10 preguntes verdes a… Paco Inclán
Entrevistar a algú que es dedica a escriure és enriquidor perquè les respostes sempre, sempre, són millors que les preguntes. I és el que ens passa amb Paco Inclán, un escriptor, professor i contador d’històries que ha col·laborat varies vegades amb el Botànic i amb un dels seus projectes més especials, el certamen de pintura i narrativa ràpides InsPirats pel Botànic. Ell també està molt inspirat, tant que ha publicat novel·les, ha coordinat projectes de creació literària, té un narrashow i una biblioescuela per a impartir tallers de creativitat literària, d’escriptura narrativa, i d’espanyol per a migrants i refugiats. Amb el seu últim projecte, Llengües del món, ens porta de viatge per la diversitat lingüística del nostre planeta, plena de misteris, anècdotes i paraules màgiques. Li furtem una estona per a parlar de reciclatge, de sabors vegetals, de paisatges de passat i de futur, i per què no, per a dir-li que ens agradaria perdre’ns amb ell a gaudir d’una bona excursió per la natura per crear, amb l’ajuda de les plantes, un nou idioma.
Quin és el teu primer record de natura?
Les pujades al Garbí amb la família les recorde com una gran aventura, trotant amunt i avall. Anys després pujava el Garbí en bicicleta amb els amics. Torní fa uns mesos i vaig arribar ofegat al cim. Supose que puc mesurar la meua decadència física en funció de com em senten les pujades al Garbí.
I un lloc verd on anaves de menut
El parc de Benicalap és un espai que visitava a sovint. Recorde que de menut em semblava un bosc interminable. Vaig tornar ja de major i vaig flipar com havia canviat la meua escala respecte a les mides del parc. Per exemple, jo recordava haver creuat unes grans cataractes quan en realitat eren uns xicotets dolls d’aigua…
Quan vaja a ta casa la planta que mai trobaré és…
Tinc un modest jardinet al balcó on hi ha un poc de tot. No crec que li tinga fòbia a una planta en concret, tampoc soc dels que parlen molt amb elles. Per cert, el primer cap de setmana de maig es celebra el Dia Mundial de la Jardineria Nudista, alguna vegada he participat íntimament des de casa. És un tipus de reg molt alliberador.
Quina de les 4 R practiques més: reduir, reutilitzar, reciclar o recuperar?
Reduir sens dubte, no sóc molt consumidor de res. Tampoc és un decreixement molt reflexionat. Simplement no m’agrada el gest d’anar a comprar ni fer cua ni provar-me roba ni demanar el conte ni donar moltes voltes buscant alguna cosa. Intente practicar una existència minimalista en la que quan menys coses necessite, millor. La majoria de necessitats materials que tenim són induïdes.
Un sabor vegetal que odies i un que et fascine
M’agrada molt el bròquil, tot i que no sé perquè no el menge més a sovint. En general m’agraden els vegetals, no tinc rebuig per cap.
L’hivern per a tu és temps de…
Fer-se una escapadeta entre setmana a Dènia, quan no hi ha ningú. Quan cau la vesprada m’encanta passejar per la platja buida. I de matins practicar la pareidolia, que és l’art de buscar animals, arbres, rostres, etc. a les formes dels núvols.
Si escodrinyàrem al teu armari, trobaríem botes de muntanya?
El meu inventari personal de sabateria és molt reduït: unes xancles per a l’estiu, dos parells de sabates per quan comença a refredar i unes altres d’anar per casa. Tinc una amiga que diu que les meues sabates mai moren, es regeneren. De muntanya no en tinc, pot ser perquè gaudeix més les passejades per terrenys plans.
Quin paisatge podria inspirar la teua propera història?
Per citar la que tinc més present: uns penya-segats a l’oest d’Irlanda que són l’escenari d´un relat que estic escrivint des de fa temps o pensant en escriure-lo. És un viatge per la Gaeltacht, la zona d’Irlanda on millor es conserva la llengua gaèlica.
Creus que regalar flors o plantes està passat de moda?
No tinc clara la resposta, però considere que és un regal preciós. Mon pare porta quaranta-nou anys regalant un ram de roses a ma mare pel seu aniversari. I ella continua fent-se la sorpresa. És un gest d’eixos que t’aferren a la vida.
Si et perds, a quin jardí et trobarem?
M’agrada molt perdre´m, caminar sense cap orientació ni intenció. Durant un temps vaig tindre el meu estudi al Cabanyal-Horta, un projecte autogestionat que també té un jardí comestible, és a dir, parcel·les on veïns i veïnes del barri gestionen xicotets conreus per autoconsum. M’encanta el projecte i l’espai. Per altra banda, no és exactament un jardí però l’horta de Godella, el meu poble, també és un lloc verd on m’he perdut més d’una vegada. I aprofite per a esmentar els tallers d’escriptura que hem convocat als darrers anys al Jardí Botànic… sempre és un plaer perdre´s, inspirar-se i escriure pels seus racons.
