El Botànic de Bogotà: compendi d’història natural i biodiversitat

Quan s’aterra a Bogotà, podem tindre en ment visitar el Museo del Oro, el museu Botero, ascendir al Cerro Monserrate, bé a peu o amb el funicular, i fins i tot visitar la Catedral de Sal del proper municipi de Zipaquirá. Però hi ha una visita que també cal fer, ja que reuneix una sèrie d’elements que li confereixen gran atractiu. Deixant al marge el plaer que suposa endinsar-se en la tranquil·litat de qualsevol jardí botànic quan es visita una gran urbs, el Jardí Botànic de Bogotà porta l’epítet afegit de José Celestino Mutis, que ens dóna una idea que alguna cosa més ens pot oferir.

Entrada al Jardí Botànic de Bogotà. / Olga Mayoral

Detall del terra a l’entrada del Jardí. / Olga Mayoral

El Jardí Botànic de Bogotà és un lloc especialment agradable en una ciutat d’uns 10 milions d’habitants, en què la bullícia s’apodera de turistes i visitants. La gran altitud de la ciutat (2.625 m), considerada la tercera més elevada de Sud-amèrica, després de la Paz i Quito, unida a la contaminació atmosfèrica, fan que el passejant que entra en el Celestino Mutis se senta rescatat a la vegada que té l’oportunitat de conèixer part de l’enorme diversitat colombiana.

L’origen del jardí és recent, ja que es remunta a 1955, gràcies a l’obstinació d’Enrique Pérez Arbeláez, botànic i sacerdot colombià, i de l’ajuda de Teresa Arango Bueno. Ambdós van dedicar grans esforços a la recol·lecció de llavors dels boscos andins durant llargues i fructíferes expedicions. Pérez Arbeláez va publicar a més una obra de gran interès titulada Plantas Útiles de Colombia. Així mateix, va desenvolupar el pla de zonificació del Jardí, encara vigent.

El tropicari, eina per a incentivar la conservació

Les 20 hectàrees de jardí alberguen diverses col·leccions, destacant la dedicada a la conservació d’espècies en perill de la regió dels Andes. A més, posseeix més de 2.000 taxons de plantes conreades, amb especial èmfasi en les plantes de la regió andina. Hem d’incidir en el fet que Colòmbia està considerat el segon país amb major biodiversitat del planeta i inclou dos dels punts calents de biodiversitat (biodiversity hotspots): els Andes tropicals i la zona de Tumbes-Chocó-Magdalena. El Jardí Botànic permet fer una ràpida ullada pels diferents ecosistemes i les espècies més emblemàtiques del territori colombià.

Un dels centres d’atenció més destacats del jardí és la zona dedicada a les plantes de climes tropicals o humits, amb especial atenció a les orquídies, un dels grups vegetals més significatius de Colòmbia. També és possible gaudir d’una zona amb atractius exemplars arborescents de l’anomenada palma bova (Cyathea caracasana), falguera nativa de les regions tropicals o subtropicals del nord de Sud-amèrica. La palma bova arriba a mesurar uns 12 metres d’altura i està considerada un fòssil vivent. Actualment està en vies d’extinció ja que els seus troncs són apreciats per la seua resistència i durabilitat i empleats per a fer pals i columnes en els habitatges, o fins i tot com a tests per a les orquídies.

Palma bova (Cyathea caracasana) en l’entorn dedicat a les falgueres arborescents. / Olga Mayoral

La importància de la secció tropical ha motivat que en aquests moments el tropicari estiga en plena remodelació. Aquesta nova infraestructura recrearà el bosc sec tropical, el bosc humit, d’àrees de l’Amazones, Chocó i superpáramos, on s’inclouen també els ecosistemes a escala real perquè els visitants puguen conèixer més dels valors ambientals i s’incentive la seua conservació. En aquest sentit, el Jardí Botànic de Bogotà s’ha posicionat com un centre de recerca i conservació especialitzat en ecosistemes alt andins i de páramos que, a més, s’encarrega de la gestió integral de cobertures verdes de Bogotà, així com del desenvolupament de programes d’educació ambiental per a augmentar la transferència social en la ciutadania i el seu entorn. I, tot açò, a càrrec del govern distrital de Bogotà.

La maloca i la chagra

Als jardins botànics s’aprèn no solament sobre plantes, sinó també sobre els paisatges del país, aliments i medicines populars, costums, etc. Per això, un dels elements que més sorprèn als visitants és la maloca, que ofereix una mirada a l’Amazònia Colombiana. La maloca és la casa comunal i en el món mític-simbòlic constitueix el centre cerimonial i social: a la maloca es comparteix la saviesa, es transmeten les històries, mites, ritus i costums, la llengua materna, l’artesania o s’ensenya la forma de treballar la chagra (horta). La chagra, a més, és l’epicentre de la domesticació i conservació de plantes medicinals i comestibles, que normalment creixen properes a la pròpia maloca. La maloca del Jardí Botànic de Bogotà va ser construïda amb elements vegetals pels Uitoto, una ètnia que sigué tristament delmada en l’explotació del cautxú. La impressionant construcció, de 12 metres de diàmetre i 8 d’alt, té el sostre cobert per palma real.

Maloca construïda per l’ètnia Uitoto / Olga Mayoral

El llegat de Celestino Mutis

Però queda una qüestió que a molts turistes genera curiositat: per què el Jardí Botànic porta el nom de Celestino Mutis? La importància de Mutis en el context colombià és indubtable però, al segle XVIII, Mutis era considerat un dels referents científics i el major coneixedor de la flora de Sud-amèrica. Per aquesta raó, Alexander von Humboldt es va obstinar a aturar-se Bogotà, on Mutis havia establit la seua residència, en la seua expedició sud-americana amb l’objectiu de compartir coneixements. Humboldt va quedar impressionat pels herbaris i per l’obra pictòrica que s’estava duent a terme sota la tutela de Mutis.

José Celestino Mutis va ser l’organitzador i director de la més famosa expedició científica al Nuevo Reino de Granada (actualment, Colòmbia) que, sota l’aprovació del rei Carlos III, duraria 33 anys. Aquesta expedició tindria com resultat un important herbari de més de 20.000 espècies i una col·lecció de 6.000 làmines que es van enviar al Reial Jardí Botànic de Madrid. A més, Mutis és considerat un dels impulsors de la salut, ja que va promoure mesures de salubritat, així com una campanya de vacunació que va salvar moltes vides.

És lògic, doncs, que Mutis aparega en el nom del Jardí Botànic i que haja inspirat molts noms de plantes, com la flor de Mutis o clavellino (Mutisia clematis), emblema del Jardí Botànic. Es tracta d’una planta enfiladissa, de flors molt vistoses, amb pètals color roig viu, pròpia dels boscos andins en altituds d’entre els 2.300 i 3.200 m. Al marge de la bellesa del clavellino, és una planta excepcional per tractar-se d’una herba de la família de les compostes però enfiladissa i amb circells, cosa completament atípica en aquesta família.

Mutisia clematis pintada per Salvador Rizo durant la Reial Expedició Botànica del Nuevo Reino de Granada de José Celestino Mutis (aquarel·la sobre paper). / Wikimedia Commons. A la dreta, José Celestino Mutis, oli pintat per R. Cristobal. / Wellcome images

La noguera i la palma de cera del Quindío

Al jardí també es poden veure grans exemplars de l’arbre insígnia de Bogotà, la noguera (Junglans neotropica), originaria de les serralades colombianes. Destaca per la seua longevitat i resistència a la contaminació i pel seu gran valor paisatgístic i històric i, a més, la seua fusta és molt apreciada en ebenisteria.

L’arbre nacional de Colòmbia, la palma de cera del Quindío (Ceroxylon quindiuense) té un espai reservat en el jardí, on hi ha un xicotet i elegant bosquet. Aquestes palmeres tenen el tronc blanc, cilíndric, llis i cobert de cera, solcat d’anells negres que deixen les fulles en caure. Són originàries de les tres serralades colombianes, especialment dels departaments de Antioquia, Cundinamarca, Quindío, Tolima i Putumayo, on han arribat a estar en perill d’extinció per múltiples factors, com la desforestació o l’ús de les seues fulles en les celebracions catòliques del diumenge de rams, costum quasi del tot eradicada. La palma de cera creix en zones d’elevada altitud, amb precipitacions que superen els 1.500 mm anuals i constitueix hàbitat d’espècies en risc d’extinció com el Lloro Orejiamarillo (Ognorhynchus icterotis).

Bosquet de Ceroxylon quindiuense. / Olga Mayoral

Aquest espai té una altra singularitat, i és que duu a terme una estratègia de desconcentrar les activitats del jardí botànic cap a les localitats, i així consolida una xarxa comunitària de participació activa en diferents projectes.

Com a curiositat, per a tots aquells amants de cerques ràpides a internet, hem d’advertir que el Jardí Botànic José Celestino Mutis de Bogotà té el seu homònim al Parc Botànic José Celestino Mutis, situat en el paratge natural de la Rábida, terme municipal de Palos de la Frontera (Huelva).