10 preguntes verdes a… Íngrid Lafita
La comunicació és la passió d’aquesta periodista nascuda a Vilafranca del Penedès, crescuda a Torreblanca i que actualment fa vida a València. Una devoradora de llibres graduada també en Comunicació Audiovisual i especialitzada en Comunicació i Divulgació de la ciència, que ha treballat en la revista Mètode, ubicada al Jardí Botànic de la Universitat de València, i en Diari La Veu com a responsable de les seccions de Ciència i Medi Ambient, a més de col·laborat amb mitjans com La Vanguardia, À Punt i Viajes National Geographic. El Parc Central i el llit del Túria són el seus refugis verds per excel·lència quan ha d’inspirar-se, reflexionar o simplement passejar. La resta? Llegiu el nostre qüestionari i descobriu com d'impregnat està el verd a la seua vida!
Quin és el teu primer record de natura?
De segur que no és el meu primer contacte amb la natura, però sí el que m’ha vingut abans al cap per a respondre la pregunta: les excursions al Prat de Cabanes-Torreblanca amb l’Escola d’Estiu del poble.
Un paisatge que podria inspirar el teu proper reportatge.
Penyagolosa. Tot i que m’he criat a Torreblanca, a la Plana Alta, he escrit poc sobre paisatges de les comarques del nord. Per tant, el gegant de pedra i el seu entorn podria ser una bona font d’inspiració per a un futur reportatge.
Si vaig a ta casa la planta que mai trobaré és…
… cap que requerisca una mínima atenció per part meua o que puga ser víctima de la Pando, la meua gata. Vaig tindre un potos, que no sabia que era tòxic, i igualment el va destrossar; per sort, sense conseqüències per a l’animal. Actualment, tinc cinc cactus diferents, un ficus, una sansevièria i una planta de jade. Totes elles, com es pot comprovar, plantes molt agraïdes i fàcils de mantindre en vida.
Quina de les 4 R practiques més: reduir, reutilitzar, reciclar o recuperar?
Tracte que siga la primera, reduir. Per a mi, és la més important. La resta són complementàries per a disminuir l’impacte de les accions i els consums, i clar que cal tindre-les en compte i practicar-les, però el canvi ha de començar des del moment inicial, des de la primera baula del procés. No obstant això, confirme que la R que més practique és la de reciclar, ja que eixa la faig en tot moment. A casa, cada residu va a la seua bossa o poal, i després al contenidor corresponent.
La primavera és temps de…
… recuperar la roba d’entretemps i gaudir de les activitats a l’aire lliure abans que hàgem de patir les temperatures infernals –que cada vegada arriben més prompte–. Per a mi, són bons dies per a fer un pícnic en un parc, passejar a la vesprada, prendre alguna cosa en una terrassa a la fresca…
Tens alguna peli, cançó o llibre que t’haja marcat on la natura siga la protagonista?
No sé si diria que m’ha marcat, però sí que em va fer plorar i eixir del cinema amb mal cos… Parle de la pel·lícula Alcarràs de Carla Simón i eixa transició energètica –no necessàriament ecològica– a costa d’arrasar els conreus, el territori, el paisatge. Pel que fa a llibres, pense en La drecera, de Miquel Martín i Serra.
Herbero, romer en la paella, infusió de timó, llicsons… quina és la teua #plantagastronòmica preferida?
Diria que la saborija d’unes bones olives trencades.
Amb quina aroma botànica viatges automàticament en l’espai o en el temps?
Espígol, romer i gessamí. L’espígol em trasllada al parvulari, on elaboràvem una mena de colònia amb aquesta planta amb l’ajuda de la mestra. El romer, a casa els meus avis i les fregues amb alcohol per alleujar la pesadesa de tota la jornada al camp. I l’olor de gessamí són les nits d’estiu al poble.
Un jardí on perdre’t.
Quan busque la inspiració per a escriure, siga del tema que siga, faig visita al Parc Central de València i m’hi estic una estona. Hi arribe sense tindre les idees clares i me’n vaig amb mig reportatge o article ja redactat en una llibreta o en missatges de mòbil enviats a mi mateixa. Quan el que necessite és desconnectar, dedicar-me un temps, reflexionar o concentrar-me, baixe a l’antic llit del Túria i, si cal, fins i tot m’endinse al Parc Natural del Túria xino-xano.
El canvi climàtic ja ens ha tocat a la porta, apleguem tard?
Malauradament, a aquestes alçades no podem acabar amb el canvi climàtic. Però sí que hem de continuar treballant per limitar l’augment de la temperatura, per mantindre’ns dins d’un marge de seguretat que ens permeta seguir vivint les nostres vides, i no sobrevivint. És a dir, arribem tard a ‘fer desaparéixer’ el canvi climàtic, o a tornar a punts anteriors, però som a temps d’impedir que el canvi climàtic siga pitjor, que les seues conseqüències siguen més greus. Això sí, no hi ha temps a perdre amb accions tímides o dubtoses. I, òbviament, no hi ha temps a perdre amb accions clarament anticlimàtiques que només contribueixen a empitjorar i fins i tot accelerar el procés.
