De ruta amb el Botànic, el paisatge de l’aigua

Quan em van proposar guiar aquesta excursió, per uns instants vaig viatjar mentalment fins a la meua infància, quan vaig descobrir per primera vegada eixa zona en una excursió del col·legi. Un paisatge natural amb força que ja després com a botànica he pogut explorar per a fer inventaris i cartografia de vegetació. Així que només faltava tornar acompanyada d’un bon grup d’amants de la natura en el marc del cicle “De ruta amb el Botànic”!

Sens dubte una de les experiències més refrescants i sorprenents que podem trobar a mitja hora de la capital és un itinerari circular conegut com la “Ruta de l’aigua de Buñol”, on l’aigua és la protagonista que modela paisatges impressionants com el de la Cueva del Turche, el Charco del Mañán i la Cueva de las Palomas. Una experiència molt recomanable amb o sense guia, ja que està senyalitzada, i que resulta especialment desitjable a principis d’estiu, quan la calor és més palesa, ja que podeu aprofitar per a donar-vos un capbussó a les fresquetes aigües dels rius Juanes i Buñol. Per la seua banda, la tardor i la primavera, després d’una bona temporada de pluges, ofereixen l’oportunitat de gaudir de l’espectacularitat dels salts d’aigua.

Del parc de San Lluís a la Cueva del Turche

El fet que aquesta ruta siga circular permet emprendre-la en un sentit o un altre. Avui la començarem en direcció a la Cueva del Turche, que és la tendència més habitual, encara que a l’eixida que vam fer “De ruta amb el Botànic” decidim fer-la en sentit contrari.

Arranquem la marxa des del mateix poble de Buñol, al parc conegut com a Sant LLuís, i des d’on, després d’un breu recorregut pel casc urbà s’accedeix al parc fluvial del riu Buñol i a la coneguda senda de l’aigua.

Després d’un bonic passeig entre pollancres de la zona fluvial, i oliveres i garroferes, dels camps de cultiu, anem a poc a poc deixant arrere els terrenys agrícoles per a endinsar-nos en un terreny forestal dominat per matoll mediterrani esguitat de masses de pi carrasco fins a arribar a la nostra primera parada tècnica, la Cueva del Turche.

Cueva del Turche. Imatge: Olga Mayoral 

Es tracta d’un bonic conjunt geològic format per un llac emmarcat en un gran amfiteatre de roca calcària on cauen les aigües del riu Juanes, afluent del riu Buñol, formant una cascada d’uns 60 metres d’altura (encara que poc cabalosa a l’estiu o en anys secs) i on a més podem gaudir d’un particular microclima durant tot l’any, cosa que s’agraeix després una llarga caminada sota el sol estiuenc. Important, no oblideu la gorra i el protector solar, a més del vestit de bany i unes sandàlies d’aigua, si voleu donar-vos un bon capbussó al llac. D’altra banda, si feu l’excursió a la tardor o primavera, si el canvi climàtic ho permet, veureu la cascada en tota la seua esplendor.

Després de prendre l’esmorzar, aprofitant el berenador habilitat en la zona, reprenem la marxa, aquesta vegada cap amunt cap al naixement del riu Juanes.

Del Charco del Mañçan a la Cueva de las Palomas

Reprenem la marxa però aquesta vegada cap al Mirador del Turche, on tindrem una altra perspectiva de la cova i des de ens dirigirem ja cap al Charco del Mañán. Després de passar diverses gorgs de diferents grandàries arribem per fi a aquest enclavament emmarcat per la vegetació.

Charco Mañán. Imatge: Olga Mayoral

Charco Mañán. Imatge: sendesimuntanyes.blogspot.com.es

Si visitem la zona a la fi de primavera o estiu, podrem gaudir dels baladres serpentejant al costat del riu i rierols que marquen amb el to rosa de la seua floració els cursos d’aigua. El baladre (Nerium oleander) és una espècie mediterrània, típica de rambles i cursos d’aigua, que és molt emprada en jardineria per ser un arbust verd tot l’any. No obstant açò convé tenir certa precaució a causa de la teua elevada toxicitat.

Detall del baladre (Nerium oleander)

Encara que menys cridanera, cal destacar la presència en aquesta zona de “mansegares” de Cladium mariscus, un jonc elevat i de tija triangular que forma comunitats protegides per la Directiva Hàbitats. Els “mansegares” són denses formacions de joncs elevats que adornen les ribes de llacunes i cursos d’aigua.

El Charco del Mañán, a més d’oferir un paisatge d’aigües profundes i boniques tonalitats verda maragda, inclou una altra formació molt atractiva que al seu torn està protegida per la legislació europea. Es tracta de les formacions tovàcies generades per l’aigua carbonatada pròpia del nostre territori. Aquests hàbitats posseeixen un singular interès, tant geològic com a florístic, apareixent associats a cursos o salts d’aigua i xicotetes coves o “rezumaderos”.

A l’escassetat i xicoteta grandària d’aquests sistemes naturals hem d’afegir la seua fragilitat, ja que són de ràpida resposta a xicotets canvis ambientals i al calcigament. Estan dominats per molses i falgueres, sent la falguera més cridanera i representat en el Charco dek Mañán el culantrillo de pou (Adiantum capillus-veneris), espècie característica de “rezumaderos” pels quals l’aigua carregada de carbonats va precipitant xicotetes capes de carbonat càlcic formant les toves o travertins.

Cueva de las Palomas. Imatge: suelasdesgastadas.blogspot.com.es

Cueva de las Palomas. Imatge: suelasdesgastadas.blogspot.com.es

Però encara queda el millor, així que seguim el nostre camí cap a la sorprenent Cueva de las Palomas. Un lloc màgic protegit entre grans penyes i de gran interès històric, ja que compta amb diferents restes arqueològiques del paleolític superior, igual que en la Cueva del Turche, i també de l’edat del bronze. Escenari a més de la pel·lícula dirigida per Antonio Hernández i protagonitzada per Sergio Peris Mencheta “El Capitán Trueno y el Santo Grial”.

I no és d’estranyar, ja que sembla el lloc perfecte per a acollir-se a la meitat de la muntanya, a més amb una font permanent d’aigua cristal·lina. Aigües que es creuen amb propietats terapèutiques, sobretot contra els càlculs renals, la hipertensió i la gota, la qual cosa explica que a prop puguem trobar les restes del que en el seu moment va ser un balneari.

Antic balneari proper a la Cueva de las Palomas. Imatge: mochuelorutero.blogspot.com.es

Panoràmica tardorenca de la Cueva de las Palomas. Imatge: andamontesenblog.blogspot.com.es

Però tornant a la cova, destaquem la bellesa de la seua gran piscina natural excavada en la roca on podeu aprofitar per a donar-vos un segon capbussó després de la pujada una mica tortuosa, i fins i tot visitar el naixement del riu, molt prop d’allí.

Descens cap al parc de San Lluís

Seguim cap amunt una mica més fins a un xicotet altiplà entre pistes forestals. L’ascensió val la pena fer-la amb tranquil·litat, la qual cosa evitarà sofocaments innecessaris i permetrà tenir una perspectiva general del territori circumdant, constituït per un mosaic de cultius de secà alternant-se amb xicotetes masses forestals en les zones més elevades i xicotets horts de regadiu al fons del vall i proximitats del poble.

Vista des del Mirador del Monte de la Cruz. Imatge: andamontesenblog.blogspot.com.es

Ara ja sí, comencem l’esperada baixada cap al punt d’inici de la ruta. De camí farem una última parada en el Mirador del Monte de la Cruz, on podrem gaudir d’una bona panoràmica del poble, inclòs el seu castell en ple casc històric, que podem aprofitar per a visitar per la vesprada després d’un merescut dinar en una de les seues tradicionals ventes, record d’aquelles èpoques en què Bunyol era una important parada de diligències que unien l’altiplà amb el litoral.

Castell de Buñol. Imatge: doraexploradorateam.blogspot.com.es

Detalls del Castell de Buñol. Imatge: valenciabonita.es

Acabem la ruta de nou al parc de Sant LLuís Beltrán, on trobarem una ermita dedicada al patró del poble al costat d’un xicotet deu. Recordem que al marge de la famosa tomatina, Buñol té un castell de gran interès cultural, que inclou habitatges a l’interior del seu recinte. Val la pena cercar a algun entès del territori que ens acoste les històries dels habitants que vivien en el seu interior i a un sistema organitzatiu molt curiós i poc habitual.