Daniel Climent: “La meua dedicació a l’etnobotànica té una forta càrrega d’intent de retorn divulgatiu i educatiu”

Una vegada escrigueres que l’etnobotànica es basteja amb gent capaç d’entendre els múltiples llenguatges en que s’expressa la natura. Explica’ns aquesta frase tan suggerent.

De manera semblant a un llibre il·lustrat, on el text pot estar escrit en diferents formats i contindre informacions diferents, fotografies i il·lustracions, i tot constituint un mosaic amb peces informatives que es complementen mútuament, qualsevol aspecte de la natura conté una varietat enorme de missatges. Tu mires una planta, un paisatge, i hi pots veure moltes coses. Imaginem-nos una orquídia… pots anotar on està, si té fulles marcides o no i en quina època, admirar la flor, la forma que té, i pots olorar-la, observar si la visita algun insecte, com hi entra i com interactua… Fins i tot pots treure-la del terra i veure que les arrels semblen un parell de pilotetes…

Se’ns dubte veus més enllà de la flor!

I tothom pot fer-ho, i encara més, perquè comences a plantejar-te el per què les coses són com són. Per exemple, podria pol·linitzar-la qualsevol insecte? O són l’aigua, o el vent, els qui transporten el pol·len, o les llavors? O s’autofecunda? Observa que a partir de preguntes com aquestes ja estem entrant en qüestions de zoologia, botànica, morfologia… A més a més, busques l’origen de la paraula orquídia i resulta que té a veure amb orquis, és a dir, amb una paraula grega que significa “testicles”, i això ho relaciones amb la forma de les arrels que deia abans, o amb la paraula orquitis, quan un home té inflamació de testicles, ja que el sufix –itis indica justament “inflamació”.

Hivernacle d’oquídies del Botànic

I a més del significat les paraules estan les diferents llengües, que ho compliquen tot.

Ho compliquen i alhora ho enriqueixen tot, sí. El fet és que al llarg dels anys d’estudiar les relacions dels humans amb les plantes, de tractar de recopilar-ne els vincles culturals, d’intercanviar informacions, has arribat a construir una mena de xarxa d’amics amb qui compartir troballes, comentaris, dubtes; i tens contactes en molts llocs de tot el món, i els preguntes com es diu una determinada planta a altre lloc, que no tot està en internet – riu Daniel -. Quan la gent volem entendre’ns la meitat del camí ja està fet; després t’ajudes de traductors, o demanes ajuda a algú que en sàpiga més, que sempre n’hi ha, afortunadament.

Acabaràs sent un expert!

No! Jo no sóc lingüista, ni expert en cap llengua, però quan em trobe un material en alguna llengua diferent del català o el castellà, el primer que faig és un intent en comprendre què voldrà dir el text a partir d’algunes paraules que puga reconèixer. Imaginem-nos un text en llatí del que no he trobat una traducció, doncs primer m’oriente per suposar què voldrà dir, després pregunte a amics que en saben, que et fan matisos molt bons respecte del teu intent, i més encara, tinc un avantatge afegit per arribar a idiomes que desconec pel fet que en treballar a un institut on venen alumnes de molts llocs distants i distints sempre trobe informants de llocs inaccessibles per a mi i amb la possibilitat de trobar traductors entre ells, d’allò que m’informen els seus familiars. I, de fet, en ocasions he arribat a tindre molt bona sintonia amb els familiars pel fet que estimule als alumnes a què pregunten a casa coses sobre plantes. I sobretot les dones, mares i àvies s’entusiasmen de veure que la seua filla o néta s’acosta a preguntar-li per noms i usos de plantes que tenien en una mena de rebost afectiu. De sobte el professor de ciències s’interessa per aquell nom d’una planta i per l’ús que se’n feia!

Així que la teua xarxa de contactes traspassa fronteres?

En certa mesura això m’ha vingut donat. Et posaré uns casos. Una amiga etnobotànica que havia fet l’Erasmus a Finlàndia m’ha enviat fa poc a una melmelada d’allí feta de móres, d’unes móres que són les que apareixen en la seua moneda de dos euros, i que la solen prendre amb un formatge especial, i em comentava com no preparaven, o com ho menjaven. O el cas de l’àvia d’una alumna ucraïnesa, que m’envià a través de la seua néta un bric de saba de bedoll, agraïda perquè li havia preguntat què en feien de l’arbre al seu país i havien tingut ocasió de parlar-ne; i com que allí es comercialitza, i fins i tot s’exporta per a les comunitats eslaves repartides pel món em va fer arribar un exemplar del suc envasat, que em vaig beure amb molt de gust. I la xiqueta em va contar també, tota devanida, que amb l’escorça del bedoll els seus avis feien sabates, i joguets; i em va transmetre lo contenta que s’havia posat la seua àvia de poder-li contar a la néta les seues habilitats manufactureres. Per cert, junt al bric de bedoll, l’àvia em va fer arribar una branqueta de l’arbre, que havia dut d’Ucraïna per regalar-me-la.

Amb les mores que apareixen en aquesta moneda amb què els finesos fan melmelada

Quina història més bonica

Sí, la veritat és que eixa mena de xarxa que quasi sense pensar-ho has anat muntant m’ha ofert moltes alegries. Fins i tot fa dos anys, quan em vaig regalar a mi mateix una mena d’Erasmus a Bath (Anglaterra) per veure si aprenia un poc d’anglès hi vaig conèixer una barbaritat de gent de tot el món; i a conseqüència del meu interés per les plantes del país de cadascú vaig començar a rebre materials i informació de la tipologia més diversa, tot fent servir l’anglès com a lingua franca (el meu és molt deficitari, però em busque ajudes, clar). Així que tinc llibrets que editen al Venetto sobre herbes i aiguardents, conec una noia de Kazakhstan que em contà que l’anterior capital, Almatý, vol dir “avi de la poma”, perquè pensen que allí s’originà el fruit, i que una gran poma presideix la plaça central de la ciutat; fins i tot un xicon del Piemont em va fer arribar un recull de noms populars de plantes que li havia recollit al seu avi.

Parlem d’una Etnobotànica global?

Crec que podem dir-ho així, sí; perquè a banda d’estudiar l’etnobotànica més arrelada a cada lloc, que és la que forma el basament etnobotànic, també és cert que hui dia tenim recursos i capacitat per recopilar dades de llocs ben distants i intentar entendre l’etnobotànica globalment. Perquè jo sóc professor de ciències, no etnobotànic professional, i la meua dedicació a l’etnobotànica té una forta càrrega d’intent de retorn divulgatiu, educatiu. El coneixement etnobotànic, tant local com global és un potent dinamitzador per aprendre història natural.

Parla’m més d’eixa diferenciació entre local i global.

El primer pas és el de l’etnobotànica local, i el que primer fem és consignar les converses amb la gent dels llocs que visites, i que en el meu cas ha sigut fonamentalment el migjorn valencià; em resulta apassionant passar hores i hores escoltant a alguns llauradors, maseres, dones de casa, pastors, algun d’ell potser assegut sobre una pedra mentre et conten coses de la natura més immediata; i entens el que voldria dir ser catedràtic, del llatí catedra, “cadira”, des d’on impartir la lliçó; i eixa “càtedra” pot ser una roca, o la soca del garrofer, des de la qual t’està parlant eixe expert en plantes i animals i que t’aporta coneixements que no trobes en els llibres, i que després intentaràs plasmar en paper, contar als alumnes o als assistents a conferències. I en ocasions fins i tot et regalen alguna cosa fet per ells, amb les seues mans: un petit joguet, una fona d’espart, una escopeta de canya, una barqueta de joncs, que després també faràs servir en les conferències, o les classes.

Daniel Climent

I el segon pas?

Doncs després d’eixa fase d’investigació de camp, de recull de paraules, d’explicacions, de rituals, de gestos, de contaralles, llegendes, cançons i refranys, de costums, està la fase de contrastar, consultar, establir comparances entre informacions referides a la mateixa planta però obtingudes en uns altres llocs o en unes altres fonts, estructurar, analitzar lingüísticament. Això sí, una volta has obert les antenes i les has orientades cap a totes les direccions comences a trobar etnobotànica per tot arreu, fins i tot en les paraules, en els gestos o en les imatges dels sants en una església o en un retaule de paret. I, a més a més, a comparar moltes de les coses d’ací amb les que has conegut o llegit d’unes altres terres.

Però ara que dius de paraules, com comentaves abans, la llengua pot ser un impediment.

Un impediment o un pont, segons els casos. Et contaré una anècdota sobre paraules diferents per a la mateixa planta i ho relacionaré amb una obra de Shakespeare, a veure si ho sé explicar.

A veure…

Mentre recollia informació sobre components dels herberos o herberets, eixes maceracions de plantes en aiguardent tan habitual a les comarques valencianes, em vaig desviar cap a l’absenta, que tot i que en certa mesura s’escapa de la idea tradicional d’herbero, ha tingut una importància fonamental en la cultura de les begudes populars valencianes. Naturalment vaig haver d’estudiar la planta fonamental amb què es preparava la beguda, el donzell, l’Artemisia absinthium, de gust molt amarg; en castellà la planta es diu ajenjo, absent en francès (d’on vindrà el nom d’absenta), i en alemany wermut. ¿Ens sóna? També vaig trobar els noms en rus i en ucraïnés ajudat per una amiga de les classes d’anglès, ucraïnesa d’origen . En anglés el nom de la planta és wormwood, que vol dir “fusta de cucs”, una al·lusió al fet que es donava en infusió als xiquets quan tenien cucs intestinals.

Artemisia absinthium. Imatge d’anticlimax

De moment no m’he perdut!

Perfecte, doncs done totes aquestes voltes a una paraula perquè vull contar-te una cosa curiosa relativa a Hamlet; ja sabem que és una obra de teatre que dins en té una altra: en un moment donat uns actors van al castell i Hamlet pensa “estic dubtant si ma mare i mon tio s’han aliat per matar mon pare i accedir al tron, i voldria aclarir què és el que ha passat”. Aleshores es reuneix amb els actors de la companyia i els proposa que representen una petita obra que s’ha inventat, per veure la reacció de sa mare i son tio que estaran presents en l’actuació. L’obra de teatre descriu allò que Hamlet sospita: que ha hagut una conxorxa i que el resultat ha sigut la mort de son pare. Hamlet, com a espectador de l’obra escrita per ell mateix, observa com sa mare i son tio van desmuntant-se, la qual cosa confirma els dubtes que en tenia. Aleshores, i en una forma teatral típica de Shakespeare, Hamlet es dirigeix als espectadors, a nosaltres, i només ens diu una paraula tot assenyalant la parella conspiradora: wormwood. I continua de nou, com si tal cosa, assistint a la representació teatral . Doncs bé, wormwood és la paraula anglesa per al donzell, una herba que ja hem comentat que és molt amarga, amarga com la fel, o com diríem nosaltres, “amarga com la retama”; en referir-se Hamlet a l’expressió facial de la parella regnant amb la paraula wormwood està al·ludint, dient-nos-ho, al fet que “estan tragant fel”, que estan passant-ho mal, amargats per la representació que estan veient, com si hagueren pres retama en veure-s’hi reflectits, cosa que indica la seua culpabilitat. Per tant, eixa paraula que ens diu Hamlet està plena de sentit, si la sabem interpretar, clar. Si sabem els significats que hi ha associats a determinades plantes podem entendre millor moltes coses que d’una altra manera se’ns escaparien.

Però no creus que igual d’important és l’etnobotànica com saber comunicar-la? Abans has parlat de la teua vocació divulgadora. Tu en això ets un expert, quan parles la gent es queda encantada escoltant. Conta’ns el secret. És només innat o també has après amb el temps?

Jo, més que tímid, sóc poregós de fer-ho mal, de defraudar. Perquè si no m’ix bé la classe, la conferència, la passejada guiada, em trobe malament. I això m’ha passat sempre amb els alumnes: per exemple, quan al principi de ser professors no sabia quasi res sobre les plantes o les pedres que vèiem ho passava fatal; com que jo sóc químic de formació, havia fet l’especialitat de bioquímica, potser sabés alguna cosa de bioquímica, però havia de donar una assignatura, les “ciències naturals” dels cursos més baixos on no hi havia res del que jo havia estudiat, i sí molt de plantes, animals, geologia. Així, doncs, havia de partir quasi de zero i estudiar molt, i en ocasions partir quasi de zero pot ser una sort.

Què vols dir?

Doncs que en assumir la meua ignorància sobre allò que havia d’explicar em vaig plantejar que si jo fóra alumne i no sabés res d’algun tema voldria que m’explicaren les coses acompanyant-me en el descobriment; és a dir, no donant-me la informació tancada i preparada per acceptar-la com un dogma i per a respondre-la en un examen. I si vols aprendre amb una metodologia apropiada també ho has de voler per als teus alumnes, i hauràs d’intentar-ho: acompanyar en l’aprenentatge a la gent que està amb tu, siga a l’aula, a una conferència, a una visita guiada. I com que vols guanyar-te’ls, com que vols atrapar-los perquè s’apassionen per allò que estàs explicant, ¿què fas? Doncs fixar-te molt en les seues reaccions, en l’expressió facial, en els seus ulls, i utilitzar en el camí explicatiu fer servir coses que ja intueixes que saben i fer servir aquestes complicitats com a “àrea de descans”, per tornar a reiniciar la ruta un poc descansats.

A mi, contat així em pareixes el professor ideal.

Quan abans et parlava de Hamlet tenia una certa complicitat implícita amb tu, perquè sabia que, com a mínim, et sonava el personatge; i anava subministrant-te informacions (com l’amargor, per exemple), que després tornaves a recuperar i et permetien situar-te en un estadi diferent i més apropiat per tornar al punt de partida –la pregunta sobre el significat de la paraula misteriosa que ens diu Hamlet- però amb una perspectiva diferent; i si he aconseguit que tornem junts, tu i jo, al punt de partida però ara tu estàs convençuda de què interpretes millor el fragment de Hamlet és que hem fet bé el camí. I tot i que ho hem plantejat com un exemple particular m’ha servit per explicar allò que et volia transmetre, que conèixer el significat del nom de les plantes pot ajudar-nos a entendre coses que sense eixe coneixement se’ns escapen. Doncs bé, com t’he dit, una de les tècniques que utilitze és avançar recolzant-me en coses que supose que els alumnes ja coneixen; avançar, tornar recuperar informació per donar un nou salt. Però per fer-ho bé també has de dosificar els silencis, aconseguir uns certs moments d’espera còmplice per sorprendre als interlocutors, per confirmar-los en allò que sabien, o per posar-ho en dubte. També és important el moviment del teu cos, i de les mans, la cadència, i eixe microsegon per a que l’altre tinga temps a preparar-se per allò que va a rebre de tu; i crear certes complicitats, fins i tot intercalant “mentides controlades” que desmenteixes amb la seu ajuda; o dubtant d’allò que acabes d’afirmar amb rotunditat. Establir, en definitiva, un diàleg anímic amb els assistents.

És veritat que et mous molt!

Si, veritat? En parlar de les plantes es poden fer molts gestos. Si, per exemple, parle de trenar fibres faré el gest amb les mans; si dic que disparar un arc de fusta de teix era molt difícil per la resistència que oferia tensar la corda també faré el gest i posaré la cara de dificultat. Com que es tracta d’un públic no especialista però amb ganes de saber sol tindre un bon efecte el representar allò que expliques; no només dir-ho de paraul, perquè també parlem amb el cos, i la dinàmica corporal pot ajudar a cridar l’atenció sobre allò que volem transmetre. Has d’atraure amb el ritme de la paraula, l’èmfasi, sí, però també amb el cos, amb l’expressió facial, com en una conversació, com en un intent de seducció.

“Has d’atraure amb el ritme de la paraula, l’èmfasi, sí, però també amb el cos, amb l’expressió facial…”

Eixa és una bona paraula, seducció.

Si, i també has d‘admetre que et puguen interrompre i preguntar, i opinar, així entres en una dinàmica de xerrada en què tots els espectadors, encara que estiguen en silenci, tinguen la sensació de què estàs parlant amb ells i ells amb tu, avançar-te a les seues potencials preguntes, o per incitar a que les facen, aportar informació amb dosis apropiades perquè puguen construir la resposta i tindre la sensació que hi han arribat per si mateixos. I han de ser conscients que tu també estàs per aprendre coses gràcies a ells. Perquè en realitat és així. Jo n’aprenc molt, molt més del que pugues imaginar, quan em comenten coses, quan intente acompanyar-los en la recerca, quan m’ajuden a veure aspectes en què no havia reparat.

Mira, just jo sempre que et sent pense “este home sí que sap”, però tu em diràs que no, clar, que no ho saps tot. M’agrada el concepte de que encara estàs aprenent.

Clar que sí, és que n’estic convençut: en certa mesura és com si encara estigués despertant al coneixement, em continue il·lusionant per aprendre coses; i en ocasions pense per què no em van ensenyar, quan tocava, totes aquestes coses que ara estic aprenent? Però, si no era tan difícil haver-me-les aportat! Tinc la sensació que una part massa gran de la meua etapa escolar i universitària es va malbaratar; vaig tindre alguns professors magnífics sí, però, vist en conjunt, l’etapa d’aprenentatge em sembla que va ser molt ineficient: massa temps invertit per aprendre realment poc; per haver confós aprovar amb saber; per fer-me pensar que sabia alguna cosa tan sols perquè resolia problemes-trampa, aquells que permetien obtindre la resposta correcta si seguia un protocol tancat encara que no haguera entès res.

Article recomanat: Jo vinc d’un silenci “Noms de plantes. Corpus de fitonímia catalana”

Sort que amb el temps això ha canviat.

Afortunadament després he tingut una professió que m’ha permès aprendre cada dia gràcies a companys, alumnes, i amb les conferències, els articles i llibres, i gràcies a la gent que ha compartit els seus sabers amb mi. Et contaré una anècdota recent: fa uns dies, el tretze de desembre, vaig vindre ací, a València, i vaig aprofitar per dur a la filmoteca valenciana unes pel·lícules familiars antigues, ja que les digitalitzen i les salven per al fons documental que tenen. Parlant amb la xica que em va atendre va eixir a col·lació que eixe era el dia de Santa Llúcia i ella m’indicà que junt a una església d’eixe nom encara es feia un porrat i em va contar coses sobre com eren els porrats antics, quins fruits se’n venien, i en particular què diferenciava la festa i el porrat de Santa Llúcia dels demés. Així que me’n vaig anar a visitar el porrat i l’església, a parlar amb els fidels i a veure com repartien parells de panets beneïts, rodonets, un símbol dels ulls de la santa, ja que segons la tradició li havien arrancat els dos ulls. Els components d’eixe ritual ja els sabia, al·ludeixen a la nit més llarga de l’any (la foscor, la ceguesa) que se celebrava en el solstici hivernal, de l’antic calendari julià, el 13 de desembre, abans de la reforma del calendari gregorià en què el solstici el celebrem el 24-25 de desembre. Amb això vull dir que combinar diferents tipus de coneixements (l’astronòmic, l’històric, el religiós) facilita entendre algunes de les nostres manifestacions culturals i alhora comprovar com perviuen, com es transformen. Sí, crec que la confrontació crítica d’elements culturals diversos et facilita “orientar les antenes” en moltes direccions i estar aprenent contínuament. I això pot ser una font de satisfacció, d’una mena de reviscolament infantil gràcies als descobriments que vas fent.

Així que et vas trobant històries.

I el més important, trobes l’oportunitat de sumar a la informació científica que coneixes la nova informació que et donen, i pots connectar-la al mateix temps amb l’econòmica, històrica, geogràfica, lingüística que has anat aprenent. Un porrat, per seguir amb l’exemple anterior, és una festa, sí; però més enllà conté molta informació rellevant que en ocasions només et podran donar ja les persones majors, les generacions que van desapareguent. Així que si estàs sempre aprenent és perquè estàs actiu i motivat, i perquè consideres que el coneixement vàlid no es troba tan sols en l’ensenyament formal, ni en internet, sinó que hi ha molt per aprendre de moltes situacions, persones, de la natura, dels objectes. I molt sovint he comprovat que per a determinats auditoris, sobretot els que són molt heterogenis, és molt important que en la xarrada pugues tocar molts aspectes diferents sempre que els articules adequadament, que es complementen entre sí: que si un quadre, que si una cançó, que si l’etimologia de la paraula, i tot això per convèncer a la gent d’algunes coses que potser no en siga conscient.

Quines coses?

Que sovint saben més de lo que creien saber (i per això has de fer servir recursos de complicitat valorant allò que ja saps que saben). Que són suficientment capaços d’entendre coneixements de certa altura si se’ls explica bé i si se’ls relaciona amb la seua vida quotidiana, records, esperances o aspiracions. I que pràcticament tot el que els envolta és una font potencial d’informació si se la sap interpretar, i si es canvia la manera de mirar, d’admirar i de gaudir. I n’hi ha molta gent que tot això n’és conscient fins que no ho experimenta. I quan aconsegueixes que, gràcies a allò que fas, hi haja gent que trobe que darrere de cada planta, de cada arbre, hi ha tot un món de coses, un ecosistema de coneixements que pot ser motiu de gaudi, aleshores penses que paga la pena intentar-ho.