Pot florir un desert?

Parlar de desert, per a molts, és fer-ho de paisatges desolats marcats per la manca de vegetació, aigua i vida. No obstant açò, en tots els deserts del món, independentment de la seua latitud, pot florir en algun moment. Quan ho fan, un inusitat i màgic esplendor transforma les terres ermes en un fecund mantell floral. Es tracta de la llei del desert més extraordinària que coneixem.

En nomenar la paraula desert nostra ment viatja de forma inevitable cap a un lloc on les dunes i el buit són els protagonistes. Situem en aqueix paisatge alguna que una altra planta que ha sorgit esporàdicament com del no-res i que sembla indicar-nos que la sort va deixar aquest lloc allunyat, o unes petjades mig esborrades que ens indiquen que ací és l’arena que dóna vida o esborra els records al seu antull. Els més optimistes poden localitzar al seu desert imaginari un oasi amb palmeres i un petit llac que és un autèntic símbol de vida i d’esperança. I tot sorgeix, generalment, sota un sol la mirada del qual no es pot mantenir o amb l’aire embolicat per una forta tempesta d’arena.

 Desert del Gobi, entre Mongolia i China

No obstant açò, la diversitat dels deserts és molt gran i no tots responen a aqueixa imatge. Als deserts sorrencs se’ls coneix per la paraula àrab erg, però al costat també hi són els altiplans rocosos o hamadas. Hi ha deserts tropicals, com el Kalahari o el mateix Sàhara, el més extens de tots; deserts de latituds mitjanes, amb variacions tèrmiques aclaparants, com el desert del Gobi; deserts costaners, com el de Namíbia, en els quals les pluges queden bloquejades per la diferència tèrmica entre el continent i l’oceà; sabanes obertes del centre d’Austràlia i fins i tot existeixen els deserts freds de l’Àrtic, la Patagònia i l’Antàrtida. Tots es defineixen per l’escassetat de pluges (típicament menys de 250 mm anuals) o per períodes molt llargs de sequera, però no és cert que siguen llocs desproveïts de vida. En realitat, alguns deserts com els de el sud-oest americà o l’interior de Mèxic, tenen una vegetació dominada per cactus i yucas, que suposa una important biomassa en comparació d’altres tipus de desert. Però en tots els casos, el desert és un lloc on la vida solament és apta per als especialistes.

En general, les precipitacions solen ser estivals o hivernals i aqueixos moments de bonança són aprofitats per les plantes que allí viuen per a florir de manera sincronitzada, oferint un espectacle inesperat. De totes les floracions de deserts la més famosa és l’anomenat desert florit, que es produeix en un dels llocs més secs del planeta, el desert d’Atacama, a Xile. El que allí ocorre és únic per la seua intensitat i es produeix una vegada en un període d’entre 15 i 40 anys. No obstant açò, en els últims anys s’ha produït amb més freqüència, així que molts ho relacionen amb el fenomen atmosfèric de El Niño i l’escalfament dels corrents marins, que genera més quantitat de pluges capaces de fer germinar llavors i brollar els bulbs que es troben en estat de latència durant anys. Si les condicions meteorològiques són propícies, unes 200 espècies de plantes floreixen, encara que només per uns dies, donant un espectacle breu i únic que afortunadament les càmeres poden captar.

Desert d’Atacama, Xile

Badlands de Dakota del Sur

Però més enllà d’aquest florir espontani i màgic dels deserts, conrear en aquests paratges no és només una utopia que els científics anhelen aconseguir sinó que és una necessitat a la qual molts pobles propers als deserts s’enfronten cada dia. No cal oblidar que els recursos hídrics minven, que els sòls es fan més àrids i que, d’una o una altra forma, dos terços de la Terra estan condemnats a convertir-se en desert si les coses no canvien. La situació crítica dels recursos del planeta fa preveure que saber aprofitar amb molta consciència les terres seques és una garantia de futur i de vida. Si aprenem a conrear en els deserts els sòls es tornarien cada vegada més fèrtils i assequibles per a nosaltres, es mitigaran els efectes de l’escalfament global i es reduirà l’erosió. Els avanços en aquest sentit són indispensables per a afavorir a les comunitats locals i garantir el seu desenvolupament per a frenar l’èxode a les grans ciutats que tenen els seus recursos sota mínims. Tal com va explicar el biòleg i filòsof japonés Masanobu Fukuoka, pare de l’agricultura natural, el desert pot oferir els recursos necessaris si se segueixen uns mètodes agrícoles senzills i lògics.

En aquest sentit no estem sols: la història és el nostre millor aliat. Al llarg dels segles les comunitats han sabut traure partit, d’una o una altra manera, del que el desert podia oferir-los. Molts pobles amb condicions d´aridesa poc aptes per a l’agricultura han sigut capaces d’evolucionar adaptant-se a les seues circumstàncies. Per exemple, els indis natius del Desert de Sonora (frontera natural entre EUA i Mèxic) basen la seua agricultura des de fa segles en un sistema natural de reg que aprofita les inundacions estacionals i els vessants per als cultius. Molt prop d’allí, a la Vall de Salt River (Arizona), els primers pobladors van crear fa quinze segles un sistema de canalització de reg basat en la roda, que no usa metalls, que a dia d’avui és l’exemple a seguir dels enginyers agrònoms que treballen en la zona. Egipte i el seu sistema agrícola organitzen entorn a les crescudes del Nil és un altre exemple de com establir la agricultura prop del desert.

Desert de Sonora. Imatge: Viktor Shmyhlenko

Sahara Forest Project (o el nou florir de l’agricultura en el desert)

Els exemples de societats que intenten aprofitar el desert com a espai agrícola en l’actualitat són molts i ja parlem sobre alguns al nostre article Agricultura també en el desert, publicat fa alguns mesos en Espores. Entre ells destaquem la recuperació de regions àrides a Somàlia i Etiòpia; l’aplicació, des de fa dues dècades, de diverses tècniques senzilles i de baix cost han recuperat per al seu cultiu àrees del desert de Níger; els casos d’introducció d’espècies de cultiu adaptades a Xile; el treball cooperatiu per a l’avanç de l’agricultura sostenible de Sekem a Egipte; i els països centrats en el desenvolupament de tècniques d’aprofitament d’aigua de pluges per a reg i la creació d’hivernacles (Israel i Líbia).

Gràcies a l’avanç de científics de tot el món l’agricultura al desert és cada vegada menys una utopia i cada vegada més una realitat. Algunes espècies com ara la jojoba, la figuera, la ceba o la tàpera, es preparen per a aparèixer al desert amb mètodes d’agricultura intensiva. Altres serviran com a farratge i aliment per als animals, la qual cosa incentivarà les iniciatives ramaderes en les regions desèrtiques.

L’últim projecte que coneixem es diu Sahara Forest Project i s’ha engegat a Qatar.Es tracta d’una iniciativa mitjançant la qual s’usen amb finalitats agrícoles dos elements més que abundants en la zona: la intensa calor i l’aigua del mar. L’aposta, en aquest cas, ha sigut transformar aquests dos elements en recursos aptes per a l’agricultura generant un espai per al cultiu, energia per a mantenir-ho i aigua dolça per a donar-li vida. El procés sembla alquímic, però no ho és. Tot respon a una sèrie d’estudis científics comprovats en una hectàrea de terreny experimental.

Recreació del Sahara Forest Project

Primer es va instal·lar allí una planta d’energia solar per a aprofitar la calor transformant-ho en vapor capaç de moure unes turbines i generadors que ho transformen posteriorment en electricitat. Aquesta electricitat alimenta una bomba que aprofita l’aigua del mar per a refredar els hivernacles, obtenint una temperatura òptima per al cultiu. D’altra banda, l’aigua dolça que resulta sobrant pel refredament es reutilitza per a regar les plantes conreades. Finalment, l’aigua salada s’aprofita, una vegada més, per a cultivar algues que, al seu torn, generen bioenergia.

La combinació i sinergia perfectament calibrada d’aquests elements és totalment sostenible i ja ha donat els seus primers fruits. En els últims mesos amb aquest sistema s’han collit reeixidament ordi, ruca i cogombre. El més sorprenent és que als voltants dels hivernacles algunes de les plantes han brollat esporàdicament, la qual cosa avala la teoria que els sòls desèrtics, amb les condicions òptimes, poden fer-se més fèrtils. Segons els directors de Sahara Forest Project quan el projecte tinga una extensió de seixanta hectàrees es podran conrear allí quasi un 70% de les verdures que actualment s’importen a Qatar. Jordània és el país que servirà com a escenari per a provar la viabilitat econòmica d’aquest projecte que té com a objectiu a curt termini arribar al nord d’Àfrica i, a mig termini, estendre’s a altres zones desèrtiques del món com l’oest americà, Austràlia o el sud d’Europa.

Però no tot són bones notícies. La iniciativa de desenvolupar sistemes de cultiu sostenibles en llocs que fins ara han d’importar a altres països la major part dels seus aliments, pot resultar lloable, però des d’un punt de vista ecològic i econòmic, resulta discutible una inversió d’aqueix calibre per a aconseguir conrear zones naturalment desèrtiques. Especialment, quan grans extensions de la terra estan patint processos d’erosió per l’acció humana (comentats en Espores recentment) que estan obligant a l’abandó de cultius i explotacions fins fa poc viables. Una vegada més, a l’home li resulta més atractiu i a les empreses, més rendible, guanyar una altra batalla a naturalesa que arreglar els danys que nosaltres mateixos ens causem.