Botànic del mes: Emili Laguna

Per què escollires la Botànica?

Les plantes m’han encisat des de sempre. Vaig créixer entre València capital i Belalcázar, un poble de l’extrem nord de la província de Còrdova d’on ve la meua família materna, formada per pastors i llauradors. Durant molts anys vaig haver de compartir els llibres amb l’aixada, la corbella o el sarró a l’esquena; a banda, la gent major em va ensenyar molt sobre les propietats de les plantes, les que es podien menjar, les verinoses, les curatives… Quan estava a València, el Jardí Botànic era el lloc preferit per a passejar on em duia mon pare molts diumenges.

Emili Laguna (esquerra) amb José Antonio Hernández Muñoz (actualment cap del servei de Gestió d’Espais Naturals Protegits de la GV) durant  una excursió de  l’alumnat de Biologia Vegetal de la promoció 1979-1984 de Ciències Biològiques de la Universitat de València. Març de 1983, paratge de Zagra, Tuéjar (València).

Quan era més menut  m’agradaven sobretot els animals, particularment els invertebrats, però la meua vocació botànica es va consolidar sobretot quan estudiava el batxillerat, a la Universitat Laboral de Còrdova. L’últim any allí, durant el curs 1978-79, amb alguns estalvis de xicotets treballs a l’estiu anterior, vaig comprar la meua primera guia de camp de plantes i animals; per fi podia començar a reconèixer i donar nom a les plantes!  Ja a la Universitat de València en 1979, iniciant la carrera de Ciències Biològiques, tenia clar que per al segon cicle escolliria l’especialitat de Biologia Vegetal. De fet, al començament del 3r curs de la carrera, encara en el primer cicle, ja vaig iniciar, sota la direcció dels professors José Mansanet i Rafael Currás, el que més endavant seria la meua tesina sobre fenologia vegetal.

Des de 1999 eres funcionari de carrera de la Generalitat Valenciana com a especialista en Biologia. Ens podries resumir la teua trajectòria professional?

Entre 1984 i 1986 vaig fer alguns treballs puntuals sobre botànica per a diferents administracions, com la Diputació de València o el Ministeri d’Agricultura. El meu treball a la Generalitat va començar a finals de 1986, com a biòleg funcionari interí del que ara s’anomena Servei de Vida Silvestre, i vaig treballar amb eixa plaça provisional fins a 1989. Eixe any vaig aprovar l’oposició per a biòleg contractat fix, personal permanent  de la Generalitat, i 10 anys després vaig passar a ser funcionari. Entre 1987 i 1990 vaig ser el primer director-conservador del Parc Natural del Carrascar de la Font Roja, un lloc encisador i on vaig passar moltes de les millors experiències professionals.  Des de 1991 tinc la plaça de cap de secció, però entre 1990 i 1996 vaig exercir temporalment les funcions de cap de servei.

Sortida de camp a les basses del Carabassí (Elx) en febrer de 1987, als pocs mesos de començar Emili Laguna el seu treball per a la Generalitat, destinat a la província d’Alacant. / Daniel Giment i Giner. A la dreta, Emili Laguna i Juan Antonio Gómez –actualment director del Centre de Recuperació de Fauna La Granja, El Saler, València- durant una visita a la marjal de Pego–Oliva en juny de 1991. / Santiago Reyna –Servei de Vida Silvestre.

Quan vaig començar a treballar era l’únic botànic de la Generalitat, i tot i estar destinat a Alacant feia treballs al servei a les tres províncies, pel que vaig conèixer bona part de la geografia valenciana. Entre altres tasques, em vaig encarregat de part dels primers convenis d’investigació amb les universitats valencianes per a l’estudi de la nostra flora rara, endèmica i amenaçada, en què es tragué la conclusió que la majoria de les espècies d’interès per a la conservació es concentraven sovint en microhàbitats. D’ací va sortir la idea de les microreserves de flora, i de programar la seua creació i gestió formant una xarxa, no com a reserves naturals aïllades. Arran del projecte que vaig redactar en 1992, es va concedir l’ajuda del programa LIFE que va permetre implementar aquella idea. En 2006, en crear-se el CIEF (Centre per a la Investigació i Experimentació Forestal) se’m va encomanar la direcció dels projectes de conservació relatius a flora silvestre amenaçada, tant pel que fa a la conservació ex situ com dels molts dels treballs de recuperació als seus hàbitats.

A banda de dirigir la creació i funcionament de les microreserves, en part gràcies a un excel·lent equip humà al meu càrrec, les microreserves van permetre que m’incorporara a diferents grups de treball i entitats internacionals, com a voluntari o amb càrrecs meritoris no remunerats –per exemple a Planta Europa o a diversos grups d’experts de la UICN. A banda d’això, he assessorat diferents projectes per a la creació de microreserves en altres territoris, com Xipre, Creta, Bulgària, Eslovènia, Menorca, etc., cosa que m’ha permés adquirir una experiència fonamental per a la meua activitat professional.

Visita a la microreserva de flora Puntal de l’Abella a Estivella, València, acompanyat dels biòlegs portuguesos Ruben Paz i Sonia Catanho, durant una estada en pràctiques de la Universitat de Madeira per a conéixer la gestió d’aquest tipus de llocs protegits. Febrer de 2007. / Albert Navarro.

Visita als jardins botànics de Kew en juny de 1998., a la tornada del congrès ‘Natura 2000 and people’, celebrat dies enrere a Bath (Gran Bretanya). La visita a Kew va estar guiada per l’editor i comunicador botànic Hugh Synge. / Hugh Synge.

Molt del meu treball per la conservació no es fa dintre de la Generalitat, sinó des de casa,  i col·labore amb diferents entitats. Vaig ser promotor de la creació de la SEBiCoP (Sociedad Española de Biología de la Conservación de Plantas) i de l’inici del projecte AFA (Atlas de la Flora Vascular Amenazada de España), i sóc també soci fundador i vocal de la junta directiva de la recentment creada SIB (Sociedad Iberoamericana de Biogeografía).

En 2017, la Societat Espanyola de Biologia de la Conservació de Plantes (SEBiCoP) et va atorgar el premi César Gómez Campo per la teua trajectòria professional. Què va significar per a tu aquest reconeixement?

Una gran alegria perquè, com comentava, d’una banda vaig ser un dels promotors de la creació de la SEBiCoP i encara recorde que algunes veus auguraven que la iniciativa tindria poc de  recorregut. Van ja 15 anys de funcionament, amb cada vegada més feina feta! D’altra, va ser tot un honor, ja que César va guiar amb els seus consells –aleshores per telèfon o per cartes manuscrites– els meus primers passos en la conservació de la flora, a finals dels anys 80 i començament dels 90 del passat segle. Enguany farà 10 anys que va faltar César Gómez Campo, però el seu esperit –no només científic, sinó també les seues lliçons d’humanitat–, ens ha guiat a molts per arribar on estem.

Emili Laguna, Jaime Güemes i Lluís Serra, en eixe moment vocal, president i tresorer de la SEBiCoP (Societat Espanyola de Biologia de la Conservació de Plantes), respectivament, durant una excursió al Parc Nacional del Teide durant el 3r Congrés de Biologia de la Conservació de Plantes.

També se’t reconeix internacionalment com el promotor de les microreserves, que ara compleixen 20 anys. Quina valoració en fas?

Doncs bastaria dir que s’ha arribat molt més enllà del que jo havia imaginat. Fa vora 30 anys que vaig plantejar la idea de crear una xarxa de microreserves, i 20 anys de la declaració legal de les primeres: a finals de 1998 en Castelló i en 1999 per a València i Alacant.  Ara per ara, tenim més de 300 microreserves: és la xarxa mundial més densa de terrenys protegits específicament per a la flora silvestre. Si em va suposar tot un orgull rebre el premi de la SEBiCoP, altre tant em va passar en 2004 en rebre el Silver Leaf Award de Planta Europa, precisament per la proposta i posada en funcionament de les microreserves de flora.

Imatge amb la senyalització de la microreserva de flora Penyal d’Ifac Nord, al parc natural del Penyal d’Ifac (Calp, Alacant), en novembre de 2017. / Pau Laguna Ferrer.

Quina rellevància tenen programes d’ajuda com LIFE de la Comissió Europea per a la biologia de la conservació?

Són molt importants en aquells territoris on no hi ha recursos propis o d’altres fons comunitaris, així com per a la conservació d’espècies molt amenaçades; el problema és que els fons només poden dedicar-se a espècies protegides per la Directiva d’Hàbitats, i eixa norma té unes llistes de plantes extremadament deficients, basades en documents de la dècada dels huitanta! També són rellevants perquè són els únics fons europeus multifuncionals, és a dir, que abasten tot tipus de feina, per a la conservació.

A la microreserva de flora d’Elafonissi (Creta, Grècia), amb el botànic menorquí Pere Fraga (dreta), el Dr. Costas Thanos (al centre) i membres del seu equip, durant la sortida de camp del I Congrés Internacional sobre Microreserves de Flora, celebrat a Chania en novembre de 2015 dins del projecte LIFE Cretaplant.

Molts anys, molts projectes… De quin et sents especialment orgullós?

Òbviament, de la creació de la xarxa de microreserves de flora. També, cada vegada més, del desenvolupament dels plans de recuperació de les 3 espècies de plantes que gaudeixen ací d’eixa eina de protecció: Silene hifacensis, Limonium perplexum i Cistus heterophyllus subsp. carthaginensis. En tot cas, sempre m’he sentit més orgullós de dur endavant eixos projectes gràcies a un excel·lent equip humà, els tècnics que dia a dia desenvolupen eixes tasques sota la meua coordinació.

Fotografiant Silene hifacensis, al PN Penyal d’Ifac. / Albert Navarro.

També has estat director-conservador del Parc natural Carrascar de la Font Roja. Què ens destacaries d’aquesta època?

Va ser un temps molt bonic i il·lusionant, on vaig aprendre molt, i amb un ample recolzament local per a moltes de les iniciatives que vaig promoure. Els parcs estan encara lluny de poder-se gestionar amb suficient visió de futur; la quantitat de tècnics en plantilla en la Generalitat per a la seua gestió, per comparació amb altres països del nostre entorn, és absolutament irrisòria, i això lastra molt que puguen posar-se més en valor davant la societat.

En quins projectes treballes ara mateix?

Al treball a la Generalitat estic en moltes coses a la vegada, des de la continuació del treball amb la xarxa de microreserves fins al desenvolupament dels plans de recuperació. En tot cas, això és vora el 15 o 20% del meu treball, la resta són feines tècnic-burocràtiques (informes, memòries, tràmits d’autoritzacions, etc.). Com a tasca nova més interessant, duc el negociat del Protocol de Nagoya per al repartiment just dels beneficis de la biodiversitat, tot i que la majoria dels expedients que tramite es refereixen a microorganismes i no a plantes!

Els projectes als que dedique més feina creativa o intel·lectual els faig al meu temps lliure, dedicats sobretot a l’etnobotànica, col·labore amb un equip de recerca del Sud-est Ibèric, i a l’assessorament o preparació d’alguns llibres i bases de dades. També estic col·laborant amb la plataforma Conect-e per a la recollida del coneixement d’usos de les plantes silvestres espanyoles mitjançant ciència ciutadana.

Localitzant poblacions de l’orquídia Anacamptis papilionacea (=Orchis papilionacea) al nord de Còrdova, entre El Viso de los Pedroches i Belalcázar. L’espècie, abundant en aquella part de la Península, està catalogada En Perill d’Extinció al territori valencià. / Mar Laguna Ferrer.

Com ha canviat el teu treball amb el pas del temps?

Malauradament, la feina actual és cada vegada més burocràtica. Hi ha, per sort, més gent compromesa amb la conservació, des de la gent del carrer o les empreses a les administracions a tots els nivells, però els recursos humans que es dediquen són totalment insuficients. De l’última oposició per a tècnics del meu servei fa… vora 25 anys!  Ara em dedique, entre d’altres coses, a redactar projectes per a que altres facen el que a mi m’agradaria fer!

Quina és la primera i l’última cosa que fas en entrar al despatx?

Després d’encendre l’ordinador, òbric el correu i revise si hi ha peticions d’identificació de plantes o d’altre tipus de suport a voluntaris que ens envien dades per al Banc de Dades de la Biodiversitat. És gent que fa una feina inestimable debades, i la rapidesa de les respostes a allò que ens demanen és fonamental per mantindre la moral alta! L’últim és revisar que no m’oblide els discs durs portàtils, ja que després continue a casa molta feina pendent del treball i això m’obliga a carregar amb la informació. Això afecta sobretot a la feina de difusió (redacció de llibres, articles, etc.), impossible de fer al despatx.

Treballes sol o en equip?

Sempre en equip! Ara per ara és gairebé impossible pensar que es treballe en solitari, i molt menys al cas de la conservació de la flora amenaçada, on cal desenvolupar moltes tasques encadenades en el temps. El treball en grup és necessari i molt enriquidor, sobretot quan veus que els teus deixebles i a la vegada companys, superen al mestre!

Equip tècnic del projecte LIFE per a la creació de la Xarxa de Microreserves de Flora en abril de 1998. / Hugh Synge.

Penses que la teua feina et permet aprendre sobre temes no relacionats amb la Botànica?

Al treball sóc biòleg, no només botànic, doncs aprenc necessàriament sobre zoologia, microbiologia, etc. Per descomptat, he d’estar al dia si és possible en coneixements d’ecologia, geologia, edafologia, climatologia i ciències ambientals en general, però també en matèries de dret ambiental i procediments administratius. A banda, el treball exigeix, per fer-se bé, qualitats de relació social que no tenen res a veure amb la botànica.

Quina consideres que és l’habilitat imprescindible per al teu treball?

Probablement  és la capacitat de diàleg i de comprensió de les altres persones. L’autoritarisme i els processos top-down tenen cada vegada menys cabuda en les relacions de confiança entre els actors de la conservació. Cal escoltar i acceptar molt del que els altres diuen, no simplement sentir-los per continuar amb la idea pròpia. Les plantes es conserven per al poble, però amb el poble, i això implica un gran treball de proselitisme. Fa molt més el treball de formigueta amb poca gent a nivell local, que facen de catalitzadors des de la base, seguint una estratègia bottom-up.

Cal dir també que el protagonisme de l’administració en els temes de conservació de la biodiversitat no només és excessiu, sinó que inhibeix iniciatives de base. Sovint fa molt més per la conservació una xerrada sobre la utilitat de les plantes medicinals (és a dir, coses que la gent local més interessada però sense formació botànica pot entendre), que l’explicació de tot el que fem des del CIEF o el Servei de Vida Silvestre, que la gent pot sentir amb admiració, però que assimilen com una cosa aliena que no va amb les seues vides.

Aleshores, quina valoració fas del sector?

Bona pel que fa a la conservació en general, tot i que per avançar de cara al futur seria important que es generara una xarxa d’entitats socials dedicada a la conservació de les plantes amenaçades i que, aleshores, la conservació estiguera fonamentalment en mans d’ONG, com es fa a la majoria de països europeus. Ara per ara, la gran majoria d’eixa tasca la fa l’administració pública, i l’única associació compromesa amb eixes tasques, la SEBiCoP, és fonamentalment una societat científica que encara està començant el camí per desenvolupar eixes funcions.

Participació com a voluntari en la plantació de l’espècie amenaçada Frangula alnus subsp. baetica feta per la Fundació Limne a la Xopera d’Algemesí, en desembre de 2015. Les plantes van ser produïdes al CIEF dintre dels programes dirigits per Emili Laguna.  / Mar Laguna Ferrer.

Com a especialista en flora silvestre rara, endèmica i amenaçada, ens fas un diagnòstic ràpid de la situació a casa nostra? Quin és el pla?

Ara per ara, sovint som considerats la comunitat autònoma més avançada en conservació de flora en Espanya i, de fet, assessorem freqüentment equips d’altres territoris. Als darrers anys, estem aconseguint salvar de l’extinció les espècies valencianes considerades més amenaçades des del punt de vista de les obligacions legals. De cara al futur, cal continuar amb moltes més espècies, però com comentava abans, el treball de la conservació està exercint-se fonamentalment des de l’administració pública, no hi ha col·lectius ni ONG fonamentalment centrades en la flora silvestre i això és una tasca necessària cara al futur. La implicació local no és fàcil si només es predica la importància de les espècies amenaçades, això no ‘enganxa’ a la gent. Caldria lligar molt més la conservació amb el coneixement popular, l’etnobotànica, tocar més la fibra de la idiosincràsia. La gent s’implica molt més quan veu la utilitat de les plantes, i moltes de les més amenaçades la tenen o poden tindre (com a ornamentals, medicinals, etc.). Això passaria també per modificar la legislació, que és excessivament inquisitiva i inhibeix totes eixes iniciatives paral·leles.

Quin paper juga la divulgació?

Fonamental. És la tasca més important per a la conservació a llarg termini, i la que menys suport té en el cas de les plantes amenaçades, molt més orientada al treball tècnic físic –in situ i ex situ– del rescat de les espècies, i patint a més la menor empatia que les plantes inspiren si es comparen amb altres elements, com la fauna.

Octubre de 2012, als hivernacles del CIEF. Emili Laguna revisa una floració de tardor inhabitual de una de les espècies que li han estat dedicades, Cheirolophus lagunae (= C. intybaceus subsp. lagunae). / Dolores Ferrer Castán.

Recentment, has participat en la 2nd Mediterranean Plant Conservation Week, celebrada a Malta. Quin paper tenen xarxes de col·laboració com Genmeda o Care-Mediflora?

Fonamental, tot i que encara estem al començament del rodatge. Genmeda és la xarxa de centres de rescat genètic vegetal de la Mediterrània, que  va sortir arran de dos projectes dirigits des del CIEF pel meu company –i ara director general de Medi Natural i d’Avaluació Ambiental– Antoni Marzo, i amb el temps la xarxa de centres associats ha crescut notablement. Ara per ara, tinc la sort de ser temporalment el representant del CIEF a Genmeda, i crec que el seu futur està assegurat, no només perquè la Mediterrània és un dels grans centres de biodiversitat vegetal del planeta –doncs no s’acabaria mai la feina de conservació, amb una llista tan enorme d’endemismes i de plantes amenaçades– sinó per ser una entitat on conflueixen totes les riberes del Mare Nostrum, prestant especial atenció al nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà.

Emili Laguna impartint una de les conferències plenàries sobre els models de protecció de xicotets espais per a la flora, durant la 2ª edició de la Mediterranean Plant Conservation Week, celebrada en novembre de 2018 a La Valletta, Malta. Dedicada al comunicador botànic Hugh Synge, qui va faltar l’estiu del mateix any. / Pilar Valbuena – MPCW.

Quina relació tens amb el Jardí Botànic UV?

La relació ha estat molt gran i satisfactòria. Estudiant la carrera de Biologia venia sovint al Botànic, era el millor lloc per a conèixer plantes, però també per a passejar, pensar, reflexionar…  Els meus primers anys a la Generalitat van anar pràcticament en paral·lel al procés de rehabilitació del Jardí sota la direcció del professor Manuel Costa, amb qui vaig tindre a la vegada molta relació pels convenis d’investigació botànica amb la nostra Conselleria, dels que jo era director facultatiu. He tingut bona relació de col·laboració i d’amistat amb tots els directors del jardí –Manuel Costa, Antoni Aguilella, Isabel Mateu i Jaime Güemes–, i també amb molta de la gent que hi treballa o ha treballat. La llista de bons amics seria massa llarga, com també la de bons moments viscuts ensems, sobretot els grans aplecs de botànics espanyols i europeus que he organitzat o coorganitzat: la primera edició del Congreso Español de Biología de la Conservación de Plantas –d’on va sortir el compromís de crear la SEBiCoP- i la IV Conferència Europea ‘Planta Europa’ de Conservació de Plantes.

Segur que has conegut persones interessants gràcies a la teua feina…

Moltes, per no dir moltíssimes. Sense dubte, cal rendir homenatge als bons amics conservacionistes que ens han deixat. Fa pocs mesos va faltar Hugh Synge, autor del primer llibre roig mundial de la flora de la UICN i editor de la revista Plant Talk, l’únic magazine mundial sobre la conservació de plantes i fongs. Hugh es va interessar especialment per les microreserves i per les iniciatives que vam desenvolupar des de la Generalitat. Vaig coincidir amb ell molts anys al comitè directiu de Planta Europa, i vaig aprendre molt de la seua humanitat i del seu bon quefer en la tasca de difusió ambiental sobre el rescat de les plantes amenaçades.

Setembre de 2004, durant la celebració de la IV Conferència Europea de Conservació de Flora Planta Europa. Emili Laguna amb Dra. Jane Smart, secretària executiva de Planta Europa, i actualment directora de programa mundial de conservació d’espècies de la UICN; Dr. David Bellamy, comunicador botànic, fundador de Plantlife i director de la Conservation Foundation, i el Dr. Antoni Aguilella, director del JBUV en aquell moment. / Sergi Pitarch – Planta Europa/Generalitat Valenciana.

Alguna anècdota divertida que pugues compartir?

Em ve al cap una situació ben divertida, preparant-me per impartir una xerrada a la qual estava invitat al 7é simposi de l’AIMJB (Associació Ibero-Macaronèsica de Jardins Botànics). Estava al bany intentant fer-me, sense massa èxit, el nus de la corbata; falta de pràctica, sóc poc amic de les corbates! Veient la meua dificultat, s’acostaren els tres que en aquell moment coincidien al lavabo: José Antonio del Cañizo (en aquell moment director del Jardí Botànic La Concepción, de Màlaga), Josep Lluis Gradaille (director del Jardí Botànic de Sóller, a Mallorca) i el professor Vernon Heywood. Cadascú va encarregar-se d’un dels passos per a fer el nus, al temps que em donaven una excel·lent conferència pràctica sobre l’art de les corbates, tipus de nusos, etc. Tots els qui entraven quasi fugien davant la raresa d’aquella situació. Tot siga dit, va ser, sense dubte, el millor nus de corbata que mai he dut, ni tan sols a la meua boda el vaig tindre millor fet!

A l’esquerra, amb neu al Collado del Buey, a 6 ‘tiros de piedra’ de la Fuente del Pozo, prop del Pico de las Barracas o Cerro Calderón, cimera més elevada de les muntanyes valencianes, al Racó d’Ademús. Foto realitzada per Hugh Synge, editor de Plant Talk, durant la visita que va fer amb el botànic i escriptor John Akeroyd per a preparar un reportatge sobre les microreserves de flora. A la dreta, Emili Laguna amb un succedani de capell per a protegir-se del sol. La fotografia va estar feta per la Dra. Ana Ibars en juliol de 1996, en un recés dels treballs que l’equip de Pteridologia del Jardí Botànic i el del Centre de Conservació d’Espècies d’Aigua Dolça de la Generalitat Valenciana feien per a cultivar les espècies valencianes del gènere Marsilea en el Palmar.

Et consideres deixeble d’algun botànic o botànica en especial?

Trobe que he tingut molts mestres. Per descomptat, els meus directors de tesina (el meu primer treball de recerca): els professors José Mansanet i Rafael Currás –qui també em va dirigir més endavant la tesi doctoral). Pel coneixement florístic, sense dubte de qui més he aprés i continue aprenent és de Gonzalo Mateo. Per la meua especialitat, dec molt a César Gómez-Campo, l’introductor i pioner de la conservació de la flora  a Espanya; els seus consells van guiar l’inici dels meus treballs. També he aprés molt amb el professor Vernon Heywood, una font de saviesa per a tot aquell qui vullga tindre coneixements sobre la conservació de la flora.

Quina època de la Botànica t’hagués agradat viure?

L’actual, sens dubte. És un moment molt important. Probablement forme part de l’última generació que ha rebut una formació botànica suficientment completa, molt millor que la de les anteriors –per l’avanç dels coneixements– i, sens dubte, millor que les futures –perquè la ciència botànica ha quasi desaparegut dels programes formatius universitaris.

Com animaries als actuals estudiants de biologia perquè es dedicaren al mateix que tu i què han de tenir en compte?

Els biòlegs no reben quasi formació en dret ambiental ni en temes sociològics o d’educació ambiental, que són fonamentals per a la conservació. A banda, haurien de tindre una formació molt ampla de florística i d’identificació fina de les espècies biològiques en general –ara els té igual parlar de plantes vasculars que de cucs de terra!–. L’actual programa formatiu no els dóna cap d’eixes eines de coneixement.

A l’esquerra, fotografia amb un exemplar menut de tramussera valenciana (Lupinus mariae-josephae) en juny de 2006, poc desprès que el botànic del CIEF Albert Navarro la relocalitzara a la Lloma del Tramussar de Llombai, quan la planta es considerava presumiblement extinta. / Inmaculada Ferrando. A la dreta, amb una carrasca a Belalcázar. A casa de Laguna l’han batejat com “encina del cromosoma X” pel seu aspecte. Després de tants segles de poda amb destral, molts exemplars de carrasca de la zona tenien ferides que acabaren desfent part dels troncs. / Pau Laguna.

Com imagines els futurs botànics i botàniques?

Com són ara més enllà dels Pirineus: bons floristes des de les ONG de conservació. Ara per ara, és molt difícil que algú en l’immensa majoria de les universitats europees puga identificar-te una planta que vulgues conèixer. Als centres de recerca tindrem experts en la bioquímica i la genètica de les plantes, però sense l’esperit de voler conèixer el màxim possible de la diversitat vegetal. És a dir, seran excel·lents bioquímics o genetistes però no botànics. Els botànics, tal i com els coneguem, estaran als grups conservacionistes o a les associacions però no als centres de recerca. Tant debò que almenys al Jardí Botànic sí que hi haja botànics d’ací 20 o 30 anys!