Prop de la mar (I)

Ja ha arribat la primavera, fa sol i hi ha ganes d’anar a la platja per passar una bona estona gaudint de la mar. Però qui viu just en aquests metres de sorra en els quals posem les tovalloles, el pícnic o juguem amb una pilota? Animals? Segur, però no els veiem. ¿Plantes? Si, i en aquest cas sí que les veiem i ens fixem. Són quasi sempre les mateixes espècies. Perquè?

Perquè a la vora?

Els ambients litorals, i concretament les platges que deuen el seu origen a la sedimentació marina, constitueixen un medi difícil per a la majoria de les plantes. Aquestes han de fer front a una sèrie de factors adversos que condicionen la seua distribució, en funció de la influència relativa de cada un d’ells. Aquests factors són: el vent, la disponibilitat de nutrients, l’escassa retenció de l’aigua, la insolació, i la temperatura en la superfície del sòl. Per adaptar-se a aquests factors, les plantes dels ecosistemes dunars tenen diferents estratègies: adaptacions morfològiques i adaptacions fisiològiques.

Platja del Mareny de Sant Llorenç (Cullera, València)

A les zones més properes a la mar o influïdes per l’onatge de forma directa, allà on es posa la tovallola normalment, es poden trobar comunitats vegetals amb espècies característiques. Aquestes espècies estan adaptades a les inundacions d’aigua de mar periòdiques, a sòls de sorra (El Saler, València) o grava (Xilxes, Castelló) rics en matèria orgànica que diposita la mar i les condicions ambientals adverses. Aquest tipus d’hàbitat està catalogat a l’annex 1 de la Directiva 92/43 / CEE 1210 Vegetació anual sobre deixalles marines acumulades.

La vegetació d’aquesta zona immediata a la mar és nitròfila i pobra en espècies. Les espècies que apareixen són principalment anuals, que poden suportar la salinitat del substrat (la concentració de l’aigua de mar al golf de València és de 38 g/l), l’efecte directe del vent i l’elevada insolació. Aquesta vegetació es repeteix en totes les platges de la conca mediterrània però de manera desigual, ja que influeixen factors com el grau de pendent del sòl o activitat humana.

Platja de El Saler (Valencia)

Platja de Xilxes (Xilxes, Castellón)

Les diferents espècies de plantes es troben formant part d’associacions vegetals. En paraules de M. Costa, una associació és una unitat vegetal que posseeix unes característiques florístiques, ecològiques, biogeogràfiques, dinàmiques i històriques peculiars. Les associacions es denominen amb els noms de les dues espècies representatives: el primer nom fa referència a la més característica i el segon nom a l’espècie dominant.

A les platges de sorra les espècies característiques són principalment Salsola kali L. i Cakile marítima Scop., Que al costat d’algunes poques espècies més, formen part de l’associació Salsolo kali-Cakiletum maritimae Costa & Mansanet 1981.

Sempre les mateixes!

S. kali L. és una planta de la família de la quenopodiàcies anomenada vulgarment barrella o barrella punxosa… És una espècie anual que pot arribar fins al metre d’alçada. És d’origen euroasiàtic però actualment està naturalitzada per quasi tot el planeta. Les llavors les dissemina el vent però, un cop la planta mor, s’asseca i comença a rodar sense rumb fix arrossegada pel vent. Això permet que les llavors que quedaven a la planta es dispersin per terra. Per aquesta raó, en alguns llocs l’anomenen rodamón.

Salsola kali

Salsola kali (detall)

Aquesta planta s’utilitzava ja en el s.XVIII per fer sabó partint de les seues cendres i pel seu alt contingut en sodi es va usar per fabricar sosa. També s’usava per fer vidre. El mestre barreller calcinava la planta d’una manera lenta i controlada per tal d’aconseguir la pedra de barrella. La solució que s’obtenia de colar les cendres s’utilitzava per rentar la roba. La roba bruta es submergia en un recipient gran, amb una barreja d’aigua i la solució de cendra bugada, tot en calent, i es removia. D’aquí ve l’expressió que encara s’usa avui dia de fer la bugada, en referència a rentar la roba. Salsola kali ha estat considerada com a planta medicinal pel seu contingut en alcaloides (salsolina i salsolidina) que tenen propietats espasmolítiques i hipotensores.

Cakile maritima (flor)

Cakile maritima (detall fruits)

C. marítima Scop. és una planta que pertany a la família de les crucíferes. Es coneix vulgarment com eruga de mar. Pot arribar a mesurar 40 cm. Es poden trobar exemplars en flor al llarg de tot l’any. El seu fruit és bastant curiós. Estrictament parlant es tracta de dos fruits junts. El que queda més extern sembla una mitra i pot surar, augmentant així la dispersió de les seves llavors. La seua distribució és cosmopolita. Cakile marítima també s’ha utilitzat popularment com antiescorbútica, pel contingut en vitamina C que presenta el suc resultant d’esprémer la planta en fred. Aquest suc és amarg, per la qual cosa s’havia endolcir per al seu consum. També s’han consumit, en èpoques de fam, les fulles joves en amanides i l’arrel seca barrejada amb altres cereals per fer pa.

Berrugues, roba neta i associacions vegetals

A les platges de còdols, a més dels factors ambientals ja descrits per a les platges de sorra, cal afegir el tipus de substrat i la seua acció mecànica. La vegetació està caracteritzada per l’associació Hypochoerido radicatae – Glaucietum Flavi Rivas Goday & Rivas-Martínez 1958. En aquesta associació, les plantes més representatives són Hypochaeris radicata L. i Glaucium flavum Crantz.

 Hypochaeris radicata

H. radicata L. pertany a la família de les compostes o asteràcies. Aquesta planta és coneguda com roseta, per la disposició de les fulles en roseta basal. Quan floreix a la primavera el peduncle pot arribar fins als 60 cm d’alçada. Les seues fulles les consumeixen els conills.

Glaucium flavum Crantz , de la família de les papaveràcies. Vulgarment coneguda com Glaucio, rosella marina, cascall de mar. És una planta que pot arribar a mesurar 1 m d’alçada. Presenta unes flors grans, grogues i solitàries. El fruit, allargat, pot arribar a mesurar 30 cm que alberguen unes llavors amb una superfície reticulada. No és una planta abundant però està naturalitzada arreu del món.

Glaucium flavum

Glaucium flavum (detall llavors)

En trencar-la, allibera un làtex de color groguenc que s’empra per eliminar les berrugues. Antigament s’utilitzava com a sedant i hipnòtica, també com antitussigen i colerètic (estimula la producció de bilis). Realment, la planta és tòxica. Tot i això, es poden trobar, en diferents publicacions que circulen per la xarxa, indicacions medicinals per curar fins i tot úlceres recents, combatre espasmes intestinals, cataractes i l’augment de la secreció de bilis en persones amb problemes d’insuficiència biliar, càlculs, icterícia…

Les amenaces

Per desgràcia per a aquestes comunitats vegetals, aquesta zona influïda per l’onatge sol estar molt castigada en les platges valencianes. El factor antròpic és el que més pes té. Aquestes associacions vegetals s’assenten a la franja de pas de la platja cap a les zones d’oci i recreatives. Segons la llei de costes (Llei2 / 2013 de protecció i ús sostenible del litoral i de modificació de la Llei 22/1988, de Costes), els primers 6 metres des de la línia de l’aigua o ribera de la mar cap a terra endins són servitud de trànsit (es poden ampliar a 20 m si el trànsit és difícil).

 Mareny de Vilxes (Sueca, València)

Platja de Corinto (Sagunt, València)

El litoral segons la Llei de Costes

A continuació, vindria la zona de servitud de protecció. Per tant, és complicat mantenir aquestes espècies en el seu medi natural ja que es troben en una zona molt antropitzada i degradada. Una zona de trepig constant, sotmesa a les neteges periòdiques per part de maquinària pesada que pentina la sorra i que en alguns casos rep aportació de sorra extra amb l’objectiu d’omplir la platja. Tots aquells estudis, treballs i projectes destinats a la seua recuperació són sempre interessants. Aquesta vegetació (i la seua fauna associada) està integrada en tot un ecosistema dunar que, formant un bandejat paral·lel a la costa, és el nexe amb la vegetació preforestal i forestal. 

Nota:

En l’AEMPS (Agencia Española de Medicamentos y Productos Sanitarios) sols apareis la C. maritima en referència a l’extracte de la planta com acondicionador de la pell. En l’EFSA (European Food Safety Authority), s’anomena a G. flavum com a planta que conté substàncies preocupants per a la salud humana, com per exemple l’alcaloide glaucina (la planta conté molts més alcaloides). En AECOSAN (Agencia Española de Consumo, Seguridad Alimentaria y Nutrición) no apareix cap de les espècies.