Botànic del mes: Dani Ballesteros

Què et va atraure de la botànica?

Els boscos tancats i el seu ambient fresc i misteriós. En tercer de BUP vaig tindre un professor que ens va fer fer un treball de botànica, on vam haver d’informar-nos sobre els ecosistemes mediterranis i les seues espècies. Em van atraure molt els boscos madurs de carrasques i la necessitat de la seua conservació a causa de la seua recessió i la pressió antròpica. El tema de la conservació de la naturalesa sempre ha estat lligat als meus interessos personals com a aficionat a la muntanya i scout. Més tard, cursant biologia en COU, sempre vaig tindre predilecció pels temes de fisiologia i anatomia vegetal, predilecció que va continuar durant els meus estudis en la carrera de biologia. En la carrera és on vaig constatar que la biologia de la conservació no era només una afició, sinó també una opció professional i científica.

Ens podries resumir la teua trajectòria professional?

Vaig acabar la carrera de biologia el 2001, col·laborant amb el Jardí Botànic de la Universitat de València en el meu últim curs. Al Jardí vaig desenvolupar el DEA i la tesi doctoral entre 2002 i 2007, on vaig adquirir també predilecció per les falagueres. La meua carrera postdoctoral s’ha estés durant més de 10 anys, treballant en sis centres d’investigació allotjats a cinc països diferents al llarg de tres continents. Molts d’aquests centres són referència en el meu camp d’investigació. Des del 2015 treballe al Royal Botanic Gardens de Kew (Regne Unit) com a investigador, on espere consolidar la meua carrera professional amb un treball fix en un futur (esperem) no gaire llunyà.

En què consisteix el teu treball?

Faig investigació bàsica sobre la tolerància al dessecat i les baixes temperatures de diversos propàguls de les plantes. A més, investigue els mecanismes fonamentals de la longevitat de divers germoplasma, des de les unicel·lulars espores, fins a sistemes més complexos (per exemple, llavors). Tota la meua investigació bàsica té una variant aplicada, tant en el desenvolupament de protocols de criopreservació per a plantes amenaçades, com en la millora dels protocols estàndard actuals d’emmagatzemat de llavors. La meua investigació bàsica sovint requereix de l’ús de tècniques biofísiques i estructurals, la qual cosa em sol posar en contacte amb altres disciplines de la ciència diferents però molt interessants.

La teua especialitat és la ciència de la conservació de recursos fitogenètics. Què et va interessar d’aquest camp d’estudi?

En general em va interessar la idea de l’arca de Noé però per a plantes. Em va semblar genial que poguérem generar una “còpia de seguretat” de les espècies en perill (o de les desitjades per al seu ús i consum per part dels humans), per a poder reposar-les en un futur. Per a aquesta tasca, existeixen protocols i metodologies estàndard (dessecat i emmagatzemat en congelador), usant llavors, espores i pol·len com el material a conservar. Però no totes les llavors o pol·len es poden emmagatzemar usant metodologies estàndard (o no toleren el dessecat, o el congelador, o totes dues coses), i no tots els materials conservats sobreviuen emmagatzemats el llarg temps desitjat. Aquests aspectes científics de la conservació de recursos fitogenètics em van captivar. I entre ells, aquells relacionats amb com l’estructura cel·lular i tissular (en llavors, espores, pol·len i altres teixits) és essencial per a l’habilitat de sobreviure el dessecat i les baixes temperatures de manera prolongada.

Estàs orgullós d’haver participat en algun projecte especialment?

Hi ha diversos projectes que m’han fet sentir orgullós del meu treball, i és difícil triar un. Al Jardí Botànic, per exemple, vaig contribuir a establir i desenvolupar el banc d’espores de falagueres al llarg dels anys que vaig treballar allí i amb els resultats de la meua tesi doctoral. Els bancs d’espores de falagueres conserven una part important, però sovint infravalorada, de la flora. No són molt habituals a nivell mundial i el Jardí pot presumir de tindre un dels pocs (i més antics) que existeixen. Gràcies als coneixements adquirits en aquest projecte, i a investigacions que van vindre després en altres institucions, he pogut ajudar diverses institucions al llarg del planeta a desenvolupar manuals de conservació de falagueres i crear nous bancs d’espores. És un orgull per a mi que amb el meu treball estic promocionant i ajudant a la conservació d’aquest bell grup de plantes. També em sent molt orgullós del meu treball sobre biofísica i biologia estructural de llavors i espores en relació a la seua tolerància al dessecat i longevitat. És un treball complex i únic que, no sols em dona renom a nivell científic en el meu camp, sinó que amb els nous coneixements adquirits estic contribuint a revisar i millorar els protocols d’emmagatzemat de llavors estàndard que s’utilitzen globalment.

El teu grup d’investigació…

Es localitza en Wakehurst Plau, llar del Millennium Seed Bank dels Jardins botànics reals de Kew. És l’equip de biologia comparativa de llavors dins del Departament de Biologia Comparativa de Plantes i Fongs. El nucli està format Hugh W. Pritchard (líder i ànima máter del grup) i quatre investigadors principals, entre els quals em trobe jo. Sovint tenim estudiants de màster i doctorat i pel nostre laboratori passen diversos visitants i col·laboradors internacionals. Les meus col·legues d’equip són expertes en diversos camps de la biologia de llavors; per exemple, Louise Colville és experta en els aspectes bioquímics de la longevitat de llavors, Anne Visscher és biòloga molecular i està interessada en com les llavors sobreviuen l’estrés extrem (per exemple en deserts o l’espai exterior), i Charlotte Seal és una fisiòloga i bioquímica interessada en els aspectes biològics i ecològics de la germinació de llavors. Jo complemente el grup amb la meua experiència en els aspectes estructurals de la longevitat de llavors i la criopreservació.

Explica’ns en quins projectes treballes ara mateix.

Treballe principalment en dos projectes. Un està relacionat amb la criopreservació (conservació en nitrogen líquid) de llavors d’arbres que no es poden emmagatzemar en els bancs de llavors convencionals (és a dir en estat sec i a -20 °C). Aquestes llavors es coneixen com a “recalcitrants” i poden arribar a pertànyer a un terç de la flora amenaçada, o fins i tot la meitat dels arbres de boscos humits tropicals. Aquest projecte és molt important ja que per exemple els Quercus sp., que tant ens són familiars en els boscos mediterranis (carrasques, coscolles, roures, etc), tenen llavors recalcitrants i actualment no existeix cap “còpia de seguretat”, ni de les espècies mediterrànies ni de cap de les 600 espècies reconegudes mundialment, malgrat ser dominants i imprescindibles en molts ecosistemes i trobar-se recentment amenaçades per alguns patògens i actuacions humanes. En aquest projecte no sols treballe amb llavors i els seus embrions, sinó també amb pol·len. L’altre projecte està relacionat amb la “arquitectura” de les cèl·lules quan s’emmagatzemen en sec, i com aquesta “arquitectura seca” cel·lular condiciona els mecanismes d’envelliment i mort al llarg del temps. Aquest projecte em porta a treballar tant amb aspectes bioquímics com amb aspectes estructurals i biofísics bastants complexos. Afortunadament compte amb una àmplia xarxa de col·laboracions que m’ajuden en aquesta tasca.

Com penses que ha canviat el teu treball amb els anys?

El meu treball ha evolucionat amb els anys de la simple descripció i mesurament fisiològic d’un procés (l’envelliment del germoplasma), a la cerca d’aproximacions innovadores i novelles per a entendre com un sòlid biològic (o siga com una “roca” feta de matèria biològica, que és el que ve a ser una llavor seca o emmagatzemada en nitrogen líquid) sobreviu o envelleix amb el pas del temps. Per a això he seguit dues vies. Primerament, he adaptat aproximacions i tècniques tradicionalment conegudes en física de materials o enginyeria, però poc usades en biologia, com la calorimetria diferencial d’escombratge o l’anàlisi dinàmica mecànic. I, en aquests últims anys, m’he beneficiat dels avanços tecnològics en diferents camps, com els informàtics i microscòpics que han fet possible la microtomografia informatitzada, o les tècniques de dispersió de neutrons que s’aconsegueixen en acceleradors de partícules. El bonic de la ciència és que no és sempre igual, i ha d’adaptar-se i rejovenir-se.

Quina relació tens amb el Jardí Botànic UV?

Vaig estar en el Jardí des de 2000 fins a 2007, com a estudiant en pràctiques i becari de col·laboració primer, i com a investigador predoctoral després (Ana Ibars i Elena Estrelles van ser les meues directores i els qui em van iniciar en ciència en el Jardí). Vaig fer molt bones amistats i col·legues allí, amb alguns dels quals encara tinc contacte a través d’email esporàdics o de missatges de WhatsApp. Guarde molt afecte del Jardí i les seues gents.

Has conegut persones interessants gràcies al teu treball?

Gràcies al meu treball he viatjat molt i viscut en llocs culturalment molt diferents, la qual cosa et dona peu a conéixer gent anònima molt interessant i fer bons amics en múltiples llocs. A més, he tingut l’honor de treballar i convertir-me en amic d’alguns dels científics que han marcat els principals punts d’inflexió en la investigació referent a la meua especialitat. En esdeveniments de recaptació de fons als EUA i en Kew, he conegut i parlat del meu treball amb alguns presentadors de TV, polítics, famosets i potentats. No vaig estar en Wakehurst el dia que ens va visitar el nostre patró, el príncep Carles d’Anglaterra.

Penses que el teu treball et permet aprendre sobre temes no relacionats amb la botànica?

Posa algun exemple. Si. Jo sóc biòleg i botànic de formació, però el meu treball científic en conservació de llavors i altre germoplasma m’ha fet moure’m cap a camps més relacionats amb la física i l’enginyeria mecànica. He hagut d’aprendre molt en aquests camps, i sobretot relacionar-me amb experts que m’han ajudat (i ajuden) a aplicar tècniques no habituals en la botànica i a entendre alguns temes molt complexos. El meu treball també m’ha permés aprendre sobre política (de la conservació de biodiversitat), i sobre aspectes culturals de molts països i gents.

Quina importància té la divulgació? En el cas de la briologia, per exemple, se li dona suficient cobertura?

Està ara de moda el terme de “plant blindness” per a indicar que la gent té una ceguesa particular quant a plantes es refereix. Vol dir que, si en una foto d’un bosc amb centenars d’espècies de plantes hi ha un cérvol, la gent en ser preguntada et parlarà del cérvol, però en general ningú dels altres centenars d’espècies de plantes presents. Dins de les plantes, les algues, les briòfits i les pteridòfits, podrien ser considerades com els punts cecs del món vegetal. Generalment els mitjans parlen i ens fixem en els arbres majestuosos i les belles flors, però no en les molses que cobreixen els troncs, o les falagueres que creixen entre les pedres. La divulgació científica, botànica, té un rol important en això, ja que ha de potenciar aquests grups menys valorats però ecològica i evolutivament molt importants.

Com valores la situació laboral del sector?

Dolenta, molt dolenta. No aprofundiré ni enarboraré banderes, però al meu entendre, a Espanya, hi ha poc treball, promocionat generalment a nivell intern, i mal pagat. Això és aberrant per als molts bons científics que es produeixen anualment a Espanya. I ja no és que molts acabem emigrant per la falta d’oportunitats bones. A més, em dona la sensació que a Espanya no es valora els científics que es produeixen i es formen internacionalment, sinó als quals es queden a “la casa” aguantant l’aiguat. És bastant contrastant que trobes múltiples ofertes, i fins i tot es barallen per tu, en països d’arrelada tradició científica com els EUA, Regne Unit o Alemanya, mentre que les oportunitats laborals a penes afloren al teu país d’origen i si ho fan, és en un secretisme absolut o amb requeriments administratius difícils d’afrontar. Potser és un tema degut a la falta d’inversió en ciència a nivell general a Espanya, però també crec que és un tema de tradició, cultura i organització d’universitats i instituts d’investigació.

Et consideres deixeble d’algun botànic o botànica especialment?

Tinc la fortuna que algunes de les persones referents en el meu camp siguen també els meus mentors i amics, com Christina Walters, Hugh Pritchard o Valerie Pence. En l’àmbit professional internacional se’m considera deixeble de Christina Walters per les aproximacions experimentals que utilitze.

Quina època de la botànica t’hauria agradat viure i per què?

Potser l’època Victoriana a Regne Unit. Una època que va generar grans avanços científics, com la teoria de l’origen de les espècies de Darwin. Va ser una època de grans expedicions i descobriments botànics, amb jardins botànics com Kew o el Jardí Botànic de València com  referents i promotors de la ootànica. Una època on es va professionalitzar el fet de ser científic, i on existia una gran passió per l’horticultura i en particular per les falagueres.

Quines eines necessites per al teu treball?

Bàsicament, un laboratori de cultiu in vitro i cambres de creixement controlat de plantes, equip fisicoquímic especialitzat (per exeple, calorímetre diferencial d’escombratge, analitzador dinàmic mecànic), accés a va criar-microscòpia, un ordinador, i bones col·leccions de llavors, pol·len i espores.

Imagina que tens tant pressupost com vols. Com seria llavors el teu treball? Quines coses milloraries?

Fa poc vaig haver d’elaborar un pressupost per a un hipotètic biobanc i centre d’investigació en crio-biotecnologia a Regne Unit, i ens van dir que no escatimàrem en recursos. El pressupost per a cinc anys ascendia a uns quatre milions d’euros, i bàsicament incloïa tot el que necessitava per a millorar les meues actuals condicions de treball: un contracte fix amb un salari concorde a la meua experiència, un parell de tècnics de laboratori per a ajudar en els experiments i algun membre d’staff especialitzat en el ram, algun element nou d’anàlisi, i un laboratori dedicat. A això jo li hauria afegit que l’hipotètic centre d’investigació fóra construït a la Comunitat Valenciana en comptes d’en l’humit West Sussex. Amb tot això jo seria feliç, podria posar la meua productivitat al màxim i conservar ex situ un gran nombre d’espècies vegetals per a les quals no existeix hui dia cap “còpia de seguretat” en bancs de germoplasma.

Eres al·lèrgic a alguna planta? Al pol·len?

Si, al pol·len d’olivera i de les gramínies.