Sobreviure al foc

Des de fa molt de temps el foc ha estat una de les causes més importants de pertorbació en la vegetació de tota la zona mediterrània, pel que juga un paper decisiu en la dinàmica i estructura dels ecosistemes mediterranis. Sabem que els ecosistemes mediterranis es cremen amb certa freqüència però coneguem les adaptacions de les plantes a aquesta circumstància?

L’efecte del foc depèn tant de la temperatura i la intensitat d’aquest com de la freqüència i recurrència dels incendis, essent les dues darreres elevades a la zona mediterrània. El registre de temperatura dels focs varia des de menys de 300⁰C en els incendis més lleus fins a més de 700⁰C en els més greus. I la intensitat varia segons el tipus de foc, la seva mida i les conseqüències que té sobre els organismes. Aquells focs més intensos provocaran canvis més elevats.

Incendi a Sant Ramon – Viladecans. Imatge de Miquel C

Uns canvis sobre la vegetació que es classifiquen com efectes immediats o no immediats, és a dir, quan afecten a la reproducció. Com a immediats observem la crema de la biomassa i la mortalitat dels individus. En canvi els efectes sobre la reproducció poden actuar de diferent manera; des de la destrucció de les llavors de les plantes, com també originar un retard en el període reproductiu o la desaparició dels animals que s’encarreguen de la pol·linització o de distribuir les llavors i, fins i tot, també pot estimular la germinació d’algunes plantes o la seva floració.

Adaptacions mediterrànies al foc

Degut a que el foc és una pertorbació habitual en la Mediterrània, moltes plantes han adaptat diferents mecanismes de resistència:

• Les plantes rebrotadores són capaces de tornar a créixer després de ser cremades gràcies a estructures especialitzades de la pròpia planta.

• Les germinadores desenvolupen propàguls resistents i viables, ja siguin llavors o fruits, després d’haver estat cremades.

• Les facultatives combinen aquestes dues estratègies i es veuen bastant afavorides després d’un incendi.

• Finalment hi ha les plantes que no presenten cap mecanisme de resistència al foc, però que tot i així són presents després d’un incendi.

Plantes rebrotadores

Aquestes rebroten a través de gemmes aèries que es troben protegides per l’escorça gruixuda de l’arbre, com és el cas de l’alzina surera (Quercus suber), o a través de gemmes subterrànies que es resguarden del foc per l’efecte aïllant del calor que ofereix el terra.

Alzina surera (Quercus súber). Imatge d’Antonio

Altres exemples d’espècies rebrotadores en són l’alzina (Quercus ilex), l’aladern de fulla ampla (Phillyrea latifolia), el marfull (Viburnum tinus), l’arbocera (Arbutus unedo), el llentiscle (Pistacia lentiscus), el bruc d’hivern (Erica multiflora), el bruc boal (Erica arborea) i el càdec (Juniperus oxycedrus).

Germinar per a sobreviure

Elles poden presentar els propàguls (llavors o fruits) de resistència al terra o dins la pròpia planta. Les plantes que emmagatzemen els propàguls de resistència al terra produeixen una gran quantitat de llavors que poden romandre al sòl durant molt temps en un estat de dormició (estat en que el creixement s’atura o queda molt alentit temporalment i per tant hi ha un baix consum energètic). Aquestes llavors acostumen a ser petites, cosa que facilita que s’introdueixin dins del sòl, i amb una coberta dura que els permet fer front a les altes temperatures.

 Estepa (Cistus sp.) Imatge de Isabelle Blanchemain

Durant l’incendi el foc trenca la dormició d’aquestes llavors i estimula que després hi hagi la germinació. La temperatura en aquest cas és un factor molt important. Si s’arriba entre els 80 i 150⁰C, les llavors germinaran, però si les temperatures són superiors aquestes moriran. Per això, és important que siguin petites i quedin enterrades al sòl a entre 5 i 10 cm de profunditat podent-se protegir de les màximes temperatures del incendi. Exemples d’aquest tipus de plantes en són les estepes (Cistus).

D’altra banda, les que emmagatzemen els propàguls de resistència dins la planta protegeixen les llavors de les altes temperatures del foc gràcies a estructures resistents, com ara les pinyes d’alguns pins. Després de l’incendi les llavors són alliberades i mantenen la seva capacitat per germinar.

Pinya de pi blanc (Pinus halepensis). Imatge de Mario Martí

Alguns pins que presenten aquesta estratègia, com ara el pi blanc (Pinus halepensis), el pinastre (Pinus pinaster) o el pi de Turquia (Pinus brutia), desenvolupen les anomenades pinyes seròtines. Aquestes es mantenen tancades a les copes dels arbres durant anys i la seva obertura es veu estimulada pel foc. Tot i que altres factors també poden arribar a obrir-les, com ara vents secs, canvis del clima a petita escala o cicles d’escalfament i assecament.

Plantes facultativament preparades i altres espavilades

Com ja hem dit, hi ha plantes facultatives que poden presentar ambdues estratègies, és a dir presenten mecanismes de resistència per rebrot i també per desenvolupament de propàguls resistents. Un exemple d’aquests tipus és la botja d’escombres (Dorycnium pentaphyllum).

Botja d’escombres (Dorycnium pentaphyllum). Imatge de Ettore Balocchi

Lactuca serriola com a exemple de planta composta amb gran capacitat de dispersió. Imatge de Matt Lavin

Finalment, hi ha les espècies que no rebroten després de l’incendi ni tampoc presenten propàguls de resistència emmagatzemats, i que tot i així tenen presència en la zona afectada per l’incendi. La seva aparició depèn de l’eficiència en la dispersió de les seves llavors des de les zones no cremades, una eficiència relacionada amb les característiques pròpies de cada espècie. Però, també és molt important la mida del foc i la heterogeneïtat en la seva severitat, és a dir, si permet o no la presència d’illes de vegetació sense cremar dintre de la zona del incendi. Les plantes que quedin en aquestes illes i tinguen bona capacitat de dispersió es veuran afavorides i apareixeran en la zona cremada. En general la família de les compostes (Asteraceae) presenten una gran capacitat de dispersió, essent de les primeres en germinar després d’un incendi.

Quatre mesos després d’un incendi forestal. Imatge de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

En resum, a la mediterrània la presència i desenvolupament de les espècies en una zona afectada per un incendi dependrà tant dels mecanismes de resistència que han desenvolupat al llarg de la evolució com de la seva presència al voltant d’aquest incendi o en les illes de vegetació sense cremar dins del propi incendi. Com podem veure no hi ha un únic camí per tal de fer front a les pertorbacions ocasionades pel foc i tot això condiciona en gran mesura els paisatges que ens envolten al Mediterrani .