Francesco Devicienti, (Ins)Pirat pel Botànic

Per a canalitzar tota la creativitat que pot arribar a desprendre un Jardí Botànic, l’any passat vam organitzar des del Botànic de la Universitat de València “InsPirats pel Botànic”. Un concurs de pintura i narrativa ràpides a l’aire lliure on deixar volar la imaginació al nostre particular oasi urbà.

Després de la increïble experiència de l’any passat, tornem amb una nova edició el pròxim 20 de maig i amb més cursos relacionats. Per als més majors, un taller d’escriptura narrativa i un altre de dibuix de paisatges al llapis, i per als xiquets, un taller de dibuix infantil de caràcter gratuït. Cursos que també tindran lloc en el mateix Jardí el cap de setmana del 26 al 28 de maig. Més informació sobre el concurs i els cursos cí.

Així que, tant si eres dels quals encara s’està pensant participar en el concurs com si ja estàs apuntat i esperes impacient el dia, qui millor que el guanyador de la secció de pintura de l’any passat per a explicar-vos l’experiència de primera mà. Dibuixar, pintar, bocetar, apuntar, gargotejar, gargotejar, ratllar, estampar, tacar, fotografiar, escanejar… Així es defineix Francesco Devicienti, aquest artista valencià que malgrat la seua joventut va saber captar l’essència del concurs i emocionar al jurat amb la seua particular visió del Jardí.

EL MÓN ARTÍSTIC DE DEVICIENTI

Sóc dels qui sempre porten en la motxilla una llibreta d’anotacions, llapis, bolis, tinta i aquarel·les, a la recerca de racons o moments on donar-los ús. A més no pare d’escoltar música, així que en general, sempre que treballe a casa o en el taller hi ha alguna cosa sonant de fons.

Supose que, com a molts, vaig començar en açò de l’art aprenent a casa. Però el meu interès va anar en augment així que vaig anar uns anys a un parell d’acadèmies del meu barri i ja més tard vaig fer el Grau de Conservació i Restauració de Béns culturals en la Facultat de Belles Arts de la Universitat Politècnica de València. Ara mateix estic acabant un Màster de Producció Artística.

Encara que em sent molt a gust amb l’acrílic, m’agrada jugar amb moltes tècniques diferents. De fet, gràcies al màster que estic realitzant he descobert l’àmbit de l’obra gràfica i l’estampació, cosa bastant desconeguda per a mi ja que solament havia treballat l’estampació en relleu amb linòleum.

M’encanta el món de possibilitats tècniques que se m’ha obert, com amb la xilografia i l’offsetografia, dos dels camps que he treballat més en profunditat enguany i amb els quals em sent molt a gust.

D’altra banda, també practique la fotografia tant analògica com a digital, i joc molt amb fotomuntatges manuals i la superposició d’imatges.

Totes aquestes tècniques solen nodrir-se entre elles en els meus treballs, ja que cerque constantment el camí de la hibridació de tècniques amb la finalitat d’enriquir els resultats formals, així que és normal veure obres on barrege vàries o reutilitze suports, motius, etc.

El paisatge, la meua inspiració

Em sent molt còmode quan pinte en ambients tranquils, sobretot en el meu poble (Xàbia), allí sempre trobe llocs on puc parar-me a fer una anotació, una aquarel·la, prendre un parell de fotos o fins i tot pensar. Imagine que gràcies al propi entorn puc perdre’m en el paper, en el que porte damunt o en mi mateix.

De fet, record amb molt d’afecte eixos moments de menut amb el meu pare, en la taula xicoteta del saló de casa, pintant un paisatge de “la Caleta” amb aquarel·les. Jo li deia allò que havia d’aparèixer i entre els dos dibuixàvem i ho pintàvem. És per açò que en general la natura apareix en la meua obra a manera de paisatge, encara que sempre em dic que hauria de fer una classificació de totes les espècies que tenim en el jardí de la meua casa d’allí, així que pot ser que isca alguna cosa interessant més endavant. Quasi com el meu propi imaginari de Jardí Botànic.

Ara mateix estic treballant en diverses sèries en les quals faig testimoniatge d’allò que és partícip de la meua identitat personal a través del “fragment”. Així que els paisatges solen ser llocs de gran càrrega simbòlica per a mi, llocs on s’han desenvolupat situacions o s’ha experimentat processos de canvi que afecten a la contínua construcció del meu “jo personal”.

Però en concret la sèrie que més destacaria és la que està basada en la superposició de fotografies de llocs i espais que prenc durant els viatges que realitze. En ella subjau la idea tradicional de viatge i la idea del viatge com a continu creixement i aprenentatge. Elabore un parell de superposicions per viatge realitzat, aconseguint així un paisatge nou que és el resultat de la suma de les experiències viscudes i que arreplega gran quantitat d’informació en un espai reduït. A més, en moltes ocasions aquests paisatges són espais naturals.

I de prompte… Inspirats!

Em vaig assabentar del concurs per casualitat, gràcies a una altra persona, em va portar un fullet on ho anunciava i després vaig cercar la informació a través de la web i de les xarxes socials. Havia visitat el Jardí altres vegades, de xicotet o per a buidar-me de tant en tant, donar una volta, fer temps o llegir, però no per a pintar, així que vaig decidir apuntar-me.

Quant a l’experiència amb el concurs, va ser molt bona, ja que malgrat ser la primera edició del concurs i fer un dia bastant calorós, l’ambient i l’entorn van acompanyar molt.

De tots els racons del Botànic, em va cridar l’atenció un passadís lateral inundat de bambú, just a l’altura d’una porta misteriosa que no semblava anar a cap costat i emmarcada per un parell de tests de fang. Em va semblar que estava carregada de simbolisme i que incitava a obrir-la amb la ment i imaginar on podia portar, així que em vaig posar a pintar.

Personalment, m’agrada fer molts descansos per a desconnectar i tornar a l’obra amb un altre punt de vista, així que m’anava a fer un volt pel jardí i així veure el treball dels altres. Record que cada vegada que reprenia l’obra, ho feia amb la mirada una mica més fresca: corregia coses, afegia unes altres… fins que satisfet la vaig donar per acabada.

Va ser una llàstima que s’alçara vent de cara a la vesprada, a l’hora del lliurament de premis i el concert, i no es pogueren traure les obres ni gaudir de la resta de la programació, però ho recorde tot com una experiència molt positiva encara que una mica cansat. És el que té fer una obra en unes quantes hores!

A més vaig descobrir que el Botànic és un lloc molt afable on és senzill trobar racons, del propi Jardí o del teu cap, que vulgues treballar. Així que, als que encara us estigueu pensant si participar o no, animeu-vos sens dubte!; i als que us hàgeu apuntat enguany, molta sort! i no oblideu portar alguna cosa per al Sol i moltes ganes de gaudir i explorar la quantitat de possibilitats que s’amaguen pel Jardí.