El Diari del Jardí de Marcelo Fuentes

PASSEIG AL BOTÀNIC AMB…MARCELO FUENTES
« He tractat de dibuixar amb la càmera fragments abstractes del Botànic »

Les sales Hort de Tramoieres i Estufa Freda acullen l’exposició Diari del Jardí. Marcelo Fuentes, dibuixos i fotografies 2006-2012 fins el 24 de gener del 2021. La proposta de l’artista Marcelo Fuentes, comissariada per Salvador Albiñana, suposa el seu retorn al Jardí Botànic de la Universitat de València vint-i-set anys després de la seua mostra d’escultures de grans dimensions, la qual va inaugurar les exposicions d’arts plàstiques a l’Estufa Freda.

Marcelo, recorrem junts aquestes sales, plenes d’imatges i dibuixos que comprenen un període de catorze anys. Suposen un fragment concret en la teua carrera?

Aquests dibuixos van ser la manera de trobar assossec en un moment difícil. El meu estudi i el Jardí estan separats per dos carrers i ací venia tots els dies. Amb el temps vaig arribar a tindre una col·lecció de dibuixos els quals són el meu particular retrat del Jardí i vaig pensar que podria tindre algun interès mostrar-la.

En la novel·la El jardí de mitjanit, de Philippa Pearce, un xiquet descobreix un jardí màgic on gaudir jugant entre els arbres, mentre en el món real no passen les hores. Perceps als jardins aquesta sensació de lloc allunyat de la realitat?

Tot depèn d’allò entengues per realitat. El problema és la dificultat que comporta allunyar-se d’això que anomenes realitat, perquè viu dins de nosaltres. Per pròpia experiència, costa, a vegades molt, aconseguir-ho. Però en tot cas sabem que un entorn natural, per simpatia, per contagi, com vulgues cridar-ho, ajuda.

Tens una història llarga amb el Botànic. Quants anys porteu de relació?

En la conversa has nomenat El jardí de mitjanit i aquest títol reflecteix la sensació que vaig experimentar quan el vaig conéixer. En aquell moment era un lloc molt poc conegut, una cosa inexplicable. Hi ha indrets que contribueixen decisivament a voler a la teua ciutat. En la meua adolescència vaig descobrir, per casualitat, allò que era el Museu Paleontològic en l’edifici de l’Almodí. Era entrar en un ensomni. Només faltaven les teles d’aranya, no recorde si n’hi havia. Una sensació semblant al descobriment de la tomba no profanada d’un faraó. Qui ho va conéixer sap de què parle. Avui no queda res del que va ser.

Per què en Diaris del Jardí no dibuixes allò que fotografies i a l’inrevés?

Les sensacions de dibuixar i de fotografiar són molt diferents. Però tinc la impressió d’haver alternat entre les dues indistintament, excepte quan es tractava de fragments abstractes. En eixe cas tractava de dibuixar amb la càmera.

Dibuixar amb la càmera és un concepte preciós. Què hi ha després d’una foto teua?

És una cosa natural que el Jardí mostre els seus secrets a poc a poc, i no sols perquè la mirada haja d’acostumar-se. Canvia constantment i nosaltres, com a observadors, també, la qual cosa produeix infinites aparences. Estar a l’altura és una altra cosa. Hi ha fotos que em semblaven acceptables i amb el temps les he descartades. Així que això de “presa afortunada” no és de fiar. Crec que no he fotografiat molt, però han sigut molts els passejos en aquests anys. El Jardí és infinit, pot un prendre-s’ho amb calma i a més és generós.

El Jardí mostra els seus secrets poc a poc, canvia constantment i produeix infinites aparences

Eixim del Jardí. Has retratat molt la nostra ciutat. Tria un racó que destacaries entre la resta per haver-te seduït especialment.

El port, les platges del Cabanyal i la Malva-rosa eren els llocs pròxims de la meua joventut. No m’agradaria fer l’efecte, en recordar tot això, de comptar batalles. Tota aqueixa zona mantenia la seua personalitat gràcies a què València vivia d’esquena a la mar, o això es deia. Quan va tornar el cap ho va fer amb avidesa especulativa i mediocritat. No podem sostraure’ns al canvi, però hi ha ciutats que construeixen sense destruir i s’enriqueixen. No és el cas de València. Ha sigut tema de la meua pintura durant molts anys i he sigut testimoni d’aqueixa destrucció. Quan vaig exposar en l’IVAM a propòsit de la València racionalista, no havia acabat la mostra i es va demolir un dels edificis catalogats.

Ja més tard visitava amb freqüència la zona del camí de les Moreres on estaven les naus de la Cross i moltes altres, un paisatge industrial que prompte desapareixeria i que va inspirar els meus primers gravats. Llocs màgics per a mi eren també la dàrsena, les golondrines, el varador amb multitud de barquetes de pescadors, el passeig fins al far. Eren llocs populars que van ser agranats d’una plomada per a instal·lar amarraments de iots i posar a València en el mapa de les ciutats sense ànima. Encara que també cal reconéixer l’esforç de molta gent per a conservar part del nostre patrimoni del Cabanyal, el barri del Carme, Russafa…

Al final has fet una bella llista. Et llegia en una entrevista d’hemeroteca que “no t’interessaven els detalls”, però sí “una referència essencial a les coses”. Veient ara, en una fotografia de l’exposició, una escorça sota la pluja sobre la qual llueix un vestit d’aigua em fa pensar que matisaries aqueixa afirmació.

Eixos detalls que comentes no ens servirien per a identificar una planta en aquest cas. A vegades un fragment és vist com una abstracció, una cosa informal. Torne sempre al tema de la sensació perquè em sembla que és, en principi, el nostre acostament més directe a les coses.

Aqueixos fragments abstractes dels quals parlaves abans.

En general, no m’interessen els detalls si aquests converteixen el tema en una cosa circumstancial. Les associacions que m’interessen tenen a veure amb una cosa indefinida, intemporal, que s’expressa en el silenci.

En els paisatges urbans pinte edificis que sobreeixen a la ciutat i miren a un sol ponent com a esfinxs que no atenen per un moment als assumptes humans. S’eleven més enllà com parant atenció a una dimensió oblidada. Però som al Jardí, on tot roman quasi immòbil i silenciós. No necessite buscar una metàfora.

Tornant a la natura. Com t’aproximes a la llum en la teua obra?

La llum ho és tot. La llum és a la pintura allò que la paraula a la poesia. Pot fer recognoscibles els llocs; no obstant això, no he tingut una intenció descriptiva. M’interessen les sensacions i les emocions que suscita independentment del lloc. Tot part del viscut, no tinc imaginació. Puc interpretar, simplificar, buscar l’essencial, però no inventar. Així que no la pose al meu servei, més aviat al contrari.

En aquest camí de retorn que estem seguint, parem en la teua pintura quan arriba fins a les flors. Delicadesa de pètal enfront de rotunditat de ciment. Com és eixa elecció?

Allò que ha ocorregut aquests últims anys és que al costat de Rosa Arter li hem dedicat més temps. Però com ocorre a molts pintors, no és una cosa excepcional. Al llarg dels anys he pintat flors de tant en tant. Hi ha temes que a primera vista semblen oposats, però alguna cosa que poden conciliar-los és la manera. Com s’usa la pintura i la seua complexitat, com es modela aqueix fragment de vida, què es vol dir.

Veient les teues imatges, no puc evitar sentir curiositat per saber què et transmet una fulla que no ho faça un altre objecte.

Des d’un punt de vista plàstic, pictòric, les coses contenen aspectes similars. Parlem del món de la forma. En plasmar tant les unes com les altres les sotmetem a coordenades que creem poden produir en nosaltres alguna emoció o suscitar les associacions que volem. Des del meu punt de vista, són fragments de vida que poden reflectir alguna cosa del misteri, la presència, l’ésser, el desconeixement, la bellesa…

Extracte del diàleg publicat al catàleg de l’exposició:
Diario del Jardín. Marcelo Fuentes. Dibuixos i fotografies 2006-2012
Més informació