Microreserves de flora: una figura de protecció que compleix 25 anys

La primera idea

La microreserva de flora (MRF) és una figura jurídica de protecció del terreny per a conservació de plantes i fongs, que es va proposar per primera vegada al territori valencià, sent exportada a altres comunitats autònomes i països, fonamentalment d’Europa i l’entorn de la Mediterrània. Com veurem a continuació, la seua formulació no va ser cap casualitat, ni el resultat de que s’encenguera una bombeta.

Imatge de gran part de la superfície de la MRF Les Rotes-A, a Dènia, exemple de microhàbitat litoral fortament afectat per l’erosió marina, on la comunitat vegetal està presidida per l’endemisme diànic Limonium rigualii.

Al llarg dels anys 70 i 80 del passat segle, es van fer arreu del món nombrosos treballs on es posava de manifest que les xarxes de conservació de fauna, flora i hàbitats naturals, sovint deixaven sense protecció moltes espècies que vivien en llocs menuts. De fet, es va plantejar una polèmica científica i tècnica, anomenada ‘SLOSS’ –inicials en anglès de single large or several small– on es contraposaven els beneficis i defectes del model tradicional de grans espais protegits, sovint –però no sempre!– representat pels parcs nacionals i naturals, front al de nombrosos espais més menuts, que majoritàriament corresponien a reserves i monuments naturals.

La realitat era què, llevat d’alguns casos on es combinaven uns pocs espais grans i abundants amb altres menuts, com per exemple a les repúbliques de Txèquia i Eslovàquia, o a la Gran Bretanya, la majoria de països del planeta només posseïen xarxes de grans terrenys protegits, adients per a espècies que necessiten una gran extensió d’hàbitat com a superfície vital mínima; és el cas de la majoria de grans mamífers i aus, els grups biològics que van motivar la creació de la majoria d’eixos espais protegits. Però, al cas de la flora silvestre, la distribució de les espècies més singulars –les que considerem rares, endèmiques o amenaçades– apuntava just en sentit invers.Com es va demostrar mitjançant els primers estudis sobre la flora singular valenciana, desenvolupats per equips d’investigadors de la Universitat de València –doctors Manuel Costa, Ramón Figuerola, Gonzalo Mateo i Antoni Aguilella– i de la Universitat Politècnica de València –Dr. José Luis Carretero– entre 1987 i 1989, la majoria d’eixes espècies d’interès per a la conservació mostraven una clara tendència a viure en espais menuts, amb característiques ambientals diferenciades de les dominants de l’entorn.

Els grans penya-segats del Nord d’Alacant es troben entre els llocs amb major concentració de plantes endèmiques i amenaçades valencianes. A la imatge, part de l’actual MRF Cala d’Or, al cap de Moraira (Teulada), on es mantenen els únic nuclis natius suficientment viables de l’espècie catalogada En Perill d’Extinció Silene hifacensis al territori peninsular Ibèric.

Els illots són també bons exemples de llocs que per la seua mida i presència d’espècies vegetals de relleu són candidates a ser triades com a microreserves. A la imatge, a l’extrem oriental de Tabarca, es situen successivament els illots de La Naueta i la Nau. Aquesta darrera, més al fons, es va declarar MRF per a la conservació de l’espècie Lavatera mauritanica.

Aquests llocs són els anomenats microhàbitats, enclavaments xicotets amb tipus de sòls o substrats difícilment colonitzables per la majoria d’espècies dominants als nostres paisatges, on les característiques químiques o físiques – com salinitat, mobilitat del sòl, verticalitat, inundació prolongada, etc.– només permeten que unes poques plantes hi puguen créixer. Aquesta característica afecta molt especialment als endemismes, les espècies de distribució més restringida, que de fet a terra nostra fugen habitualment dels hàbitats considerats més evolucionats o propers a la clímax climàtica, com ara les màquies o els boscos.

Uns primers càlculs, fets arran d’eixos estudis, indicaven que vora el 97% de la flora endèmica valenciana es distribuïa en terrenys oberts, just el contrari dels tipus d’hàbitats que sovint justificaven la declaració de grans espais protegits, usualment dedicats a la protecció dels boscos i de les grans espècies d’aus i mamífers que hi vivien. La raó era ben senzilla: eixos llocs feien de filtres evolutius, seleccionant favorablement les espècies progressivament adaptades a eixes condicions aparentment inhòspites. Per a qualsevol bon observador de la natura, sembla evident que les espècies rares sovint viuen als llocs rars, un fet ben palès al cas dels endemismes; però, fins i tot es dóna la situació que eixos microhàbitats singulars poden estar dominats per espècies endèmiques, com ocorre sovint al cas de la vegetació dels rocams o a la dels algepsars.

Consultant als savis

Tornant a la feina de gabinet, cal recordar que la comunicació en aquell temps, finals dels anys 80 i començament dels 90, no tenia massa a veure amb l’actual; internet era encara quasi un somni, i el contacte amb experts d’altres regions i països es feia pel correu postal. Sovint les cartes es perdien, o les contestacions tardaven mesos en ser rebudes, i les separates dels treballs científics eren per suposat en paper, encara no existia el format PDF! En Espanya només hi havia un expert destacat, qui havia treballat en temes de conservació de flora i havia aconseguit suficient renom internacional. Es tractava del professor César Gómez Campo (1933-2009), catedràtic de Botànica a la Universitat Politècnica de Madrid (UPM), i reconegut com a principal promotor mundial de la conservació ex situ de plantes amenaçades mitjançant els bancs de llavors.

César Gómez Campo (Torrelavega 1933–Madrid 2009) / link.springer.com

César va ser, sense cap dubte, el gran pioner de la conservació de la flora espanyola, i a diferència de la majoria de grans ‘popes’ de la ciència, era una persona senzilla i humil, que contestava amb rapidesa qualsevol consulta i no escatimava en transmetre el seu coneixement, adobat amb consells derivats de la seua experiència. Només rebre la consulta sobre la possibilitat de protegir les plantes mitjançant microreserves, va expressar la seua il·lusió amb la idea, que de fet materialitzava un altra que ell mateix havia proposat anys enrere, cap el 1981, en l’apartat sobre conservació de recursos genètics de l’obra ‘Tratado del Medio Natural’, editada per la UPM. Allí recomanava la creació d’algun tipus de ‘minireserva’ per a la protecció del lloc anomenat La Encantada –a Villarrobledo, Albacete– per tal de garantir l’alta concentració de plantes endèmiques i amenaçades que es mantenia en menys d’una hectàrea de terreny. El que ara es proposava des de València era similar, però molt més ambiciós, establint tota una xarxa representativa de la flora endèmica, rara i amenaçada, que podia atènyer centenars de petits llocs protegits.

Més endavant, en 2002, el professor Eduard O. Wilson, creador de la paraula ‘Biodiversitat’, i un dels grans experts mundials en Ecologia, va plantejar al seu llibre The future of Life la possibilitat de protegir llocs encara molt més menuts per assegurar la conservació de la microfauna, microflora i microorganismes. No és tampoc una casualitat, atès que Wilson és entomòleg, expert en mirmecologia –branca de l’entomologia que estudia les formigues–, i aleshores, com la majoria dels botànics, acostuma a veure el món a petita escala, adient per a les necessitats vitals dels organismes estudiats.

Ls primeres passes

Tindre una idea és probablement el més senzill, però dur-la endavant sovint costa prou, especialment si cal moure’s dintre de l’estàtic món de l’administració pública i la burocràcia. Qui vos escriu aquestes línies, biòleg del Servei de Vida Silvestre de la Generalitat Valenciana –en aquell temps anomenat Servei de Protecció dels Recursos Naturals–, amb el recolzament de qui aleshores era el cap del servei, Santiago Reyna Doménech, va proposar als mateixos equips de recerca de la UV i la UPV que havien estudiat la nostra flora singular, fer ara sengles treballs a les 3 províncies valencianes per a seleccionar fins a 150 llocs destacables pel seu contingut botànic, susceptibles de poder anomenar-se ‘refugis genètics de flora silvestre’.

Al cas de la Universitat de València, l’equip es va enriquir amb els professors Juan Bautista Peris i Gerardo Stübing, deixebles del Dr. Manuel Costa. Els treballs es van proposar en 1990, anomenant als possibles llocs ‘refugis genètics de flora silvestre’; els convenis d’investigació entre la Generalitat i les dues universitats van durar dos anys, 1991 i 1992, temps suficient per a que aquella primera denominació potencial dels llocs a protegir s’abandonara, en favor del nom actual, ‘microreserva de flora’.

Un dels llocs més tradicionals d’estudi de la flora amenaçada valenciana és sense dubte l’actual MRF Cap de Cullera. Els seus penya-segats, d’alçada i extensió menudes, contenen l’única població mundial del endemisme valencià Limonium dufourii sobre rocams litorals; aleshores, també és l’únic lloc on sobreviu la comunitat vegetal Crithmo-Limonietum dufourii.

Però, avançar en una idea en l’administració pública és difícil, i la possibilitat de vèncer l’immobilisme als temes de conservació de la natura, encara centrats només als grans espais per a les espècies de gran mida, només era possible donant un gran pas endavant. La possibilitat havia sortit en 1990, en demanar-se des de la Presidència de la Generalitat la col·laboració tècnica d’experts que pugueren ajudar a planificar a mitjà i llarg termini l’evolució futura de l’economia valenciana. Sota la direcció del professor José Honrubia Lòpez, fundador del Departament d’Estructura Econòmica de la Facultat d’Economia a la Universitat de València, es va participar en la redacció dels documents del Projecte 93: La Comunitat Valenciana en l’Europa Unida, on s’analitzaven tots els camps del coneixement i activitat de les administracions i empreses, per tal de preparar a les tres províncies valencianes, cara a la creació del Mercat Únic Europeu. En eixe document, dintre de l’apartat sobre medi natural, es va proposar la creació de la xarxa de MRF, com element complementari de la d’Espais Naturals Protegits (ENP), per a garantir la conservació de les espècies més rellevants del territori valencià. Aquest projecte es va editar en 1991 pel departament de Presidència de la Generalitat, tractant-se aleshores de la primera vegada que apareixia publicada la paraula ‘microreserva’.

Entre el ecosistemes sovint posats com a exemple de perfectes microreserves destaquen les basses temporals mediterrànies. A la foto, zona central de la MRF Lavajo del Tío Bernardo, que junt a la MRF Lavajo del Jaral, ambdues en Sinarcas, contenen les úniques poblacions valencianes de nombroses espècies amenaçades com ara Marsilea strigosa, Isoetes velata, Littorella uniflora, etc.

Un dels microhàbitats més amenaçats del territori valencià són els penya-segats de baixa alçada, sovint cercats per urbanitzacions o apartaments turístics i carreteres. Al centre de la imatge poden apreuar-se els penya-segats del Port de Moraira (Teulada), que al seu extrem meridional contenen una de les MRF més menudes, amb només 0,4 ha.

El camí que encetàrem en aquell moment era només un primer pas, però un de gran, i suposà molta feina posterior, entre altres coses per a dissenyar la figura jurídica. D’això i del paper del programa Life en la comissió europea vos parlaré en la segona part d’aquest article que tracta de mostrar, d’una forma molt resumida, com hem aplegat a tenir espècies importantíssimes de flora protegides sota la figura de la microreserva, sent a més inspiradors d’eixa figura de protecció en altres províncies i països, i havent aconseguit exportar la idea de que en qüestió de conservació de plantes allò menut també te molta importància.

Logotip commemoratiu del 25 aniversari de la creació de les Microreserves de Flora. / Servei de Vida Silvestre de la Generalitat Valenciana.