Com viatja el pol·len
Si penses en viatjar, fes-ho com un gra de pol·len. Quin transport prefereixes? Abella, formiga, rata-penada… Hui estudiem els tipus de pol·linització segons els animals encarregats. Aprèn amb Adriel, un jove biòleg català i editor del blog All you need is biology, que les plantes també poden anar ben lluny.
Un dels processos més curiosos a la natura relacionat amb les plantes que produeixen llavors (espermatòfits) és la pol·linització. Aquesta consisteix en el procés de transport dels grans de pol·len des dels sacs pol·línics de les anteres fins al voltant de l’ovari o primordi seminal. La pol·linització pot ser abiòtica, a través de l’aigua o el vent, o biòtica, mitjançant animals. Aquest darrer cas és més popular en plantes que tenen flor, les angiospermes, i es coneix com zoidiofília.
No sols les abelles…
Segurament hagis observat alguna vegada com les papallones o les abelles i vespes s’apropen a les flors per a obtenir el seu nèctar o pol·len, realitzant alhora el procés de pol·linització. Però, aquests insectes no són els únics animals que poden dur a terme aquest procés. N’hi ha molts que ho fan i en aquest article coneixeràs uns quants exemples.
Papallona colibrí (Macroglossum stellatarum) visitant una flor
Primer de tot cal saber com les plantes aconsegueixen que els animals dugin a terme aquesta acció, és a dir, quines estratègies desenvolupen per captar l’atenció dels pol·linitzadors. Trobem des de l’aparició de colors vistosos en pètals (peces de la corol·la) o sèpals (peces del calze), fins a l’alliberació d’olors atractius, la producció de nèctar (secreció sucrosa que produeixen les plantes en els nectaris) o la formació de guies de nectaris (patrons visuals que indiquen on es troben els nectaris, poden ser observats per l’ull humà o només sota llum ultraviolada).
Però, tot i això, per quins motius els animals pol·linitzen les plantes? El cas més freqüent és que obtenen una recompensa, un aliment de les flors, el nèctar o el propi pol·len, substància rica en proteïnes. D’altra banda, també pot ser perquè se senten molt atrets per feromones o altres olors que fan que visitin les flors, provocant un engany.
Sabent això, ara ens preguntem quina classe d’animals duen a terme la zoidiofília i a continuació veurem que la diversitat és elevada. Les mosques (dípters) són uns dels insectes que poden realitzar la pol·linització de dues maneres. En primer lloc degut a que s’alimenten del nèctar i pol·len de les flors. Aquest és un procés que es coneix com a miofília i es relaciona amb flors de clors blancs i amb poca olor (flors mel·líferes). En segon lloc trobem aquelles mosques que consumeixen la carn en descomposició o les femtes que es poden trobar en algunes flors o inflorescències (conjunt del sistema de rames que produeixen flor en una planta), en aquest cas s’anomena sapromiofília. Uns bons exemplars amb aquest tipus de pol·linització són Rafflesia arnoldii i Amorphophalus titanium, que són les plantes amb la flor més gran i la inflorescència més gran respectivament. En aquest cas el síndrome floral es caracteritza per olors desagradables com de carn putrefacte, pels colors púrpures, violetes o blaus i per ser flors amb forma de trampa.
Rafflesia arnoldii. Autor: Rod Waddington
Amorphophalus titanium. Esquerra: imatge de domini públic. Esquerra: imatge de Rosseta
Un altre exemple d’insecte pol·linitzador són les formigues donant peu a la mirmecofília. Les formigues en alguns casos no tan sols pol·linitzen la planta sinó que a més la protegeixen de possibles herbívors, com és el cas de les acàcies. A canvi, les formigues s’alimenten de les substàncies produïdes als folíols i viuen dintre de les seves espines. En aquest cas les flors són petitones i sovint es troben properes al terra.
Formigues (Pseudomyrmex ferruginea) a sobre una acàcia (Acacia sp.). Autor: Ryan Somma
Magnòlia
Els escarabats també formen part d’aquest joc i el seu cas s’anomena cantarofília. Són poc especialitzats i pol·linitzen sobretot grups de plantes arcaics com les cícades (dins de les gimnospermes) o les magnòlies, tot i que també altres gèneres més moderns. Actuen sobretot sobre flors amb aromes intensos.
Més i més exemples
Les papallones tenen també un paper important i donen peu a la psicofília. Generalment les espècies diürnes estan relacionades amb flors de colors grocs, rosats, vermellosos o blaus i en canvi les nocturnes ho estan amb les flors més blanquinoses. Totes dues classes tenen afinitat per flors grans i robustes, d’olors suaus i agradables i que produeixen gran quantitat de nèctar en tubs o esperons, els quals són la recompensa per aquests organismes.
Papallona (Papilo sp.) pol·linitzant
En climes temperats es considera que més del 70% dels insectes pol·linitzadors són himenòpters. I cal dir que dins d’aquest grup les abelles i vespes tenen especial rellevància. El seu tipus de pol·linització s’anomena melitofilia. Aquests organismes aprofiten tan el pol·len com el nèctar de les flors. Es senten principalment atrets per aromes i colors grocs i blaus, rarament vermells. Les abelles i vespes a més són capaces de veure guies de nèctar visibles només sota llum ultraviolada.
Abella visitant la lavanda (Lavandula)
Colibrí (Archilochus colubris) obtenint el nèctar d’una flor. Autor: Joe Schneid Louisville Kentucky
Traslladant-nos a animals més grans trobem la ornitofília, pol·linització duta a terme pels ocells. Aquests prefereixen flors vermelles i taronges, amb grans quantitats de nèctars i donen poca importància als olors. En aquest cas les plantes destinen molta energia a la producció de nèctar, per tant aquest tipus de pol·linització és més típica en boscos tropicals humits. A més, també s’observa que el pol·len d’aquestes plantes és gros i adherent.
Arribem als més grans
Finalment trobem la pol·linització duta a terme per mamífers. Entre elles cal destacar la therofilia i la quiropterofília, realitzades per rosegadors i rates-pinyades respectivament. Tots dos processos succeeixen principalment durant la nit i en tots dos casos les plantes generen grans quantitats de nèctar. Però, mentre que els rosegadors prefereixen sovint flors poc visibles i agrupades, les rates-pinyades es senten atretes per flors blanquinoses o de tons clars, grosses, robustes, amb forma de campana i amb olors molt intensos. S’ha vist que les rates-pinyades a més són capaces de trobar les plantes productores de nèctar a través de l’ecolocalització.
Vídeo de Materia Ciencia
Com hem vist hi ha molta varietat d’animals capaços de pol·linitzar, però no tots pol·linitzen les mateixes plantes. Alguns són molt específics i d’altres més generals. Llavors ens preguntem quines avantatges o inconvenients hi ha en l’especialització d’un tipus de pol·linitzador? El fet de que el pol·linitzador sigui més específic implica que el procés hagi de ser més eficaç, és a dir, la planta hauria d’invertir menys recursos i obtenir més pol·linització. Però, això depèn de la constància del pol·linitzador, de que aquest retorni repetidament a la mateixa classe de flors, sinó el pol·len s’acaba malgastant en les flors d’altres espècies.
Normalment quan l’eficiència és elevada, les flors acostumen a produir més nèctar i menys pol·len. Això resulta favorable, ja que la inversió de recursos per a la producció de nèctar és menor. D’altra banda, existeix el risc de que si la relació entre el pol·linitzador i la planta és molt estreta, si un dels dos desapareix l’altre també. Per tant, quan la planta és més generalista assumeix un menor risc. D’altra banda, com més generalista és, els seus pol·linitzadors fluctuen més en abundància independentment de les flors. Per tant, quan parlem de pol·linitzadors generalistes o especialistes no hi ha una millor opció, totes dues tenen els seus beneficis i inconvenients i és la selecció natural de cada cas la que deriva a un tipus de relació o un altre.
