El pi de Wollemi salvat del foc australià

En els últims anys, hem sentit parlar amb freqüència de l’existència de grans incendis. Són aquells que afecten una superfície forestal major de 500 hectàrees i superen la capacitat d’extinció dels mitjans contra incendis. Últimament, l’extensió i duració dels focs, en la seua aliança letal amb el canvi climàtic, ha canviat de dimensió i també la seua nomenclatura, que sembla adaptar-se als temps que corren: hem vist apareixer als incendis de sisena generació (6G). Són aquells capaços de retroalimentar-se en modificar de manera dràstica les condicions meteorològiques, crear grans turbulències i provocar columnes d’aire ascendent a temperatures abrasadores que generen nous focs dispersos en tornar de nou a la superfície terrestre.

Durant 10 dies del passat mes d’agost vam veure, amb preocupació, com cremaven deu mil hectàrees en el centre de l’illa de Gran Canària, fent desaparéixer alguns dels hàbitats i espècies vegetals més singulars d’aquella illa.

En 2012 a la Comunitat Valenciana es van calcinar més de 48.000 hectàrees. En la imatge, efectius del Consorci de Bombers de Castelló durant una actuació d’extinció. / Consorci de Bombers de Castelló

A la Comunitat Valenciana vam tindre un 2019 relativament tranquil, però no podem oblidar els incendis de 2012, quan es van calcinar 48.944 hectàrees en els últims dies del mes de juny. El 2% de la superfície total del nostre territori va quedar reduïda a cendres. Set anys després, el paisatge torna a estar verd, les plantes aprofiten ràpidament l’espai lliure, però per a recuperar la superfície arbrada que es va perdre, el volum desaparegut de les copes dels arbres i la seua capacitat de fixar carboni atmosfèric i d’oxigenar l’aire, encara hauran de passar algunes dècades, sempre que un nou incendi no vinga a posar el cronòmetre del paisatge, de nou, a zero.

El “Gigaincendi” australià

Si aquests incendis ens van semblar gegantescos, com hem de denominar al foc continuat que ha patit Austràlia entre els mesos de novembre i gener -a l’inici de l’estiu austral-? Han cremat, més de deu milions d’hectàrees. Una superfície 1000 vegades major que la de l’incendi de Canàries. Similar a l’extensió dels territoris de la Comunitat Valenciana i Castella-la Manxa junts. Algú s’imagina viatjant des de València a Madrid, o des de Torrevieja a l’Ebre, *travesando serres, valls, muntanyes, erms o planes; i veient tot el que van ser cultius, hortes, jardins, boscos, prades, matolls o boscatges completament cremats?

El foc s’ha estés sobre el 1,3% de la superfície australiana i ha afectat a tota mena d’hàbitats, i a les plantes i animals que formaven part d’ells. És el resultat de l’any més càlid i sec registrat mai a Austràlia, amb temperatures superiors a 41 °C, i s’ha concentrat en la zona de clima mediterrani d’aquesta illa-continent.

Imatge de satèlit de la zona est d’Austràlia en desembre de 2019. / ESA

La comunitat científica ha fet un balanç provisional. Ho han recollit els mitjans de comunicació: “milers de milions d’animals morts”. No hi ha dubte que animals, com a coales o cangurs, amb els quals estem familiaritzats i als quals mostrem un afecte quasi innat, hauran vist molt afectades les seues poblacions i reduïdes de manera dràstica les seues àrees de distribució. També altres espècies de marsupials o de mamífers, ocells, rèptils, amfibis, insectes, aràcnids, anèl·lids, nematodes, fongs o bacteris, exclusives de xicotetes àrees aïllades, menys conegudes per al gran públic i, potser, fins i tot desconegudes per a la comunitat científica, hauran desaparegut completament, s’hauran extingit. Això ens conten de la cacatua llustrosa negra i del ratolí marsupial de l’illa Cangur, segurament, només dos exemples.

Però qui ha recordat les plantes en aquestes llargues setmanes? Les que literalment estaven cremant-se, sense possibilitat d’escapar. Si el tràgic balanç de l’efecte del foc sobre els animals és cert, i segurament ho serà, resulta previsible que en un ordre de magnitud 10 o 100 vegades superior la destrucció de l’incendi haja afectat les espècies vegetals. Potser han desaparegut desenes o centenars de milers de milions de plantes, sense que haja aparegut cap referència en la premsa a aquest desastre ambiental que marcarà la vida futura de tots els organismes de l’ecosistema, també la de l’ésser humà. Les plantes passen desapercebudes amb massa freqüència. Una vegada més, els animals no en han deixat veure el bosc.

El pi de Wollemi

Faig aquestes reflexions, per a portar a aquestes pàgines digitals una acció excepcional, desenvolupada a mitjan gener i coordinada per biòlegs, forestals, bombers i pilots, per a salvar els últims individus de l’única població coneguda del pi de Wollemi (Wollemia nobilis W.G. Jones, K.D. Hill & J.M. Allen), una de les Gimnospermes més estranyes i més amenaçades del planeta, descoberta en 1994.

El pi de Wollemi habita en una gola protegida al Parc Nacional Wollemi (Nova Gal·les del Sud, Austràlia). El seu bosc ha estat salvat pels bombers enmig de l’incendi. / NWS National Parks and Wildlife Service 

Aquesta espècie viu en una profunda i recòndita gola a les Muntanyes Blaves, al Parc Nacional Wollemi, a Nova Gal·les del Sud (Austràlia). La seua població ocupa una extensió de tot just uns metres quadrats, en un espai natural de 5.017 km². Va ser trobada per David Noble, un guarda forestal del parc i un intrèpid explorador de tots els seus racons. Va ser un descobriment molt notable, casual, durant un dia d’escalada i que va tindre certa transcendència mediàtica. No tots els dies es troba un fòssil vivent, una espècie de la qual es tenia registre fòssil abans de ser descoberta viva en la natura. A més, es tracta d’un arbre de gran port, que pot aconseguir 40 m d’alçada, esvelt, amb ramificació verticilada, bonic, molt estrany, que va conviure amb els dinosaures i que va poder ocupar àmplies extensions quan Austràlia estava encara unida a l’Antàrtida, fa 165 milions d’anys.

Detall de l’exemplar de pi de Wollemi que pot visitar-se al Jardí Botànic de la Universitat de València. / Elisa Caballer

En 1994 es van comptabilitzar a penes 20 individus madurs i d’altres juvenils. La localització de la població es va mantindre en secret per a evitar la visita de curiosos i col·leccionistes. Poc després, les autoritats australianes van iniciar la producció i distribució de plantes entre els jardins botànics de tot el món de manera que, en l’actualitat, més d’un centenar d’individus viuen en diferents jardins d’Àsia, Amèrica i Europa. També al Jardí Botànic de la Universitat de València. L’espècie ja no corre perill d’extinció, però sí la seua població silvestre, que es va veure greument amenaçada per les flames del foc australià, i amb ella els processos evolutius naturals que l’han portada fins als nostres dies.

Accions excepcionals per a salvar una espècie extraordinària

Per a evitar la seua desaparició, els Serveis de Parcs Nacionals i Vida Silvestre, i d’Incendis Rurals de Nova Gal·les del Sud van dissenyar una acció conjunta per a frenar les flames abans que entraren en la gola i convertiren en cendres una història viva de 250 milions d’anys.

Quan el foc va començar a envoltar la població, els bombers van llançar des de l’aire aigua amb retardant. Després van descendir al bosc de pins de Wollemi rapelant des d’helicòpters i van instal·lar un sistema d’irrigació que va ser proveït per grans camions cisterna des de les pistes forestals més pròximes. Allí van romandre refrescant la terra i els grans arbres fins que va passar el perill.

Els bombers van posar en marxa una operació especial per a protegir de les flames la població de pi de Wollemi. / NWS National Parks and Wildlife Service 

Matt Kean, ministre de Medi Ambient de l’Estat de Nova Gal·les del Sud, va descriure l’operació com una “missió de protecció mediambiental sense precedents” i segurament és així. Tots els anys tenim notícies de la lluita dels bombers forestals a tot el món per a evitar que el foc calcine els boscos del planeta, però no coneixem una actuació de salvament d’una espècie vegetal similar a la desenvolupada a Austràlia.

Aquesta acció és excepcional i de gran mèrit, però no podem portar una brigada de bombers a protegir cada població única d’animals o plantes en risc de desaparició per l’acció del foc aliat amb el canvi climàtic. Quines espècies s’han perdut per sempre a Gran Canària, l’Amazones, Indonèsia, Califòrnia, Xile, Austràlia? Si l’incendi a les Muntanyes Blaves haguera ocorregut abans de 1994, el pi de Wollemi hauria desaparegut sense haver-nos assabentat; no sabíem de la seua existència. Quantes espècies hem perdut de la mateixa manera?

La Catedral de Notre-Dame de París també va ser víctima del foc en 2019. El món sencer va patir amb aquell incendi. Sis mesos després ja s’havien recaptat mil milions d’euros per a la seua restauració. En 2021 començaran les obres i en pocs anys la catedral estarà de nou oberta al culte i als turistes.

Però això no és possible després de la pèrdua d’una espècie. No té aquesta repercussió mediàtica, tampoc aquesta filantropia associada. Però, encara que tinguérem deu mil milions d’euros per a recuperar-la, després de la seua extinció, simplement no podríem.

Només ens queda evitar els incendis, mitigar el canvi climàtic, canviar d’hàbits i treballar conjuntament perquè el clima no propicie nous focs com els que hem vist durant 2019 en tots els continents.