe també amb els altres conservadors i els bibliotecaris. El banc de germoplasma és fonamental per a nodrir de plantes del Jardí. intercanviant amb altres jardins o arreplegant nosaltres mateixos les llavors, totes passen pel banc. I els responsables de l’herbari ens ajuden diàriament a localitzar les plantes al camp, triar testimonis del Jardí per a conservar-los a l’herbari, compartint els treballs al camp. La biblioteca és la base pera la documentació i la recerca d’informació que necessitem per al desenvolupament de les col·leccions botàniques.

També amb les responsables dels departaments de Didàctica i de Comunicació. Elles necessiten de vegades tindre plantes concretes al Jardí per fer el seu treball, i nosaltres intentem aconseguir-les. També necessiten informació sobre les col·leccions per ensenyar-la o donar-la a conèixer. Nosaltres intentem que hi haja informació i documentació al seu abast per atendre aquestes necessitats. Però tot el nostre treball no podria realitzar-se sense els companys de l’administració del Jardí i de les persones que treballen en el manteniment, neteja i vigilància. Finalment, he treballat sempre molt a prop dels directors que he tingut, intentant desenvolupar els seus projectes i transmetre’ls les meus idees i les necessitats del Jardí.

8. Explica’ns una anècdota!

Recorde encara amb por la gossa que vigilava per les nits el Jardí. Era de Genaro, l’últim jardiner que va viure a la antiga alqueria. Quan eixia per les nits de l’edifici vell, al centre del Botànic, la sentia lladrar des de lluny. La gossa només se soltava quan no quedava ningú al Jardí, però jo sempre eixia amb dubtes. I eixia a fosques, buscant en la claror de la nit les siluetes dels arbres, arbustos o faroles on podria pujar-me d’un salt si arribava a trobar-me amb la gossa solta. Mai no va ocórrer, però mai no vaig eixir tranquil. Era una vertadera angoixa anar des del centre del Botànic fins el carrer. Moltes coses han canviat en el Botànic en aquets temps. Ja no hi ha gosses soltes.

9. A quin Botànic t’hagués agradat conèixer?

A José Pizcueta. Va ser director del Jardí Botànic entre 1829 i 1863 qui, a mitjans del segle XIX, el va traure de la ruïna i l’abandonament. Pizcueta va ser metge, però es va formar com a botànic amb Simón de Rojas Clemente i Rubio, al Real Jardín Botánico de Madrid. Va rebre l’encàrrec de dirigir el Botànic valencià després que la reina regenta visités València i fera una dura queixa a la Universitat per l’estat en què va trobar el Jardí Botànic (aleshores, poc més que un hort de creïlles, segon conten les cròniques). Pizcueta va ser el Manuel Costa del segle XIX. Va cridar a Felix Robillard, format al Jardin des Plantes de París, per fer-se càrrec de la restauració del Jardí.

Això va suposar la modernització de l’Escola Botànica, la construcció de l’umbracle i els hivernacles de ferro que encara es conserven, l’increment de les col·leccions botàniques, entre altres moltes coses. Pizcueta va col·locar el Jardí Botànic en l’àmbit dels botànics més importants de l’època. Va iniciar l’intercanvi de llavors amb ells. Aleshores es van portar millers de plantes de tot el mon i el 1856 el Jardí publica la primera llista de les espècies cultivades, més de 6.000. Aquella època, sense dubte, va ser trepidant i molt interessant, posterior a la de les expedicions botàniques del XVIII, també fascinant. Un moment en què el Botànic va ser l’autèntic jardí il·lustrat que volia ser des de principis de segle, on es concentrava la docència de la botànica i on s’assajaven plantes per aprofitar-les en el cultius agrícoles o ornamentals. Potser, van ser uns anys pareguts als que hem viscut des de la restauració de 1990, però cent cinquanta anys abans.

10. Imagina que tens tant de pressupost com vulgues, com seria aleshores la teua feina? Quines coses milloraries?

Milloria la qualitat de les col·leccions augmentat la procedència natural i l’origen conegut de les plantes que en tenim. Els jardins botànics més potents del món mantenen expedicions científiques per tot arreu per a aconseguir llavors que després cultiven al jardí. D’aquesta manera la col·lecció té una major utilitat pels investigadors ja que poden treballar amb les plantes con si es tractaren de poblacions naturals. També dóna molta més originalitat al jardí botànic perquè la col·lecció de plantes es converteix en única, resultat de la seua pròpia labor d’exploració i recerca.

Però mantindre expedicions botàniques pel món és una activitat molt costosa i la major part dels jardins botànics, el nostre també, han de conformar-se amb l’intercanvi de llavors o la adquisició d’exemplars en els vivers especialitzats. En el nostre cas, mantenim expedicions botàniques per la Península Ibérica i la conca de la Mediterrània, algunes de les nostres col·leccions (rocall d’endemismes, plantes mediterrànies, ecosistemes valencians) reuneixen les plantes que hem agafat en aquests llocs i són realment singulars. Altres col·leccions com les orquídies, bromèlies, carnívores o tropicals es nodreixen principalment de plantes de vivers i, encara que són prou interessants, no tenen plantes agafades per nosaltres en la natura.

En la Sierra de Gádor (Almería) estudiando la biología reproductiva de Gadoria falukei

També milloraria el control ambiental dels hivernacles. Són de mitjans del segle XIX i estant protegits per la Declaració de Bé d’Interés Cultural del Jardí Botànic, però estan orientats al sud i pateixen una sobreexposició en estiu que fa molt difícil mantindre dins unes condicions de llum i temperatura adequades pel cultiu de les plantes. En diners es podrien instal·lar malles d’ombrejat, humidificadors, refrigeradors i automatitzar-lo tot per a aconseguir unes millors condicions ambientals.

Moltes altres coses es podrien fer. També ampliar la plantilla amb persones especialitzades en determinades col·leccions per augmentar la seua qualitat i millorar el seu component expositiu. Restaurar l’antic edifici de direcció, enmig del Jardí, originari de 1860 i que actualment té un us que no es mereix. Convertir-lo en un espai expositiu, un museu botànic, podria ser una proposta.