La contribució de l’art a la consciència ecològica

La crisi ecosocial que vivim ja és, i encara serà més, el principal problema de la nostra època. Un repte civilitzatori que necessàriament afectarà les nostres societats humanes, íntimament dependents dels ecosistemes per a la subsistència, encara que coste d’admetre a certs sectors. De fet, es parla d’un veritable canvi de paradigma, en la mesura en què no serà possible continuar el model de creixement sostingut de l’economia basat en el consum exponencial de recursos i el conseqüent espoli de la riquesa natural.

Prendre consciència de tot això, de les actituds positives que podem adoptar i del necessari reenfoc dels nostres objectius de vida, és quelcom que excedeix les capacitats de disciplines concretes. Necessitem models holístics on les ciències, la tecnologia i les humanitats col·laboren estretament per comprendre i actuar millor. Per això, sobretot en països anglosaxons, s’estan desenvolupant amb força les anomenades “humanitats ambientals”, un projecte sinèrgic on participa la filosofia, el dret, l’economia ecològica, la ecocrítica, l’art, la psicologia i l’antropologia, entre moltes altres disciplines humanistes, per intentar crear nous relats i marcs culturals que animen la transició cap a societats més sostenibles. Aquesta necessària revolució cultural (Guattari, 1996) contra la inèrcia dominant ha de comptar amb estratègies d’alta empatia per conscienciar a la massa crítica de manera suficient per provocar el canvi cap a la sostenibilitat.

Raigambre, Kalitipia i grafit sobre paper, 2013.
L’obra sorgeix a partir d’una experiència vital d’errancia i s’inspira en les estratègies d’arrelament de diferents espècies botàniques (arrels aèries, rizomes, etc.). Mitjançant la hibridació entre anatomia femenina i món vegetal, la peça aspira a re-conèixer i reprendre un vincle d’empatia i nutrició amb l’hàbitat, responent a la necessitat d’aprendre a habitar nous entorns materials i afectius. Obra i foto: CHIARA SGARAMELLA.

El necessari reequilibri entre cultura i naturalesa

Per aconseguir-ho, les arts poden contribuir a desenvolupar aspectes sensitius i afectius que permitisquen una transformació de valors i d’actituds, fins i tot de vegades de forma més potent que la via de la racionalitat (Slovic, 2007). Per exemple, el curs Consciència ambiental i art ecològic,  dins del Diploma de Sostenibilitat, Ètica Ecològica i Educació Ambiental (DESEEEA) de la Universitat Politècnica de València (UPV). El curs se centra en el diàleg Art i Naturalesa des de la perspectiva de la consciència ecològica, tant pel que fa a la nostra relació amb l’entorn, com en la creativitat que ens permet crear obres i relats que apunten al necessari reequilibri entre cultura i naturalesa. Un dels camins més fructífers per prendre consciència és precisament establir vincles emocionals de comunicació amb els ecosistemes. Construir en ells i amb ells obres que busquen l’escolta de la naturalesa (Andy Goldsworthy), la restauració (Patricia Johansson), la biomímesi (Nils Udo) i la co-creació (Reiko Goto i Tim Collins), on l’artista és un element més d’un ecosistema complex sempre interdependent i en evolució.

Equilibrio, tinta i aquarel·la, 50 x 50 cm, 2017.
En l’era de l’Antropocè, l’ésser humà té la capacitat d’afectar a tot el planeta amb les seues accions però l’enorme responsabilitat de tindre cura del seu equilibri. Obra i foto: NURIA SÁNCHEZ LEÓN.

Prendre consciència a través l’art ecològic

A aquesta forma d’expressar-nos creativament des de la perspectiva de l’ecologia i la defensa de l’equilibri amb la naturalesa l’anomenem “art ecològic”, aquell que no solament mostra la bellesa natural, sinó que treballa per la seua defensa, restauració i reequilibri. No és solament un art d’objectes, sinó també de creació col·lectiva, d’acció o de processos. Pot incloure recerca transdisciplinar, intervencions socials, restauració d’hàbitats, planificació política i participació pública.

Sobre aquest tema, tenim grans precedents al segle passat com Joseph Beuys, co-fundador del partit verd alemany, que en projectes com 7000 roures (1982) para la Documenta 7 de Kassel es planteja modelar la ciutat i els seus habitants com si d’una escultura social es tractara, mitjançant la plantació col·laborativa espontània i ciutadana. O com els Harrison amb Serpentine Lattice (1993) que plantegen millorar les condicions de l’ecosistema del bosc humit de la costa oest d’EE.UU mitjançant la restauració de les conques hidrogràfiques. L’art ecològic ha anat enriquint-se amb noves aportacions, com l’art col·laboratiu, on l’artista actua en gran manera com a capdavanter o mediador comunitari per a la millora d’entorns naturals o barris degradats com en el projecte Park Fiction (1994-2005) a Hamburg, on el desig comunitari d’un parc urbà va vèncer al procés de gentrificació. Una actitud positiva i proactiva que també trobem en alguns treballs de l’espanyola Lucía Loren com en Al hilo del paisaje.

Al hilo del paisaje
“Arte en la tierra”, Santa Lucía de Ocón, La Rioja, 2007.
Un gran cabdell de blat. Un bri que s’uneix a la terra. El paisatge es converteix en ordit i els camps de Santa Lucia es transformen en un gran mantell de colors, un teixit apedaçat de cultius. Cosir és un procés de reparació, d’unió simbòlica de la terra amb el fruit generat per ella. Obra: LUCIA LOREN. Fotos: FÉLIX GUERRA.

Al nostre país, l’interès per l’art ecològic és creixent, com podem comprovar en exposicions com l’actual “Després de la fi del món” en el CCCB de Barcelona; recents com “Hybris. Una posible aproximación ecoestética” en el MUSAC de León (2017-18), i importants precedents com “Naturalment artificial”, en el Museu Esteban Vicente de Segòvia (2006). En aquestes mostres, comprovem l’enorme diversitat de propostes, que integren des d’obres que tracten el canvi climàtic, la contaminació, les energies renovables, el reciclatge, l’agroecologia, la crítica cultural, l’animalisme o els models d’interacció ecosistèmica.

Arqueología de una huerta, intervenció Huertas de la Hontanilla.
Ruïnes, terra i cistells de vímet “Naturalmente Artificial el arte español y la naturaleza, 1968-2006”. Museu d’art contemporani Esteban Vicente, Segòvia, 2006. Obra: LUCIA LOREN. Fotos: Fotos: JUANJO MISIS (esquerra) I JUANMA VALENTÍN (dreta).

Consciència ambiental i art ecològic

Resulta evident que hem de preparar-nos per a la transició, i que aquesta no es limita a la part física (energia, transport, consum…), sinó que cal abordar igualment una “transició interior” que ens possibilite establir altres prioritats personals, grupals i de civilització. Per tot això, la creativitat és fonamental, com veurem en el nostre curs, on partirem de la contemplació i l’escolta de la naturalesa, treballarem amb l’ego per comprendre la importància del col·lectiu, i assimilarem la idea de fer de la nostra vida i el nostre entorn una obra d’art sostenible com a casa comuna, que ens permeta estar en equilibri amb els ecosistemes que ens acullen i les espècies que ens acompanyen.

El curs  Consciència ambiental i art ecològic, d’1,5 ECTS, tindrà lloc en la UPV (València) els dies 16, 17, 23 i 24 de febrer, en horari de 16 a 20.30 h els divendres i de 10 a 14 h els dissabtes. També es pot cursar a distància en directe. Es divideix en dues parts, impartides pels professors de la Universitat Complutense de Madrid Jose María Parreño i Tonia Raquejo Grau. La matrícula està oberta fins al proper 13 de febrer. Més informació ací.

Ecodependencia, instal·lació, niu i tela. 2015.
L’ésser humà no està al marge de la naturalesa, sinó immers en ella. Som éssers interdependents i ecodependents.
Obra i foto: NURIA SÁNCHEZ LEÓN.

ARTICLE ESCRIT PER:

• José Albelda. Centre d’Investigació Art i Entorn, Universitat Politècnica de València, C/ Camí de Vera s/n, 46022, Valencia, España.
• Nuria Sánchez León. Centre d’Investigació Art i Entorn, Universitat Politècnica de València. C/ Camí de Vera s/n, 46022, Valencia, España.
• Celia Puerto Espinós. Programa de Ayudas de Investigación y Desarrollo (PAID-01-17), Centre d’Investigació Art i Entorn, Universitat Politècnica de València, C/ Camí de Vera s/n, 46022, Valencia, España.