La Vall d’Albaida, la Blanca (II)

Deixant el Pantà de Bellús i la Serra Grossa a les nostres esquenes, el tercer itinerari correspon al cantó més nord-est de la Vall i composat pels municipis de la Baronia de Llutxent: Benigànim, La Pobla del Duc, Quatretonda, Llutxent, Pinet i Benicolet. Aquesta àrea natural en contacte directe amb la Valldigna i amb les muntanyes litorals de la comarca de la Safor (Vall de Barxeta, Serra de Vernissa i Cim del Mondúber a més de 800 metres) es troba banyada pels vents marítims mediterranis, donant lloc als racons més plujosos i rics florísticament del sector Setabense. Son moltes les veus afirmant que aquest itinerari ens porta als llocs més desconeguts de la comarca i millor conservats botànicament parlant, i es que és la ruta menys explotada pel turisme rural.

Casc antic de la localitat vitícola de La Pobla del Duc i al darrere, els camps de fruiters de la Baronia de Llutxent, extensos fins als peus de la Serra Grossa-Buixacarró.

Al llarg dels quasi 67 km de recorregut per aquest sector oriental de la vall, els diversos nuclis urbans son regnats per infinitat de monestirs, convents, ermites i basíliques; com també antics molins i castells, sent destacables les restes fortificades del Xiu (s. XII). L’arquitectura civil i religiosa es sorprenent i culminada amb la famosa Ruta dels monestirs valencians, unint: Sant Jeroni de Cotalba- La Marxuquera (Alfauir), el Mont Sant del Corpus Christi (Llutxent) i les més llunyanes Sta Maria de la Valldigna (Simat), Aigües Vives (Carcaixent) i la Murta (Alzira). Tot un conjunt de pedres carregades d’història i si ens centrem solament amb la Baronia llutxentina, és un dels batecs religiosos de la Vall.

Dedicada a la manufacturació de vidre i plàstic, i la seua elaboració artesanal d’espardenyes; el municipi de Benigànim és el més gran del sector i gira al voltant de la seua homenatjada, natal Beata Agnès (coneguda monja agustina del segle XVII) o al seu emblemàtic taronger de més 350 anys d’història. La llegenda conta que la monja plantà l’arbre al revési les seues taronges arriben a podrir-se mai (moltes cases donen fe d’aquest mite, incloent la meua!. En canvi, el tresor arquitectònic més rellevant de la localitat agrícola de Llutxent és el Castell-palau dels Pròxida del segle XIII, l’església parroquial o el dominicà i extens convent-esglèsia del Corpus Christi del segle XV. Sent un dels centres religiosos per excel·lència de la comarca, actualment viu un període d’esplendor, amb tasques de restauració per convertir-lo en un centre cultural de renom internacional.

Construït al 1422 i després de diversos saquejos, abandons i incendis; el monestir del Corpus Christi de Llutxent i el seu conegut claustre gaudiren de gran transcendència al convertir-se en un punt de referència religiosa. Imatge de Jose Aparici.

La muntanya del Corpus Christi llutxentí és punt de referència paisatgística per l’extens pinar que l’envolta i pel garrofer centenari amb més de 350 anys d’història. Imatge de liesvanrompaey

Sobrevolant entre poble i poble, en aquesta ruta queda demostrat que l’agricultura de la Vall d’Albaida és també un important patrimoni cultural, arrelat socialment. Els repartits conreus agrícoles de secà ocupen majoritàriament amb plantacions de vinya, garrofers (Ceratonia siliqua), ametllers, oliverars i els fruiters de pinyol. Cultivats amb ancestrals tècniques d’abancalament i multitud de terrasses de parets de pedra seca; respecten el laberint de barrancs, assuts i avencs. Sols cal veure els voltants de la Pobla del Duc! Com també topem amb corrals i granges; i es que la Baronia posseeix la principal activitat ramadera de la comarca.

Els municipis de Benigànim, Quatrentonda i Llutxent formen un triangle econòmic degut a la potent activitat de les cooperatives agrícoles, dependents principalment de la producció d’un oli d’oliva verge. Imatge de Manel. Font: FlickR

El mosaic de camps de secà de Quatretonda i Pinet s’estenen limitant amb la comarca de la Safor (Vall de Barx i la Marxuquera i la Costera (Barxeta). Entre la serra Grossa i el massís litoral del Mondúber, i fregant els 800 metres d’altitud, ens trobem a les faldes de la coneguda cresteria calcària del Buixcarró. Buixacarró, serralada de famós marbre i vellesa enigmàtica, tanca la vall per l’extrem més nord-est i remarcada per l’escriptor David Mira: “Fondals i serralades, barrancs i aigua vessants, i nosaltres enllà, voretaires ardits, sota els pins i els romers o al fons d’espessos coscollars”. La singularitat dels trams de barrancs farcits d’estancs i vegetació de ribera, donen pas a l’aïllat i humit tresor vegetal de la zona: la micro-reserva de flora única a la comarca, el pla dels boscos de sureres (Quercus suber) i situats entre les localitats de Llutxent i Pinet. Des d’aquesta mateixa zona, tindrem una privilegiada panoràmica de la Safor i perfilada pel golf de València.

Amb un modelat càrstic tenyit de pinars junt a coscollars, llentiscles i margallons, el Buixcarró junt a poljes com la Drova o l’avenc de Quatrentonda presenten cims destacats com el Picaio

La surera (Quecus suber) lligada a l’economia fustera. Imatge de Balázs Suhajda. Font: FlickR

I saps què? El material constructiu denominat “marbre del Buixcarró”, es coneix per la seua alta qualitat i s’explota en una pedrera datada de l’època romana i encara avui està en ús en plena serra. Per exemple, el valencià Monestir de Santa Maria de la Valldigna es nodreix d’aquest marbre rosat!

El reial monestir de Santa Maria de 1298 (Simat de la Valldigna), a escassos quilometres de la serra del Buixcarró. Imatge de Vicent Girbés. Font: FlickR

El pulmó verd, la joia de la Vall: l’Ombria del Benicadell

Son moltes les localitats rurals, la majoria d’elles sense superar el miler d’habitants, les que s’alcen a les faldes de la serra diànica del Benicadell, limitant la Vall per l’extrem sud-est i amb les comarques alacantines de la Marina Alta i el Comptat junt a la depressió del Serpis o riu d’Alcoi. Terrateig, Montitxelvo, Aielo de Rugat, Rugat, Castelló de Rugat, Ràfol del Salem, Salem, Beniatjar, Otos, Bèlgida, El Palomar, Bufali, Carrícola i Adzeneta d’Albaida donen lloc al sector amb més nuclis urbans i amb una història local intensament arrelada a l’ombria del Benicadell. Aferrat a la producció de gerres de terrissa i altres materials de construcció; Castelló de Rugat és la localitat més poblada, conjugant la tradició industrial amb l’agrícola. La situació demogràfica d’aquest sector permet gaudir dels pobles més acollidors, humans i millor conservats arquitectònicament del conjunt comarcal. Exploten la seua economia agrícola amb el rebrot del seu turisme rural, buscant noves alternatives com Carrícola i el seu museu artístic a l’aire lliure o Otos, el conegut poble dels rellotges de sol.

L’emblemàtica Casa dels Guardes de Beniatjar és el punt geogràfic durant la pujada al cim del Benicadell.

Aquest quart itinerari es deu totalment a la seua protagonista, a la poderosa i ja citada serra del Benicadell. Ella ha sigut per excel·lència el mite, la referència paisatgística verge i l’evocació a l’exemplar muntanya de la Vall d’Albaida. És màgia en estat pur, i el que amaga el paratge i la seua xarxa de senders, ens ho confirmen!. Com bé diu l’escriptor David Mira: “La Vall es fa serra al Benicadell”. I es que la infinitat d’estudis històrics, científics; o cançoners, poesies o rondalles populars girant al voltant del paratge natural cosien la riquesa literària dels pobles més meridionals de la comarca. Però no tots a la comarca el denominen Benicadell! Als pobles de la Baronia de Llutxent es conegut pel Turó de Migdia, mentre als pobles que es trobem a l’ombra de la serra, l’anomenen simplement la Penya.

Una vegada ascendim a través de les sendes tant de la solana de Gaianes-Beniarrés (El Comptat), o per la vessant boscosa d’ombria de Beniatjar-Salem i arribem als trams finals, les vistes no deixen indiferent a ningú. La forta pendent ens dona pas a una cresta rocosa amplia, culminada amb un vèrtex geodèsic com a meta. Al sud, s’estenen les valls alcoianes amb el pantà de Beniarrés i les serres alacantines, com l’Aitana o la Mariola. Mentre a l’est podem divisar en dies clars, la línia del Mediterrani trencada pel Montgó i fins i tot, l’illa d’Eivissa!; als nostres peus i mirant cap al nord, observem la totalitat de la Vall d’Albaida convertida en un mosaic de cultius, vorejada per la Serra Grossa i apreciant al darrere: la Costera, les serres de la Canal de Navarrés i part de la Ribera.

Amb 1104 m d’altitud, el paratge protegit del Benicadell és característic per la seua vertiginosa cresteria calcària. Un paisatge singular: formació de coves, avencs i fondalades; i una vegetació adaptada a unes condicions climàtiques adverses

El Benicadell és el principal punt de referència de l’itinerari més llarg dels sis, començant per l’extrem oest de la serra (port d’Albaida-Adzeneta d’Albaida) i travessant els diversos pobles del històric marquesat d’Albaida d’oest a est fins arribar a l’extrem més prelitoral de la serra, on s’alça el cabeçó vertical i rocós del Benicadell (Foia de Salem-Beniatjar) i en contacte amb les serres de la Safor. Aqueta ruta amaga el tresor botànic, el pulmó verd de la comarca degut a una vegetació de contrasts, per què? Nomes cal fixar-se amb els barrancs humits que cicatritzen la vessant nord del Benicadell. Observem curiosos la immensa Vall Blanca als nostres peus i sense assabentar-se que a peu de senda creixen riqueses endèmiques per excel·lència del subsector Alcoià-Diànic, i del sector Setabense.

Amb l’acollidora i fresca ombria de la serra, passegem voltejant monumentals roquissars i penetrants barrancs, amb el peculiar perfil del cim del Benicadell al fons de la foto. Imatge de José Aparici

Per si fora poc, en aquesta ruta també trobem un gran ventall de recursos patrimonials i es que la presència humana fou considerat factor clau en l’estructura del paisatge. Exemples com les nombroses coves amb jaciments arqueològics (Coveta del Mig, del Moro…), la xarxa de neveres i corrals dels nevaters amb gran valor etnològic i arrelats a la passada economia del gel (nevera del Benicadell, de Dalt, de la lloma Solaneta, entre altres) o castells medievals i restes de torres (Castell de Carbonera, castell de Penya Cadiella o el de Carrícola…). Totes aquestes fortificacions àrabs de vigilància pertanyien a la línia defensiva i estratègica del Benicadell, controlant el pas cap a terres alacantines.

Amb recent restauració, el castell àrab de Carrícola fou declarat Bé d’Interès Cultural i es situat a més de 400 m, sobre un roquissar del barranc del Castellet. Regnant la vall, és el principal reclam turístic de l’Ombria del Benicadell. Imatge de Jose Aparici

La Nevera del Benicadell representa la xicoteta Edat de Gel (XIV-XIX), un període més fred i plujós que l’actual, les nevades freqüents s’aprofitaven per a la conservació del gel

Els simbòlics brolladors, menuts naixements fluvials junt a una reduïda vegetació de ribera i caducifòlia, fan possible a les faldes de la serra, la vida agrícola rural. La Font Freda pertanyent a la localitat de Bèlgida és un vertader paradís recreatiu i forma part de la xarxa de miradors al llarg de la pista forestal, la qual voreja tota la vessant nord del Benicadell. Miradors convertits en autèntics balcons que ens permeten gaudir d’àmplies i espectaculars panoràmiques de la vall i el seu immens mantell de cultius escalonat. Sí, deuria ser objectiu explicant cada un dels sis itineraris de la comarca, però he de reconèixer amb sinceritat que és la meua ruta favorita!. Tal vegada, simplement, el Benicadell enamora.

Esquerra: entre matollars autòctons, el mirador de la Font Freda de Bèlgida és el balcó de la Vall d’Albaida. Dreta Thymus piperella

Fins ací la segona part del nostre viatge entre serres orientals de la Vall d’Albaida. Pròximament la tercera i última publicació d’aquesta comarca. Doncs sí!, encara queden acollidores sorpreses per mostrar als intrèpids excursionistes i els amants del paisatgisme. Has escoltat parlar de la serra d’Agullent o de la Vall de la vila de Bocairent? Fins la pròxima, viatger!.