Botànica del mes: Silvia López

Què et va atraure de la Botànica?

La meua atracció per la Botànica va ser bastant tardana. Des de detectiu privat -la meua gran vocació infantil- fins a aterrar en la Botànica, vaig passar per diverses fases que em van portar a estudiar Biologia, principalment per l’etologia animal. En 2n de carrera vaig descobrir la Botànica i vaig decidir continuar per aquesta especialització. El comportament de les plantes i la seua organització va arribar a interessar-me més que el comportament zoològic. Després, quan vaig arribar a 5é de carrera, la florística va ser per a mi l’estrela de la Botànica. El curs que impartia Gonzalo Mateo requeria un treball de catalogació de flora d’un territori triat per nosaltres, en el nostre cas Orpesa. El treball, realitzat al costat d’altres dues companyes, Maria José i Aurora, i del qual va eixir la primera cita de Crucianella latifolia per a la comarca de la Plana Alta, va ser un dels que més he gaudit i del que guarde un dels millors records.

Silvia, amb Maria José i Aurelia, en Orpesa, durant un descans del treball de Fanerogàmia de 5é curs de Botànica, l’any 1989.

Ens podries resumir la teua trajectòria professional?

Només acabar la carrera, en 1989, vaig entrar a formar part de l’equip d’investigació de Gonzalo Mateo en el Departament de Botànica, encara al Campus de Burjassot. Allà vaig començar col·laborant en les tasques de l’Herbari VAB i realitzant la tesi de llicenciatura, “Aportacions botàniques del Dr. Pius Font i Quer a la Flora d’Alacant, Castelló, València i Terol”. Aquests començaments em van permetre ampliar els meus escassos coneixements botànics i canalitzar les meues preferències cap a la taxonomia i la corologia. En 1990 vaig obtindre una beca d’investigació de dos anys atorgada per l’Instituto de Estudios Turolenses (IET). Aquesta beca va afermar la meua trajectòria botànica i em va animar a realitzar la tesi doctoral que vaig defensar l’any 2000 i que porta per títol “Estudio corológico de la Flora de la provincia de Teruel”.

Una excursió a Vistabella del Maestrat amb Carlos, Gianni Bacchetta, Carmen i Amparo.

Una vegada acabada la beca havia de compaginar el treball amb la tesi doctoral. Va ser en 1992 quan vaig començar a col·laborar amb Carlos Fabregat i iniciàrem la nostra carrera professional junts. Vaig començar treballant en cartografia vegetal per al Govern d’Aragó, treball la direcció del qual la portava Carlos, i també participant en l’equip de la zona 4 del Projecte Hàbitats, coordinat per Gonzalo Mateo. En 1995, i subvencionat per la Generalitat Valenciana, vaig iniciar els meus primers treballs de conservació de flora amenaçada, amb estudis de prospecció, cens i distribució de les espècies Sideritis javalambrensis, Erodium celtibericum i Goodyera repens a la Comunitat Valenciana. Aquell mateix any ens van adjudicar la proposta “Estudi de localització d’enclavaments singulars de flora a la província de Terol”, un treball que em va permetre conéixer els millors llocs de la província i donar una forta espenta a la meua tesi doctoral. En 1997, amb el Govern d’Aragó, vaig participar en el projecte LIFE “Conservació de tretze espècies de plantes amenaçades d’Aragó”, entre les quals estaven incloses Sideritis javalambrensis i Puccinellia pungens. Des de llavors, la meua trajectòria professional ha continuat desenvolupant-se, en gran manera, dins de la conservació d’espècies de flora amenaçada i de la cartografia d’hàbitats, a l’entorn del Sistema Ibèric meridional.

Des d’un punt de vista professional, però també personal, ha cobrat gran rellevància la província de Terol, sobretot tres entorns molt emblemàtics per a mi: la Serra de Javalambre on es troba una diversitat d’endemismes florístics molt alta; la serra de Gúdar, el xicotet Pirineu turolenc, ja que comparteix espècies la distribució de les quals és principalment càntabra-pirinenca; i la Laguna de Gallocanta. Respecte a aquest últim entorn, dir que sóc membre del Comité Científic Assessor de la Reserva Natural Dirigida de la Laguna de Gallocanta des de juny de 2009, de la qual cosa em sent molt orgullosa.

En la serra d’Albarracín amb part de l’equip de Gonzalo Mateo, Nuria Mercadal, Amparo Caballer i Juan Pisco. Any 1995.

El gran avantatge d’aquest treball és que puc compatibilitzar-lo bé amb la investigació en taxonomia i corologia, i m’ha permés seguir col·laborant amb l’equip d’investigació en fanerogàmia de Gonzalo Mateo. Gràcies a això vaig poder continuar en les tasques de gestió de l’Herbari VAB –per al qual vaig obtindre dues beques de col·laboració en 1997 i 1998-, fins els seu trasllat al Botànic, quan es va dur a terme la fusió dels diversos herbaris de la Universitat de València per a la seua unificació en l’Herbari VAL. I també vaig poder seguir investigant en taxonomia. L’estudi dels taxons les característiques dels quals no s’ajusten als compartiments ja establerts pels botànics, fan reviscolar la meua vena detectivesca. Aquell “crit d’atenció” que ofereix la planta quan s’observa en ella unes diferències no ressenyades abans, és el que em va dur a estudiar i a proposar la descripció de noves espècies com Erodium aguilellae o Gentianella hispanica. També és molt gratificant demostrar que espècies que estaven considerades com sinònimes d’altres són, en realitat, noves espècies. És el cas de Santolina ageratifolia reconeguda per Ignacio Jordan de Asso com espècie nova en 1784, que va ser sinonimitzada a S. rosmarinifolia i oblidada fins 1997, quan la reivindicàrem. Hui dia està considerada un endemisme exclusiu d’àrea restringida a l’extrem occidental de la província de Terol, i sobre ella s’han realitzat estudis de cens, distribució i estat de conservació per part del Govern d’Aragó, els resultats del qual ens van portar a incloure-la com a vulnerable en la Llista Roja de la Flora Vascular Espanyola. I ja en el camp de la corologia, el descobrir noves localitats de plantes rares, augmentant així la seua àrea de distribució coneguda, és molt emocionant. Encara recorde el meu primer Eureka! amb Carlos quan trobàrem Goodyera repens en el Maestrat.

En què consisteix el teu treball?

Compartisc despatx professional amb Carlos Fabregat on ens encarreguem principalment de gestió del medi natural referida a vegetació i flora. Proporcionem a les administracions públiques, tant central com autónomiques, les eines adequades per a la gestió del territori, fent treballs de prospecció, localització, seguiment, anàlisi d’estat de conservació i propostes de gestió amb espècies de flora amenaçada, cartografia de vegetació, estudis de corologia florística i assessorament, etc. També, encara que en menor mesura, treballem amb empreses privades en l’elaboració d’estudis florístics o de cartografia d’hàbitats, col·laborem amb un despatx d’arquitectes en l’elaboració de plans d’ordenació del territori i treballem en la divulgació de la botànica amb cursos, excursions, etc.

Amb Carlos a l’illa de Tabarca, durant els treballs de cartografia d’Hàbitats. Any 2018.

Per a realitzar les nostres funcions són primordials les eixides de camp, la qual cosa ens ha permés adquirir uns bons coneixements de la flora i vegetació del territori en el qual treballem, que comprén la Comunitat Valenciana i Aragó majorment. Així que som com els óssos: al començament de la primavera eixim del nostre cau per a anar a la muntanya i hivernem en el nostre despatx redactant els informes que entregarem a la fi d’any.

La teua especialitat és la conservació de flora amenaçada. Què et va interessar d’aquest camp d’estudi?

Els estudis de conservació et permeten conéixer a fons una espècie. Per a conservar una espècie es necessita obtindre una informació molt completa, que abasta molts camps de coneixement i que no són independents entre ells. Així estan implicats, entre altres, la taxonomia, la corologia, la demografia, la biologia de la reproducció, l’ecologia, la genètica i la sociologia. L’avaluació de l’estat de conservació d’un taxó es fa avaluant tots els paràmetres i analitzant la presència de pressions tant naturals com antropogèniques, o la presència d’amenaces que puguen actuar a llarg o curt termini. En funció dels resultats cal proposar unes mesures de gestió que contraresten les possibles pressions i amenaces per a poder garantir la pervivència de poblacions o d’espècies. Com més gran i millor siga la informació, més efectiva serà la gestió. No obstant això, les administracions públiques compten amb recursos limitats, per la qual cosa és important equilibrar el màxim d’eficàcia amb el mínim cost necessari. També a vegades no es té oportunitat de realitzar estudis previs més exhaustius perquè el temps estreny, i llavors hi ha realitzar actuacions d’emergència decidint les més efectives amb la informació disponible en aquell moment.

Colaborant amb Carlos en les parcel·les de seguiment de vegetació en les illes Columbretes. Any 2010.

Un altre aspecte important de la conservació és que no és una activitat que es mantinga al marge de la societat, ja que la comprensió i acceptació per part dels habitants dels municipis implicats, de ramaders i agricultors de la zona, contribueix a un major èxit en els plans de recuperació. D’altra banda, la implicació de la ciutadania per mitjà de les activitats de voluntariat, suposa la creació d’una força social capaç d’exigir als partits polítics la inclusió, i el compliment de mesures de protecció del medi natural serioses i efectives en els seus programes electorals.

Estàs orgullosa d’haver participat en algun projecte especialment?

Un dels projectes dels quals em sent molt honrada per haver participat, és l’elaboració dels gèneres Bunium i Conopodium, juntament amb Gonzalo Mateo, per al volum X de Flora Ibèrica. Per a mi, que sent una especial atracció per la taxonomia, va suposar una experiència molt enriquidora tant a nivell professional com intel·lectual, a més de l’orgull d’aparéixer com a autora en una de les obres més importants de la botànica de la Península Ibèrica.

Estudiant la viabilitat demogràfica d’Oxytropis jabalambrensis a Javalambre. Any 2006.

A més, hi ha altres dos projectes pels quals sent també una gran satisfacció personal. Un d’ells és l’Atles de Flora Amenaçada (AFA), amb les seues subsegüents addendes. En els seus inicis vaig formar part de l’equip de la Universitat de València, del qual vaig ser responsable al costat de Jaime Güemes i Josep Antoni Roselló. Fruit d’aquest projecte va ser el primer Atles i Llibre Roig de la Flora Vascular Amenaçada d’Espanya, que es va publicar en 2003. Va significar la meua maduració professional en el camp de la Conservació Vegetal, i gràcies a l’estudi de variabiliatat demogràfica d’Oxytropis jabalambrensis, inclòs en el projecte i que vaig elaborar al costat de Carlos Fabregat, vaig poder conéixer molt millor l’espècie amb la qual estem treballant des de 1999 per al Govern d’Aragó.

I finalment, però no per això menys satisfactori, és el projecte “Atles de la Flora d’Aragó”, que va començar a elaborar-se en 2002 i el resultat de la qual va ser la generació d’una pàgina web on apareixen recopilats tots els coneixements sobre els tàxons de flora vascular i la seua distribució a Aragó. Aquest projecte va ser fruit d’un conveni de col·laboració entre el Departament de Medi Ambient del Govern d’Aragó i de l’Institut Pirinenc d’Ecologia (IPE-CSIC) i en el qual participem un gran equip de més de 20 persones, coordinat i dirigit per Daniel Gómez. En aquest treball, del qual em sent molt orgullosa, estan incloses totes les dades de la meua tesi doctoral.

Explica’ns en quins projectes treballes actualment

Acabem de completar un projecte LIFE+, denominat “Xarxa de seguiment per a espècies de flora i hàbitats d’interés comunitari a Aragó (RESECOM)”, dut a terme pel Departament de Desenvolupament Rural i Sostenibilitat del Govern d’Aragó i l’Institut Pirinenc d’Ecologia (IPE-CSIC). El seu objectiu ha sigut la posada en marxa d’una xarxa de seguiment d’espècies de flora i hàbitats d’interés comunitari (EIC i HIC respectivament) en espais de la Xarxa Natura 2000 a Aragó, per a aconseguir informació de primera mà que permeta millorar la gestió de les EIC i els HIC objecte del projecte. La seua originalitat radica en el fet que per a l’organització de la xarxa física dels seguiments s’ha involucrat, a més de professionals i Agents de Protecció de la Naturalesa (APN), a ciutadans voluntaris amants de les plantes i de la seua conservació.

Assesorant en el seguiment d’Erodium celtibericum, al Port de Cabigordo, a voluntaris del projecte LIFE RESECOM. Any 2016.

Quina relació tens amb el Jardí Botànic de la Universitat de València?

La meua relació es remunta als anys 90, quan realitzava el meu doctorat i passava alguns matins prenent notes a l’herbari per a la meua tesi. Era abans de la fusió dels herbaris de les Facultats de Farmàcia (Herbari VF) i Ciències Biològiques (Herbari VAB). També per aquella època, quan acabà la meua beca i m’apuntí a l’atur, em va eixir un curs d’Educador Ambiental i vaig decidir fer les meues pràctiques al Jardí, per la qual cosa vaig impartir visites guiades sota la tutela de María José Carrau. Posteriorment, quan es va construir l’edifici d’investigació i el meu director de tesi, Gonzalo Mateo, es va traslladar al Jardí Botánic, jo també ho vaig fer com a membre del seu equip i vaig estar com vinculada d’investigació fins 2017. Durant aquell període vaig treballar en diversos projectes, alguns relacionats amb l’herbari -“Restauració, catalogació i informatització de col·leccions de l’Herbari VAL, dins de la xarxa de GBIF”-, i altres relacionats amb la conservació de flora –“Estudi de plantes amenaçades de la flora local del Massís de Penyagolosa” i “Estudi de plantes amenaçades de la flora local de la Tinença de Benifassà”-. També he participat en congressos i publicat i realitzat investigació botànica sota el seu auspici. La petició d’una ajuda a la investigació que vaig guanyar en 2013, en el XXX Concurs d’Ajudes a la Investigació de l’Instituto de Estudios Turolenses per a la realització de l’“Estudi taxonòmic de Sideritis javalambrensis (Magnoliopsida, Labiatae), patrimoni natural exclusiu de la província de Terol”, va estar avalada per Isabel Mateu, llavors directora del Jardí. A més també he impartit allí alguns cursos sobre flora i conservació. En l’actualitat, continue participant en cursos i col·labore amb Elena Estrelles en la recol·lecció de llavors per al Banc de Germoplasma.

Penses que el teu treball et permet aprendre sobre temes no relacionats amb la Botànica?

Imagine que en el meu treball puc aprendre sobre altres matèries diferents a la botanica. Els treballs de recerca requereixen la utilització d’altres capacitats que semblen no guardar relació amb l’activitat principal investigada i això et permet aprendre sobre un conjunt de temes transversals. Tanmateix, no sabria posar un exemple concret però, com a persona, el sí que m’ha ensenyat la botànica és a ser més observadora, més rigorosa i més analítica. I fonamentalment a aprendre a meravellar-me i a respectar la naturalesa.

 Censant Pinguicula dertosensis en el riu Ulldemó (Terol). Any 2014.

Quina importància té la divulgació?

La divulgació és essencial per a aconseguir que la societat, i en concret els habitants del món rural i de l’urbà, s’implique en la conservació de la naturalesa. El coneixement afavoreix la comprensió del món natural i de quin és el nostre paper en ell. Una ciutadania que comprenga els mecanismes de la naturalesa, comprendrà millor quals seran els riscos de no conservar-la i a l’una obligarà els polítics a aplicar mesures per a la seua preservació.

Com valores la situació laboral del sector?

La situació laboral és bastant precària, sobretot si treballes com a professional autònom. Cada vegada és més complicat, burocràticament parlant, concursar a les licitacions, s’assigna poc pressupost i, a nivell personal, sempre està present la inseguretat de la continuïtat. A nivell general tinc la percepció que, si el desenvolupament i el creixement econòmic prevalen més que la conservació del medi natural, i en general la societat el percep actualment així i el dóna suport, els governs no posaran límit al desenvolupisme en el territori i, per tant, serem prescindibles en un futur ja no gaire llunyà.

Quin futur li espera a la botànica?

La botànica del futur? Me la imagine com un complicat algoritme aplicat a imatges de plantes preses des de satèl·lit, on el botànic serà un autòmat que generarà les conclusions. Els éssers humans quedarem obsolets.

De qui et consideres deixebla?

Em considere deixebla de Gonzalo Mateo. Amb ell vaig conéixer realment la botànica i als botànics que van fer història. Vaig aprendre nomenclatura, taxonomia i corologia. Vaig aprendre a gestionar un herbari, a buscar i recopilar informació bibliogràfica, a treballar com a botànica de camp i, sobretot, vaig descobrir un territori que ha arribat a ser molt emblemàtic per a mi, que és la província de Terol. I en l’equip de Gonzalo Mateo vaig conéixer un dels millors i més conscienciosos botànics, Carlos Fabregat, amb el qual em vaig embarcar en un dels viatges més emocionants, la vida.

 Sessió de pràctiques del curs de Botànica de la Universitat d’Estiu de Terol. Any 2002.

Quina època de la Botànica t’hauria agradat viure i per què?

Sempre he imaginat fer un viatge en el temps, però no al futur sinó al passat, i explorar la terra abans que l’home començara a modificar de forma tan dràstica el paisatge, un viatge a la fi del Plistocé. No obstant això, crec que el més pròxim a aqueixa fantasia seria viure en l’època de les grans expedicions botàniques del segle XVIII, i poder participar en elles, clar, perquè com a dona crec que ho tindria bastant complicat.

En tots aquests anys com a botànica, quina és la situació més curiosa o divertida en la qual t’has trobat?

El nostre treball en botànica necessita fer moltes eixides de camp, per la qual cosa Carlos i jo hem portat habitualment amb nosaltres als nostres fills, Jorge i Sergio, des que eren nadons. I amb la inesgotable curiositat dels xiquets, sempre ens anaven preguntant per tot i sorprenent-se de tot el que els envoltava (plantes, insectes, pedres, pobles…) i, sense que ens n’adonarem, també aprenien del que parlàvem entre nosaltres.

Amb Sergio i Jorge al Monte de San Ginés (Terol), estudiant Santolina ageratifolia. Any 2005.

En una ocasió, fent cartografia de vegetació en la serra de Javalambre, circulàvem per una pista forestal que recorria un magnífic sabinar albar madur quan va aparéixer després d’un racó una repoblació de pi albar. Estranyats i contrariats per la presència d’aquesta formació antròpica que trencava el paisatge comentàrem: “I aquests pins?” Al que Jorge, que tenia llavors 4 anys, va respondre amb condescendència: “Pinus sylvestris”, com pensant “Quina llàstima, els meus pares ja no controlen”.

Què salvaries del teu despatx en cas d’incendi?

En cas d’incendi salvaria la nostra gata Tesla. Tenim el despatx al costat del nostre domicili i quasi tots els matins, quan anem a treballar, Tesla ve amb nosaltres i ens fa companyia dormint damunt dels papers, ajudant Carlos amb la cartografia o passejant insistentment pels nostres teclats.

La gata Tesla “treballant” al despatx.