Botànica del mes: Eva Barreno

Què et va atraure el món de la Botànica?

Per a començar, les meues experiències vitals infantils i juvenils. Jo vivia a Madrid, però com la meua mare és d’Astúries passàvem els quatre mesos de vacances allí. A més, tenia una relació directa amb la naturalesa, ja que el meu oncle Elías era un home que coneixia el camp de meravella i em va ensenyar moltes coses. D’altra banda, recorde que en el meu col·legi, bastant especial per a l’època, amb directora formada en la Institució Lliure d’Ensenyament, tots els dies havíem de llegir una biografia d’un llibre de Vicens Vives. I a mi em va tocar Linneo. Jo no era realment de ciutat, estava bastant acostumada a viure amb animals i plantes, i saber que les plantes tenien nom em va deixar fascinada per a sempre. Després, ja a la Universitat, vaig tindre la gran sort de trobar-me amb un professor com Salvador Rivas-Martínez. En tercer de carrera, quan jo no tenia molt clar què volia fer dins del món de la biologia, Salvador em va descobrir les comunitats vegetals, la seua relació amb l’hàbitat, i li vaig trobar sentit a les plantes que anàvem xafant pels camins, les que el meu oncle Elías em deia que podíem agafar, les que eren tòxiques… Llavors vaig saber que volia ser botànica.

Parmelia barrenoae Divakar, M. C. Molina & A. Crespo, epífita sobre tot tipus d’escorces, descoberta a la Comunitat Valenciana, ara es coneix de tot l’hemisferi nord on havia sigut confosa amb P. sulcata; és l’espècie basal del gènere. A la dreta Acarospora hilaris (Duf.) Hue (amb lòbuls) parasitada per Acarospora epithallina H. Magn. (umbilicada) sobre quarsites riques en ferro (Montes de Toledo), relacionada amb moltes espècies dels deserts de Califòrnia i Arizona; no supera l’estatge mesomediterrani.

T’especialitzes en liquenologia, no gaire coneguda, en general. Per què?

Realment, també em venia de la infància. El meu avi, a Astúries, me’ls ensenyava, sabia què eren els líquens. No obstant això, hi havia la creença que els líquens colonitzaven els fruiters, sobretot les pruneres i les pomeres, i que eren dolents per als arbres. El que no sabien és que, quan un arbre té menys fulles, els líquens creixen i es desenvolupen més, però perquè són heliòfils, no perquè maten els arbres. Molt de temps després, en la primera excursió a la qual ens va portar Salvador Rivas a Cercedilla, havíem de presentar un herbari de 450 plantes, amb dos dies de pràctiques! El cas és que allí em van cridar l’atenció els líquens de les pinedes, em vaig recordar del meu avi i li vaig preguntar a Rivas, que em va dir: són líquens, una cosa molt interessant, però jo no sé res. Jo, per si de cas, els vaig agafar i els vaig guardar en una caixa. A l’any següent, com vaig traure matrícula vaig poder optar a ser ajudant, estudiant que ajudava a donar les pràctiques. És quan vaig conèixer Ana Crespo, que acabava de vindre del País Basc i que ja estudiava els líquens, com a bona canària. El cas és que a mi no m’eixien els talls en les pràctiques, i havia d’aprendre’ls per a després poder ensenyar a fer-los en classe. Com sóc molt perseverant, vaig insistir i vaig insistir, i finalment vaig aconseguir tallar i veure de què estaven constituïts. A partir d’ací em vaig quedar enganxada amb els líquens per a sempre.

A l’esquerra, líquens fruticulosos. El liquen fosc és Cetraria iberica Crespo et Barrine, sobre branquetes d’estepa ladanífera, estretament relacionat amb una espècie de les costes pacífiques fredes d’Amèrica del Nord. El clar és Evernia prunastri (L.) Ach., amb el típic color que proporciona l’àcid úsnic, un dels líquens més comuns en la península Ibèrica amb certa preferència per les escorces una mica àcides. En la imatge del centre, Letharia vulpina (L.) Hue, dita així perquè es posava com a verí per a llops i raboses, epífit sobre escorces de coníferes en altes muntanyes. Curiosament és un liquen que a Espanya està amenaçat per excés de deposició nitrogenada i, de fet, aquesta foto realitzada en les zones cimeres de la Serra de Javalambre (Terol), ja no és possible realitzar-la ara, ja que pràcticament ha desaparegut. A la foto de la dreta, Pseudevernia furfuracea (L.) Zopf, epífit preferent en coníferes d’alta muntanya, dóna caràcter als troncs dels arbres i al paisatge.

Evidentment, la seua tesi, també va ser sobre líquens.

Per descomptat. En aquells dies estava jo de “amanuense i estorbante”, un nom que servia perquè no ens pensàrem superiors als nostres companys en el laboratori. I Salvador Rivas, que sempre ha tingut una visió molt moderna de la ciència Botànica i que tenia molta relació amb Kew Gardens, en tornar d’un dels seus viatges ens va portar un pòster sobre la relació de la contaminació atmosfèrica i els líquens. A Gran Bretanya ho tenien clar, amb mesuradors i correlacions, i ens va dir: “això cal fer-ho ací a Madrid, a la Complutense, ja”. Però les úniques claus que hi havia llavors de líquens eren en alemany, i ningú tenia coneixements d’aquest idioma. Per sort, Wolf Wildpret, d’origen alemany, ens va poder explicar com partir les paraules per a poder buscar-les en el diccionari. I més tard, per fi, va eixir un llibre en francés de Ozenda i Clauzade. Amb aqueixes bases rudimentàries, agafem vol i ens adonem que no podíem assimilar el que havien fet els britànics, senzillament perquè les nostres espècies eren diferents. Així i tot, va eixir el primer treball que publiquem en 1977 sobre els efectes de la contaminació a Madrid (Anals Inst. Bot. Cavanilles 34 (1): 71-94). Llavors hi havia líquens en l’avinguda Complutense, hui ja no queda ni un! Salvador anava sempre per davant de tot. Volia que continuàrem investigant perquè sabia que, si nosaltres podíem interpretar els líquens, li anàvem a donar pautes de bioindicació molt bones per a interpretar millor la vegetació i la seua cartografia. I la bioclimatologia. Tot molt intuïtiu, però eren meravellosos descobriments conjunts.

Eva Barreno mostrejant les crostes biològiques de líquens sobre algeps miocens en els turons de Titulcia (Madrid), on conviuen líquens terrícoles sobre substrats rics en bases, salobres i gipsícoles, alguns dels quals també es troben en les estepes irano-turàniques. Una de les espècies millor desenvolupada és (DD) Diploschistes diacapsis (Ach.) Lumbsch, que després de les investigacions del grup, s’ha demostrat que actua com a donant de microalgues per a moltes altres espècies de la comunitat que després s’independitzen, (AP) Acarospora placodiiformis; (AN) Acarospora nodulosa; (RM) Rhizocarpon malenconnianum; (DRM) Diplotomma rivas-martinezii. Dibuix de Cati Artigues.

Va ser llavors quan vaig fer la meua tesi doctoral sobre els líquens terrícoles de la província de Madrid. I la vaig fer molt ràpid espentada per Salvador Rivas-Goday, el pare del meu mestre, i Conchita Sáez, la dona de Salvador. Em van escoltar en una exposició i em van dir que havia de posar-me a escriure de seguida, i no portava ni any i mig d’experimentació. Així que vaig acabar la carrera en 1973 i vaig presentar la meua tesi al desembre de 1975. Em vaig fer amiga de conserges, vigilants…, quasi no dormia, vaig treballar molt dur, però ho vaig tirar avant i ara crec que vaig fer un bon treball tenint en compte els mitjans dels quals disposava.

Com resumiries la teua trajectòria professional?

Vaig passar de l’ecologia “de bota”, de camp, al que faig ara, la biologia molecular i les ultraestructures, passant per testar fisiològicament els efectes dels contaminants atmosfèrics en plantes i líquens. Diguem que tot és molt interdisciplinari, perquè també he anat passant per la fisiologia i la bioquímica. Al final, els dissenys experimentals per a les filogènies moleculars, per a la identificació de les microalgues i altres organismes poden produir resultats originals, gràcies a l’experiència de camp, al fet que m’he trepitjat quasi tot l’hemisferi nord. Es publiquen molts resultats d’estudis moleculars, però no se sol considerar l’organisme com “holobiont” i les seues interrelacions amb el mitjà.

El líquen model Ramalina farinacea (L.) Ach. en les investigacions del grup “Lichen Symbiogenesis team”, sobre el qual s’han realitzat estudis interdisciplinaris. En ell es va descobrir la coexistència de diverses espècies de microalgues en un únic tal·lus de líquen; s’ha aïllat i seqüenciat el genoma, per tècniques HTS, de la microalga Trebouxia sp. TR9 a partir de material de la Sierra d’El Toro (Castelló) i s’han realitzat nombrosos experiments fisiològics i bioquímics amb les microalgues aïllades. Es va descobrir així mateix que hi havia nombroses colònies de bacteris no fotosintètics sobre el còrtex que interrelacionen (simbiosi) amb les hifes del micobiont.

És una de les característiques dels seus equips, són multidisciplinaris.

M’agrada parlar d’inter, interdisciplinaris, perquè no estem desordenats, tenim objectius comuns i integradors. Així he sigut sempre i també el meu formador ho era, tractava d’aprendre dels altres, d’altres disciplines. Va ser el que va potenciar la Liquenologia a Espanya sent expert en vegetació vascular.

Equip GIUV: Simbiosi, Diversitat i Evolució en líquens i Plantes: Biotecnologia i Innovació. Dinar de Nadal 2017. D’esquerra a dreta: Patricia Moya (biologia molecular), Eva Barreno, Pedro Carrrasco (bioquímic), Francisco Marco (fisiòleg vegetal), Salva Xiva (col·lecció microalgues simbionts), Ernesto Hinojosa (bioinformàtica), Pepe Reig (anatomista), Francisco García-Breijo (anatomista, UPV), Alfonso Garmendia (ecólogo, UPV), Nuria Cebrián (Jardí Botànic UV), Isabel Martínez-Nieto (bacteris i llevats). Faltaven alguns membres.

Equip GIUV. Equip de Treball, tant en laboratori com en camp, i “noves generacions que són motivades”, a Assuévar, després de mostrejar al Barranc de la Mosquera (Serra d’Espadà). Cristina Dumitru (becària i realitzant TFM), Salva Xiva (col·lecció microalgues simbionts i tesi en crostes de sòls), Arantxa Molins (amb Hugo) i Patricia Moya (amb Sabina), doctores expertes en biologia molecular i dissenys mostrals.

De quins projectes et sents especialment orgullosa?

La veritat és que podríem dir que tinc diverses trajectòries i en cadascuna hi ha coses que m’agradaria destacar. Si parlem de líquens, una de les millors experiències és haver participat en la flora del desert de Sonora, i també d’Amèrica del Nord, Baixa Califòrnia i altres. Va ser una fita impressionant, encara que no vaig publicar molt sobre aquest tema perquè, quan tornava de les estades, entre classes i pocs mitjans, ho tenia difícil. Ho tinc ajornat per a la jubilació.

Expedició als boscos de Sequoiadendron giganteum a Califòrnia, amb el professor Mauro Tretiach (Universitá di Trieste). Estudi de la flora i vegetació de líquens a les muntanyes de Itxlán de Juárez (Oaxaca, Mèxic), amb increïbles grandàries de tal·lus d’Usnea sp. ja impossibles de trobar a Europa.

Després, com pràcticament no es finançaven projectes de liquenologia a Espanya, vaig acceptar un projecte de la Conselleria d’Agricultura que em demanava que investigara la relació entre contaminants i plantes de cultiu. Començaven a tindre seriosos problemes, amb moltes pèrdues en els trasplantaments des de vivers a camps i estava clar que alguna cosa passava. Així que, com mantenia relació amb Tom Nash, d’Arizona State University, i m’havia presentat als investigadors de Riverside que havien descobert els efectes de l’ozó en els arbres, treballaven en cultius i amb els efectes de compostos nitrogenats, vaig reprendre el contacte. De les estades amb ells vaig aprendre moltíssim. Per això, quan la Conselleria va voler implantar les Open-Top-Chambers (cambres de fumigació obertes), els vaig dir que havíem de portar a aquests investigadors. Així ho vam fer. Una varietat de meló, que es cultivava en la zona del Puig, va ser la que va donar l’alarma: era sensible a l’ozó i, a més, per les arrels, que quedaven desprotegides de fongs micorrizògens a causa de l’excés de compostos nitrogenats per tant d’abonament, penetraven infeccions. D’ací els fracassos. I aconseguirem detectar-ho. Gràcies a això vam tindre bastants projectes amb la Conselleria d’Agricultura.

Mostrejos per a l’establiment d’una xarxa biològica de control i seguiment dels danys observables en les pinedes a Canàries, a l’illa de la Palma, en l’entrada al Parc Nacional de la Caldera de Taburiente. En primer pla, el Dr. Patrick Temple que amb el Dr. Andrej Bytnerowicz (Riverside Forest Fire lab, USDA Forest Service) ens van acompanyar en l’establiment de les localitats de mostreig a Arnoldo Santos, Eva Barreno, Toñi Ramos, Juan Carlos Tormo i Patricia Pérez-Rovira. A la dreta, dalt, recol·lecció amb perxes de les branques per a avaluar els símptomes, Simón Fos i Juan Carlos Tormo. Baix, els “mostrejadors passius” d’ozó que implantàrem en els boscos per a confirmar l’impacte d’ozó troposfèric en aquests. Es van calibrar en l’Observatori d’Izaña (Tenerife). Es va publicar el llibre Caracterización y tipificación de daños vegetales para el establecimiento de una red biológica de calidad ambiental en los pinares de Tenerife (Jardí Botànic de la Universitat València, 1996).

D’altra banda, també teníem contractes amb Endesa i Unelco, relacionats amb els efectes de la contaminació dels líquens i plantes als Ports i Maestrat, i amb la deterioració de masses forestals de pins a Canàries, que tenien els mateixos símptomes que jo ja havia vist als Estats Units. Recorde perfectament a Arnoldo Santos, un amic i un excel·lent botànic, el millor de la Macaronèsia al meu entendre, dient-me que estava obsessionada amb aquest tema. Però jo tenia raó, les pinedes estaven danyades. No obstant això, la privatització d’Endesa i altres factors professionals van truncar aqueixos projectes. De ser una empresa que finançava investigació, es va passar al no-res. De la biomonitorització feta als Ports, ens quedem amb el llibre fet, enquadernat i… sense publicar; just ara es presentarà un TFM sobre el seguiment de l’evolució de la biodiversitat i dels símptomes de danys 22 anys després de l’últim mostreig. La veritat és que,  havent trobat la major part dels arbres que havíem marcat, és una pena constatar l’evolució negativa dels hàbitats i com ja llavors els líquens havien advertit dels riscos. En algunes zones hem detectat greus pèrdues de valor ecològic.

Biomonitorització feta als Ports i Maestrat (Castelló, Terol) des de 1989. Seguiment de l’evolució de la biodiversitat de líquens i dels símptomes de danys en espècies sensibles, 22 anys després de l’últim mostreig. Pleurosticta acetabulum (Neck.) Elix & Lumbsch, (al centre)  en boscos amb impacte de contaminants (fotooxidants i deposició nitrogenada), (a la dreta) en boscos amb aire net els tal·lus no mostren cap símptoma de danys. / Fotos d’Andreu Manzanera.

En definitiva, un poc de tot. La investigació realitzada ha sigut publicada en revistes d’impacte. Per exemple, les dels efectes fisiològics dels fotooxidants sobre cultius valencians són ara les més citades de la meua trajectòria professional. Però sembla que s’ha decidit que no es vol saber més i ja no es financen aquest tipus d’investigacions. Juntament amb Ángeles Calatayud, investigadora de l’IVIA, havíem començat a testar coses importants, a trobar pal·liatius, substàncies que no danyaren el medi ambient, que no fóra obligatori usar sempre hivernacles per a previndre impactes… Però un dia, sense més, van tallar el finançament i es van desmuntar els sistemes de 9 cambres OTC (Open Top Chambers) i l’estació meteorològica en la Estació Experimental de Carcaixent.

Centre de Capacitació Agrària de Carcaixent. Estació meteorològica i Cambres de fumigació obertes OTC (Open Top Chambers). Efectes de l’ozó en: cultiu de l’encisam (Lactuca sativa L.) cv. Candele R7 (esquerra) i amb abonament de nitrogen sobre el cultiu de meló d’Alger (Citrullus lanatus Thumb.) cv. Reina de Corazones. Fluorímetre PAM-2000 de fluorescència modulada per a mesurar les cinètiques de l’espectre d’emissió de fluorescència després de l’excitació de la clorofil·la. Aquestes anàlisis poden ser diverses ordres de magnitud més sensible que altres tècniques per a investigar l’estat fisiològic de les plantes.

Explica’ns alguns dels teus descobriments.

Gràcies a la tesi, per exemple, vaig trobar molts líquens de l’Astrakán rus i dels sòls salins ací, en els algeps miocens en Vall de l’Ebre, a Madrid, Murcia i Almería. Un primer gran descobriment? ja que no hi havia constància d’això. Després, juntament amb  Ana Crespo i Gerhard Follmann, descobrírem que existien líquens vagants en la península Ibèrica. Són els líquens que roden pel sòl, que en la Bíblia se’n diu “del mannà”. I ara, a més, hem trobat que les algues que formen part d’aquests líquens són molt especials i estem intentant fer un estudi conjunt amb un equip estatunidenc.

Líquens vagants (“mannà”) del gènere Circinaria a les muntanyes de la Serra de Javalambre (Terol), amb condicions molt continentals, amb vent i fredes, de les més acusades d’Europa occidental. Tots dos líquens, en ser estudiats amb tècniques de biologia molecular, sembla que són espècies no descrites encara que similars morfològicament a altres de les estepes fredes d’Àsia i Amèrica del Nord. Les microalgues simbionts són diverses, coexisteixen diverses espècies i algunes seran descrites com a espècies noves per a la ciència. La de dalt només es troba en el cim del Javalambre i la muntanya Olimp a Grècia. La de baix està més àmpliament distribuïda en les erms ibèriques i en Javalambre és freqüent trobar-la fructificada.

Una altra fita important, de la qual estic orgullosa, és l’haver descobert que en els tal·lus dels líquens pot haver-hi diverses espècies de microalgues simbionts (ficobionts). Això ha marcat un canvi de paradigma en la liquenologia, un punt d’inflexió en la interpretació de les simbiosis liquéniques. De fet, altres grups estrangers amb molt de finançament ja s’han llançat a investigar-ho, però vam ser nosaltres qui descobrirem que, almenys, hi havia dues espècies dominants d’algues en un liquen molt comú: Ramalina farinacea. Ens va costar anys que fóra acceptat per a publicar. Més recentment, en 2017, utilitzant seqüenciació massiva, hem trobat que hi ha almenys 32 OTU, de les quals 27 algues són espècies de Trebouxia diferents. Aquest liquen l’hem estudiat des de Califòrnia passant per Canàries i península Ibèrica, on sempre hem obtingut el mateix resultat. Poden preponderar la Trebouxia TR9 a Canàries, la TR1 en la Península, però sempre hi ha dues espècies preponderants i altres 25 addicionals perfectament recognoscibles des del punt de vista molecular i, a més, altres gèneres. Una melé. I ara estem en la interpretació ecològica d’això, perquè hi ha preguntes de primer ordre que no sabem respondre encara.

Imatge del treball publicat en PLOS ONE signat per les investigadores de l’Institut Cavanilles Patricia Moya, Arántzazu Molins, Lucía Muggia i Eva Barreno, a més de per Fernando Martínez-Alberola de la Universitat de Trieste, en què han descobert la presència de gran diversitat de microalgues en els tal·lus dels líquens. Aquesta aportació desmunta el vell paradigma que els líquens són associacions simbiòtiques entre un fong i una alga. / Universitat de València.

Tenerife. Mirador de Mastega, zona limítrof amb mar de núvols, Eva Barreno, Patricia Moya i Arnoldo Santos. Zona on és freqüent Parmotrema pseudotinctorum (roques), un liquen on s’ha descrit una espècie nova de microalga, Trebouxia crespoana. A les Illes Canàries, el liquen Ramalina farinacea és abundant i en les seues poblacions la microalga dominant és Trebouxia sp. TR9, espècie nova de la qual hem seqüenciat el genoma. 

Arantxa Molins i Guillermo Salvá, en La Guancha, realitzant una acurada recol·lecció de tals del liquen Ramalina farinacea, amb perxa, guants i desinfecció contínua, amb l’objectiu d’analitzar els bacteris simbionts. Aquestes recol·leccions li van ser entregades a Ángela Figás Segura perquè realitzara la seua tesi doctoral.

Alguna anècdota divertida que contar?

Doncs quan jo treballava a l’Arizona State University, per temporades, en una ocasió el professor Nash em va demanar que acompanyara al Dr. Bruce Ryan al desert de Yuma, a Arizona, perquè allí havia descobert una espècie de liquen. A mi no m’abellia anar, però vaig acceptar perquè m’ho demanava Tom Nash. Abans d’endinsar-nos en el desert, vaig aprofitar per a comprar algunes provisions en el supermercat. A més, també portava bones botes i roba de camp, seguint els consells del professor Rivas-Martínez. El meu company, Bruce, va comprar el just per al dia i el seu calçat era d’hipermercat. El cas és que van passar les hores, no trobàvem líquens i es feia tard. L’ecologia no semblava l’òptima i li vaig demanar que em donara més dades. Va ser quan em va indicar que havíem de trobar goles estretes on una paret es feia ombra a una altra. Me’n vaig pujar al sostre del vehicle, vaig guaitar l’horitzó i vaig veure l’únic lloc possible on podríem trobar-los. Ryan volia anar just en direcció contrària, per la qual cosa li vaig donar un ultimàtum. Finalment, jo tenia raó i allí estaven. Però es va emocionar tant que no es va fixar on deixava el tot terreny. Quan vam tornar de recol·lectar, el cotxe estava afonat. Li vaig dir que no accelerara, que havíem de posar pedres, ja tenia alguna experiència similar en Doñana, però no em va donar temps i va aconseguir que el cotxe s’afonara més. Així que vam agafar els aliments i començarem a caminar en direcció a una àrea d’acampada de caravanes. La mala sort és que no hi havia ningú i, segons Bruce, allí no ens podíem quedar perquè, si ens veien així, podrien pegar-nos un tir, tal qual. Propietat americana, un concepte arrelat. Encara que li vaig insistir, em va dir que el millor era que ens veieren caminant i buscant ajuda, i no semblar sospitosos, això ens posava en perill. Així que continuarem caminant, però no trobàvem a ningú. Calia prendre decisions sobre quins camins seguir, i gràcies a aplicar les hipòtesis europees sobre anàlisis de la vegetació, vaig poder anar prenent les adequades. Les òperes de Verdi em van fer aguantar, mentre Bruce només parlava de líquens i lamentava haver-me ficat en semblant situació i només parlar en anglés. Quan vam veure un cartell de 20 milles, es va ensorrar. En canvi, jo em vaig posar contenta perquè em vaig adonar que havíem seguit el camí adequat. Com el vaig veure afonat, vaig optar per donar-li el doble de menjar i ens gitarem sobre un plàstic per intentar dormir i descansar. Ens acomiadàrem. No sabíem què anava a passar. Era de nit, feia molt de fred… I el fred ens va tornar a despertar. Quan va eixir el sol, la que es va ensorrar vaig ser jo. Ell semblava més descansat i estava millor. Pujàrem un pujol i per fi endevinàrem el que semblava una autopista. Jo m’arrossegava. Vam veure una furgoneta però em vaig adonar que no ens anava a ajudar. Ens van donar aigua i doritos. Era un senyor que tenia molta pressa perquè era aficionat, havia plogut i volia veure les flors del desert. No anava a perdre temps amb nosaltres. Tal qual. Així que ens va dir com arribar i el que havíem de fer perquè algú ens recollira, i va seguir pel seu camí. Finalment, ens creuàrem amb una altra furgoneta on viatjava una parella. Ens van portar a la ciutat, tot típic americà, les cambreres, el cartell de deixe ací les armes… Vam menjar i ens van acompanyar fins on teníem el cotxe. Es tractava de gent que s’ocupava d’ajudar als qui patien algun tipus d’accident o dificultats en el desert, rebien un sou del USDA Forest Fire Service, i no volien els nostres diners. Quan els vaig dir que, almenys, em permeteren enviar-los un regal des d’Espanya i em van escriure el seu nom i adreça… Es deia Barrien, d’origen basc com la meua família paterna… Al·lucinàrem!

Eva Barreno al seu despatx de la Facultat de Ciències Biològiques, amb un bonic símbol liquenològic: un cartell de fotos de líquens sobre substrats durs realitzat pel Dr. Simón Fos per a la Generalitat Valenciana, no existeix res semblant en altres països. Baix, dibuix encarregat pels membres de l’equip d’investigació per al seu aniversari, realitzat per Araceli Isaac Delso, que reflecteix fidelment el seu estil de  vestir, maquillar-se, les ulleres perennes i molts detalls del despatx. Eva Barreno assegura que va ser un regal preciós.

Ja ens has parlat d’algunes persones interessants que has conegut al llarg de la teua carrera. Algú més a qui t’agradaria nomenar?

Com ja he comentat, Salvador Rivas-Martínez és un excel·lent botànic, coneix com cap altre la vegetació del món juntament amb Manuel Costa i Jesús Izco, del seu equip. A més, Lynn Margulis, que és la que més em va influir en el meu canvi de perspectiva. La vaig convidar a donar la conferència inaugural d’un congrés que organitzava i ens vam fer amigues. Discutíem molt i s’apassionava amb els líquens per la representativitat de les seues hipòtesis sobre les ectosimbiosis cícliques. Va postular que les microalgues i els bacteris tindrien molt a veure en les simbiosis liquèniques, però va morir just abans d’aquests descobriments. Amb ella vaig organitzar el congrés Gaia 2000, per mandat del llavors rector de la Universitat de València, Pedro Ruiz, al qual van assistir els investigadors més notables de la biogeoquímica del món. En 2001 o 2002, quan jo estava estudiant les reaccions dels cultius front a l’ozó, em va dir: “Eva, cerca, els líquens són quelcom més. Oblida’t del que estàs fent i dedica’t de ple a les simbiosis”. Es va avançar a tot el que ara estem corroborant. A partir d’ací vaig començar a plantejar-me altres perspectives científiques.

Acompanyant a Lynn Margulis en l’acte d’investidura com a Doctora Honoris causa a la Universitat de València.

Acte d’imposició de la medalla d’or de la Universitat de Santiago al catedràtic Jesús Izco, amb motiu de la seua jubilació. Dinar en honor seu en l’Hostal dels Reis Catòlics a Santiago de Compostel·la: Eva Barreno, Manuel Costa, Salvador Rivas-Martínez i Ana Crespo. El professor Izco és l’editor del llibre Botánica de McGraw-Hill Interamericana (1997 i 2004).

Dins del món de la liquenologia, vaig tindre la sort de conéixer al millor, per a mi: Joseph Poelt, del qual vaig aprendre moltíssim. De fet, en la meua primera eixida d’Espanya, quan es va morir Franco, i el meu marit em va permetre eixir, la meua primera parada va ser al sud de França, en una expedició a la qual també assistia George Clauzade. Del deixeble de Poelt, Hannes Hertel, també vaig aprendre moltíssim. Em va oferir la seua casa a Munic, vaig poder estar quasi dos mesos i vaig aprendre la metodologia rigorosa de la investigació en liquenologia. La veritat és que he conegut moltes personalitats, he tingut sort, però aquestes crec que són les fonamentals.

Com ha condicionat la teua carrera professional el fet de ser dona?

Curiosament, vaig tindre la sort de viure el final de la dictadura, quan tothom era molt progressista. Per això, en l’equip de Rivas-Martínez, amb Manuel Costa, Jesús Izco i Ana Crespo, masclisme, què va, tot el contrari. Però si que vaig tindre un gran xoc quan vaig arribar de catedràtica a la Universitat de València. Pense que existeixen alguns reminiscents culturals que propicien que es qüestione el paper de la dona, sempre de manera indirecta, clar. Fa no massa, quan la Universitat va reconéixer a les pioneres directores de departament i em van fer una entrevista per ser una d’elles, vaig contar que ho havia passat malament i que vaig arribar a dimitir per no poder suportar determinades qüestions. I per eixa mateixa entrevista em van arribar a demanar explicacions. La societat és com és, i si ara hi ha masclisme, en la dècada de 1980 també n’hi havia, i més.

Acte de reconeixement a les dones pioneres com a directores de departament en la Universitat de València. Paranimf de la Nau, 6 de juny de 2018.

Amb el sistema educatiu, eres crítica.

Abans em deixaven ensenyar, ara, no. Ara estic una mica frustrada. Per exemple, abans en Biològiques existien les especialitats i els dos últims anys de carrera hi havia grups d’alumnes homogenis, grups d’especialitat que s’interrelacionaven. A més, els professors ens posàvem d’acord per a quadrar horaris i poder fer estades a l’estranger. Jo podia organitzar campanyes botàniques per la península Ibèrica i Tenerife. Però ara la reglamentació i les estructures horàries són molt poc flexibles, són limitants. En canvi, per a mi, és essencial poder eixir, veure què es fa fora i poder transmetre coses noves als estudiants contínuament.

Amb els estudiants del Màster de Biodiversitat i Conservació, en les pinedes amb símptomes de danys per impacte de contaminants atmosfèrics en el Port de Sant Rafael, Sierra de Gúdar (Terol). 

A més, has fixat part dels teus coneixements en algunes publicacions educatives.

Efectivament. He participat en el llibre Botánica de McGraw Hill. Em vaig encarregar del capítol 9: fongs simbionts. En la segona edició també vaig col·laborar en el de caràcters taxonòmics. El llibre es continua venent molt a Llatinoamèrica. Després, tinc el de Líquenes en la Reserva Natural Integral de Muniellos, Astúries, disponible en obert en la web de la Universitat. Em vaig dedicar a fons i alguns dels capítols s’ensenyen tant en instituts com en universitats. És l’únic que existeix en espanyol amb aquests continguts, especialment el glossari amb dibuixos explicatius, i compta amb una clau dicotòmica original. Però s’usa més a Llatinoamèrica. I també existeix un altre projecte, una Guia interactiva sobre els macrolíquens epífits d’Espanya.

Recentment, hem desenvolupat dues pàgines web amb la informació científica del grup i documentació sobre els avanços en els estudis sobre microalgues simbionts de líquens: symbiolichen.blogs.uv.es i symbioticgreenalgae.com.

Hi ha estudiants que s’interessen per la liquenologia?

En Biològiques, amb els nous plans d’estudi, va desaparéixer una assignatura fantàstica: Micologia. Des d’aquesta ens arribaven estudiants interessants i interessats, per això m’agradaria que es tornara a incloure. Vull defensar-la. Si no estic en contacte i no tinc assignatures on poder transmetre tot el que sé, no puc atraure estudiants. En la dècada de 1980, els americans ens cridaven els europeus per a desenvolupar la liquenologia allí, la gent anava a Arizona a estudiar-la. En tan sols unes dècades, s’ha pegat la volta i són ells els punters.

Recentment, el 3 i 4 de desembre de 2018, hem organitzat al campus de Burjassot el Workshop “The Complexity of Lichen Symbiosis: Novel Interdisciplinary approaches from Genomic to Functional perspectives”, finançat per la Generalitat Valenciana, dins del Projecte PROMETEU d’Excel·lència a la Investigació. Han intervingut alguns dels investigadors europeus més destacats i es va dedicar mitja jornada a l’aplicació pràctica dels programes bioinhformàtics per a l’anàlisi de filogènies, poblacions, biogeografia, etc., pensada per als estudiants de màster i doctorat. De València només es van apuntar tres estudiants mentre que d’Alemanya, Suïssa i altres centres d’Espanya i Portugal van participar quinze.

Bona representació de liquenòlegs europeus i americans implicats en la complexitat de les simbiosis i de les microalgues simbionts en particular, a més de membres del nostre grup d’investigació. Workshop Meeting of the Trebouxia – Working Group en Universitá di Trieste (Itàlia), setembre de 2016.

Els líquens són desconeguts per la societat. Per què?

Per a mi, el problema són els mitjans de comunicació i les polítiques de publicació. En la Universitat, sempre estan pendents de les nostres troballes, s’escriuen notes de premsa i s’envien, però els mitjans no les publiquen. Aconseguim seqüenciar el genoma del cloroplast de l’arboç i vam tindre un èxit tremend. Era una planta. Els enviem el tema de la diversitat de les microalgues en els tal·lus de liquen i no ens van traure ni en els mitjans que podríem considerar seriosos. Això dels llevats, com venia d’Amèrica, sí que es va publicar, però la nostra troballa, importantíssima, no. El món natural sembla que no interesse, ni tan sols als més progressistes. I ho dic jo, que en 1983 vaig treballar per al govern socialista com a Cap de Servei en la Direcció de Medi Ambient, en el Ministeri d’Obres Públiques i Urbanisme.

Estudi del liquen Seirophora lacunosa (Rupr.) Frödén, seriosament amenaçat, a l’illa de Lanzarote amb Arnoldo Santos. A la dreta, baix, comunitats de líquens ornitocopròfils (ataronjats) del gènere Xanthoria, en penya-segats calcaris de l’illa de Dragonera; els de color fosc són Rocella sp. pl. que simbiotitzen amb algues Trentepohlia.

Quina relació tens amb el Jardí Botànic de la Universitat de València?

Tinc molt bona relació, i quan porte als meus estudiants, tinc la meua pròpia guia. Pense que el Jardí ofereix moltes possibilitats i m’agrada portar-los i explicar-los tot dins del context evolutiu i d’interrelació amb el mitjà. I en el laboratori d’Anatomia he format equip amb Pepe Reig i Francisco García-Breijo, a tots dos els vaig convéncer perquè aplicaren als líquens l’aprés en plantes, i treballen molt en els nostres projectes.

Com valores la situació en el sector?

No sé si tota la gent que treballa amb mi, que són doctors de primera contractats per projectes, tindrà opcions de seguir amb els meus treballs una vegada m’haja jubilat. A diferència del que va succeir amb els meus mestres, que ens van poder donar oportunitats, jo no puc oferir més que els contractes de treball a projecte. Són projectes relacionats amb la complexitat de la simbiosi liquènica, llevats, bacteris, coneixements bàsics que es poden aplicar a moltíssimes coses, per exemple en biotecnologia, d’alt valor afegit. Però som una societat de serveis i de turisme…

Si tingueres tot el pressupost possible en el teu treball, què faries?

Muntaria el laboratori interdisciplinari que es mereix perquè tots els resultats que estem aconseguint ara pogueren créixer exponencialment. La gent està formada, té el coneixement, es podria incorporar més personal. També tenim en el meu equip a Lucía Muggia (Universitat de Trieste, Itàlia), Pavel Ŝkaloud (Universitat de Praga), Cristina Branquinho (Universitat de Lisboa) i Myriam Catalá (URJC de Madrid).

Dos líquens bioindicadors de la qualitat ambiental dels ecosistemes, desgraciadament desapareguts de la Comunitat Valenciana. A l’esquerra, Lobaria pulmonaria (L.) Hoffm., Boscos de Somiedo (Astúries), era conegut com “pulmonaria d’alzines”. És un excel·lent bioindicador de la salut i equilibri dels boscos en general i de l’absència d’impacte de contaminats atmosfèrics. A la dreta, comunitat de líquens terrícoles, dominats per Cladonia mediterranea Duvign. & des Abb. que arriba a aconseguir grandàries i biomasses espectaculars en les dunes sorrenques de la Reserva Natural de l’Estuari del riu Sado (Setúbal, Portugal). Eva Barreno la va arribar a recol·lectar, de grandària més xicoteta, quan era estudiant en les dunes del Saler, just on es va construir el poliesportiu. / Foto de Pedro Arsenio, Lisboa.

Observant un fong liquenícola, Cyphelium marcianum, en el cim de la Serra de Pina (Castelló).

Eres al·lèrgica a alguna planta?

Sóc al·lèrgica a les espores de fongs!

Com veus el futur de la botànica?

La botànica es mor i els estudis de biodiversitat en general, ja que és difícil publicar treballs d’aquest tipus en revistes d’alt impacte, i així és difícil competir. Els animalets, com dic jo, criden i tenen sang, però com les plantes no… Així que la botànica està ferida de mort, almenys en determinades universitats d’aquest país, entre elles la de València; amb honroses excepcions, en conjunt està condemnada. Malgrat que se’ns omple la boca amb la paraula biodiversitat, no es trasllada a la realitat. Arriben estudiants, en principi de bons col·legis, i no saben res. El poc que saben és de bioquímica i genètica i això és lamentable, perquè hem sigut capdavanters d’Europa en botànica. I la biodiversitat molecular, sense entendre la idea del conjunt holístic de l’organisme, no és suficient. No dóna la informació del que és l’organisme i de com es relaciona amb el medi ambient, i, per tant, de tots els factors implicats en l’evolució dels éssers vius i la seua diversificació.

Quina època de la botànica t’hauria agradat viure?

Crec que he viscut la millor època de la botànica espanyola i europea. Ara ja ha derivat. Per això pense que he tingut molta sort, sóc una privilegiada.