10 preguntes verdes a… José Saborit
El 6 de novembre ens acomiadem de l’exposició ‘Verano’ de José Saborit, una magnífica col·lecció d'aquarel·les botàniques delicades i subtils que proven l’estreta relació d’aquest artista amb la natura. José Saborit ha creat una mostra inspirada en l’entorn de la seua casa a Nàquera, als peus de la Serra Calderona i aconsegueix que la flora que ens resulta tan familiar esdevinga una obra d’art. A Espores volíem saber més sobre aquest pintor, acadèmic i professor i l’hem sotmès al nostre qüestionari verd.
Quin és el teu primer record de naturalesa?
No puc assegurar que siga el primer, però sí el més arrelat i persistent. Alguns dies d’estiu, quan estàvem de vacances a Nàquera, el meu pare em portava a agafar herbes aromàtiques: timó, romer, cua de gat i, el més rar, te de muntanya. Anàvem a la gran muntanya que hi ha enfront de la casa –a mi llavors em semblava gegantesca i llunyana– i ell caminava durant hores entre les roques i la mala herba amb xancletes, quasi descalç, i a vegades fins carregant amb el meu pes quan encara era molt xicotet. Em fascinava la naturalesa d’aqueixes herbes que havien de recol·lectar-se amb esforç encara que foren gratuïtes, i no menys que això em fascinava també la naturalesa enèrgica del meu pare per a desplaçar-se per la muntanya amb agilitat i determinació.
I l’última planta que has matat?
Alguns xicotets ailants invasors, per a evitar que el nostre humil jardí reduïsca la seua diversitat i siga un monotemàtic jardí plagat d’ailants.
Quin de les quatre R practiques més: reduir, reutilitzar, reciclar o recuperar?
Intente anar a l’arrel del problema i reduir tot el possible, encara que la trama comercial en la qual estem ficats fins a les celles no ens ho posa gens fàcil. M’interessa molt també la reutilització, la recuperació i el reciclatge com a esperons de la creativitat.
L’estiu és temps de…
Abolir el temps cronològic i productiu. Cada estiu renova el seu retornelo amb la infància i els seus llaços amb l’eternitat. És aqueix temps altre que ens salva, o en el qual podem salvar-nos, perquè podem deixar de ser ostatges dels nostres propis objectius, del rendiment, de la competitivitat i de tot això que enverina el sabor intens i nu de la vida.
Una olor vegetal que odies i un que et fascine.
Mai cuine cols de Brussel·les perquè deteste la seua olor. I l’olor de la flor de la garrofera em desconcerta, no acabe d’entendre-ho. Em fascina, a més del perfum de gesmiler en les nits temperades d’estiu, com a tothom, el perfum que deixa en els dits en fer-la fallida una fulla tendra i xicoteta de llimera.
La teua fòbia inconfessable quan vas al camp.
Excursionistes escandalosos amb vestits cridaners que trenquen l’harmonia cromàtica de la muntanya. Les mosques també poden posar-se molt irritants a l’estiu, però no per això cal negar-los el seu potencial poètic i la seua innegable capacitat per a entrenar la nostra paciència.
Un jardí on perdre’t.
Per descomptat i sense cap lloc a dubtes, el Jardí prohibit de l’Edén.
I un arbre al qual admires.
Admire a molts arbres, i alguns d’ells cèlebres, però el primer que em ve al capdavant ara és una vella garrofera que tenim al jardí de la casa de camp. Fa temps que el pobre té el tronc quasi completament buit i fa l’efecte que una forta ràfega de vent podria tombar-ho amb facilitat, però ací està resistint obstinat any rere any i donant-nos molts quilos de garrofes al final de cada estiu. Tot un exemple.
Creus que regalar flors o plantes està passat de moda?
Al contrari, crec que regalar flors haguera de ser una obligació cívica i no sols un signe de bon gust o distinció. Flors naturals, en primer lloc, però també flors pintades, amb aquarel·la, per exemple.
3 coses que t’emportaries a un Jardí Botànic
El primer, bona companyia, si pot ser algú que sabera molt de plantes. El segon, diverses hores per davant. El tercer, els ulls ben oberts.
