L’ermità del pas del Segur

Porte tota la meua vida sentint parlar del pas del Segur, una senda de pas estret i molt perillós, que baixa des del cim de la Serra Gelada fins al mar i que ha sigut utilitzada des d’antany per contrabandistes i pescadors. Des de fa quinze anys estic immers en un projecte per a fotografiar els paisatges de la Serra Gelada i trobar eixa senda em tenia obsessionat. Durant tot aquest temps l’he sobrevolat en helicòpter, he fotografiat el seu penya-segat des del cim i des de la mar, he furetejat en les seues coves, caminat per les seues rutes, he navegat per la seua costa a bord del Marraix mil vegades… i recórrer eixa senda perduda em semblava com aconseguir el cor mateix de la muntanya (imatge molt més poètica que la que em va transmetre el túnel de la depuradora d’aigües residuals de Benidorm, que vaig travessar durant un quilòmetre per a fer fotos del derramador; part, per descomptat, menys edificant de l’anatomia de la muntanya).

Antonio Folch Cucarella i Francesc Xavier Llorca Ibi repassen la toponímia a bord del Marraix. / Jaume Fuster

Des del Marraix escrutava la paret vertical recelós, per a concloure que és impossible que un ésser humà baixe aqueixa majestuosa mola sense obrir-se el cap. I no obstant això diferents testimoniatges tornaven una vegada i una altra al pas del Segur: Ramón Galiana m’assegurava en un sopar de la Taula del Bon Profit tenir una pel·lícula de super 8 on es veia a un grup de persones caminar entre els estrats de la roca a més de dos-cents metres d’altura, Roc Gregori m’explicava que algun avantpassat seu la va utilitzar en el tema de contraban…

Sí, havia de trobar eixe pas i, encara que vaig tenir la temptació de mantenir-me entre les ombres de la clandestinitat i la il·legalitat per a homenatjar i continuar amb la tradició contrabandista del lloc, vaig decidir fer les coses bé, i vaig sol·licitar un permís a l’Oficina de gestió del Parc Natural de la Serra Gelada, donat que està prohibit eixir-se del camí assenyalat, està prohibit dormir…

El primer intent el vaig realitzar amb Francesc Xavier Llorca Ibi, professor de la Universitat d’Alacant que ha elaborat la toponímia de la Serra Gelada i el meu còmplice en el projecte de la Serra. Francesc havia baixat pel pas del Segur, però no recordava exactament on està la porta d’accés al precipici. Va baixar fa anys de la mà d’Antonio Sáez Muñoz (1934) l’amo de la venda la Valenciana i gran aficionat a la pesca que es va iniciar en el ritual del pas sent un xiquet de nou o deu anys.

Baixant el primer arrapaor.  A la dreta, Antonio Sáez Muñoz en la venta la Valenciana. / Jaume Fuster.

Com diu el meu oncle Jacinto, arrais de 95 anys: Si vols aigua ves a la Font. De manera que vaig cercar la font de la qual va beure Francesc, però em vaig confondre d’Antonio i vaig contactar amb Antonio Folch Cucarella (1943) el del Estanquet, un altre pescador que, segons el meu oncle Jacinto (com es veu, la meua habitual font de coneixement i informació) és el que millor coneix tota la Serra per terra i per mar, doncs també feia pesca submarina. Amb Antonio Folch naveguem amb el Marraix per a localitzar i contrastar els llocs exactes de la toponímia que tenia recollida Francesc d’Antonio Sáez. Els dos Antonios són una enciclopèdia viva de la Serra Gelada: el Bot, el cantal de la Doblegada, l’Estufador, la Trona, la cova de la Dóna, el cantal Pla, el Cantalar, la cova de la Pila, el Cossi, la Baixaeta, el morro Bou, el morro de Sant Jordi, la cova de l’Elefant, el Jordi, la Trotxa, el Garroferet, l’Acol·boig, la Caleta, la platja de la Caleta, el Llosar, el Regueró, els Ponts, terra de la Illeta, els Blavets, la cova del Bolig, el cantal Pla, el Destrossador, el portet de Tamarit, el morro Negre…

El seu control de la zona és precís cal i exhaustiu: “En aquella pedra és pot dormir, allà hi ha un gotís que abans és podia beure, allà hi ha un túnel submarí, aquell despreniment de roques ho va viure el meu pare que em va explicar l’estrèpit dels roques en caure i com ho va espantar, jo dormia en aquesta altra coveta i un dia vaig arribar i s’havia enfonsat el sostre. Em podia haver caigut damunt!…”.

Als seus 74 anys ens convida a baixar pel pas del Segur i ho intentem el meu germà Juan, Francesc i jo. El dia dels fets es lesiona una cama (i encara així em costa seguir-li el ritme, però és que la nostra tercera edat està feta d’una altra pasta), no recorda molt bé la porta d’entrada, jo em pregunte què fa un fotògraf com jo en un lloc com a este, m’entra el pànic, i finalment avortem (em queda la satisfacció de dir que el primer que va recular i es va quedar a dalt per a avisar per si ens passava alguna cosa va ser Francesc).

Recupere el contacte d’Antonio Sáez que m’explica que ell també va començar molt jove i que va ensenyar a baixar al seu pare; i que baixaven de nit, a les quatre de la matinada perquè s’està més fresquet. Anaven per necessitat, per a pescar i portar alguna cosa al plat en els difícils anys quaranta. S’arribaven a ajuntar més de cinquanta homes per a descendir alhora. Diu que ha baixat amb les canyes de pescar, el poal, el seu gos, amb la seua dona, el seu fill… També em parla d’un misteriós alemany al que va conduir pel pas fa molts anys i que va estar 21 dies sense menjar en el penya-segat.

Antonio Sáez ja no s’atreveix a baixar (té 84 anys), però em diu que ell va ensenyar el camí a un xic fa anys: José Vicente Martínez Pérez, el “Muti”, bomber de Benidorm. Finalment organitzem una altra expedició: “Muti”, Paco Albero Clemente (de AeroCinema que gravarà el camí amb un dron), el meu germà Juan i jo.

José Vicente Martínez Pérez, el “Muti”, buscant la senda del pas del Segur. / Jaume Fuster

“Muti” obri la marxa amb molta seguretat. Jo m’he deixat la càmera gran a casa per si de cas, però porte la xicoteta per a documentar la senda. Baixe tot el temps maleint i remugant, però dissimule. Per fi trobem la porta al cor de la muntanya. Una xicoteta cartel·la a la vora mateixa del penya-segat d’uns centímetres d’amplària, coberta per la vegetació. “El camino de Dios. Sólo el que salte de la cabeza del león probará su valía”. Provar la meua vàlua, provar la meua vàlua… ací estic com Indiana Jones, fent el mateix acte de fe que quan travessava l’arc de pedra invisible per a arribar al Sant Grial, però jo trepitjant una herba confiant que baix estarà la pedra que em sostindrà.

Passem un arrapaor (una escala vertical de pedra on t’agafes amb ungles i dents) i em criden l’atenció unes marques roses, disposades exactament on cal posar les mans i els peus per a no caure. Ens costa imaginar com passaven eixe arrapaor amb els fardells amb el contraban, o amb el poal i les canyes, i el meu germà mostra un sobtat interès per conèixer al gos que es passejava per ací.

Muti” i Paco Albero Clemente de AeroCinema gravant el camí amb dron. / Jaume Fuster 

Metres més a baix trobem una gran cova, que Antonio Folch em deia que havia sigut utilitzada pels contrabandistes per a descansar i per a vigilar als carabiners que patrullaven pel cim. En ella trobem un jaç format per estores de palla, bidons d’aigua, una cadira de plàstic, una vela de cera, una llibreta sense res escrit… Havíem trobat el refugi de l’alemany, vint anys després! Ni que dir té, que per a mi va ser com trobar la tomba de Tuntankamon.

Mentre, les marques roses ens acompanyen durant tot el camí, amb una precisió germànica. “Muti” decideix no baixar tot el camí, perquè després cal pujar i patirem. És igual, ja hem trobat l’entrada. I en eixes estem quan organitzem una quarta expedició.

Julio Higuera fotografiant des de la cova dels contrabandistes. / Jaume Fuster

Aquesta vegada ens quedarem a dormir en la cova de l’alemany. La preparem una nit de lluna plena perquè vull fer fotos nocturnes per a captar l’ambient que van viure els contrabandistes de la cova fa anys. Aquesta vegada baixe amb el meu germà Juan i Julio Figuera, un exalumne de fotografia aficionat a l’escalada. El porte de sherpa perquè dubte de la meua capacitat física per a transportar tot l’equip fotogràfic i el menjar, l’aigua…

El meu germà Juan i Julio Higuera baixant l’arrapaor. A la dreta, el meu germà davant la cova dels contrabandistes. / Jaume Fuster

Vaig intentar fer una fotografia de cinc hores d’exposició que, quan vaig revelar més tard, vaig comprovar que no havia eixit res (sí, seguisc disparant diapositives i vaig quedar fatal amb el meu exalumne de fotografia). Al matí següent continuem el pas on ho deixàrem amb “Muti”. Pugem un altre arrapaor més difícil que el primer (eixe magnífic gos), i arribem pràcticament fins a la duna fòssil. Només ens va quedar arribar fins al mar, fins a la cova del Bolig, que és on tradicionalment arribava el camí, però decidim no trepitjar la fràgil duna plena de tresors botànics i tornem.

El meu germà Juan i jo, amb tot l’equip. / Julio Higuera

Preparant el sopar. / Julio Higuera

Caminant per la senda de tornada em ve a la memòria una altra expedició fotogràfica històrica que vam fer fa més de quinze anys, quan cercàvem la Linaria arabiniana, un endemisme botànic de la Serra Gelada. Era febrer, ho recorde perfectament perquè vam caure al mar durant el desembarcament i l’aigua estava gelada. En aquella ocasió vam fer el camí contrari, vam accedir a la duna fòssil escalant des del mar. La duna fòssil també acull altres rareses com la Biscutella marinae, la Sideritis chamaedryfolia Cav. subsp. littoralis i la Corema album, la camariña, una planta de distribució atlàntica bastant rara que en el Mediterrani està present únicament en la Serra Gelada, amb un cens en 2016 d’11 exemplars. En tot el Mediterrani només hi ha 11 plantes i estan totes ací! Encara que aquesta no és l’última sorpresa que guarda la duna fòssil de la Serra Gelada. Acaba de descobrir-se una nova espècie per a la ciència: la Centaura aspera subsp. geladensis, subsp nov., un nou taxó per a la Comunitat València i per al món.

Linaria arabiniana i altres rareses botàniques. / Jaume Fuster

Quan arribem per a arreplegar el campament el meu germà es va obstinar a netejar tota la brossa que havia deixat l’alemany i omplim una enorme bossa de plàstic. Juan l’arrossegava muntanya a dalt com si estiguera complint una penitència, com De Niro arrossegant les armadures en la pel·lícula la Misión.

El meu germà Juan i Julio Higuera a la cova dels contrabandistes. / Jaume Fuster

Ja a casa vaig decidir cercar informació sobre l’alemany, i vaig tornar a preguntar a Antonio Sáez. Res, ni telèfon, ni adreça, ni recorda el seu nom, però em recomana que parle amb una alemanya, vídua de Pepe Orozco, que és la persona que li’l va presentar. Resulta que em torne a equivocar. Sembla increïble però a Benidorm hi ha dues alemanyes, vídues de dos Pepe Orozco: Yuta i Marion. Finalment parle amb Marion Grziwa (1937) per telèfon. Em sembla encantadora i vull quedar amb ella per a ensenyar-li les meues fotos sobre la Serra. Marion encara s’estremeix en recordar que ella també va baixar pel pas a banyar-se amb els seus quatre fills quan era jove. Quina responsabilitat! Què inconsciència! Jo pense que allò devia estar més concorregut que el Passeig de la Carretera; de fet no hi ha pescador (ni contrabandista) de més de setanta anys que no haja baixat pel joiós pas.

Marion m’explica que en 1997 un senyor anomenat Wolfgang Bars (caminar de llop en alemany) li va demanar ajuda perquè volia anar a un lloc, prop del mar, aïllat de la gent, per a meditar durant vint-i-un dies, només amb aigua, sense cap aliment excepte l’energia solar. Wolfgang era un home molt espiritual i seguia el programa de dejuni de llibre Vivir de luz, de l’australiana Jasmuheen: una senyora que afirma que no menja res des de 1993, només beu aigua i infusions d’herbes i alguna galeta ocasional. Vint-i-un dies és el temps preceptiu per a purificar el cos i l’ànima; m’explica que li va explicar.

Restes del refugi de l’alemany. / Jaume Fuster.

I allí va estar, de retir espiritual, amagant-se dels excursionistes i pintant tot el camí amb un roig brillant, que amb el temps i el sol ha mutat en rosa. M’encantaria conèixer-lo i donar-li les gràcies per guiar-nos pel precipici. M’encantaria parlar amb ell sobre el que va escriure en la llibreta que trobem en la cova, preguntar-li la seua concepció sobre el progrés, la seua opinió sobre l’embogit projecte d’un telefèric que amenaça al parc, sobre com es pot valorar econòmicament alguna cosa tan antiga i tan rara com la duna fòssil i concloure que és més barat erosionar-la que dessalar-la i aprofitar tota l’aigua que es tira al mar i la talla per la meitat. Potser jo siga igual d’ermità que aquell que va meditar en l’abisme durant vint-i-un dies; encara que jo, per descomptat, decline dejunar. Marion m’explica que alguna cosa no degué anar massa bé amb la depuració de Wolfgang, ja que va tornar extenuat i mig mort del seu retir, i per això es va deixar tota la brossa que el meu germà va arreplegar de la cova.

En el projecte apareixeran, finalment, quatre fotografies del pas del Segur, que s’exposaran i publicaran en 2018. Acabe de rebre resposta del Parc sobre el permís per a fer les fotos. Veges tu!, amb la il·lusió que tenia jo de ser, també, una mica contrabandista.