Quan els murs floreixen: el llenguatge del muralisme botànic

La botànica i l’art no són matèries separades. Antigament, abans de l’aparició de la fotografia, la il·lustració botànica era l’única manera de tindre un registre de les plantes i era essencial per al seu reconeixement i distinció. Els imperis van créixer i les plantes començaren a ser símbol d’estatus. L’ús científic es va difuminar davant de l’estètic i les flors passaren de ser actrius secundàries a protagonistes. En la societat actual, una planta continua sent molt més del que pareix: és un regal, és un consol, fins i tot és un símbol. La vegetació pot servir per a expressar una idea o enviar un missatge; pot ser una manera de cridar la gent a escoltar i a mirar.

I, quina millor manera hi ha de trobar eixa gent que als propis carrers? El muralisme va nàixer com un camí per a democratitzar l’art, per a alliberar-lo de l’elitisme dels museus i posar-lo a l’abast de les masses. Des dels seus inicis s’ha utilitzat com a forma de protesta; llenços que plasmen els problemes d’una societat. No és difícil pensar que es podrien combinar ambdues disciplines per a contar eixes històries que el món hauria de conéixer. 

Ací és quan apareix el muralisme botànic, una disciplina que consisteix a pintar en l’exterior murals amb motius vegetals. L’objectiu original no es perd; encara son un mitjà per transmetre un missatge. I en aquest cas, el missatge se centra en la natura, en retornar-li la importància que mereix i lluitar per, i a través, d’ella. Però, a més, també té una finalitat estètica, que insufla vida als pobles i ciutats i alegra l’arquitectura. Aquesta manera de crear art és la que empren quatre artistes per a lliurar les seues lluites: Doa Oa, Mona Caron, Ouizi i Raquel Rodrigo. Cadascuna empra una tècnica distinta i il·lustra una història diferent, però totes ho fan mitjançant la pintura, en superfícies urbanes, de flors i plantes. 

Doa Oa, visibilitzar amb el color

Doa Ocampo Álvarez, coneguda artísticament com a Doa Oa, és una artista gallega compromesa amb el medi ambient. Va estudiar Belles Arts a Vigo i la tècnica la va anar aprenent amb la pràctica, però el fet d’haver crescut rodejada dels paisatges de la Ribeira van fer que desenvolupara un profund amor per la botànica. Gràcies a la seua formació en fotografia, va començar amb col·leccions d’aquestes que retrataven distints ambients, majoritàriament naturals. Així, va crear un dels seus característics ulls, amb els quals ha dut a terme diversos programes, que plasmava a distintes superfícies per tal d’incitar a la gent a veure, a fixar la vista un moment en allò que ella assenyalava i a ser conscient. 

En 2014 començà el seu projecte Reforestando, una iniciativa per a rebrotar espais oblidats amb espècies vegetals. En total acumula més de 50 murals pintats a Espanya, Portugal, Itàlia, França, Kosovo i el Marroc. A més, va ser la dissenyadora del mural Citrus del Jardí Botànic, part d’aquest programa i que es trobava al seu mur del carrer Quart plasmant tota la natura que amaga aquest oasi. El mur es pogué visitar entre 2018 i 2022, i es convertí en tot un reclam per al públic. 

El projecte és una manera de donar una nova vida a alguns racons urbans i posar en valor la natura que ens envolta. Les tiges, les flors, les fruites, tot està triat minuciosament segons la flora autòctona de cada lloc, els seus usos medicinals i gastronòmics o les espècies viatgeres. El seu herbari mural posa l’accent en la necessitat de respecte i conservació d’aquests elements naturals que, per desgràcia, per a molts són desconeguts. Doa Oa retorna la vitalitat als llocs i, alhora, visibilitza la flora que tan acostumada està a passar desapercebuda davant d’uns ulls que la donen per feta. 

Mona Caron, mala herba mai mor

Mona Caron és una artista suïssa que es va convertir en muralista a la ciutat de San Francisco, i que participa activament en moviments socials que comunica a través del seu art, allò que ella anomena artivism. Especialitzada en murals a gran escala i realitzats en espais públics, inicialment Caron centrava les seues obres en contar la història de San Francisco i parlar del seu futur. Entre 2010 i 2012 va començar a crear i publicar vídeos d’animació on les plantes silvestres sorgien a través del paviment. Escollia llocs emblemàtics per a tractar distintes iniciatives socials. D’aquest menut projecte personal, va nàixer un conjunt de murals arreu del món que reivindiquen les males herbes.

De fet Malas hierbas és el nom de la sèrie mitjançant la qual l’artista pretén buscar un lloc per a les plantes a les quals ningú volia fer espai. Usa una tècnica que consisteix a utilitzar el pigment de la molsa mesclat amb altres ingredients per a generar diferents tonalitats: la fitografia. En la seua obra l’objectiu és retratar la resiliència d’aquestes plantes que creixen en quasi qualsevol lloc, arrelen en les esquerdes i tornen, encara que les xafem o les arranquem. Mona Caron ens envia un missatge sobre la resistència i l’adaptació als canvis, tan freqüents en un món que no és el mateix dos dies seguits. Les males herbes singulars que ella troba resistint en el paviment ara decoren els carrers, pintades en edificis altíssims on mai més les tornaran a xafar. 

Ouizi, la feminitat mitjançant les flors

Louise Jones, coneguda professionalment com a Ouizi, centra la seua obra en el món floral. Va nàixer a Los Angeles i la seua obra començà a obtindre reconeixement quan es va traslladar a Detroit el 2014 i es dedicà a pintar murals de flors. Malgrat que la seua trajectòria se centra en la pintura, també té coneixements sobre dibuix i gravat. Pel que fa a la seua passió pel món vegetal, es deu als moments que passava en la seua infantesa amb la seua àvia al jardí i a la gran admiració que sent pel treball de l’artista Georgia O’Keeffe, qui va ser la inspiració perquè ella estudiara pintura. 

Ella mateixa conta que les flors tenen un significat especial, ja que les relaciona amb el seu propi cos i la feminitat. Utilitza aquest tipus de motius per a connectar amb el seu costat més femení, abraçar-lo i explorar-lo. El seu art es veu influenciat per la seua ascendència xinesa, la vegetació i, moltes vegades, la seua pròpia imaginació. Una manera de donar color als paisatges urbans, així com una potent reflexió sobre el significat de la feminitat i la seua expressió, això sí, convertides en un camp de flors.

Raquel Rodrigo, brodar per fer art

I per acabar, ens venim més a prop de casa amb Raquel Rodrigo, una artista valenciana que ha inventat la seua pròpia tècnica artística: l’arquicostura. Aquesta és una fusió de l’arquitectura i la tan invisibilitzada costura, brodant edificis o construccions. Rodrigo va estudiar Belles Arts a València, on va descobrir la seua passió per l’espai que l’envoltava. Poc després es va mudar a Madrid, per tal d’explotar aquesta passió, i va estudiar aparadorisme, encara que les casualitats li tenien preparada una sorpresa. L’any 2011 va haver de decorar un aparador per a la revista Nuevo Estilo, una de les principals revistes de decoració d’interiors del país. Però, casualment, el negoci era una sastreria i ella va decidir emprar el punt de creu, una tècnica que coneix des de ben menuda.

Rodrigo pretén això mateix amb el seu art: rescatar i donar el lloc que es mereix a la costura, històricament associada amb el món femení. A més, parla a través del punt de creu amb motius florals, fàcilment associables a la llar. Les seues obres s’han vist en parts del món com l’Aràbia Saudita, Milà, Londres i València, entre moltes altres ciutats. El que va començar com un treball individual, ara és tot un equip de dones brodadores que elaboren cada peça a mà.  Una manera de traure a l’aire lliure un art sempre amagat entre quatre parets.

Amb tot, quatre dones amb quatre maneres diferents de fer art urbà, però amb un objectiu comú: donar veu. El món vegetal és tremendament important i elles fan que no el donem per fet, contant-nos les seues històries a través de les plantes i les flors. Podem dir que al segle XXI el muralisme botànic s’utilitza per a reviure la importància de la flora; esperem trobar un segle vinent on això ja no siga necessari.

I si vols saber més: