Botànica del mes: Olga Mayoral

Per què vas escollir la Botànica? Què és el que et va atraure?

Des de que era menuda he estat en contacte amb la natura. El meu iaio vivia en la Venta de Contreras i per a mi era habitual passejar pels Cuchillos de Contreras i les riberes del riu Cabriel. Ell em va ensenyar el meu primer nom científic, Rosmarinus officinalis, i em va comprar un llibre de plantes medicinals. De xicoteta vaig viure als Pirineus i a Conca, on tenia oportunitat d’eixir a la muntanya amb gent que coneixia el territori i gaudir aprenent.

Amb pocs mesos en Panticosa, a la motxilla amb el seu pare

Així que el gust per conèixer toto allò que m’envolta em ve de ben xicoteta, però quan vaig decidir estudiar la carrera de biologia, prompte em van interessar les plantes especialment, encara que les millors experiències eren sempre les eixides de camp amb diversos especialistes, que oferien una visió més interessant i completa.

Amb un ram de rabenissa blanca (Diplotaxis erucoides) quan vivia a Conca

Isabel Mateu va ser la meua primera professora de botànica i la primera persona que em va obrir la possibilitat d’incorporar-me en un grup de recerca. Pilar Donat, llavors directora del Parc Natural del Montgó, generosament em va ajudar a determinar les primeres plantes amb l’edició de 1990 de les “Claus per a la flora valenciana” i em va fer veure que allò era possible.

La teua relació amb el jardí botànic ve de lluny, com va sorgir i en quin punt es troba ara?

Quan vaig començar la carrera, com a estudiants de biologia érem visitants habituals del Botànic, encara que sempre de manera particular, perquè només vam fer una visita amb professorat en pràctiques de botànica. El Jardí Botànic era un lloc on aprendre i passar estones agradables amb amics. L’any 1999, poc després d’haver acabat la carrera i en tornar d’un llarg viatge per la Patagonia, Gonzalo Mateo em va oferir incorporar-me a l’equip de treball del Atlas de los Hábitats Naturales y Seminaturales de España a escala 1:50.000 i Atlas y Mapas de la Vegetación Potencial de España, encàrrec del Ministeri de Medi ambient. Gustosament vaig acceptar el treball juntament amb Miguel Ángel Gómez-Serrano, company de carrera i de molts anys de treball posteriors.

Eixida de camp al Saler, durant Planta Europa (2004)

La coordinació de la nostra zona de treball era a càrrec de Manuel Costa Talens i va passar a realitzar-se des del Botànic, quan va ser inaugurat l’edifici de recerca l’any 2000. Així que podem dir que la meua vinculació com a botànica comença amb el nou edifici d’investigació al maig d’aqueix any. Els primers anys allí van ser molt il·lusionants, ja que es van celebrar alguns congressos que van ajudar a donar-li visibilitat i al fet que botànics d’altres regions pogueren conèixer les noves instal·lacions. En 2002 el Botànic va acollir el “I Congrés de Biologia de la Conservació de Plantes”, en el qual vam presentar un estudi de Distribució i demografia del teix (Taxus baccata) i el til·ler (Tilia platyphyllos) a la Comunitat Valenciana, així com una proposta de conservació de l’herba de bona (Otanthus maritimus) als ecosistemes dunares.

Durant els primers anys del segle XXI vam estar desenvolupant juntament amb Gonzalo Mateo, i amb seu en el Botànic, cartografies de vegetació, així com estudis per a la Junta de Comunidades de Castilla-la Mancha per a diferents espais protegits. L’any 2005 vam començar juntament amb el llavors director, Antoni Aguilella, estudis de la Qualitat dels Boscos de Ribera (QBR) de la conca del riu Xúquer. Simultàniament vaig començar a fer ús de la col·lecció de plantes del Botànic com a professora de botànica, primer des de la Universitat Politècnica de València i des de 2007 també des de la Facultat de Ciències Biològiques (Universitat de València).

Amb companys del Jardí Botánic en la III Setmana de la Biodiversitat, tornant de la Illa de Benidorm (2008) / Cristina Torres 

En 2011, juntamnet amb Jaime Güemes i Elena Carrió vam encetar el projecte “Análisis de la endogamia y su efecto sobre el éxito reproductivo de las poblaciones castellano-manchegas de Atropa baetica”, que permetia relacionar el meu coneixement del territori castellà-manxec i de les poblacions d’aquesta planta singular amb els coneixements que Jaime i Elena podien aportar del món de la biologia de la reproducció.

Paral·lelament la meua vinculació es va ampliar a una de les qüestions que més m’agrada; donar a conèixer el món de la botànica a la ciutadania. Considere que el Botànic és el lloc perfecte per a que totes aquelles persones interessades en el món de les plantes que no han pogut accedir a estudis específics de botànica, puguen rebre una formació de mans de botànics amb gust per ensenyar. I des de llavors hem organitzat diferents edicions de cursos d’iniciació a la botànica general, de determinació de plantes o de coneixement dels paisatges vegetals, entre uns altres. També intente col·laborar amb la iniciativa “De ruta amb el Botànic”, on realitzem recorreguts per la geografia valenciana en els quals anem algun guia expert en plantes, que ofereix una visió singular amb un enfocament botànic, juntament amb un altre expert en la zona.

De ruta amb el Botànic sota la pluja, als voltants del Parc Natural de la Marjal de Pego-Oliva

Un altre projecte que vaig desenvolupar amb molta il·lusió en el Botànic va ser llançar els “Garden Tours”. El projecte pilot es va iniciar en 2014 i ha permès als visitants estrangers, que són molts, visitar el jardí amb un guia botànic en anglès. Però em fa molta il·lusió el moment en què estem, ja que ara forme part del Botànic, des del Departament de Didàctica de les Ciències Experimentals i Socials, amb el convenciment del potencial que tenen les plantes i els jardins botànics com a recurs didàctic. He de confessar que des que estic en aquest departament vinc més amb el meu alumnat al Botànic, que s’ha convertit en un aula més en la formació del professorat.

I en tots aquests anys com a botànica, quina és la situació més boja o divertida, que es puga contar, en la qual t’has trobat duent a terme el teu treball?

Doncs em ve al cap un dia que vam haver d’entrar a una finca privada de caça pròxima a la Ciudad Encantada, a Conca, en què hi havia dues javelines amb les seues rallones. Suposadament tots eren molt pacífics, però acabàrem fugint de les mossegades nervioses d’una de les javelines que ens exigia atencions i a la qual vam haver d’acontentar amb un paquet de pipes.

Llargues hores de cartografia dels gèneres Carpobrotus i Agave al litoral valencià. En aquest cas, sobre dunes fòssils a Alacant / Miguel Ángel Gómez-Serrano

Va haver-hi dies en què, per a accedir a poblacions de determinades espècies rupícoles, vam haver despenyar-nos per profunds avencs i posteriorment nadar per aigües gèlides de rius serrans, amb mostres de geranis del gènere Erodium en les nostres boques.

Florística, conservació, biodiversitat, … Quina línia de treball en el camp de les plantes És la que defineix millor la teua trajectòria?

Crec que la florística seria la base on s’assenta bona part del meu treball, que ha estat més centrat en conservació. La meua tesi doctoral es va centrar en la flora de l’Alt Cabriel, en la província de Conca, però tractant d’oferir algunes pautes per a la conservació que pogueren resultar útils per als gestors.

Durant un curs de botànica al costat de la Laguna del Marquesado en Conca / Rosa Quesa

I els projectes en els quals he treballat han sigut cartografia i censos poblacionals d’espècies amenaçades, plans de gestió de microreserves de flora i d’altres espais naturals, estudi de flora exòtica invasora, estudis de la qualitat dels boscos de ribera, etc. Però sempre amb una clara vocació divulgativa i didàctica, de manera que tot el que es coneix a través de la recerca puga transcendir a la societat, millorant el seu coneixement i promovent l’activació i participació ciutadana.

Llavors, encara que les plantes continuen formant part del teu entorn laboral, el teu treball actual s’ha reorientat cap a una altra àrea, no és així? com has arribat fins a ací?

Les circumstàncies complicades que hem viscut en les universitats públiques en els últims 15-20 anys han fet que des de l’any 2000 el meu treball com a botànica haja sigut com a professional autònoma. Des de 2005 vaig compaginar aquest treball amb les classes en la UPV, com a professora associada, en l’Enginyeria Forestal i en Ciències Ambientals, i des de 2007, també en la Facultat de Ciències Biològiques (UV).

Al laboratori durant una classe de Didàctica de les Ciències a la Facultat de Magisteri, amb futurs professors de primària / Tatiana Pina

Sempre vaig tenir un especial interès per ser capaç de transmetre amb eficàcia, no solament coneixements, sinó també de despertar l’interès i promoure actituds cap a la ciència, i especialment cap a la botànica i la conservació de la biodiversitat. Però va ser quasi per casualitat que vaig recalar com a professora associada en el Departament de Didàctica de les Ciències, de la Facultat de Magisteri i en la formació de professorat. En aqueix moment vaig decidir formar-me en eixe camp, cursant el Màster de Recerca en Didàctiques Específiques, la qual cosa em va mostrar un món fascinant en el camp de la recerca en aquest context. A més, prompte vaig ser conscient de l’efecte multiplicador que té la formació de professorat. Aquests últims anys estic retrobant-me amb alumnes de biologia i ciències ambientals als quals els vaig impartir botànica i assignatures de gestió i conservació de recursos naturals que estan cursant el Màster Universitari en Professor/a d’Educació Secundària. És gojós poder compartir amb ells el gust per la biologia i el repte de fer-la assequible i interessant a l’alumnat més jove.

Avui dia m’he reorientat cap a aspectes com la incorporació de les TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació), sobretot en secundària, amb projectes com Quicknatura, on tractem d’aproximar el món de les plantes a les ciutats a través de l’ús de codis QR perquè passen de ser mer mobiliari urbà a elements de gran interès del nostre entorn.

Així mateix, el fet d’estar implicada en un projecte d’innovació educativa com és el EMI (English as a Medium of Instruction) m’ha permès entrar en contacte amb professors d’altres disciplines, com el psicobiòleg Ferrán Suay i el sociòleg Carles Simó, amb els qui el curs passat vaig organitzar un seminari de debat acadèmic en el propi Botànic, ajuntant alumnat de Magisteri, Sociologia i Psicologia, una gran experiència.

D’altra banda, hi ha una cosa que realment ha suposat un canvi en la meua vida; el fet d’haver sigut mare l’any 2008 va suposar anar deixant a poc a poc la realització de treballs de camp en àrees allunyades del nostre territori i anar centrant els meus esforços en treballs compatibles amb la família. Ha sigut especialment enriquidor viure aquests últims anys el pas de la meua filla pels diferents nivells educatius alhora que m’he incorporat a la formació de professorat d’eixes edats.

Amb Lúa, la seua filla, donant els seus primers passos en la Serranía de Conca / Felipe Cortés 

Amb Felipe i Lúa, gaudint en familia de Les étangs du Carlit als Pirineus francesos / Felipe Cortés 

Per tant, la docència en tu és vocacional. Com a botànica, et consideres una rara avis per tenir i gaudir d’aquesta dualitat?

Doncs la veritat és que en general, degut a les exigències que ens imposa la universitat en relació a la investigació i a publicar en revistes d’impacte, es pot dir que emprar moltes energies en la docència no és adaptatiu. Des del principi he sentit un gust sospitosament exacerbat per la docència, que inicialment tractava de contenir, però que ara gaudisc i puc desenvolupar, centrant algunes recerques en metodologies i estratègies que ajuden al professorat en les seues classes de ciències. Així que sí, m’he sentit rara avis, però comence a gaudir d’eixa raresa.

I la situació laboral del sector, quina valoració fas?

Doncs tal com està el país, no puc queixar-me perquè treball en el que m’agrada i tinc un sou relativament estable, però és preocupant que el professorat doctor a temps complet en la universitat cobre menys que el professorat d’infantil i primària, i per descomptat, de secundària. A més, s’ha de tenir en compte que, al marge de les classes, hem d’implicar-nos en gestió i se’ns exigeix ser també bons investigadors. Després d’11 anys com a professora associada ha sigut un respir poder tenir un contracte a temps complet, amb un sou més decent, però queda un llarg recorregut si volem tenir una universitat de qualitat.

Un camp molt interessant el de la didàctica de les ciències, però quin tipus de recerca es fa? Participes d’algun projecte que vulgues esmentar?

Actualment estic implicada en diverses línies d’investigació, algunes directament relacionades amb la meua faceta com a botànica, com pot ser l’ensenyament de les ciències en entorns naturals i jardins. Aquesta línia ha permès formar un grup d’estudi amb l’Arnold Arboretum de la Universitat de Harvard: Teaching and Learning Science in Outdoor Environments (TeLeSOE). Teacher training in botanic gardens and arboreta. Una de les finalitats d’aquest grup és promoure la formació de docents centrada en pràctiques educatives a l’aire lliure de qualitat, vinculades a jardins botànics i arboretums com a recursos d’ensenyament excel·lents.

Estudiant l’arquitectura arbòria en primavera a l’Arnold Arboretum of Harvard University (2018) / Teresa García-Berlanga 

Recentment he dirigit una tesi doctoral sobre la importància de les pràctiques de camp en la formació de professorat. Ha sigut molt interessant, perquè la tesi la va desenvolupar un professor de la Universitat Sudcolombiana, una regió molt interessant i poc coneguda de Colòmbia, i s’ha pogut establir una seqüència metodològica que permeta al professorat de ciències adquirir les competències necessàries per a emprar les eixides al medi natural com a part de l’assignatura de biologia. La formació del professorat permet superar moltes barreres que mantenen al professorat aferrat als llibres de text.

Així mateix, estic implicada en un grup de treball d’educació per a la sostenibilitat, concretament per a la incorporació de la sostenibilitat en el Màster de Secundària. Aquesta faceta, que puc desenvolupar com a docent de l’especialitat de biologia i geologia del Màster, enllaça molt bé amb la meua trajectòria en la biologia de la conservació.

Amb Amparo Vilches, M. Àngels Ull i Victoria Vázquez, companyes del projecte MINECO d’inclusió de la sostenibilitat en el Màster de Secundària, al Centre Nacional Educació Ambiental (Valsaín, Segòvia)

D’altra banda, forme part d’un grup de recerca d’educació per a la salut, amb especial interès, en el meu cas, per la salut ambiental i eixa complexa relació existent entre la nostra salut i el medi ambient. I, en general, estic molt implicada en la necessitat d’aconseguir la alfabetització científica de la ciutadania, que per descomptat necessita de l’ajuda del professorat.

I al llarg de la teua trajectòria, estàs orgullosa d’haver participat en algun projecte especialment? Conta, conta.

Recorde l’emoció que experimentem els primers dies de treball de camp per a la realització dels estudis per al Pla d’Ordenació dels Recursos Naturals de la Regió muntanyenca de Conca. Tot el procés va ser molt emocionant i poder veure com el parc natural finalment va ser declarat i les dades que havíem recollit van servir per a prioritzar la conservació de determinades espècies i llocs.

Al costat de la cascada del Molino de la Chorrera en Tragacete (Conca), realitzant els estudis per al Pla d’Ordenació dels Recursos Naturals del Parc Natural de la Serranía de Conca (2001) / Miguel Ángel Gómez-Serrano

D’altra banda, estic molt orgullosa d’haver format un grup d’estudi amb companys de l’Arnold Arboretum de la Universitat d’Harvard. El fet de poder coordinar-ho amb Ana María Caballero McGuire és una oportunitat per a l’intercanvi d’experiències i per a construir una línia de treball que espere de fructífers resultats. M’agrada especialment pensar que acabem d’iniciar una relació entre el Jardí Botànic i l’Arnold Arboretum que segur que aportarà importants intercanvis entre ambdues institucions.

has estat recentment en Nord-Amèrica per treball, però per curiositat… en quants continents has estat i amb quin espai natural et quedes de tots els que has recorregut I per què? dóna’ns enveja!

Doncs no he estat en tants continents! El viatge més atractiu que vaig realitzar va ser de sis mesos per Sud-amèrica. Després d’acabar la carrera, la meua parella i jo, seguim els passos de Darwin i realitzem la mateixa ruta que en el seu moment va realitzar amb el Beagle en aquesta zona.

Caminant pel Cerro Albino en Tierra de Fuego, Argentina (1998) / Olga Mayoral

Comencem a Buenos Aires i vam ser descendint per la costa Atlàntica fins a Tierra de Fuego i fins i tot fins a la Illa Navarino, enfront del Cap de Forns. Posteriorment vam ser pujant cap al nord a un costat i a l’altre dels Andes, recorrent espais naturals tan impressionants com les Torres del Paine o el Cerro Torre, i el Fitz Roy. Pocs espanyols treien el cap per aquelles latituds llavors, era l’any 1998, i el recorregut, que va acabar a Perú a l’abril de 1999, ha sigut una de les experiències en espais naturals més enriquidores que he tingut. A Sud-amèrica he estat un parell de vegades més; l’any passat vaig poder conèixer Colòmbia, encara que em queden per descobrir els racons més bells d’aqueix país.

Respecte a Amèrica del Nord, quan estava embarassada de la meua filla Lúa, vam estar un mes recorrent les rocoses canadenques i aquesta primavera vaig realitzar una estada de recerca en l’Arnold Arboretum de la Universitat d’Harvard, a Boston, Massachussetts, que ha sigut el meu primer contacte amb els Estats Units d’Amèrica.

Llac Morraine en Banff National Park. Rocky Mountains, Canadà / Olga Mayoral

El nord d’Àfrica ho conec, però només he estat a Tunísia i el Marroc, país aquest últim on va nàixer la meua àvia i al que li tinc un afecte especial. D’altra banda, la meua incursió més propera a Àsia ha sigut a Turquia, però sense haver recorregut el territori, així que crec que tinc pendent conèixer aqueixa regió. És la primera vegada que em pare a pensar quants continents he visitat. Però veig que em queda molt per descobrir: Àsia, Oceania, Àfrica subsahariana…

Del continent europeu he recorregut diverses àrees amb major intensitat: França és un país que visitem molt en família. A la illa de Sardenya li tinc una estima especial, perquè allí vaig realitzar diverses estades pre i postdoctorals i tinc bons amics botànics. A més, és un lloc amb un interès paisatgístic i cultural impressionant.

Tornant al camp laboral, penses que el teu treball et permet aprendre sobre temes no relacionats amb la Botànica o la Didàctica?

Doncs sí. Una de les coses que més m’agrada d’estar en la Facultat de Magisteri és que em permet estar en un ambient multidisciplinari. Al meu departament tinc companys que són físics, químics o historiadors. Però en el meu passadís tinc companys de filologia anglesa i és fàcil entrar a la Facultat i estar escoltant un concert en el hall amb alumnes de l’especialitat de música. D’aquesta manera, tinc la possibilitat de treballar, per exemple, amb el futur professorat d’educació física i abordar qüestions com l’impacte de les activitats físiques en el mitjà natural o aspectes de biologia relacionats amb la salut i l’activitat física. En la Facultat de Magisteri és fàcil cercar sinergies i hi ha un ambient favorable a col·laboracions. Les converses de passadís i en la cafeteria són per descomptat variades.

En el laboratori juntament amb Tatiana Pina, companya del departament, abordant preguntes de recerca i establint hipòtesi de treball amb alumnat de Magisteri / Antonia Atencia 

Una qüestió que m’està resultant especialment atractiva és la que posa el focus en l’alumnat, perquè de poc serveix impartir unes classes meravelloses si l’alumnat pateix, per exemple, violència en el si familiar. Per açò estic incorporada en un grup de recerca en el qual abordem les relacions entre violència interpersonal, conducta alimentosa i ideació suïcida. Algunes de les dades que estem obtenint són especialment preocupants.

I la divulgació, quin paper penses que juga en tot açò i en general en la recerca?

La divulgació és una faceta que considere molt important i que m’agradaria poder treballar més, però de moment les publicacions de les meues recerques em tenen molt ocupada. He publicat alguns llibres d’interpretació d’ecosistemes litorals que podríem incloure en aquesta categoria, però espere de veritat poder dedicar més temps en el futur. De tant en tant escric per a Espores, però m’agradaria fer-ho amb més assiduïtat.

De Segur que has conegut a persones molt interessants en tot aquest temps, parla’ns d’alguna.

Doncs sí! M’he trobat a persones molt interessants en àmbits molt diferents. A alguns ja els he nomenat, però si em remunte al principi de la meua carrera, crec que el fet d’haver compartit els anys de carrera amb Jordi Domingo Calabuig, entomòleg, i Miguel Ángel Gómez Serrano, ornitòleg, dues persones amb gran interès per qüestions tant biològiques com d’altres àmbits de la vida, van suposar un impuls en una carrera que no ens oferia tot el que les nostres ments inquietes esperaven.

Juntament amb Jordi Domingo i Miguel Ángel Gómez, amics i companys de carrera, d’excursions i de treball / Javi Jiménez Rom

Amb ells organitzàvem eixides de camp per a aprendre i gaudir de la geografia que teníem a mà. I amb ells ens embarcàrem en la realització d’alguns estudis sobre els ecosistemes dunars i vam tenir l’atreviment de presentar-nos al Premie Ciutat de Castelló de ciències, que finalment guanyem. Açò va suposar que es publicara la recerca i ens va animar a editar un llibre d’itineraris per la costa de Castelló.

En la meua nova faceta en el món de la didàctica, he d’agrair la bona rebuda en el departament del que avui forme part. Jordi Solbes, el director, va ser qui em va incitar des del primer moment a cursar el Màster d’Investigació i últimament m’ha engalipat en una recerca sobre alguns factors que influeixen en el creixement de les plantes i com fomentar el pensament crític enfront de la forta incursió de les psudociències. Per la seua banda, Valentín Gavidia generosament em va convidar a entrar en el projecte del Ministeri sobre Competències en Salut i va oferir codirigir una tesi. Amparo Vilches em va obrir les portes en un projecte del Ministeri sobre Inclusió de la Sostenibilitat en formació de professorat. Aquestes mostres de generositat i suport han significat molt i he tingut molta sort de poder incorporar-me en grups de treball consolidats amb científics de gran trajectòria en la investigació en didàctica.

Durant una estada de recerca en l’Arnold Arboretum of Harvard University. Les visites de la família sempre són benvingudes. En aquesta ocasió les tres generacions juntes (la iaia Teresa i la néta Lúa) / Tania Erlij 

En temps recents durant la meua estada en la Universitat d’Harvard he pogut conèixer a investigadors excepcionals i viure en l’ambient d’una institució de recerca en la qual contínuament rebia un input de gran professionalitat i compromís amb la recerca i l’educació. Ha sigut una de les experiències més interesantes que he tingut en fechas recientes.

Per a acabar, com animaries als actuals estudiants de biologia perquè es dedicaren al mateix que tu i com imagines el seu futur?

La veritat és que els viaranys que he seguit en la meua carrera són una miqueta complexos, però per descomptat molt interessants. Dedicar-se avui dia a la botànica de camp des de la universitat és bastant complicat. No obstant açò, pensant en la multitud de biòlegs amb vocació docent que hi ha, animaria als quals es van a dedicar a l’ensenyament a emprar els entorns naturals per a ensenyar moltes qüestions científiques.

Ensenyant a la seua filla i un grup d’amigues a interpretar mapes sobre el terreny en la Serranía de Conca / Rosa Chesa 

Poden ser coses tan senzilles com eixir al jardí del col·legi o institut per a veure les parts de les plantes i les flors en comptes d’estudiar-les sobre el llibre. Per a l’alumnat, eixir fora de l’aula és sempre un al·licient i si, a més, se li pot fer partícip d’una recerca o indagació, s’assegurarà l’interès i implicació, amb la possibilitat de fomentar el pensament crític i emprar la metodologia científica, en comptes d’estudiar-la. I el que té de bo les plantes és que tendeixen a no moure’s del lloc; sempre estan disposades a ser estudiades, tocades, analitzades… I es poden reproduir fàcilment a partir de llavors o altres propàguls. Cada vegada és més freqüent trobar a persones que mai han plantat una llavor, la qual cosa és molt sorprenent. Però és entusiasmant veure l’emoció que els envaeix en veure com emergeixen les primeres fulles i es genera una nova planta, capaç de desenvolupar en última instància, llavors.