Botànica del mes: Susana Gómez

Què et va atraure de la Botànica?

Durant la carrera de biologia em va impactar descobrir que les plantes no eren éssers inanimats (que donen el color verd al paisatge i ens alimenten), sinó que tenien estratègies espectaculars per a defensar-se dels herbívors, moure’s en funció de la llum o resistir les sequeres més severes, entre moltes altres qualitats. Les adaptacions de les plantes i la història de com van colonitzar els ecosistemes terrestres és fascinant, sembla de ciència-ficció.

Ens podries resumir la teua trajectòria professional?

Vaig estudiar biologia en la Universitat de Sevilla, promoció 1995-2001. Quan em vaig adonar que volia fer el doctorat en botànica, era tard, perquè les meues notes dels primers anys no havien sigut massa bones per a aconseguir una beca. No vaig veure oportunitats per a fer-ho a Espanya, així que em vaig oferir com a voluntària per a col·laborar en projectes d’investigació de Sud-amèrica. Va ser Lohengrin Cavieres, de la Universitat de Concepción (Xile), qui em va rebre com si anara de la seua família. Vaig col·laborar amb ell en un projecte sobre ecologia de plantes altoandines i, posteriorment, va tutoritzar el meu doctorat (2004-2008) sobre ecologia del foc i invasions en plantes mediterrànies.

Després, vaig fer un postdoctorat amb Ernesto Gianoli en la mateixa universitat (2008-2010) i en 2011 vaig aconseguir un lloc de professora en la Universitat del Bío-Bío (Xile). Durant eixe període, vaig realitzar diverses estades breus als EUA i Espanya. Ja en 2016, vaig voler tornar a Espanya i vaig aconseguir un lloc de tècnic-investigador en un projecte de Fernando Ojeda sobre biogeografia i biodiversitat dels bruguerars mediterranis, ací en la Universitat de Cadis. Ara soc professora titular en aquesta institució.

L’ecologia del foc és la teua especialitat, què et va interessar d’aquest camp d’estudi?

Recorde que el meu tutor de tesi, Lohen, em va donar un grapat d’articles i em va dir “l’ecologia del foc a penes es coneix a Xile, llig i saca una pregunta interessant”. I així ho vaig fer. A Xile, la majoria de les espècies exòtiques procedeixen de la Conca Mediterrània, on hi ha moltes adaptacions al foc (llavors que estimulen la seua germinació amb calor, per exemple). A Xile central, encara que també hi ha clima de tipus mediterrani, els incendis són més recents i les espècies natives no estan tan adaptades a ells. Això em va semblar un experiment natural excel·lent per a provar moltes hipòtesis relacionades amb l’ecologia del foc, com, per exemple, quin és el seu paper en la invasió d’espècies exòtiques o en l’evolució recent dels caràcters de les plantes.

Un camp molt interessant, estàs orgullosa d’haver participat en algun projecte especialment?

Sí, en varis! En el projecte de facilitació entre espècies d’altamuntanya de Lohen Cavieres i en el projecte EPES (processos ecosistèmics en ambients semiàrids) d’Adrián Escudero i Fernando Maestre. També en el projecte Herriza de Fernando Ojeda, amb el qual vaig complir el somni de treballar en Suredes, el Parc Natural. De tots ells he tret un gran aprenentatge i hem publicat estudis que han sigut molt citats. Els estic molt agraïda.

Ara mateix, en quin estàs treballant?

Actualment sóc responsable d’un projecte del Ministeri de Ciència i Innovació sobre l’impacte de les plantacions forestals en els serveis ecosistèmics (FORPES). Un dels objectius és analitzar els impactes ecològics de repoblar amb pins els bruguerars mediterranis. El bruguerar (o herriza) és un matoll de gran diversitat i singularitat florística. En plantar pins sobre l’herriza, s’erosiona fortament la diversitat plantes i de pol·linitzadors, però, a més, es redueix el vigor de la sureda que creix vessant a baix (a través de disminuir la disponibilitat d’aigua).

Això pot tindre conseqüències econòmiques per als apicultors i les persones que viuen del suro a la regió, i mostra que el repoblament d’hàbitats que naturalment són lliure d’arbres no és bo. Abans de plantar arbres (que està molt de moda) cal avaluar molt bé on es fa, per a què i amb quines espècies es fa, així com les conseqüències ecològiques que això comporta.

I treballes sola o en equip?

Sempre he treballat en equip, la ciència és una activitat col·laborativa i els treballs sempre milloren quan tens a algú que t’ho critica. La crítica és molt positiva en l’activitat científica. Una vegada algú em va dir “No seràs una científica independent fins que no publiques alguna cosa tu sola”. No crec que això siga cert, eres independent quan produeixes les teues pròpies idees, aconsegueixes finançament i eres capaç de liderar a un equip de manera reeixida.

En quins grups d’investigació et trobes?

Pertany a dos grups d’investigació: FEBIMED-UCA i Centro de Ciencia del Clima y la Resiliencia de Chile. El primer tracta sobre foc, ecologia i biodiversitat en ecosistemes mediterranis i el segon sobre canvi climàtic i resiliència. Això em dona l’oportunitat de treballar amb investigadors de diferents disciplines i integrar ecologia i gestió en un context de canvi global. Un exemple d’això és el nostre últim article sobre com avançar cap a la intensificació ecològica de les plantacions forestals, que resulta d’un treball en equip entre tots dos centres i podria tindre fortes implicacions en el camp de la gestió forestal sostenible.

Allò que es proposa ací és usar la biodiversitat com a vehicle per a potenciar la productivitat forestal i, al mateix temps, reduir els impactes ambientals derivats de fertilitzants i pesticides. La biodiversitat no sols és bella, sinó que és necessària per a mantindre sans els ecosistemes i el clima, i ofereix una enorme quantitat de serveis a la societat. Hem d’aplicar el coneixement ecològic per a generar sistemes productius sostenibles i més resilients davant el canvi climàtic. El model de gestió forestal actual està obsolet i és inviable a llarg termini.

Aleshores, en el context d’emergència climàtica en el qual ens trobem quin impacte creus que tenen resultats com aquest?

La repercussió podria ser enorme, però depén de molts factors. Per a començar, ha d’arribar la informació a la societat, a les administracions i empreses forestals. Això és a la nostra mà. Però després, aquestes entitats deuen estiguen disposades a fer un canvi. Això és més complicat. El mercat forestal està globalitzat i el canvi en la gestió de les plantacions depén no sols de major regulació a nivell estatal, sinó d’acords globals que afavorisquen la competitivitat de les empreses forestals sostenibles. També és necessari que els segells de certificació de sostenibilitat siguen més restrictius.

A nivell de societat, hem de modificar els nostres hàbits de consum de fusta i paper, etc. És un treball de tots. Però si no es fa, no podrem solucionar el problema del clima, que, en part, és causat per processos de desforestació-repoblament associats a aquesta indústria. És bo recordar que tenim ja molts exemples de mega-incendis associats a plantacions intensives de pins i eucaliptus, com en el cas de Xile i Portugal. Moltes d’aquestes plantacions reemplacen boscos i prades naturals de gran importància per a la biodiversitat i per a la regulació del clima.

I la divulgació científica? creus que li la dona la suficient cobertura a investigacions com aquesta?

La divulgació és essencial, perquè per definició, la ciència és una activitat la finalitat de la qual és el benestar de la societat. Si la ciència no arriba a la societat, no val per a res. Crec que ha de valorar-se més la difusió a l’hora d’avaluar els CV per a aconseguir projectes, places, etc. Si no es valora, no es fa, i si no es fa, la investigació perd valor, per molt d’impacte que tinga la revista on es publique. També, és cert que a vegades fem difusió i després les administracions no prenen les decisions basades en la ciència. Un exemple d’això, a nivell global, és de nou el tema del canvi climàtic, que els científics venen documentant des de fa dècades, però no s’ha actuat en conseqüència.

Com penses que ha canviat el teu treball amb els anys?

Bé, vaig començar el meu doctorat usant disquets i demanant els articles als autors perquè m’arribaren per correu postal. Els ordinadors eren mooolt lents. I no soc tan major, és només que la tecnologia ha avançat molt ràpid. Ara les taxes de publicació són tan altes perquè la comunicació és ràpida i la col·laboració entre grups és més fluida. I ho agraïsc, perquè gràcies a això, per exemple, tenim ja vacunes per al COVID.

Has conegut a persones interessants en el camí?

Moltes. Els botànics i ecòlegs solen ser persones peculiars, que generalment viatgen molt i tenen experiències enriquidores. Som una mica rars i a mi m’encanten les rareses de tota mena perquè s’aprén molt d’elles. D’entre aqueixes persones, he de destacar a l’ecòleg Juli Pausas del Centre d’Investigacions sobre Desertificació (CIDE), una entitat mixta de la Universitat de València, el Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) i la Generalitat Valenciana. A més de ser una bella persona, crec que és un dels especialistes que més han aportat a l’ecologia del foc a nivell mundial. He aprés molt d’ell.

I com a botànica, quina és la situació més curiosa o divertida, que es puga comptar, en la qual t’has trobat?

Perquè una vegada que vaig anar a ajudar uns col·legues a fer un cens de corbs de mar en una illa de Xile, per a veure com afectava la nidificació massiva a la productivitat del bosc. Arribem a una colònia que era tan densa, que tot el bosc estava ple de caca i semblava completament nevat. Ens queia constantment vòmit de peix i alguna cosa semblança a un esprai de pipí i caca. Podria haver mort allí intoxicada, però riem molt. Espere que em posaren en els agraïments de l’article. Ara que el pense, el revisaré, jaja.

Quina és la part més tediosa del teu treball? i la més gratificant?

La més tediosa, la burocràcia. La immensa majoria som gent honesta i treballadora, no és necessari tanta paperassa. És millor controlar la productivitat. El més gratificant és aprendre constantment (i sense exàmens). També, descobrir els resultats després del teu experiment (encara que no siguen el que esperaves), veure que el teu treball té algun impacte en la societat, fer classes i veure la cara de sorpresa d’alguns estudiants quan els comptes una cosa interessant, anar als congressos i aprendre de les experiències d’altres col·legues…moltes coses.

Com valores la situació laboral del sector?

Mala. La meua percepció és que els bons investigadors en botànica troben treball prompte si es van d’Espanya. Si es queden, ho tenen cru. L’accés a la Universitat és molt limitat. Hi ha poques places i els investigadors no calcen en els barems de les Universitats, ja que es que valora molt l’experiència docent i de gestió universitària (no tant la investigació). D’altra banda, està el CSIC, que haguera de tindre més finançament per a oferir més places a investigadors, però no ho té. Cal recolzar econòmicament a la ciència per a poder progressar i en pro del nostre benestar. L’hem aprés en la pandèmia. Hem vist que això no sols es resol amb vacunes. Ara sabem que investigar i conservar la biodiversitat i els ecosistemes és essencial.

Llavors, com animaries als actuals estudiants de biologia perquè es dedicaren al mateix que tu? quines habilitats necessiten?

Perquè fa falta curiositat, inquietud, rigorositat, perseverança, llegir, viatjar… Trobada entre els meus estudiants moltes ments inquietes i curioses, però després els costa treballar amb constància i, sobretot, llegir. Ara tot es vol fer ràpid…Cal llegir moltíssim, estar sempre al dia. Així que els animaria a llegir i viatjar. Els diria que la investigació et dona l’oportunitat de viure aventures increïbles, conéixer gent molt interessant i, a més, contribuir al desenvolupament de la societat. És un treball que requereix esforç, però és fabulós.

Quina època de la Botànica t’hauria agradat viure i per què?

De vegades em pregunte si el grau de fascinació dels botànics dels segles passats era major a la nostra, considerant que estaven començant a descobrir els mecanismes evolutius i que la degradació dels ecosistemes era menor. Vaig fer el meu doctorat a la vall de Quillota (Xile). Darwin ho va descriure com un lloc meravellós i em preguntava què hauria vist ell. Jo veia molts cultius i xicotets pegats de bosc natiu i, així i tot, em semblava preciós.

En la teua opinió, quin futur creus li espera a la botànica?

El futur que vulguem. Dependrà d’on vulguem posar els esforços com a societat. L’ecologia i la botànica hagueren de ser àrees millor considerades, perquè poden donar solucions als problemes globals que estem vivint. El destí de la nostra espècie dependrà de la nostra relació amb la natura i la botànica té un paper fonamental en això.