Sardenya en bicicleta

Sense dubte, Sardenya és un dels llocs més espectaculars de la Mediterrània. La seua geografia, la natura i la cultura característica. Cal no deixar passar l’oportunitat de visitar aquest formidable lloc i menys si aquesta oportunitat es dóna recorrent l’illa en bicicleta o com a motxiller. Per això, comentaré la meua experiència de viatge durant 15 dies, perquè la useu com a referència per anar preparats i gaudir de l’illa al màxim.

Viatjar en bici és una de les millors maneres de viatjar. Anar a poc a poc et permet assaborir tots els matisos de les zones que visites, sentir-los, olorar-los, escoltar-los, i interactuar amb tot el que t’envolta, és una font de vivències i experiències úniques, en contacte amb la natura. Es gaudeix plenament dels matisos del clima, fluint amb el vent, gaudint de les albes, capvespres, i nits d’hotel de mil estrelles. També es viuen les cultures i les persones d’una manera molt més propera, amable i desinteressada, sense modificar la seua essència. Sempre en la forma d’un turisme responsable.

Tots aquests avantatges de vegades vénen amb dificultats, que cal saber apreciar per aconseguir que la nostra ruta no es torne en contra nostra. En la majoria dels viatges un factor molt important a tenir en compte és el trànsit.

Recorregut pel casc històric de Sassari

Realitzem el viatge en família, la meua parella, Mayte, el meu gos Nemo, i jo. Vam emprendre el viatge des de Barcelona amb ferri, encara que resulta un viatge llarg, els avantatges estan en que un pot embarcar i desembarcar sense haver de embalar la bici. També és un viatge molt més amable per a les mascotes, que viatgen amb nosaltres i passegen per la coberta del vaixell. Sobretot, és una forma molt més sostenible de transport, en comparació a l’avió que és la més contaminant.

Castelsardo des de Spiaggia Ostina. Primera parada de viatge

L’illa té un clima molt semblant a València, l’oest de l’illa és més sec que a l’est. Es poden trobar paisatges paradisíacs, a les platges del nord, com poden ser la costa Esmeralda i el golf d’Orosei. Paisatges amplis i secs, com són els penya-segats de la desembocadura de Bosa. O paisatges tallats a la roca granítica que semblen d’un altre planeta, com la Vall de la Lluna a Capo Testa. Tots ells paisatges envoltats de molta història.

Vall de la luna, Capo Testa. Un lloc obligat per a visitar. Allí existeix una comunitat hippie establerta des dels anys 80

Costa de Bosa, Cala malu. Un paisatge impactant

Algunes valls d’hortes, i zones més muntanyoses cobertes de boscos mil·lenaris ens donen els contrastos geogràfics en el traçat de la nostra ruta. Les hortes són àmplies i permeten molts camins alternatius molt bons, on estarem protegits del trànsit. Els camins de muntanya són encara més bells encara, però és difícil predir l’estat en què es troben i les pendents que poden arribar a ser molt fortes. De vegades no queda més remei que prendre carreteres transitades.

Horta al peu del Castello della Fava, Posada

Calagonone, golf d’Orosei

Sender entre Castelsardo i la Ciaccia, dificil fins  i tot en bicicleta de muntanya

Abunden llacs, albuferes i salines. Tot això, augmenta la quantitat de matisos en el paisatge, fent que cada dia de viatge siga diferent a l’anterior. Ens hem sorprès de la consciència ambiental que s’ha desenvolupat a l’illa. Totes les bosses són biodegradables, la gestió de residus és bastant exhaustiva, però com sempre, hi ha moltes contradiccions com ara que el transport públic i la infraestructura ciclista són deficients. En tot el viatge no hem vist un sol aparcament, i els pocs carrils bici que hem trobat eren trossos d’asfalt oblidats pels ajuntaments, pràcticament inutilitzables.

Salines roges de Stintino

La calor pot ser un repte a l’estat físic. Vam viatjar al juliol, de manera que la màxima durant dia no va baixar mai dels 30 graus. Durant les nits es descansa bé, en uns confortables 20 graus. Es pot dormir fins i tot al ras. Però, sent els dies tan calorosos ens va obligar a planejar rutes amb una parada intermèdia en les hores de més calor. Començàvem el dia a les 5 i mitja del matí. Amb els primers raigs de sol es gaudeix de l’aire fresc, de les rutes sense de cotxes i una suau brisa de mar. Arribàvem a caletes i platges tranquil·les per menjar i passar la vesprada. Després vam gaudir d’un bany llarg i relaxat en un mar tranquil, increïblement transparent, ple de vida. És molt recomanable portar unes bones ulleres de busseig o almenys de natació a l’equipatge. És normal trobar platges on es puga veure sense problemes a 20 metres de profunditat, com per exemple en el golf d’Orosei. Baixant a peu fins a la cala de la lluna i en vaixell fins a la Cala Coloritze, Lluny de la turistificació excessiva trobem la tranquil·litat màxima.

Spiaggia de Ziu Santoru. S’arriba després d’un trekking de 9km

Cala Coloritze, Golfo d’Orosei. foto des de el vaixell

Una cosa bona que té el turisme rapinyaire, és que es concentra al voltant d’un reconegut lloc turístic per ser una bonica postal, i a cent metres és possible estar completament sols. Segurament, perquè cal recórrer un sender natural i és poc pràctic per als qui aparquen el cotxe a prop de les platges. Això ens ha passat a la Spiagga della Pelosa, a Stintino i en molts altres llocs. Repreniem la marxa avançada la vesprada, quan el sol es tolera millor. A aquesta hora augmenta el vent i si viatgem d’Oest a Est i tindrem moltes oportunitats de rebre una empenta extra, ja que el vent de ponent és el vent predominant del nord de l’illa.

Alba en la platja d’Ostina

Capvespre al Port de Stintino

Eixir durant les hores de sol fort, amb l’aire calent i poc vent, no és gens còmode i fa que el nostre cos es canse molt més ràpid. A menys que tinguem un bon vent a favor (la qual cosa és rara perquè sol ser molt fluix) i platges molt a prop on refrescar-se, és millor esperar que baixe el sol.

L’aigua per a consum és un factor a tenir en compte a Sardenya, no hi ha fonts públiques en els pobles i és difícil trobar aixetes que donen a la via pública. L’aigua de xarxa és potable tot i que segons els vilatans no és bona per beure. Viatjant a l’estiu, amb la calor i l’esforç, era normal que consumirem una mitjana de 3 litres al dia per persona, amb el problema de la quantitat d’envasos plàstics que això genera. Cal estar ben proveïts d’aigua si la nostra ruta no creua una zona poblada, perquè molts rius estan secs o les aigües estancades.

Amb els últims raigs de sol deixàvem de pedalar per buscar un bon lloc per acampar. Sardenya està mal preparada per a l’ecoturisme, hi ha pocs càmping. Solen ser gairebé tan cars com un “bed & breakfast” (cases de família convertides en hotels). Ens hem decantat sempre per l’acampada lliure, sobretot per la nostra forma de viatjar, que només fem una parada per dormir i seguir i després vam gaudir el dia en un altre lloc. Hem aprofitat els càmping els dies que ens preníem de descans.

La fauna està molt protegida. Els senglars estan per tot arreu i encara que semblen simpàtics i no ataquen les persones, algú podria emportar-se un bon ensurt durant la nit. (Ho dic per experiència) solen estar en les zones de de caravanes, on troben molt menjar.

Capvespre sobre flors prop de Cala Pischina

Lliris de Mar

L’acampada lliure està prohibida, però hi ha províncies que no ofereixen cap alternativa, ni pública ni privada, de manera que és bastant normal veure gent acampant d’aquesta manera amb la connivència de les autoritats. És molt fàcil trobar llocs còmodes per acampar, fins i tot prop de llocs turístics. Això sí, sempre intentant deixar tot exactament com ho trobem sense deixar cap rastre. Personalment, em molesta la idea de la prohibició d’acampar i que tampoc s’intente donar facilitats, com a zones permeses o càmping municipals, amb l’excusa dels residus o els perills d’incendi. És normal veure vessants de muntanyes o dunes arrasades per urbanitzacions per a una forma de turisme que genera molts més residus i problemes mediambientals que l’acampada lliure.

Acampant prop de la Spiaggia della Pelosa

Una vegada dalt de la bici de matí, la primera parada obligada són les cafeteries que inunden els carrers amb olor de cafè i croissants acabats de fer. Es fa molt difícil resistir-se. Però la millor part de viatjar en bici, és que no cal resistir-se a res. Amb la despesa de calories del pedaleig, el menjar sense culpes està assegurat.

Per als qui són vegetarians com jo els recomanaria portar un fogó, ja que vaig cometre l’error de no portar-lo pensant en menjar entrepans i alternar menjant en restaurants. Però el menjar allà és molt car i hi ha poques alternatives, pizzes o pasta. I encara menys opcions si som vegetarians o vegans. Pel que un bon fogó pot ajudar-nos en la varietat de menjars i a no excedir del nostre pressupost.

La calor se soluciona triant l’hora en què pedalar. A vegades el menjar pot ser monòton i simple, però té solució. Només he trobat un problema greu: “il problema è li MACCHINE” (el problema són les màquines). Això va ser el que em va dir un home, sorprès que li cedís el pas en una cruïlla marcat amb prioritat per als vianants.

És sabut que a Itàlia no es respecten les normes i són comunes les maniobres imprudents. Això és encara pitjor a Sardenya, on estarem envoltats de cotxes d’alta gamma i tot terrenys, que no dubten de fer ús dels seus velocímetres sobredimensionats. Però, hem tingut la sort de conèixer italians molt simpàtics i feliços en el platges i pobles, però la mala sort de veure’ls transformar en pujar als cotxes.

És normal veure un cotxe d’algun turista circulant a una velocitat no major al límit establert a la carretera i al darrere una llarga caravana d’italians fent tot tipus de gesticulacions. La mes comuna, tots dos braços aixecats amb els palmells cap amunt i agitant nerviosament.

L’hora punta comença a les 9, amb la recerca desesperada d’aparcament en primera línia de platja i es reprèn a les 4 amb la tornada a casa. Sabent això, si estem en una ruta transitada, és millor esmorzar o berenar esperant que amaine el trànsit i després continuar.

Camí de muntanya cap Baia Saraceno

Formacio de roca granitica

Una bona notícia per als qui viatgen amb gossos, és que el transport públic a Sardenya ens permet pujar les nostres mascotes, pagant el corresponent passatge si pesen més de 10 quilos, i fins i podrà asseure’s en els seients si hi ha lloc disponible. Això és possible tant al bus com en els trens. També és bastant fàcil per a les nostres bicis. Si ens calgués pujar-les al tren és gratis.

El transport públic de vegades pot ser complicat, la resposta típica a demanar indicacions a un local sol ser “només s’arriba amb cotxe” i “per anar en bici és massa lluny”. Els busos de vegades són difícils de trobar per la seua baixa freqüència, manca d’organització, i poca gent que els utilitza. Així que haurem de confiar en Google Maps si el pla és viatjar amb autobús, ja que les indicacions solen ser més fiables que les dels locals.

Hi ha platges per a gossos a Sardenya, encara que el normal és que es troben allunyades dels pobles. Hi bastant permissivitat pel que fa a això i només controlen els gossos en platges de sorra molt concorregudes. Així és que hem vist gossos en quasi totes les platges, sobretot en les que són de pedres no hi ha cap problema.

Cala Sarraina

Nemo

Sardenya és una illa molt recomanable per a viatjar en bici, ens hem creuat amb molts cicloturistes pel camí. Cal tenir en compte que és millor planejar rutes per camins secundaris, i portar un poc de preparació física prèvia per a enfrontar els pendents que seran més abruptes, i anar amb tranquil·litat i dies de més per gaudir al màxim. Aquests camins ens recompensessen amb paisatges bells i la pau del so de la natura.