ELS DÉUS DE L’AGRICULTURA: MITOLOGIA I LLEGENDES
Des que l’home és home, ha mirat al cel entre el temor i l’agraïment, lloant i cercant les respostes d’aquells que, a l’origen, li van proporcionar les eines per a desenvolupar-se. L’agricultura no escapa a aquest ritual de petició, agraïment i màgia.
La relació entre agricultura i religió naix de la més absoluta necessitat. Els cicles del cultiu o la fertilitat de les terres eren uns esdeveniments que els home primitius relacionaven amb forces màgiques, doncs els semblaven sens dubte inexplicables. Com entendre, per exemple, que d’una petita llavor naix un fruit? O com explicar que, després d’un dur treball, un raig, acabe amb una collita sencera just abans de recol·lectar?
En antropologia pràcticament tot el desenvolupament de l’ésser humà s’explica a través de la religió. És igual el punt del planeta on ens trobem o de la societat que estiguem parlant. Si hi ha agricultura, hi ha religió, i si hi ha religió, siga la que siga, segur que hi ha un déu o una deïtat relacionada amb ella. Un déu que, al principi, potser va baixar a la terra per a donar en mà als homes els utensilis amb els quals llaurar, o que els va explicar a establir el calendari per a plantar, conrear i arreplegar els fruits de la terra.
Saber quan va començar aquesta simbiosi no és complicat. Els primers agricultors, els homes del neolític, van aprendre a mirar al cel i amb açò van canviar el panorama religiós de la prehistòria. Aquells homes desitjaven abans que res que el que havien plantat o sembrat, cresquera i donara fruit, era fonamental per a la seua supervivència i la dels seus. Per açò, per a ells terra, sol, pluja i vent era el més important.
Pels vestigis oposats, sembla ser que aquells primers pagesos adoraven al cel sota la forma d’una divinitat que era al mateix temps el déu del sol i del raig. Del mateix cel provenia també la pluja, i era el vent qui agitava els núvols. Per açò, els grans déus viuran en el cel, des d’on atorgaran saviesa als homes, una tradició que no s’ha alterat molt amb el curs dels segles i el desenvolupament de les diferents societats.
Si observem totes aquestes referències, ens adonem que la nostra cultura popular segueix esguitada per alguns d’aquests rituals. Per tant, l’agricultura degué sens dubte influir en el gènesi, desenvolupament i justificació de les nocions màgiques dels pobles antics que es van forjant i transmetent de generació en generació, i al llarg de l’esplendor que van tenir les seues civilitzacions.
Per açò, podem dir que l’agricultura no es va limitar a ser la base fonamental per a cobrir les necessitats bàsiques relacionades amb l’alimentació, la provisió de medicines, combustibles, ornaments i materials de construcció, sinó que a més i en virtut d’aqueix extraordinari i decisiu rol que simbolitzava en les vides dels primers homes, va servir per a fonamentar una bella, rica i meravellosa cosmovisió religiosa.
El femení i el masculí: en època de Deesses
El culte a les deïtats de l’agricultura també està lligat amb la fecunditat i amb els rols de “masculinitat” i “feminitat”. Per açò, normalment, s’associa la terra amb deesses o deïtats femenines, igual que la fecunditat, establint símils entre els cicles de la terra i el propi cicle de la fecunditat de la dona. D’altra banda, està l’element masculí, la llavor, i els elements naturals que han d’acompanyar-la perquè es desenvolupe, fonamentalment sol i aigua, dues deïtats relacionades amb el masculí.
Venus Willendorf
Una de les primeres religions del món precisament està relacionada amb el culte a la deessa Terra i la Deessa Mare, comuna en diferents punts del planeta i l’origen del qual sembla trobar-se en la conca del Danubi, en el sud-est europeu, on existia un culte molt fort a la deessa de la fecunditat, la Magna Mater. Aquest culte o similar es venia dispensant també des d’èpoques glacials i està unit al de la deessa oriental de la terra. Els camperols guardaven en les seues cabanyes xicotetes estàtues de la deessa grollerament modelada per ells mateixos (grans pits i pubis prominent, símbols de la fertilitat) ja que assegurava la fertilitat dels camps, la fecunditat del bestiar i la prosperitat de la llar. Aquest culte es va estendre per tota la conca del Mediterrani trobant-se santuaris a la deessa a Malta i Gozo. Una vegada acabada la collita, els agricultors solien oferir com a agraïment els instruments de conreu utilitzats i els enterraven en els camps, en una festa.
La primera deïtat agrícola va ser la Terra. Entre les restes oposades d’aquesta deessa, les més famoses són les Venus, especialment les de Willendorf i Laussel, considerades com unes de les restes arqueològiques més importants del Paleolític. En tots dos casos es tracta d’escultures antropomòrfiques que representen a dones de voluptuosos atributs. Els experts suggereixen que la primera és una representació de la Gran Mare Terra, encara que també hi ha els qui pensen que és la representació d’un conjunt social, ja que la seua corpulència podria representar l’elevat estatus social d’una recentment creada societat caçadora-recol·lectora.
Venus de Laussel
El segon cas, el de la Venus de Laussel és una mica més misteriós. Aquest relleu trobat en Dordogne, França, data aproximadament del 25.000 a. C i va ser descoberta a inicis del segle XX. Representa a una dona amb una cornucòpia, que els experts divergeixen a interpretar, ja que la banya sol interpretar-se com un atribut masculí. La forma de tallat suggereix, per a alguns, que es tracta d’una espècie de calendari llunar o que està relacionada amb el cicle menstrual, encara que també alguns consideren que la cornucòpia és símbol de la masculinitat i que açò complementa la dona, és a dir, que representaria la unió de tots dos gèneres. Per tant, en aquest cas, hi ha qui dubta que es tracte de la Mare Terra o bé d’un déu amb els dos sexes, hermafrodita, i per tant, l’origen d’un futur déu.
Igual que la Venus de Laussel, existeix un altre cas en el qual la deïtat que representa l’agricultura que no se sap si és masculí o femení. Es tracta de Peko (Pekko), deïtat de la cultura finlandesa i que va ser adoptat per diferents religions escandinaves. No obstant açò, açò són casos excepcionals, doncs com veurem a continuació la fertilitat sol anar associada amb deesses. Tal és el cas d’Anat, una de les deesses més importants de Mesopotàmia, i considerada la mare dels déus. Es representava igual que Venus paleolítiques amb els pits descobert. A pesar que la figura d’Anat és molt més estilitzada, la seua zona vaginal segueix sent molt àmplia, la qual cosa comporta una interpretació relacionada amb la fertilitat.
Anat sembla ser l’origen de quasi totes les deesses que després es relacionarien tant amb la fertilitat com amb l’amor, i el seu culte es va estendre principalment per Fenícia, Síria, Xipre, Palestina i finalment Egipte. A més de ser una deïtat de la fertilitat, era una jove i impetuosa deessa de la guerra a la qual es va relacionar també amb l’Atenea grega. Entre els seus atributs, llueix amb un tocat similar a la deessa Hathor, mare nutrícia i deessa de l’amor, que, segons algunes hipòtesis, és l’esposa de Osiris, precisament el déu de l’agricultura en l’antic Egipte.
Mites clàssics: més enllà de la Mare Terra
Tradicionalment, Osiris és el déu egipci associat amb els difunts, però d’acord amb les creences d’aquella civilització, la mort és sinònim de resurrecció. Per tant, abans de res Osiris és el rei de la resurrecció, i amb ella, d’una al·legoria de la regeneració contínua del Nil, fonamental per a la vegetació i per a l’agricultura. Osiris va ser un heroi cultural, rei mític, fundador de la nació egípcia, un paper de mestre important, ja que va ensenyar als homes la civilització, les lleis, l’agricultura i com adorar als déus.
Un altre déu, aquesta vegada en l’antiga Xina, va ser l’encarregat d’ensenyar als homes com conrear la terra. Es tracta de Shennong, també anomenat “El Diví Granger”, i del que ja us parlàrem en un altre article. El déu Shennong al·ludeix a la figura real de l’Emperador Yan o “L’emperador dels cinc grans” qui, segons resa la mitologia xinesa, va ser el primer agricultor de la història. A més Shennong, considerat com l’últim dels Tres Emperadors Augusts en la cronologia dels sobirans mítics, també va ser l’inventor del mercat, ja que va indicar als homes com comerciar amb els productes obtinguts del camp.
En el cas de la mitologia cèltica, el déu que es relaciona amb l’agricultura és el mateix de la natura. Es tracta d’un déu sanguinari, Esus, que lluny de les imatges tradicionals dels déus de la fecunditat, és famós per la seua representació en el bloc del pilar dels Nautae, on apareix talant un arbre amb una eina podadora, i perquè el seu culte estava relacionat amb els sacrificis humans. En la tradició cèltica són molts els que asseguren que els déus Esus i Kernunos són dos aspectes d’una mateixa divinitat i que representen les funcions de producció i reproducció.
La mitologia en aquest sentit és molt curiosa: Esus s’uneix a la deessa Rigani a la primavera, on fecunden els camps. No obstant açò, la deessa Rigani, la Terra, està casada amb el cel, i deixa a Esus per a tornar amb el seu espòs. Aquesta tornada a casa correspon al període anomenat Lugnasad (Agost). Després, amb l’arribada de la tardor, el déu Esus es transforma en el déu Kernunos, el déu-cérvol i baixa al inframón. Sabent que el seu amant està allí, la deessa Rigani torna a convertir-se en la Mare-Terra en baixar ella també a les entranyes de la terra. Allí s’ajunta amb el déu Kernunos en les nits sagrades de les mares.
La història ens resulta familiar per un altre mite clàssic, també relacionat amb l’agricultura i, com en aquest cas, amb el cicle agrícola de la Terra. Es tracta de la història de Ceres i Persèfone (Deméter i Proserpina, en grec). Ceres era la deessa de l’agricultura, les collites i la fecunditat. Va tenir una filla amb el seu germà, Júpiter, la bella Proserpina. Plutó, que vivia solament en el inframón, es va enamorar d’ella i la va raptar per casar-se amb ella. En desaparèixer Proserpina, la seua mare Ceres va començar a cercar-la desconsolada sense trobar ni rastre d’ella.
Amb el pas del temps la seua tristesa i enuig va ser en augment, i com ella era precisament la deessa de la Terra i de la seua capacitat de germinar, segons s’anava enfuriant anava agostant els camps que trepitjava, convertint-los en desert. Així les coses, la Terra podia convertir-se un lloc erm, per la qual cosa Júpiter va decidir prendre cartes en l’assumpte i va manar a Mercuri, el missatger dels déus, a convèncer a Plutó que alliberara a Proserpina.
Però Plutó no estava disposat a desprendre’s de la seua esposa tan fàcilment, així que va obligar a Proserpina a menjar sis llavors de magrana, la fruita que simbolitza la fidelitat. Amb açò va aconseguir que Proserpina repartira la seua vida entre la seua mare i el seu espòs, de tal manera que sis mesos estiguera amb Plutó i sis mesos amb la seua mare Ceres. Sis mesos que representen l’arribada de la primavera i la fertilitat per l’alegria de Ceres i sis mesos que representen la tristesa i l’aturada de la mare Terra.
Si ens traslladem a l’altre costat de l’Atlántic, en les cultures precolombines, trobem que la majoria dels déus estan relacionats amb la natura i l’agricultura, i especialment amb la dacsa. És el cas del déu maia K’awil i de Xochipilli, considerat pels asteques com el príncep de la dacsa jove i dels festejos, i el nom del qual significa “príncep de les flors”. Per aquest motiu es relaciona amb la primavera, època de festejos perquè els camps floreixen. Xochipilli estava esposat amb Mayáhuel, la deessa del Maguey, una planta suculenta de la qual s’obté, entre altres coses, la dolça aiguamel. La deessa també estava relacionada amb l’embriaguesa. Mayáhuel és una de les deïtats relacionades amb la terra i per tant, amb la fertilitat.
Articles relacionats:
