Viatjant per la Patagònia

La Patagònia és un dels pocs llocs en el món en els quals la bellesa de la natura no ha sucumbit a la intromissió humana. Els seus complexos ecosistemes i els seus paisatges, tan extensos que és pràcticament impossible abastar-los completament a simple vista, gaudeixen d’una bona salut gràcies a la protecció que reben i a la conscienciació que els visitants assimilen davant la majestuositat de tot el que allí es pot contemplar.

Visitar la Patagònia argentina ha sigut un somni de la meua família des de fa molts anys. Recorde des que era ben xicotet sentir parlar a casa sobre la Glacera Perito Moreno i altres meravelles que temíem estigueren desapareixent a causa del canvi climàtic. Era un viatge molt car i que havia de durar almenys uns deu o dotze dies per a veure el bàsic, així que els meus pares van decidir esperar que la meua germana i jo fórem majors per a plantejar-lo. Finalment, el passat 2018 el somni va poder complir-se i vam tindre l’oportunitat de fer aquest gran viatge del qual us parlaré.

Glacera Perito Moreno. / Marcos López.

Comencem la nostra aventura la segona setmana de novembre (el que allí és a mitjan de la primavera) visitant la capital de l’Argentina, Buenos Aires, ciutat a la qual arribem després d’un vol de quasi tretze hores des de Madrid. Vam recórrer els principals punts turístics com la Casa Rosada o el Teatre Colón, però no vam tindre temps de visitar altres localitzacions interessants com el Museu Argentí de Ciències Naturals, en l’àmbit de les quals funciona l’Institut Nacional d’Investigació de les Ciències Naturals, que estudia multitud de camps entre els quals es troba la botànica.

Les espècies de la fi del món

Per a la nostra segona parada baixem milers de quilòmetres cap al Sud, fins a la coneguda com a “Ciutat de la Fi del Món”, Ushuaia. A més de 12.000 km de València, és la més austral del globus: només 1.000 km la separen de l’Antàrtida, per la qual cosa es considera com la Porta d’Entrada a aquesta. Navegant pel Canal Beagle, el mateix que utilitzen els vaixells que realitzen les expedicions científiques, vam poder veure el mundialment conegut Faro de la Fi del Món, en el qual es va inspirar Julio Verne per a la seua famosa novel·la.

Al Parc Nacional Tierra de Fuego, que també es visita des d’Ushuaia, trobem la planta anomenada calafate (Berberis microphylla), un arbust de 1,5 m d’altura amb flors grogues i fruit comestible, una baia de color blau fosc del mateix nom. Se la considera com un símbol de la Patagònia i es diu que qui consumeix el seu fruit ha de tornar. Una altra espècie molt comuna en aquestes terres és la lenga (Nothofagus pumilio), un arbre de fulles caduques que canvien del roig intens al groc o marró abans de caure i que pot arribar als 30 m d’alt. Quant als animals, curiosament, en aquesta zona no hi ha amfibis i solament trobem una classe de rèptil, la sargantana magallànica, a causa de les condicions climàtiques. No existeixen serps en aquesta regió.

Calafate, Berberis microphylla . / Calyponte (Wikimedia).

Bosque de lengas, Nothofagus pumilio. / Pablo Flores (Flickr).

I continuàrem el nostre viatge per l’Argentina, que presenta una població pròxima a la d’Espanya tenint una superfície més de cinc vegades major, amb una distribució a més molt desigual, ja que al voltant d’un terç d’aquesta població viu en l’àrea metropolitana de la capital. Sabent això és fàcil fer-se una idea de les distàncies entre les ciutats, tan grans que no ens deixaven més remei que desplaçar-nos amb avió si volíem aprofitar el viatge.

Entre glaceres

La nostra següent parada va ser El Calafate, a uns 900 km al nord d’Ushuaia, des d’on visitem el Parc Nacional Los Glaciares. Allí vam poder veure, entre altres, la famosa Glacera Perito Moreno, una de les poques en el món que, no se sap amb certesa per què, no es troba en retrocés. Hi ha moltes formes de visitar la Glacera i nosaltres vam poder gaudir de tres d’elles: aproximant-nos en un vaixell, contemplant-la des d’unes passarel·les pròximes i caminant sobre ella amb ajuda d’uns grampons (certa classe de claus que s’ajusten a les sabates i que permeten caminar pel gel d’una forma segura). Qualsevol d’elles et deixa sense paraules. I és que es tracta d’una glacera d’uns 60 m d’alt, 5 km d’ample i 35 km de llarg. És una cosa simplement espectacular, en tots els sentits.

Glacera Perito Moreno. / M. López.

Quant a la flora, al Parc trobem el ñire o el faig antàrtic (Nothofagus antarctica), un arbre que aconsegueix entre 10 i 25 m d’alt, de tronc prim, i flor d’un color groguenc. Va rebre el seu nom ñire (rabosa, traduït del maputxe) a causa de la freqüència amb la qual aquests animals feien els seus caus davall de la planta. El seu principal ús és l’extracció de llenya, encara que també se li donen finalitats ornamentals, per això s’ha introduït en regions tan allunyades com la Costa Nord del Pacífic als Estats Units o les Illes Britàniques.

A més trobem per aquesta zona el notro (Embothrium coccineum), un arbre de flors roges de 4 i 15 m d’altura i la fusta del qual es caracteritza per ser molt blana, però resistent i molt útil en la fabricació d’utensilis de cuina. Es cultiva com a planta ornamental a Xile, Gran Bretanya i els Estats Units.

Ñire, Nothofagus antarctica. / Wikimedia.

Notro, Embothrium coccineum, en el canal Beagle. / Natalie Tapson (flickr).

Mentre estàvem allotjats en El Calafate també visitem “El Chaltén”, xicoteta ciutat de molt recent fundació (1985) coneguda com la Capital Nacional del Trekkin i des de la qual vam poder contemplar la Muntanya Fitz Roy, famosa per la perillositat en la seua escalada malgrat no ser tan alta (supera per poc els 3.000 m). Una de les causes la constitueixen els potents vents patagònics, famosos per la seua extraordinària força.

La flora ací és semblant a la del Calafate, ja que també es troben lengas i ñires. Destaca el neneo (Mulinum spinosum), un arbust de fins a 1,2 m d’altura, amb forma de coixí bla i espinós i flors de pètals grocs, i la paramela (Adesmia boronioides), també arbust i una mica espinós, que no supera el metre d’altura i compta amb unes xicotetes flors grogues.

Monte Fitz Roy. 

Neneo, Mulinum spinosum. / Pablo Flores (Flickr).  A la dreta, paramela, Adesmia boronioides. / Andrea Schieber (Flickr).

Una Patagònia que no acaba

A continuació vam visitar Puerto Madryn, uns 1.500 km al nord. Des d’allí vam anar a la Península Valdés, on vam poder veure molt de prop balenes, elefants marins i pingüins (que de fet estaven en la seua època de cria). Encara que seguíem en La Patagònia, trobàrem alguns exemples nous de vegetació com l’anomenat quilimbay (Chuquiraga avellanedae), arbust de fins a un metre d’altura que es diferencia per les seues fulles amples i dures, o el piquillin (Condalia microphylla), de 0,5 a 2 m d’altura i branques espinoses.

Ens havíem desplaçat milers de quilòmetres al llarg del país, però seguíem en la mateixa regió, La Patagònia, una de les quatre en les quals es divideix l’Argentina, i per tant trobàvem nombrosos exemples repetits en fauna i flora. Potser el més representatiu d’aquests exemples i que constitueix tot un símbol del paisatge conegut com a Estepa Patagònica és el coirón duro (Pappostipa speciosa), una herba que forma mates de fins a 60 cm d’altura amb fulles dures, punxants i grogues i entre les quals s’acostuma a veure guanacs, uns animals mamífers i camèlids d’aspecte similar a la llama.

Quilimbay, Chuquiraga avellanedae. Dick Culbert (Wikimedia). 

També característic de la Patagònia és el seu clima, molt variant, que en una mateixa jornada podia canviar per complet diverses vegades. Això era una preocupació sempre present, ja que un dia de mal temps en la Patagònia suposava normalment la cancel·lació temporal de les activitats, la qual cosa donats els plans tan ajustats amb els quals solen acudir els visitants significa en la majoria dels casos no poder realitzar l’excursió en qüestió. Sense comptar els vols d’anada i volta, el nostre viatge va durar deu dies i en ells vam tindre molta sort, ja que el temps va ser sempre bo (la qual cosa, segons ens va contar la gent d’allí, rares vegades succeeix) i vam poder fer totes les excursions sense cap inconvenient.

Allotjant-nos en Puerto Iguazú, població a uns 2.500 km al nord-est de Puerto Madryn i situada al costat de les fronteres amb Paraguai i el Brasil, passàrem a la Regió Nord Gran Argentí. Ja en l’etapa final del viatge, visitàrem el Parc Nacional de Iguazú, compartit per l’Argentina i el Brasil, en tots dos costats. Vam poder veure molt de prop les seues impressionants cataractes, considerades una de les set meravelles naturals del món. I amb tota la raó! Ens fixàrem també en nombrosos cartells advertint sobre la presència d’animals salvatges com el yaguareté o jaguar, i el yacaré overo o cocodril, i de la perillositat d’eixir-se de les senderes marcades, ja que aquests animals es troben pel Parc en llibertat.

Iguazú. / M. López.

Anadenanthera colubrina. / Lars Curfs (Wikimedia).

Cedrela fissilis. / Mauro Guanandi (Wikimedia).

Com podria imaginar-se, es veuen allí espècies de plantes que requereixen unes condicions específiques d’humitat com són el curupay (Anadenanthera colubrina), un arbre d’entre 5 i 30 m d’altura, amb un tronc molt espinós i escorça de color gris fosc) o el cedre paranaense (Cedrela fissilis), un arbre que pot aconseguir els 30 m i el tronc del qual mesura entre 1 i 1,5 m de diàmetre.

Els qui em coneixen saben que en la meua família sempre hem sigut molt viatgers i ens encanta visitar altres països, però l’Argentina ha sigut una cosa fóra del normal. Després de tants anys teníem les expectatives molt altes i així i tot es van veure superades amb escreix. I és que amb una meravella com la Patagònia no podia ser d’una altra manera. Si t’agrada la natura, et garantisc que no hauràs vist gens igual.