Plantes i estacions en Ikebana

Quines espècies vegetals s’utilitzen en ikebana

Encara que el més habitual siga veure branques i flors tendres component un ikebana, també altres parts de les plantes poden formar part del mateix i aportar la seua plasticitat i estètica.
Canyes com el bambú, escorces rugoses, troncs, tiges de línies suaus o fetes fallida, xicotets brots incipients, fulles amples i carnoses, falagueres, capolls tancats, baies, escaramuix de colors tardorencs, baines, llavors com les que conté la flor del gira-sol, arrels expressives, fruits, herbes, fins i tot molses, líquens, pedres, arena o lava són elements que poden ser utilitzats en els arranjaments. En l’actualitat, fins i tot materials no naturals han arribat a incorporar-se en estils lliures i contemporanis.

L’ikebana clàssic està vinculat a unes certes espècies vegetals emblemàtiques el valor simbòlic de les quals està relacionat amb la seua pertinença al paisatge; tenen valors intrínsecs com el seu caràcter perenne o el seu florir efímer. Però també valors culturals, associacions metafòriques, simbòliques, que els concedeixen significats “afegits”. Esmentaré algunes d’elles:
L’ancianitat dels pins, la seua profunda verdor i la seua resistència, doten del sentit de la duració i del temps així com sentit de la saviesa a un arranjament. El bambú aporta la connotació de la flexibilitat i la lleugeresa de l’adaptable, a més de la bellesa de les canyes i la lleugeresa de les seues fulles. Les branques florides de la prunera o el cirerer, porten el missatge del retorn de la vida després de l’hivern amb els seus abundants i xicotetes flors. La camèlia, el crisantem, o la peònia han sigut flors tradicionalment utilitzades en els arranjaments clàssics, així com els lliris. Totes elles cultivades al Japó de manera natural i molt associades a les estacions en les quals floreixen, contenen a més valors simbòlics. El lotus, la flor emblemàtica del budisme és un centre místic i un símbol de renaixement que s’utilitza també en l’ikebana clàssic.

En ikebana, com a curiositat, us contaré que no sols la part perible dels arranjaments està basada en les plantes, existeixen fins i tot recipients realitzats amb matèries vegetals. Encara que la major part siguen de ceràmica, també són molt apreciats els zundos, recipients verticals de canyes molt gruixudes de bambú del tipus Moso, i les safates de canyes fines teixides o fusta lacada. Són molt valorats els cestillos, molt hàbilment entreteixits i es fabriquen també recipients de fusta; Fins i tot unes certes carabasses buidades poden ser utilitzades com a atuells.

Com les plantes creen harmonia en ikebana

En ikebana, els diferents grups de plantes es combinen, però no es mesclen, sinó que cada tipus ocupa la seua zona aportant la seua pròpia expressivitat. Quasi sempre s’utilitzen en contrast, i com hem comentat en anteriors articles, definint asimetries basades en esquemes triangulars.
En les associacions d’espècies vegetals, que són la font sensual i sensorial de l’atractiu de l’arranjament, hi ha un fons argumental:
L’associació de plantes per “simpatia” o, com a precisa Tetsuro Watsutji, filòsof i estudiós de l’antropologia del paisatge, per “congenialitat”. Els vegetals no congenien per la seua semblança o similitud, sinó per la seua coherència estacional i paisatgística. En ikebana, en lloc de buscar la semblança de formes o colors, més aviat es fa el contrari, es busca el contrast, una certa oposició complementària en la qual descobrim l’amenitat paisatgística que estimula estèticament.

Ací intervé la geografia i l’estació. Encara que les espècies formen un arranjament amb molt de contrast, les plantes d’un mateix àrea climàtica i que estan en el mateix moment anual donen una coherència natural a l’ikebana. Això sembla una obvietat, tanmateix l’accés actual a espècies florides en un punt molt allunyat del planeta i en un altre hemisferi o latitud, portades per les floristeries a qualsevol lloc de les nostres ciutats, fan que caiguem en la temptació de mesclar capritxosament espècies tropicals amb arbustos de clima continental fent composicions una miqueta kistch. Sobretot, sense molt de sentit. Això no és una norma intransigent, per descomptat, però val la pena tindre en compte aquest factor que anomena al respecte a la naturalesa, a no “jugar” amb ella segons els nostres desitjos, sinó a escoltar-la i a aprendre d’ella.

Viure en el camp, o disposar d’un jardí, -propi o de veïns amics-, fa que els nostres arranjaments mantinguen la sobrietat natural, que permeten expressar la poètica i la bellesa del paisatge. Personalment, prest molta atenció a les podes, i recupere les seues restes recentment tallades als jardins per a fer ikebana.

Tipus de vegetació segons les seues qualitats en ikebana

Qualitats físiques i qualitats estètiques són una mateixa cosa en ikebana. La planta ofereix la plasticitat necessària a l’art. Qui realitza un ikebana reinterpreta, —respectant la naturalesa de cada planta—, les seues qualitats essencials.

Hi ha una classificació orientativa per a les espècies vegetals en ikebana. Les considerades quimono, kusamono i tsuyomono. La qualitat dels arbres i les seues matèries llenyoses és quimono. Les herbàcies, flors, més tendres i blanes, són kusamono. Les parts que participen de totes dues qualitats, són tsuyomono i s’utilitzen com a part forta —o quimono— si es combinen amb herbàcies; i al contrari, fan la funció yin, suau i tendra —kusamono— quan de combinen amb branques més fortes. Entre aquestes últimes estan la camèlia, que pot fer totes les funcions.
En els arranjaments d’un sol material, aquest sovint és tsuyomono. I amb freqüència és un arbre o arbust que floreix. En un cert moment de l’any, una branca de camèlia, llenyosa i forta, amb capolls, fulles verdes i flors obertes ho conté tot i pot no necessitar cap contrapunt per a ser utilitzada ella sola en un ikebana; en una sola planta està la força de la branca, la vida perenne de la fulla, la sorpresa efímera i colorista de la flor, la promesa de futur del capoll.

La plasticitat i la poètica de les plantes en l’ikebana

La primera consideració estètica cap a un vegetal abans de realitzar un ikebana, és l’estudi del seu shussho, la personalitat específica de la planta o plantes que utilitzarem, les seues qualitats plàstiques, (vigor, color, textura, proporcions, formes) la dinàmica expansiva i estructura del seu creixement.

En l’esperit i l’expressió d’un ikebana es presenta també la poètica estacional, les transformacions cícliques que donen una atmosfera climàtica especial. Es tracta de captar i transmetre aqueixa subtil qualitat que caracteritza els moments naturals.
Els arranjaments que es realitzen a la primavera, estiu, tardor o hivern no són els mateixos i l’expressió de cada època de l’any és característica; provoca sentiments que tots coneixem associats a l’època de l’any.

L’ikebana, com a reflex estètic dels processos naturals, mostra el naixement, creixement, esplendor i decadència, així com la latència, l’espera adormida de les plantes.
Fer ikebana és mantindre atent un esperit poètic que s’identifica amb les transformacions de la naturalesa, els estats de l’ànima units als estats del clima, les formes canviants de les plantes que travessen les estacions. Els cicles anuals mostren facetes en les quals l’art ha trobat un sentit emocional i espiritual, tant la literatura, com la pintura, com el paisatgisme o l’ikebana. L’art s’ha recolzat en innombrables ocasions en els estats de la naturalesa per a parlar de l’esperança, la plenitud, la melancolia, la tragèdia…

Les estacions

Mostraré la imatge d’un o dos arranjaments per cada estació. Més que descriure’ls des del punt de vista estètic/poètic, he triat acompanyar-los d’un haiku de Matsuo Basho (1944-1694) de qui s’ha dit que és el poeta japonès de la naturalesa.

Ikebana és, com l’haiku, un art de l’evocació.
En els seus haikus (composicions poètiques breus) Basho capta les connotacions inaprensibles del moment efímer; el mateix que l’ikebana tracta d’evocar.

Traduccions de Beñat Arginzoniz (veure bibliografia).

Tardor

“Se va el otoño.

erizos de castañas,

Abiertas manos.”
                                     Basho

L’ikebana a la tardor mostra especial afecte pels signes de decadència del caduc i els seus colors, utilitzant branques d’auró, roure,… també a les flors de l’estació com el crisantem, gelosies, cosmos, amarant, anemone de tardor; herbàcies i plantes silvestres resistents com les tiges de fenoll o les fulles dels lliris que sovint presenten signes del pas del temps, zones torrades per l’estiu, irregularitats estèticament interessants. No es busca el vegetal intacte i perfecte, sinó la bellesa dels processos naturals i la tardor en aqueix aspecte ofereix molts elements poètics.

Hivern

“Vence al invierno

celebrando las flores

del corazón”
                          Basho

L’ikebana d’hivern és més ascètic i revela una intimitat solitària amb el paisatge a través de la bellesa nua de les branques i la consciència del significat de la resistència de les plantes de fulla perenne. La força latent. És particularment expressiu el final de l’estació, amb els incipients signes del retorn de la llum i la proximitat de la primavera. Per descomptat, el pi, i el bambú. També les sorprenents flors de la camèlia, del narcís, del ciclamen, o la verdor de les falagueres resistents.

Primavera

“En veinte días

vi el principio y el fin

de muchas flores”
                                                 Basho

L’ikebana de primavera és molt fresc, verd i colorit, com l’abundància de l’estació. Però abans de res celebra el despuntar dels primers signes del final de l’hivern, les flors dels arbres com la prunera o el cirerer són molt benvolgudes. El retorn de l’alegria per l’expressió emergent de la vida. Quasi tots els arbustos ofereixen brots magnífics. Flores molt variades són utilitzades en ikebana en aquesta estació, espirea, gysophila, magnòlia, cala, frèsia, glicina, o plantes lacustres de tiges fermes com l’espadanya, els joncs, etc.

Estiu

“Cae desde el sauce

una gran oscuridad

sobre las flores”

                                                                      Basho

L’ikebana realitzat en les èpoques de calor tendeix a mostrar més la superfície de l’aigua, com a part essencial de l’arranjament que transmet la sensació de frescor. Es fa buidant més el naixement de la composició i optant per recipients de tipus suibán, baixos i amples, així com situant les branques i les flors en una zona asimètrica d’aquest. El seu esperit és el de la plenitud, amb carnoses flors com la hortènsia, o molt sofisticades com l’anthurium, amples fulles com la del bananer, fins i tot amb fruits, com el caqui, la magrana,… veurem imatges d’ells en següents capítols.