Més enllà de la fitofagia: relacions entre sírfids i plantes
Encara que a priori puguen semblar abelles o vespes, per eixos patrons de color en tòrax i abdomen tan similars que confonen als seus depredadors, els sírfids són en realitat dípters. Uns insectes d'ulls grans i amb un únic parell d'ales membranoses que presenten un cicle vital estretament unit a les plantes. Magnífics pol·linitzadors que són coneguts com a “mosques de les flors”.
Quan pensem en la herbivoria, en el fet d’alimentar-se de plantes, segurament el primer que ens vinga al cap siga pensar en remugants. Vacas i ovelles pasturant, cérvols i daines pasturant o fins i tot girafes esporgant les verdes fulles dels arbres. No obstant això, tant espacial com numèricament, els insectes són els principals herbívors del planeta. Per a comprendre l’abast d’aquests abundants però xicotets éssers cal ser conscients que la herbivoria, o fitofagia si volem ser més tècnics, no solament abasta les extenses pastures de gramínies o les fulles d’arbres i arbustos; fusta, arrels o bulbs, flors i pol·len o fins i tot els fluids interns de les plantes, encara que amb denominacions i particularitats científiques concretes, també formen part de l’ampli concepte de fitogafia.
Detall morfològic d’un sírfid
Sírfid o mosca xoriguer (familia Syrphidae) en l’aire, amb el seu característic domini del vol, juntament a un altre exemplar alimentant-se i pol·linitzat una flor
En aquest sentit, dins del gran món dels insectes, existeix una família de mosques la relació de les quals amb les plantes va un pas més enllà de la simple alimentació. En efecte, els sírfids o mosques xoriguer (ordre Diptera: família Syrphidae), coneguts així per la seua habilitat per a suspendre’s immòbils en l’aire, s’alimenten de diferents parts de les plantes, però aquesta interacció, que a priori podria considerar-se negativa és, en realitat, molt més complexa.
Els sírfids com a fauna útil
Per a començar, tots els sírfids adults s’alimenten d’una part de les plantes posada deliberadament a la seua disposició. Aquestes mosques aprofiten el pol·len i el nèctar de les flors en un frenesí estacional per aconseguir l’energia necessària per a poder completar el seu cicle de vida. El pol·len les proporciona proteïnes i aminoàcids essencials per a poder desenvolupar-se i reproduir-se; el nèctar, no obstant això, més dolç i ric en sucres, és la recompensa repleta d’energia que les plantes regalen als qui els presten l’impagable servei de la pol·linització. Així doncs, després de furgar entre anteres i corol·les, els sírfids es porten pegats sobre el cos els grans de pol·len que pol·linitzaran altres flors, completant així el cicle reproductiu de moltes plantes. De fet, són tan reeixits en la seua tasca florícola que després d’abelles i borinots les mosques xoriguer són els pol·linitzadors més usats en cultius de tot el món. Sense ells no podríem paladejar alguns dels deliciosos fruits que gaudim a les nostres taules.
Larves de sírfid utilitzades com a agent de control biològic, en aquest cas alimentant-se de pugons / Kerry Wixted, www.marylandbiodiversity.com
Seguint amb els beneficis que aporten, si baixem de nivell també observem que moltes espècies de sírfids són en la seua fase juvenil (estat de larva) depredadors dels enemics de les plantes. Les larves d’algunes espècies actuen com a agents de control biològic dels pugons, insectes plaga de cultius tan importants com el pimentó o la tomaca. En altres ocasions, és després de la mort natural de la planta quan moltes espècies troben el seu espai. Existeixen larves saproxíliques, o dit d’una altra manera, que viuen lligades a la fusta en descomposició o als buits d’arbres anyencs en boscos de tot el món, aprofitant al màxim els microambients que la natura els proporciona. Així doncs, l’aparent vida senzilla que aquestes mosques xoriguer porten quan són adultes resulta ser la conseqüència de molt variades i extraordinàries estratègies de supervivència.
L’equilibri és la clau
Com veiem de moment, la presència dels sírfids, malgrat ser fitòfags en el seu sentit ampli, no és ni molt menys perjudicial per a les plantes. No obstant això, com en molts altres aspectes del món natural, no és or tot el que rellueix i on unes espècies aprofiten la degradació natural, unes altres són les encarregades de produir la pròpia podridura o senescència. Les larves d’aquestes espècies, com la de Merodon equestris, s’alimenten, entre altres, dels bulbs o rizomes de les plantes, moltes de les quals tenen una repercussió econòmica transcendent com en el cas dels narcisos, tulipes i similars, el cultiu de les quals i explotació genera milions de benefici a nivell mundial. En aquest cas, les larves s’alimenten dels bulbs, penetrant en els teixits vegetals i arribant a produir la podridura total o parcial, cosa que acaba per matar a la planta.
Camps de tulipes cultivats als Països Baixos
Referent a això, un curiós cas és el de Merodon luteihumerus i Drimia maritima (Asparagaceae), sírfid i planta, respectivament. Aquesta interacció descoberta recentment és un cas únic i extrem de fins a on poden arribar les relacions entre insectes i plantes. I és que l’adult de M. luteihumerus és un sírfid pol·linitzador, com quasi tots els altres, amb la peculiaritat que exclusivament s’alimenta del pol·len i del nèctar de Drimia maritima. Encara que altres insectes poden acostar-se a aquesta planta de manera puntual per a prendre el seu pol·len, M. luteihumerus és pràcticament l’únic que aprofita aquest recurs activament i va de flor en flor pol·linitzant meticulosament les flors d’aquesta planta. Així, és molt probable que les poblacions d’aquesta planta siguen dependents d’aquest sírfid allí on tots dos cohabiten. No obstant això, en el seu estat larvari, M. luteihumerus és un exemple del comentat prèviament, perquè s’alimenta exclusivament dels bulbs de Drimia maritima.
Així les coses, aquest no és l’únic cas de mosca xoriguer que té una relació mutualista i antagonista al mateix temps amb una espècie de planta. És possible que l’escassetat de recursos i la coevolució hagen provocat aquestes meravelloses interaccions, on la mosca adulta ajude a la reproducció de la mateixa planta de la qual la seua pròpia larva s’alimenta. Al cap i a la fi, l’equilibre entre el que una espècie pren i el que l’altra dóna és un compromís tàcit sense el qual és possible que ambdues no puguen existir. Sens dubte, encara ens queda molt per esbrinar.
Il·lustració de Drimia maritima en Köhler’s Medicinal Plants (1887) / www.museedesarcspremiers.fr
El món de les interaccions és tan complex com siguem capaços d’observar. Les plantes depenen dels insectes per a ser pol·linitzades i ells del pol·len, el nèctar i altres teixits de les plantes per a poder-se desenvolupar. La fitofagia no és tan senzilla com etiquetar “qui es menja a qui”. És possible que estiguem en les albors d’entendre les complexes relacions que els éssers vius estableixen, per a bé o per a mal. Si tenim sort, és possible que aprenguem una mica d’ells i puguem aplicar-ho per a millorar les nostres vides. Només es tracta de parar-se a observar el que el diminut món dels sírfids pot arribar-nos a ensenyar sobre la natura que tenim al nostre voltant.
