La Vall d’Albaida, la Blanca (III)

Arribem a la última entrega de les memòries monogràfiques de la comarca de la Vall d’Albaida a la Veu del Jardí Botànic. Aquests dos últims itineraris abruptes finalitzen al sud de la comarca amb l’abric de la Serra de Mariola com a teló de fons i posseint els reclams naturals més concorreguts i turístics. Vols saber quins son? Acompanya’ns!

Les reminiscències àrabs han quedat gravades intensament en el que és el batec de la Vall, el sentit històric de l’existència d’aquesta comarca. Ens endinsem en el Marquesat d’Albaida fins la vila medieval de Bocairent transcorrent pels senders de la serra d’Agullent i la seua Covalta, i els paratges ontinyentins del Pou Clar i el Barranc dels Tarongers. Des de fa dos segles, el cantó sud-oest de la Vall format per les poblacions d’Albaida, Ontinyent i Bocairent és la columna industrial i demogràfica de la comarca. Amb una història tèxtil valenciana imponent marcant el paisatge; comença el nostre últim recorregut per les dos rutes naturals més explotades turísticament.

Serra d’Agullent: Des de la Covalta del Marquesat d’Albaida fins l’ontinyentí Alt del Torrater

D’Albaida fins Ontinyent, passant per Benissoda i Agullent, és la ruta de la Serra agullentina i la més modesta dels sis ecoitineraris. Per què? No perquè posseeix menor valor natural, sinó perquè tan sols cobreix un total de menys de 30 km front a la mitjana dels 60 km de la resta dels cinc itineraris presentats. Sent la germana xicoteta del Benicadell, la serra d’Agullent és la continuació orogràfica, l’ombria que limita el sud de la comarca. Mentre la serra agullentina deixa al seu est, el final de la serra del Benicadell, el port i el riu Albaida (eixida natural de la Vall pel sud); el seu extrem més interior finalitza amb el cim de l’Alt del Torrater i el port de Bocairent amb els seus barrancs al sud-oest de la vall. Després la serra d’Agullent, donarà pas a l’ontinyentina serra de l’Ombria.

Panoràmica cap a l’oest de la Serra d’Agullent a l’altura de la Creu de la Covalta (Albaida). Imatge de Jose Aparici

A pesar de la senzillesa de la ruta, hi ha reservades agradables sorpreses. L’itinerari avança d’est a oest vorejant el perfil de la serra agullentina i oferint-nos boniques panoràmiques. A la nostra dreta: la meitat oest de la Vall d’Albaida tancada pel nord per la serra Grossa i a l’esquerra, a les faldes de la solana de la serra s’estén l’alacantina vall d’Agres i Alfafara. I a més observarem, la monumental i vertiginosa vessant nord de la serra de Mariola junt amb els seus densos boscos humits. A peu de pista forestal podrem observar com la serra d’Agullent es troba en un moment de recuperació vegetal: els matollars de degradació compaginen amb les reduïdes taques de pinars intactes. Això es deu al terrorífic incendi provocat al setembre de 2010 a Agullent, el qual va afectar més de sis termes municipals: Albaida, Alfafara, Benissoda; sent les més afectades les poblacions d’Agullent, Ontinyent i Bocairent.

Des de la popular senda dels Enginyers i el Barranc de les Neus en plena ombria de la serra agullentina, observem la pla ontinyentí inclinat d’oest a est. Imatge de Jose Aparici

La serra d’Agullent té el seu punt més alt en l’emblemàtica i albaidina Covalta, una sèrie de coves naturals presents en un continuada cresta rocosa escarpada, coronant la vessant. Aquests racons amaguen jaciments arqueològics ibers junt amb el del Castell Vell. Ascendint menys de 2 km i durant 40 minuts des del conegut alberg El Bosco o Casa La Clau, podem gaudir des de la cova de tot el perfil de la serra Grossa al fons i en primer pla, panoràmiques del port muntanyenc d’Albaida.

Amb restes d’un poblat iber i intensament homenatjada, la Covalta junt a “La Creu” és el paratge natural més estimat, homenatjat pels habitants de la ciutat d’Albaida. Imatge de Jose Aparici

La riquesa ambiental, cultural i patrimonial es barreja homogèniament i crea expectació en el visitant. Pous de neu, restes de castells, convents, ermites com la Sant Vicent Ferrer d’Agullent o la de Sant Miguel d’Albaida, s’alternen amb notables pinars entre Agullent i Benissoda, com el simbòlic parc municipal de la Font Jordana, l’escenari cultural d’Agullent A més, els abancalaments de pedra seca, velles basses i sèquies, i les populars fonts Marciana o del Patge junts als camins de romeria de la serra dona lloc a diversos espais recreatius, serens i plàcids, llunys dels llocs mes sorollosos de la Vall. Camins, rius de devoció religiosa que finalitzen a les portes del Santuari d’Agres i partint de nuclis antics de gran valor arquitectònic com son Agullent o en gran mesura, la Baronia, el Comptat i l’important Marquesat (englobant localitats veïnes com Adzeneta d’Albaida o El Palomar), el qual va arribar a ser Albaida, antiga capital de la comarca junt a la seua pedania de l’Aljorf. Ciutat tèxtil, bressol del famós pintor Segrelles i girant al voltant de la seua Verge del Remei, posseeix un escalonat barri antic i culminat per l’església arxiprestal d’estil gòtic del segle XVII.

El Parc de la Font Jordana a les faldes de la serra és el símbol cultural, d’oci de la localitat d’Agullent. Amb l’abric de la Serra de Mariola, del Pou Clar a la Vall de Bocairent. Imatge de Els Colors de la terra. Autor. Juan Ramon

Aquest itinerari que s’enceta a la ciutat d’Ontinyent i acaba en la vila medieval de Bocairent és el sext i l’últim que presentem. La ruta ens permetrà gaudir de terres i paisatges que fisiogràficament no corresponen a la Vall d’Albaida. Amb reminiscències alacantines, alcoianes evidents, ens referim al terme de Bocairent. No obstant això, per qüestions històriques i d’evolució socioeconòmica, aquesta àrea ha sigut adjudicada administrativament a la província de València i per tant, a la comarca. De totes formes, aquesta situació purament burocràtica, no resta el mínim interès per aquest recorregut!

Al cantó més sud-oest de la Vall arribem recorrent els congostos passos naturals que conformen el vertiginós, ontinyentí Barranc dels Tarongers, de la Fos o el d’Adern. La densa vegetació de ribera amaga joies vegetals endèmiques, racons d’oci esportiu i una ruta arquitectònica de molins, restes del que va ser un nucli industrial del segle XIX entre Ontinyent i Bocairent. Afortunadament, els llits fluvials dels barrancs va ser salvats de les flames al setembre de 2010 però la resta de la serra d’Ombria no va patir la mateixa sort. A més, junt als túnels de l’antiga línia ferroviària alcoiana, les aigües dels rierols del conjunt de barrancs busquen l’entrada a Ontiyent desembocant al paratge natural del Pou Clar. Amb exuberant vegetació restaurada, és un estret escarpat on s’enfronten la serra agullentina i l’ombria ontinyentina. La corrent d’aigües cristal·lines ha donat lloc a una sèrie de peculiars i profunds pous, de diferents formes i excavats en el mateix roquissar vertical: Pou dels Esclaus, Pou Clar, Pou Gelat, Pou de la Reixa, Pou Fosc i Pou dels Cavalls.

El inhòspit i monumental Barranc dels Tarongers amb el seus molins, es un dels passos naturals entre Bocairent i Ontinyent, principal cicatriu orogràfica de la serra de l’Ombria. Imatge Jose Aparici

Arrelat intensament a la societat ontinyentina, el Pou Clar és el paradís natural de la ciutat degut al seu valor paisatgístic i un dels reclams turístics de la Vall per excel·lència. T’atreveixes a prendre un bany revitalitzant en estiu en les aigües més gèlides de la comarca? Imatge de Sergio Porchon. Font: FlickR

A 700 metres d’altitud, des de l’ermita del Sant Crist, Bocairent és probablement el poble amb major bellesa, atractiu turístic de la comarca i raons no li en falten!. Per què? Enriquit de reminiscències àrabs i al voltant del seu notable campanar, la localització estratègica del casc històric sobre una muntanyeta dona lloc a una estructura urbana escalonada i apinyada molt peculiar. Si accedim a un dels miradors, aquesta panoràmica general queda gravada a la retina de qualsevol visitant des del primer moment!

En aquesta vila, existeix una ruta turística senyalitzada anomenada: “La Ruta Màgica”, la qual ens condueix pels racons més pintorescos d’un barri antic que és un clar al·legat a l’Edat Medieval i com ocorre en la majoria de les localitats de la comarca, aires de Festes de Moros i Cristians discorren pels seus carrers i places. I es que la Ruta Màgica recorre acollidors carrers estrets i escalonats formades per dures roques, escaleres empinades, baixades i pujades d’infart, vivendes i palaus del XVII i XVIII excavats en la roca, ermites, ponts i coves per descobrir. L’harmonia que desprèn l’arquitectura d’aquest barri s’ha de viure , creu-me!

Bocairent. Imatge de Felix Gonzalez. Font: FlickR

La vila de Bocairent és nucli tèxtil amb un turisme d’interior madur i explotat ja, rodejat d’importants espais naturals tant vitals per a la Vall d’Albaida com per a la resta del territori valencià. I es que la major part del famós Parc Natural de la Serra de Mariola es troba al terme de Bocairent. A l’extrem més oest del massís, entre Bocairent i la veïna Banyeres de Mariola; ens endinsem a través d’una àrea de protecció integral a 800 metres d’altitud. Entre carrascars centenàries i un dens bosc de ribera, s’amaga un patrimoni arquitectònic composat per puntuals fortificacions i restes de la important indústria paperera alcoiana amb la famosa ruta dels molins de segles passats. Estem parlant del naixement del riu Vinalopó.

Riu Vinalopó. Imatge de Rafael Uñach. Font: FlickR

En conjunt, el incomparable marc format per la serra de l’Ombria i de la Mariola per una banda, i les valls i barrancs bocairentins per altra, ens deixen un bon sabor de boca. Amb l’evident història medieval i moderna aflorant en cada racó de l’extens terme municipal, explorarem llocs de gran valor cultural i natural. Més allà del barri antic i les ermites de Bocairent; la pujada a la Soterranya, el paratge fluvial del naixement del riu Vinalopó abans descrit o els restaurats pous de neu, caves de San Blas i Sant Blai son autèntics tresors històrics. Però, enmig del Barranc de la Fos, i orientades cap a la muntanya del Calvari i el proper barri medieval, divisem un grup de 50 coves-finestres artificials, colgades en meitat d’un penya-segat rocós: les Covetes dels Moros. Moltes son les interpretacions bibliogràfiques al voltant de la història i el possible ús d’aquest laberint de galeries calcàries connectades: càmeres sepulcrals, refugi visigot, antics graners àrabs semblants al dels nord d’Àfrica, refugis de la guerra…Coves restaurades, habilitades per al públic i difícils de datar per l’absència de materials arqueològics; tal vegada, entre el S.X-XI. A més, descansarem a la vora de carrascars, pinars i caducifolis ben conservats, esguitats per cases de camp, basses d’aigua centenàries i jaciments arqueològics. Son les característiques de l’ecoruta amb més altitud, abrupta i gèlida de la vall donant lloc a la de més dificultat de les sis exposades, ja siga a colp de pedal o bota.

Covetes des moros Bocairent

Concloent aquest conjunt d’articles i frenètica excursió, la Vall d’Albaida trau múscul mostrant un ventall històric i socioeconòmic consagrat. L’atresorament, la petjada d’un enorme llegat al llarg de la comarca és el reflex de la multitud de civilitzacions que poblaren aquestes terres durant centenars de segles.

Panoràmica de l’extens mosaic de cultius tenyits de margues blanques des de l’Ombria del Benicadell. Imatge de Jose Aparici

Es més, la diferència de dos subcomarques: la vall de Bocairent i l’Altiplà dels Alforins (Vall d’Albaida Part I), otorga a la comarca una gran diversitat geogràfica i paisatgística, des dels boscos d’alta muntanya fins a les depressions fluvials més agrícoles. Sis circuits en tres entregues que permeten barrejar l’amor per l’escriptura, la història, la fotografia, els esports i sobretot, per la natura. L’escriptor natal de la comarca, David Mira ens recorda: “La Vall d’Albaida, la vall Blanca, serres voltant la nostra geografia de vall creixent”.