Botànic del mes: Lluís Serra

Pregunta obligada per a començar, què et va atraure de la botànica?

La meua família tenia afició a sortir a les serres dels voltants d’Alcoi els caps de setmana, això i l’interès per la ciència en general va fer que em preguntara sobre les espècies que ens trobavem al camp, i perquè eren eixes i no unes altres, així que la curiositat i la proximitat varen topar en la botànica, com ciència molt propera i fàcil de compartir amb família i amics.

Viatge fi de carrera de ciències biològiques. En Laguna de Urbión amb companys i Gonzalo Mateo (1992)

Quina ha estat la teua trajectòria professional?

La meua trajectòria, afortunadament, ha estat relacionada sempre amb les plantes. Ja durant els anys de batxirellat vaig començar a estudiar els arbres urbans, i això es va traduir en una primera publicació que poc després, mentre estudiava Enginyeria Industrial, es va transformar en uns cursets que vaig donar al Centre de Professor d’Alcoi, així a poc a poc vaig anar enllaçant xerrades i cursets mentre estudiava primer l’enginyeria i després ja Biologia en València.

Lectura de la tesi doctoral amb tribunal i directors (Alacant, 2005). / A. Bort

Al finalitzar la carrera vaig encetar la tesi amb una beca ja relacionada amb els projectes de conservació que dirigia Emili Laguna a la Conselleria, que poc després em va contractar per desenvolupar el Pla de Conservació de la Flora Rara, Endèmica o Amenaçada d’Alacant, mentre Juanjo Herrero feia la de València i Carles Fabregat i Silvia López la de Castelló. Encara que abans de passar al món professional de la gestió vaig poder gaudir d’una beca d’investigació de tres mesos al Kew Gardens, en Londres, on vaig desenvolupar el meu interès per la taxonomia i d’on van sortir nombrosos articles descrivint, fins i tot, un nou gènere de plantes sud-africanes. Tindre a les mans un plec recol·lectat en 1710 d’una planta descrita per Linneo per estudiar-la i tipificar-la va ser del més emocionant, crec jo, que li pot passar a un botànic.

Estudiant la taxonomia de Solenopsis en Kew Gardens (Londres, 1995) / A. Bort

Poc després ja vàrem passar a portar els projectes LIFE de Microreserves de Flora, Conservació d’Hàbitats Prioritaris a la Xarxa Natura 2000 i Conservació de 3 hàbitats d’Alta Muntanya des de la conselleria. Durant eixos anys vam combinar la gestió, amb la investigació i la divulgació sobre la flora i els hàbitats de la Comunitat Valenciana, i vàrem traure diversos llibres col·lectius, entre altres el de les orquídies de la Comunitat Valenciana. Fou quan començàrem una línia d’investigació i divulgació sobre orquídies dins la qual encetàrem un curs d’orquídies que enguany fa la 14 edició, sent el curs d’orquídies més longeu de l’Estat Espanyol.

Sembla un camí que toca molts vessants.

Si. També varem compaginar la faena en la conselleria amb la docència en la Universitat d’Alacant (sols un any) i, sobretot, amb la confecció de la tesi sobre la flora d’Alacant, que va veure la llum en forma de publicació pel CSIC al 2007. I en acabar amb els projectes LIFE arribà el posar en marxa la Llei de Patrimoni Arbori de la Comunitat Valenciana. Durant dos anys i mig vam confeccionar la base de dades oficial d’arbres i arbredes monumentals i singulars i vam desenvolupar protocols d’actuació davant les afeccions als arbres declarats.

Censant Halimium atriplicifolium treballant d’agent mediambiental a La Romana (Alacant 2012) / R. Torregrosa 

Al final, esta etapa es va acabar al oferir-me una plaça d’agent mediambiental al Vinalopó Mitjà, on continue treballant, en este cas amb acció directa amb la conservació de la flora, doncs puc parlar directament amb els propietaris de les poblacions de les espècies protegides i fer informes per evitar les afeccions o denúncies si s’actua sobre espècies o hàbitats protegits.

Paral·lelament no he deixat mai de fer cursos de flora o vegetació a l’Estació Científica de la Font Roja i el CEMA Font Roja, publicant llibres de divulgació com els del Montgó, Font Roja, Arbres i arbusts de la Comunitat Valenciana, flora d’Elda o flora d’Oriola. I el vessant més estrictament científic el desenvolupe com assessor regional de la Flora Iberica, dirigida des del Jardí Botànic de Madrid, així com fent publicacions sobre novetats florístiques o nous tàxons en Alacant o la nostra comunitat.

I de tots aquests projectes, de quin estàs més orgullós?

Els projectes LIFE varen ser molt enriquidors perquè era la novetat, sobretot el de Microreserves de Flora. Érem capdavanters gràcies a l’esperit d’Emili Laguna i ens va permetre impregnar del sentiment conservacionista cap a la flora dins la nostra administració i en altres comunitats autònomes i altres països.

Conta’ns més d’aquestes publicacions de que ens ha parlat.

Crec que el primer llibre va ser el de Santa Pola, al 1998. Va sorgir de forma gairebé espontània al presentar-me a un concurs local de treballs d’investigació on el premi era la seua publicació. Diguem que ahi ja vaig sumar el meu interès per la divulgació sobre la flora, l’estudi de la distribució de les plantes i la fotografia com eina transmissora d’informació i gaudi estètic.

Durant l’estudi de la Font Roja amb Jaume Soler (Alcoi, 2008) / A. Bort 

Uns anys després va vindre la guia del Parc natural del Montgó, de la ma del bon amic Jaume Soler, on vàrem parlar i il·lustrar la tercera part de la flora del parc. Després de llegir la tesi al 2005 i publicar-la al 2007 vaig encetar el repte de traure una flora completa del Parc Natural de la Font Roja, on ja pujava amb els meus pares de menut. Vaig tindre la gran sort que l’Obra Social de la CAM, de la ma de la gerent del CEMA Font Roja Begonya Marco, va pensar que podia ser un llibre d’interès i van finançar l’edició, així que el vam presentar Jaume i jo a Alcoi al 2011.

A més, de la meua estància com agent mediambiental va sorgir la possibilitat de fer un llibre sobre la flora d’Elda, un territori aspre, sec i injustament poc valorat ambientalment, així que ens vàrem esforçar en transformar la idea d’eixos paratges àrids i deserts en llocs d’alt valor naturalístic i, fins i tot, paisatgístic. L’ajuntament i la conselleria van sumar l’esforç i es va publicar en 2016 com el patrimoni vegetal d’Elda amb un significatiu subtítol “Entre saladars i estepes del Vinalopó”, amb la intenció de que la gent començara a estimar el paisatge amb el que conviu tal com és i no com voldria que fora.

I quin impacte o repercussió creus que tenen aquestes publicacions?

Jajajaja (riu), això caldria preguntar-ho als lectors. La veritat és que en la seua totalitat estan exhaurits i cada volta que faig un curs la gent demana per alguns d’ells (sobretot Montgó, orquídies i Font Roja). Molta gent al meu voltant els fa servir, des d’estudiants d’universitat o de cicles formatius relacionats amb el medi ambient con professionals que treballen al medi natural i, per suposat, aficionats a la flora i a la fotografia. Vull pensar que a molta gent els ha ajudat a estimar més la natura i han vist la immensa diversitat biològica del territori on vivim.

La veritat és que t’impliques molt en la divulgació de la riquesa botànica de les nostres terres: xerrades, excursions, etc. Per a tu, quin paper té la divulgació?

És fonamental, però entenc que ha de ser una divulgació amb un cert nivell de rigor científic. Soc molt purista quan revise textos amb la nomenclatura botànica per a que els noms científics i dels autors de les espècies estiguen correctament escrits. Pot semblar no massa important però això transmet que l’autor sap del que està parlant i respecta el treball de centenars d’autors anteriors que han anat descrivint les espècies que nosaltres fotografiem i de les que gaudim al nostre voltant.

13 edició del curs d’orquídies de la Comunitat Valenciana en Vistabella del Maestrat (Castelló, 2018)

El coneixement cal transmetre’l a la societat. I encara que m’agrada molt i ho faig quan puc, publique en revistes científiques però poca gent les llig. Pense que és important que la informació que generen els que treballen en centres d’investigació puga arribar al gran públic, així que botànics com Jaume Soler, Josep Oltra, Emili Laguna o jo mateixa ens dediquem a fer llibres, donar xarrades, cursos, i així l’estima per les nostres plantes i paisatges ajudarà a conservar-los per a les generacions futures.

Precisament, amb el Botànic col·labores en aquest tipus d’activitats. Quina relació tens amb ell?

El Jardí sempre m’ha acollit com si fora un membre del seu equip, no sols els seus directors, des de Manuel Costa, passant per Antoni Aguilella, Isabel Mateu i ara Jaime Güemes, sinó la resta del seu personal, sobretot Xuso Riera o Javier Fabado des de l’herbari, m’han facilitat les tasques investigadores. També des de fa uns anys em criden per guiar algunes excursions quan es fan a prop de casa, per la Font Roja o Mariola, així que jo gaudisc d’ensenyar les “meues” muntanyes, on m’he desenvolupat com botànic.

En que treballes ara mateix?

A hores d’ara estem a punt de traure una nova edició de la guia d’orquídies de la Comunitat Valenciana, encarregada per la conselleria, i on he pogut actuar com editor i he pogut maquetar-la per a que siga no sols útil sinó un llibre bonic amb fotos de més de 50 fotògrafs.

Observant orquídies en Xàbia (Alacant, 2011) / R. Torregrosa

També estic acabant el treball de camp del proper llibre sobra la flora del paisatge protegit de les serres del Sit i el Maigmó, que hauria de veure la llum abans d’acabar l’any. I continue revisant la flora de la serra de Mariola per al següent llibre que serà la flora de Mariola i Font Roja juntes, pràcticament la meitat de la flora d’Alacant, a banda de l’estudi seguit sobre les orquídies valencianes o la flora, en general, d’Alacant.

Com valores la situació laboral del sector?

Doncs crec que els botànics no estem massa reconeguts i que sembla una faena del segle passat (o inclús de l’anterior al segle passat!). Malauradament s’ha assimilat que l’estudi de la biodiversitat és un entrebanc al suposat desenvolupament de l’espècie humana, en compte de considerar que és una necessitat per aconseguir un desenvolupament harmònic i sostenible.

Censant l’orquídia fantasma (Dendrophylax lindenii) amb Ernesto Múgica (Cuba, 2014) / A. Bort

Veig que cadascun tirem cap a on podem desenvolupar part de la nostra experiència. Els llocs de treball als centres d’investigació s’han reduït dramàticament als 10 anys que portem de crisi i alguns equips fins i tot han desaparegut.

I amb eixe panorama, com animaries als actuals estudiants de biologia per a que es dedicaren al mateix que tu? Què els fa falta?

Sobretot cal ser constant, i tindre un objectiu. Si t’agrada la flora pots gaudir d’ella des de moltes vessants. Una d’elles, ser agent mediambiental, mai ho hauria pensat però ara que porte ja deu anys d’agent veig que per a un biòleg de bota és una sortida professional molt interessant que et permet desenvolupar l’afició per la flora o la fauna amb moltes possibilitat de fer educació ambiental, investigació i, sobretot, conservació.

Treballes sol o en equip?

He treballat amb molta gent, primer amb Gonzalo i Benito quan estava als seus equips en la universitat, després amb Emili. Actualment compartisc projectes amb Jaume Soler i Josep Oltra però també porte una sèrie d’articles sobre les orquídies valencianes des de fa anys on recopile novetats interessants de nombrosos aficionats, molts d’ells deixebles dels cursos d’orquídies, així que en aquest camp podríem dir que treballe amb un equip nombrós d’aficionats.

En tots estos aquests anys, com penses que ha canviat el teu treball?

Jo em considere un botànic del segle XIX, un romàntic de les exploracions botàniques d’aquella època, encara que faça servir les noves tecnologies que ens faciliten les tasques d’investigació o divulgació. De fet vaig començar en 1984 amb una base de dades en un reproductor de cassetes connectat a un ordenador MSX Philips amb la memòria de 64Kb, s’ho podeu imaginar? En eixa base de dades ja incloïa la informació que agafava amb la meua llibreta de camp.

Mesurant lliris per a Flora Ibérica en la Font Roja amb Santiago Castroviejo (Alcoi, 2007) / J. Soler

Actualment continue amb les llibretes de camp, em sembla l’eina més important del naturalista. En el meu cas guarde 116 llibretes des de 1984, numerant les sortides amb dades de plantes (6161 l’ultima). Així s’ha engrossit la meua base de dades de la flora d’Alacant fins als 396.000 registres actuals d’unes 2.600 espècies. Tindre una bona base de dades és fonamental, així com altres programes de SIG (Sistemes d’Informació Geogràfica) per poder representar cartogràficament la informació. I també ho és, actualment, sortir al camp amb GPS o amb programes cartogràfics al mòbil per saber on estàs i on es troben les plantes. De fet tenim amics amb els que sortim al camp que ens diuen “avui, quina quadrícula ens toca?” degut al treball de consignació de les espècies amb quadrícules d’1 km2 cada volta que sortim al camp.
Així doncs, no ha canviat massa la faena al camp, sols que avui la fem amb més precisió, i la fotografia digital ens ha facilitat molt el tindre un material gràfic de qualitat.

Parlant de fotografia, que també t’agrada molt, què t’aporta a l’estudi de les plantes i la divulgació?

Com ja he comentat el meu arxiu fotogràfic és també extens i cal dedicar-li temps per fer-lo útil, així el faig servir per il·lustrar xerrades, cursos, articles o llibres però també com material per a identificar espècies. Actualment és un complement al material d’herbari. Al meu herbari, amb vora 14.000 plecs, hi ha nombrosos exemplars que he fotografiat prèviament al camp o en gabinet i on hi ha detalls que, una volta premsada la planta, s’han perdut però resten en les fotografies en viu, així es facilita la determinació exacta de l’espècie.

En el teu dia a dia, sobre quins altres temes aprens?

De tot el que està relacionat amb la cartografia, l’edició i la fotografia. Dels 28 llibres als que hem participat he maquetat 7, pel que he hagut d’aprendre els programes d’edició així com els de revelat digital del material fotogràfic. Imagina que l’arxiu fotogràfic ja passa de les 60.000 imatges, i han d’estar ben documentades amb nombroses paraules clau per poder localitzar ràpidament el que es necessita en cada moment.

Conta’ns quina és la situació més curiosa o divertida, que es puga contar, en què t’has trobat.

Crec que el més sorprenent és lo desconeguda que és la nostra tasca de coneixement i estudi de la biodiversitat. En un viatge per Còrsega, en arribar al càmping en qüestió jo em posava a premsar les plantes per terra per no tindre taula i assecar els papers secants de la premsa, i el que aconseguia era atraure a la gent per veure que estava fent. Això també m’ha passat en altres zones com Patagònia o Cuba. A Romania no entenien com uns turistes espanyols entraven a demanar caixes de cartró usades a un supermercat com si els faltaren el diners. I sempre ha segut divertit explicar per a que necessites periòdics passats on vages, siga Noruega, Sicília o Marroc.

Revisant l’herborització en Pinar del Rio (Cuba, 2014) / A. Bort

Has conegut persones interessants gràcies al teu treball?

Els botànics com ara Pedro Montserrat, Santiago Castroviejo o Diego Rivera han segut molt interessants pel seu immens coneixement sobre la flora o la història de la botànica, però també m’he trobat a aficionats amb un gran coneixement i dels que he aprés moltes coses, gent major d’alguns pobles que coneixien poblacions desconegudes de plantes valuoses i han volgut compartir la informació amb nosaltres.

Imagina que tens tant de pressupost com vols. Com seria llavors el teu treball? Quines coses milloraries?

Doncs no canviaria massa, sols que tindria més temps per centrar-me en projectes de divulgació tal volta de més envergadura.

Et consideres deixeble d’algú?

Òbviament soc fill botànic de Gonzalo Mateo i Benito Crespo, els meus directors de tesi. Gonzalo em va ensenyar a treballar amb la visió global de tota la flora i la sistemàtica, per anar a poc a poc i no pensar que el coneixement d’un àrea gran no pot abordar-se, tot és qüestió de fer camp i més camp. Benito em va ensenyar que qualsevol investigació, siga gran o xicoteta, potser tinga valor i si trobes el punt d’interés es pot publicar en qualsevol revista. És un gran taxònom amb una memòria prodigiosa i que m’ha ensenyat el valor de la nomenclatura.

Herboritzant en la Serra de Mariola amb Gonzalo Mateo (Alfafara, 2018) / A. Bort

Altres botànics com ara Santiago Castroviejo també m’han ajudat molt, amb ell vaig compartir bons moments en Kew Gardens, on vaig compartir la meua passió pel descobriment, gran o xicotet, davant d’un plec o un text botànic. Diego Rivera em va oferir la seua vasta biblioteca per a millorar la tesi i també va influir per a que m’agradara navegar pels textos antics. Finalment Emili Laguna, el meu cap durant mols anys a la conselleria, em va transmetre la importància de la part legal de la conservació i la importància d’arribar a la gent, que, al cap i la fi, són els qui financen els projectes de conservació.

Quina època de la botànica t’hauria agradat viure?

Crec que els segles XVIII i XIX és quan més reconeixement varen tindre els botànics. És l’època a la que podies viatjar per tot el planeta per descriure la biodiversitat i era valorat per les administracions. Es veia la biodiversitat com un valor important, això actualment per desgràcia s’ha perdut.

I a quin botànic o botànica t’hauria agradat conèixer en persona?

A quin botànic no li hauria agradat conèixer a Linneo? crec que va tindre una capacitat increïble de treball sistemàtic (no oblidem que al segle XVIII no hi havia ordinadors, jajajaja) per fusionar tota la informació escrita, sinonimitzar milers de noms i descriure milers d’espècies. Tot açò després de fer un viatge a Lapònia en una època en la que era com anar-se’n a la Lluna. Una altra figura d’excepció que m’haguera agradat conèixer (i acompanyar) és Alexander Von Humboldt, també amb una extraordinària capacitat de síntesi, en aquest cas, no d’espècies sinó d’hàbitats i paisatges, i desenvolupar a partir de les seues experiències la biogeografia com a ciència.

Què salvaries de la teua oficina en cas d’incendi?

L’herbari és el més important clar, però crec que no em donaria temps (són moltes caixes jajajaja). Evidentment el disc dur amb còpia de tot, tant de les bases de dades com del material gràfic.

Herboritzant en Evisa (Còrsega, 1996) / A. Bort

Tens una planta o un paisatge favorit?

A banda d’algunes descrites per nosaltres (com no podia ser d’altra manera) sempre hi ha plantes a les que es dedica més temps. La primera que vam descriure, Benito i jo durant la meua tesina, una nona (Ononis rentonarensis) endemisme alcoiano-diànic, té una importància evident, a l’igual que la última, en este cas una orquídia híbrida descoberta inicialment en Cartagena (Anacamptis x dafni nothosubsp. solanoi), una planta molt bonica i molt fotografiada dedicada a un company de faena de Múrcia, Pedro Solano.

Fent un cens de teixos en la Serra de Mariola (Agres, 2005)

Per altre costat el teix (Taxus baccata) és un arbre amb el que he treballat durant molts anys als projectes europeus i amb el que tinc una relació afectiva. Sobretot a la Teixera d’Agres, a la serra de Mariola, visitada des de que era xicotet amb el meu pare, i que he tingut la possibilitat de protegir com microreserva de flora i millorar amb repoblacions, eliminació d’invasores i difondre els seus valors en articles, llibres, cursos, xerrades i, fins i tot, al programa de ràdio que de volta en quan faig a Ràdio Alcoi sobre les plantes.