Ikebana modern: l’estil nageire

Nageire és un estil d’ikebana bastant popular, no sols al Japó, perquè el practiquen aficionats a tot el món. Encara que el seu origen siga antic, la forma actualitzada de nageire és una de les primeres lliçons que aprenen habitualment els estudiants a les escoles internacionals de ikebana, per la seua relativa senzillesa.

El terme nageireru, al·ludeix a la idea de «disposar lliurement» i podria traduir-se d’aquesta manera. L’estil nageire actualitza el clàssic ordre asimètric, el cànon del qual és shoka, interpretant-ho d’una manera menys estricta, més flexible i relaxat.  No obstant això, encara que el seu esperit siga més aviat naturalista… té les seues regles! Encara en les composicions més fluides i informals, l’ikebana mai renúncia a l’esquema morfològic subjacent, a intentar comprendre i expressar l’ordre natural. Aqueix interés estètic, en l’emotivitat de la cultura tradicional japonesa, és la unió de conceptes filosòfics i preceptes artístics.

(Abans de seguir, voldria dir, entre parèntesi, que la pronunciació en espanyol i valencià és “nagueire”, amb el so de la “g” suau, no el so “j”).

La singularitat de l’estil nageire

Aquesta forma d’ikebana es realitza en atuells verticals, generalment cilíndriques, simples i de ceràmica. En elles, sovint hi ha treballs molt bells de textura, acabats i color molt matisats, però no solen tindre figuració, ni formes curvilínies.

Igual que moribana, —estil del qual parlem en el capítol “Ikebana: el cànon natural”— es basa en l’estructura de tres branques principals, o yakueda: shin, soe, tai que dibuixen un triangle escalé. Aquesta asimetria suggereix l’evolució del creixement de la planta i evoca la vida en la seua dinàmica. Les dues branques directrius més fortes (shin i soe) provenen generalment d’arbustos o arbres i la tercera (tai), és més curta però cridanera, habitualment una o diverses flors. Algunes branquetes menors, o flors xicotetes constitueixen l’ashirai, un complement que a vegades s’utilitza per a afegir matisos, restant sequedat a l’estructura, aportant un contrast de color o de forma; fent l’arranjament més amé.

Una peculiaritat dels arranjaments d’estil nageire és que els vegetals semblen sorgir d’un lateral del llavi de l’atuell, com des de la superfície de l’aigua. No s’alcen enèrgicament des del centre del recipient, com en els estils formals, (shoka, rikka) sinó que es deixen sostindre, amb una certa “negligència”, més suaument. Els gots alts de ceràmica en els quals es compon solen tindre uns huit o deu centímetres de diàmetre per uns vint-i-cinc o trenta centímetres d’altura, i l’arranjament naix a pocs centímetres dins de la boca del recipient, sempre en un quadrant d’aquest, deixant lliures els altres tres.

Un arranjament nageire no s’assembla a “un pitxer de flors” occidental, encara que tots dos siguen el desig de la presència de les flors en la vida humana… En l’aspecte formal, les flors i les branques d’un bouquet occidental s’introdueixen ocupant més o menys homogèniament tota l’obertura i en general arribant a tocar el fons del recipient, en el qual es recolzen; o ben recollides per les parets internes del mateix i creant una massa en la qual les flors proliferen en totes direccions compactant-se en àrees denses de color. Però en un ikebana d’estil nageire l’arranjament és quasi buit; queda suspés, com un mòbil d’Alexander Calder, en certa manera flotant; molt aeri. Les branques dibuixen aqueix buit, com a línies, definint l’espai que habita en aqueix triangle asimètric: pocs materials i molt espai per a un dibuix senzill.

Composicions i angles

En compondre un arranjament del tipus nageire es delimita un vector en el qual concentrar la composició perquè aquesta adquirisca força expressiva i no es disperse en la indefinició. De manera abstracta, els esquemes que proposen als estudiants les diferents escoles, són de tres tipus:

a) Tipologia vertical, les branques de la qual, vistes frontalment, no se separen a penes de l’eix perpendicular respecte a la superfície de l’aigua; l’arranjament complet es desenvolupa llavors en un vector aproximat de 0° a 30°. És denominat per algunes escoles com Choku-tai o Sugu-tai.

b) Tipologia obliqua, quan les branques es concentren aproximadament entre 60° i 90°. L’arranjament s’acomoda a una composició inclinada, bé cap a un sol costat, o bé obrint-se cap a tots dos. Rep, també per part algunes escoles, el nom de Sha-tai.

 c) Tipologia descendent, o «en forma de cascada», és l’arranjament que s’alça una mica en la seua base per a depassar l’horitzontal i caure després cap avall des de la boca de l’atuell. Les branques prenen una disposició corbada despenjant-se des del seu naixement, en angles molt oberts. Algunes escoles ho criden Sui-tai.

En l’exemple dels tres arranjaments amb camelia (a dalt, fotografies) ha sigut possible realitzar els tres esquemes amb una mateixa planta, perquè l’adaptabilitat de les tiges de la camelia és molt gran, la qual cosa la converteix en una espècie molt valorada per la versatilitat de les seues branques, a més de per les flors primerenques esplèndides i la resistència de les seues fulles.

Les denominacions poden variar i diversificar-se en subgèneres, encara que les escoles d’ikebana coincideixen en l’essencial. I l’essencial, per cert, no és tant la tècnica, sinó aprendre a mirar la naturalesa des d’un punt de vista estètic i respectuós. En les associacions d’ikebana occidentals, mestres i mestres de diferents escoles no troben cap dificultat a compaginar els seus coneixements i tècniques.

La composició de les branques ha de sostindre’s de la manera en què aquestes es trobarien en la naturalesa, oferint a la llum solar el feix de les seues fulles, emergint i desplegant-se com ho farien pel seu creixement natural.  L’arranjament pot orientar-se cap a la dreta o cap a l’esquerra (hongatte i gyakugatte), dirigint-se sempre cap a la font de llum del lloc on vaja a situar-se, i també cap al punt de vista de l’observador. Encara que nageire es realitze i dispose actualment en espais contemporanis, manté la pervivència del seu origen.  

El lloc original en el qual se situaven els arranjaments a la casa tradicional japonesa, així com en la sukiya (casa de te) era el tokonoma, un espai molt buit, amb plataforma-base de fusta i il·luminació lateral. Depenent del costat del tokonoma per on entrara la llum, l’arranjament havia de “mirar” cap a aqueixa zona…              

La tècnica de nageire

Per a la formació dels estudiants, s’utilitzen esquemes abstractes; i per descomptat, la presència insubstituïble de la mestra o mestre que sovint realitza en directe l’arranjament proposat en cada classe.    

Els dibuixos simplificats, que varien poc segons les diferents escoles, mostren, generalment, tres dimensions: 1) les línies en l’espai a vista d’ocell o planta 2) l’alçat frontal de l’arranjament i 3) la vista lateral, representant els angles en què ha de disposar-se. Es tracta d’un recorregut espacial en les tres direccions d’espai: alt, ample i profund. 

Aquests esquemes són orientatius i serveixen per a guiar la composició. Depenent del caràcter de les branques, es té en compte la inclinació més adequada de l’arranjament. Finalment, és la pròpia forma de la branca qui dibuixa en l’espai.                                

Per a realitzar, tècnicament, aquests arranjaments, s’utilitza un curiós i eficaç sistema de subjecció que consisteix en la inserció de dos trossets de branca llenyosa entrecreuats i disposats horitzontalment, a pressió, formant una creu entre les parets interiors de l’atuell a pocs centímetres de la boca de la mateixa han d’estar fermament subjectes! i ho fan gràcies a la seua pròpia tensió i força. Es comprova la solidesa del suport alçant l’atuell ple d’aigua, subjectant-la solament per aquesta creu grega de branquetes, agafant-la amb els dits. Qualsevol flor o tija que es col·loque posteriorment —sent acumulats en una sola de les quatre seccions—, quedaran fermament sostinguts i la seua posició no oscil·larà.

Així, el naixement de cada branca o flor sembla sorgir de la superfície de l’aigua i això dona lleugeresa a l’arranjament. És important insistir que el naixement de tot el conjunt s’insereix en un només dels quadrants, aconseguint així una sensació d’autonomia dels vegetals, que semblen nàixer o brollar com per la seua pròpia força vital emergint des d’una zona-origen. Aquest concepte és clau en l’estètica de l’ikebana: les flors, les branques estan vives. Els arranjaments han d’aconseguir transmetre aqueixa força vigorosa de la naturalesa.

La base o el naixement dels vegetals és una part molt important de l’arranjament. Defineix la manera en què les branques es desenvolupen en l’espai, la seua evolució expansiva. A aqueix peu de l’arranjament se’n diu mizugiwa. Així com el mizugiwa de shoka i rikka és molt ferm, vertical i meticulosament alineat, el mizugiwa de nagueire i de moribana és relaxat i orgànic. En el naixement dels arranjaments nageire i moribana les branques poden creuar-se, secundar-se entre si, acumular-se sense un ordre estricte, fins i tot quedar ocultes amb fulles menors, espontàniament… alguna cosa que no succeeix en els arranjaments formalistes, shoka i rikka, la neteja i la nitidesa dels quals és perfecta.

Expressió i creació

Tornant a l’inici d’aquest article, el terme Negeireru al·ludeix, com hem apuntat ja, a la idea de «disposar lliurement». Els vegetals sorgeixen de l’atuell sense implements o accessoris que corregisquen o fixen la seua forma. Malgrat tot… quantes indicacions! veritat? És així; l’exercici d’endinsar-se en qualsevol estil o escola d’ikebana, encara la més desembolicada i moderna, comporta estudiar i practicar agosarats intents per descodificar i recodificar, des dels valors plàstics, l’ordre orgànic implícit en la forma de les plantes.

És freqüent que les arts aconseguisquen una aparença natural i sensible per mitjans bastant mentals o artificiosos. Aquesta tendència a la reglamentació en ikebana, que dissuadeix a alguns estudiants occidentals, ha d’interpretar-se com una guia, una obertura a l’observació. Com succeeix en l’aprenentatge de la dansa o del cant, etc., la disciplina en l’assaig és el suport necessari per al moment d’inspiració, el moment en què, en ikebana, trobem aqueixa branca particularment expressiva i commovedora amb la qual realitzem un arranjament. Amb el temps i la pràctica, l’aprés com a ordre abstracte acaba sent un hàbit de la mirada, quasi un instint incorporat i interioritzat que orienta l’encert en la valoració de les proporcions naturals, i que farà dels arranjaments una cosa “naturalment” bella. I dels nostres passejos per la naturalesa una cosa encara més plena de sentit.