Què ens diuen les plantes? Una botànica suggeridora

Existeix una paradoxa curiosa en la nostra relació amb les plantes: les veiem diàriament, ens les mengem, ens curen, decoren les nostres ciutats, malgrat tot, poques vegades els prestem atenció. El llibre Què ens diuen les plantes? Una botànica suggeridora (edUPV, 2026), dels botànics Gerardo Stübing Martínez, Enrique Sanchis Duato i Juan Bautista Peris Gisbert, arriba precisament per a remeiar eixa invisibilitat, i just per això no és un manual universitari a l’ús ni una enciclopèdia de curiositats. Com assenyala César Blanché, catedràtic de Botànica de la Universitat de Barcelona en el pròleg de l’obra, es tracta d’“un acte de resistència intel·ligent contra la invisibilitat del verd”, una invitació a recuperar el diàleg entre la ciència rigorosa i la experiència sensorial.

El llibre connecta amb la tradició de l’obra Botánica pintoresca de Pius Font i Quer, però actualitza el discurs incorporant l’etnobotànica, la fitoquímica moderna i la dimensió cultural de las plantes en tota la seua amplitud. S’articula en quatre blocs temàtics perfectament diferenciats: la vida de les plantes, les plantes medicinals i tòxiques, botànica per al paladar i, finalment, les curiositats botàniques. Cada assaig pot llegir-se de forma autònoma, com una finestra temàtica, o en conjunt, formant un mosaic coherent sobre l’univers vegetal. Les fotografies, d’extraordinària qualitat tècnica i preses en la seua major part pels mateixos autors, no són decoratives: actuen como a porta d’entrada al coneixement científic, seguint el corrent de l’ecocriticisme visual.

Com viuen les plantes: estratègies de supervivència

En la primera secció del llibre es desmunta la imatge estàtica i pasiva de les plantes per a mostrar-les com el que realment són: organismes que afronten entorns extrems amb solucions evolutives sorprenents. Un dels capítols més evocadors tracta sobre les plantes mediterrànies. La «mediterraneïtat», com la descriuen els autors, és molt més que un tipus de clima: és una forma de vida que es repeteix en cinc regions del planeta. Alzines, llentiscles i estepes a la conca mediterrània; chamizos i manzanitas al xaparral californià; quillajales i boldo a Xile; eucaliptus i banksias a Austràlia; i protees i brucs al fynbos sud-africà.

Totes aquestes plantes, sense estar emparentades entre si, han arribat a solucions molt similars per a afrontar estius llargs, secs i calorosos: fulles petites i coriàcies (esclerofil·lia), cutícules ceroses per a reduir la transpiració, arrels profundes o extenses, olis essencials que també funcionen com a defensa química enfront d’herbívors, i capacitat de rebrotar després del foc. Aquest fenomen s’anomena convergència adaptativa i és un dels exemples més eloqüents de com la pressió de l’ambient modela la forma dels éssers vius.

Per la seua part, les plantes desèrtiques porten aquestes estratègies a l’extrem. Baix el terme xeròfites, s’agrupen espècies amb un extraordinari repertori d’adaptacions morfològiques, fisiològiques i ecològiques: sistemes radiculars que s’estenen horitzontalment per a captar l’aigua de pluges esporàdiques, o arrels pivotants que descendeixen desenes de metres fins als aqüífers subterranis —el mesquit (Prosopis glandulosa) pot arribar als 50-60 metres de profunditat—; fulles reduïdes a espines per a minimitzar la pèrdua d’aigua; i talls verds que realitzen la fotosíntesi, com ocorre en els cactus columnars del desert de Sonora. La convergència torna a aparéixer ací: els cactus americans i les eufòrbies africanes han desenvolupat formes quasi idèntiques malgrat pertànyer a famílies completament distintes.

Altres capítols exploren la relació entre flors i pol·linitzadors com a paradigma de coevolució: una negociació complexa de senyals visuals i químics, recompenses i trampes, on cada part ha ajustat el seu comportament al de l’altra durant milions d’anys. I no falta el capítol dedicat a les anomenades “males herbes”, un terme que es convida a qüestionar. Lluny de ser simples competidores dels cultius, moltes plantes arvenses protegeixen el sòl de l’erosió, fixen nitrogen, atrauen pol·linitzadors i serveixen de refugi per a insectes depredadors que controlen les plagues agrícoles.

Plantes medicinals i tòxiques: entre el remei i el verí

I passem a recórrer el llarg camí que uneix els remeis tradicionals amb la fitoteràpia actual, subratllant una idea central: moltes molècules clau de la farmacologia moderna tenen el seu origen en el regne vegetal. Posem el conegut exemple de l’aspirina. Tot va començar a les riberes dels rius, on els salzes del gènere Salix i l’ulmària o reina dels prats (Filipendula ulmaria) han crescut des de sempre junt a les febres i els dolors reumàtics de qui vivia a la seua vora. El faraó Ramsés II ja usava infusions de fulles de salze per a tractar la seua gingivitis, i Hipòcrates recomanava mastegar fulles de salze al segle V a.C.

Però el salt decisiu va arribar el 10 d’agost de 1897, quan el químic de Bayer Felix Hoffmann va sintetitzar àcid acetilsalicílic pur i estable. El nom “aspirina” deriva, precisament, de l’acetilació (a), el gènere Spiraea de l’ulmària (spir) i la terminació farmacèutica (ina). L’ulmària presenta a més l’avantatge de no causar els irritants gàstrics de l’aspirina sintètica, ja que els seus derivats salicilats s’acompanyen de tanins i flavonoides protectors de la mucosa.

Les plantes adaptògenes i immunoestimulants ocupen un altre capítol d’especial interés. L’equinàcia (Echinacea purpurea), el ginseng coreà (Panax ginseng) amb els seus ginsenòsids, l’ashwagandha o ginseng indi (Withania somnifera) con els seus withanòlids, o la rodiola (Rhodiola rosea) són alguns dels exemples analizats amb rigor. I s’insisteix en una cosa que sovint s’oblida: “natural” no és sinònim d’“innocu”, per la qual cosa les plantes medicinals mai han de substituir l’atenció mèdica professional, sinó actuar com a eines de suport complementàries al tractament mèdic.

Com no, en aquest sentit les plantes tòxiques completen el paisatge. La cicuta major (Conium maculatum), fàcilment confusible amb el julivert, va passar a la història com a instrument de la condemna de Sòcrates l’any 399 a.C.; tanmateix, els estudis toxicològics moderns qüestionen el relat platònic idealitzat d’una mort serena, ja que la intoxicació provoca en realitat tremolors, parestèsies i al·lucinacions abans de la paràlisi. La bel·ladona (Atropa bella-donna), l’acònit (Aconitum napellus), l’estramoni (Datura stramonium) i la mandràgora (Mandragora officinarum) se sumen a un inventari que il·lustra fins a quin punt les plantes han estat presents tant en la cura com en el dany al llarg de la història. La màxima de Paracels, citada pels autors, ho resumeix amb precisió: “entre el verí i el remei mitjana la dosi”.

Botànica per al paladar: quan la cuina es converteix en territori vegetal

I si seguim amb la lectura entrarem a la nostra cuina amb ulls botànics, entenent cada plat com un encreuament d’històries evolutives, rutes comercials i sabers tradicionals. Els cereals, protagonistes del capítol d’obertura, no són simples aliments bàsics: són arquitectes de civilitzacions. La seua domesticació, iniciada fa uns 10.000 anys en el creixent fèrtil, va permetre la sedentarització de les comunitats humanes i el desenvolupament de les primeres ciutats. La dieta mediterrània, reconeguda hui tant pel seu valor patrimonial com pels seus beneficis per a la salut, s’ofereix com un viatge mil·lenari on blat, vinya, olivera, llegums i hortalisses dibuixen una identitat culinària única. I la paella valenciana s’interpreta com una síntesi excepcional: en un sol plat es condensen l’arroz portat pels àrabs, els fesols i garrofons de les hortes llevantines, el pebre roig arribat d’Amèrica i les herbes aromàtiques mediterrànies. Un ritu culinari que articula identitats, paisatges i biodiversitat.

També es tracta l’exotisme fruiter, que il·lustra la velocitat amb què el mercat europeu ha incorporat mangos, xirimoies, maracujàs i pitahaias de regions tropicals, transformant paisatges agraris enters en poques dècades. I es continua amb els assajos sobre plantes que sorprenen el paladar, com la “fruita miraculosa” que torna dolços els àcids, el jambú, que provoca ramioles elèctriques a la boca, o la llima caviar amb les seues petites perles cítriques; totes elles revelen fins a quin punt la fisiologia vegetal pot reescriure l’experiència del sabor.

Curiositats botàniques: de la màgia a la tecnologia

El recorregut per tota la riquesa i els valors del món vegetal es va fent més interessant fins a arribar al quart bloc del llibre, potser el més sorprenent, puix que explora la nostra relació amb les plantes des de perspectives filosòfiques, històriques, artístiques i tecnològiques. Com en el cas de la Teoria de les Signatures, sorgida a l’Edat Mitjana i el Renaixement, que sostenia que Déu havia marcat en les plantes senyals de les seues virtuts terapèutiques: una planta amb fulles amb forma de cor beneficiaria el cor; una amb forma de fetge, com l’hepàtica (Hepatica nobilis), curaria els mals hepàtics. Encara que hui ens sembla ingènua, aquesta teoria integrava observació, filosofia i màgia, i d’ella van derivar nombroses supersticions que continuen presents en la cultura popular. La nou, el cotiledó de la qual recorda sorprenentment els plecs del cervell, és un exemple paradoxal: la signatura era pseudocientífica, però la nou és efectivament rica en àcids grassos omega-3 que beneficien la salut cerebral.

Pel que fa a la tulipomania del segle XVII als Països Baixos, representa el primer exemple documentat de borbolla especulativa en la història econòmica moderna. Un únic bulb de tulipa va arribar a valdre més que una mansió a Amsterdam, mostrant com la bellesa vegetal pot convertir-se en motor de comportaments financers irracionals. I el capítol sobre les fulles com a inspiració per als panells solars del futur anticipa el paper que la biomimètica vegetal pot tindre en la transició energètica: la geometria fractal de les fulles i la seua eficiència fotosintètica estan inspirant nous dissenys de captació solar.

Una obra de divulgació rigorosa

Què ens diuen les plantes? és, en paraules de Santos Cirujano, president de la Fundación Global Nature, “una eina essencial d’excel·lent divulgació” que té com a objectiu que el lector se submergisca en el món increïble de les plantes amb flors. I ho aconsegueix sense renunciar al rigor: les espècies s’identifiquen mitjançant el seu nom científic normalitzat segons Plants of the World Online (POWO), i el text es recolza en el coneixement botànic actual.

En temps de crisi climàtica i pèrdua accelerada de biodiversitat, entendre les plantes no és un luxe intel·lectual: és una necessitat pràctica i un imperatiu ètic. Aquest llibre és una contribució valuosa per a contar el que el regne vegetal fa segles que ens diu, i una lectura imprescindible per a qui estiga disposat a escoltar-lo.

Nota: article escrit en col·laboració amb els altres dos autors del llibre, Enrique Sanchis i Juan Bautista Peris.