10 preguntes verdes a… Silvia Valero
A Espores ens fascina descobrir la trajectòria de creadors que deixen petjada, i hui tenim la sort de comptar amb una d'elles. Sílvia Valero, a qui coneguem principalment pel seu treball com a actriu, amaga també altres facetes com la docència, la gestió cultural i, fins i tot, una diplomatura en Infermeria. Esta actriu de Carcaixent, ha ocupat els nostres escenaris i pantalles en nombroses ocasions, convertint-se en un referent de les arts escèniques valencianes. Amb tot ara, amb més de dos dècades de professió a les seues esquenes, ha aconseguit el reconeixement de la crítica recollint el Premi a Millor Actriu en els Premis de les Arts Escèniques Valencianes en dues ocasions (per Una vez, una casa i Nosotros no nos mataremos con pistolas), a més de diverses candidatures als Premis Max. Una carrera sòlida que enllaça el teatre de companyies com Wichita Co o Albena amb la ficció televisiva, i d’això parlem amb Sílvia, que demostra una gran sensibilitat per la condició humana —potser per eixa vocació sanitària que conviu amb l'artística—, esguitant les seues respostes de referències vitals que són una prova de que ella sap molt bé que habitar l'escena és, al cap i a la fi, habitar la vida.
Quin és el teu primer record de natura?
He de dir que tinc molt mala memòria, encara que parega mentira. Si recorde les coses generalment és per veure les fotos que tenen els meus pares de la meua infància i dels viatges que corríem fèiem.
Recorde visitar la ciutat encantada de Conca, supose que era un viatge típic de les famílies en els anys huitanta.
I recorde menjar-me la mona, l’ou dur i la xocolatina Meybel en pasqua a la Font de la Parra, a Carcaixent.
I el lloc més verd i espectacular que has visitat?
Les catarates de l’Iguassú.
Contan’s una anècdota feliç que hages viscut davall d’un arbre.
Quan el meu fill Pedro tenia vora dos anys i mig i vam estar jugant i rient moltíssim. Estem en un paratge natural, però com tantes vegades, no recorde exactament on era.
Recorde la terra, els arbres, alguna que altra pedra que se’ns clavava…
Potser no és una anècdota molt original, però soc molt, molt feliç rient amb els meus fills. És una de les coses que més m’agraden en este món, riure amb ells.
Et va tocar mai fer de planta en alguna obra de teatre?
Sí! D’arbre de Nadal a l’escola. Molt, molt xicoteta.
Recorde que jo volia ser un personatge més principal de la trama, però em va tocar ser arbre!
Un personatge que hages interpretat i que haja planta’t una llavor en tu
Tots els personatges que interprete sembren alguna cosa en mi.
De fet, sent que són una part de mi. Així que podríem dir que jo també sembre alguna cosa de mi en ells.
Tens alguna peli o llibre que t’haja marcat on la natura siga la protagonista?
Un dels últims llibres que m’he llegit, HAMNET, de Maggie O’Farrell, no és que la naturalesa en siga la protagonista, però un dels seus personatges principals sí que hi té una relació molt intensa.
Un paisatge que podria inspirar el teu proper treball
No n’estic segura, però quan intente col·locar-me en un punt de partida en el meu treball que m’aporte tranquil·litat, sempre somie amb estar o bé en una platja deserta amb aigües cristal·lines i tranquil·les; o en un prat verd, immens, amb un cel blau que ho abraça tot fins on arriba la vista.
Un sabor vegetal que odies i un que et fascine
Odie les bledes.
Em fascinen les cols de Brussel·les.
Segur que hi ha algun registre o gènere que encara no hages explorat. En quin jardí t’agradaria ficar-te ara?
M’agradaria fer un thriller. No és que m’apassionen especialment, però com que no n’he fet mai cap, estaria bé provar-ho.
Per a tu un jardí botànic és un espai per a…
Desconnectar i connectar al mateix temps.
