Flors per a l’eternitat: quan la Botànica dialoga amb la memòria
Un assaig del botànic, docent i comunicador, Jesús Izco, que ens convida a passejar de forma simbòlica pels jardins funeraris mediterranis. Eva Barreno, ens parla d’aquesta interessant publicació, que defeneix com a un viatge interdisciplinar a cavall entre l’etnobotànica, l’arqueologia i l’art, que posa en valor aquests espais de patrimoni històric.
La ciència acostuma a fragmentar el coneixement en disciplines cada vegada més especialitzades. No obstant això, de tant en tant apareix una obra capaç de tendir ponts entre àmbits aparentment distants i demostrar que la realitat rarament es deixa tancar en compartiments estancs. Eixe és precisament un dels majors mèrits de Flores para la eternidad. Paseo simbólico por el jardín funerario (Doce Calles, 2025), del Catedràtic de Botànica Jesús Izco Sevillano.
A primera vista, podria semblar un llibre dedicat l’estudi de les plantes associades als espais funeraris. I, en efecte, les flors, els arbres i els jardins ocupen un lloc central en les seues pàgines. No obstant això, l’obra va molt més enllà de l’àmbit estrictament botànic per a endinsar-se en qüestions fonamentals de la història de la humanitat: la memòria, el dol, la mort i les formes simbòliques mitjançant les quals les diferents cultures han intentat dotar de sentit a la desaparició dels sers estimats.
El punt de partida és tan senzill com suggeridor: les plantes no només formen part del paisatge funerari, sinó que constitueixen un llenguatge simbòlic que ha acompanyat la humanitat des de temps remots. Les troballes de pol·len en soterrars prehistòrics, les corones vegetals de l’Antiguitat, els xiprers dels cementeris mediterranis o les flors dipositades hui sobre una tomba responen a una mateixa necessitat profundament humana: expressar allò que les paraules no arriben a dir.
Cultura i botànica funerària
La mirada d’Izco resulta especialment valuosa, perquè combina la precisió del científic amb la sensibilitat de l’observador cultural, qualitats que reflecteixen la seua lúcida i brillant personalitat. L’autor no es limita a recopilar significats simbòlics ni a reconstruir tradicions funeràries; analitza també les espècies vegetals concretes que apareixen en cementeris i monuments funeraris, les seues característiques biològiques, la seua distribució geogràfica i les raons històriques que expliquen la seua associació amb determinats rituals. D’aquesta manera, la botànica es converteix en una ferramenta privilegiada per a comprendre fenòmens socials, religiosos i artístics.
Un dels aspectes més destacats de l’obra és el seu caràcter genuïnament interdisciplinari. En les seues pàgines convergeixen la història, l’arqueologia, l’antropologia, la història de l’art, l’etnobotànica i, per descomptat, la botànica. El resultat és un ampli recorregut per les cultures de la mort des de la prehistòria fins als nostres dies, sustentat en una extensa tasca de documentació i en l’estudi directe de nombrosos cementeris i espais funeraris.
En aquesta publicació, Jesús Izco manté sempre una sòlida base documental que impedeix associar els resultats a interpretacions esotèriques o simbolismes arbitraris. La seua aproximació recorda que els símbols no nàixen de la imaginació individual, sinó de processos culturals complexos que es transmeten i transformen al llarg del temps. Així, les flors apareixen com a testimonis materials de creences, emocions i formes d’entendre la vida i la mort, lligades a les condicions ecològiques dels hàbitats en els diferents territoris.
Izco, excel·lent comunicador i arquitecte de ponts interdisciplinaris
Abans d’acabar aquesta ressenya, un poc d’història compartida. Durant el curs 1972-1973, Jesús Izco va ser el meu professor de Geobotànica i em va iniciar en les bones pràctiques metodològiques per a la ciència, a més, em va transmetre el seu interés innat per la cultura i la divulgació rigorosa. No només són paraules elogioses d’una deixebla que l’admira, i amb el qual manté converses regulars, només cal fer una ullada al catàleg, no exhaustiu, de llibres que ha editat i en els quals pot ser autor únic o en col·laboració amb altres especialistes de camps diversos.
El que primer ens va impactar, als que formàvem part de l’equip de Botànica en la Facultat de Biologia de la UCM, va ser Madrid verde (1984, 530 pp.), que va guanyar el Premi Nacional de Publicacions Agràries, Pesqueres i Alimentàries, XII edició (1983), ja que era una excel·lent declaració del seu interés per la interdisciplinarietat de la Botànica, les relacions amb els medis ecològics, la distribució territorial, l’entorn cultural o l’aprofitament tradicional dels recursos naturals. També va ser un manual pioner per al desenvolupament de plans de conservació de plantes i d’ecosistemes en la província de Madrid.
Encara que, sens dubte, l’obra més rellevant com a editor i coordinador d’equips interdisciplinaris són les dos edicions del llibre Botánica (Ed. McGraw-Hill/Interamericana de España: 1a ed. 1984; 2a ed. 2004, 1000 pp.), que és el tractat sobre la matèria amb més difusió en el món acadèmic hispanoparlant, perquè aglutina molta informació científica i cultural, de territoris europeus i iberoamericans, precisió terminològica i excel·lent documentació gràfica. Jesús Izco va consultar amb molts científics, dibuixants i lingüistes, i això ha quedat plasmat en el text. Per a recordar sempre, la nostra conversa sobre el seu projecte d’un futur llibre des del Carmen de la Victoria (Universitat de Granada) contemplant també l’Alhambra. En este xicotet resum vull ressaltar que, entre altres llibres, ha tractat en profunditat i extensament temes tan diversos com: anàlisi i classificació de la vegetació, ecologia vegetal, conservació de la natura, història de la ciència Botànica, els jardins i la jardineria, noms comuns de les plantes i toponímia d’origen vegetal, entre altres temàtiques.
Flores para la eternidad ofereix, en definitiva, una original història cultural de les plantes i de la seua relació amb el món funerari. Però també constitueix una reflexió sobre la capacitat dels éssers humans per a convertir la natura en llenguatge i per a trobar-hi imatges que ajuden a afrontar una de les experiències més universals i difícils: la consciència de la pròpia mortalitat.
En un moment en què la especialització acadèmica tendeix a alçar fronteres entre disciplines, el llibre de Jesús Izco demostra que algunes de les preguntes més interessants continuen exigint una mirada ampla, capaç d’integrar ciència, cultura i memòria. I poques metàfores resulten tan eloqüents per a això com una flor dipositada, pintada o gravada sobre una tomba.
