10 preguntes verdes a… José María Lozano
Fa poc el Consell Valencià de Cultura organitzava una trobada sobre el turisme cultural en el qual es reflexionava sobre la situació que viu actualment en la nostra Comunitat i si és possible que convisca amb l'anomenat “de sol i platja”. Des del Jardí Botànic som també un espai turístic però que ofereix una experiència científica que va més enllà de l'oci, per això ens interessa tant el tema i li hem llançat les nostres preguntes verdes a l'arquitecte José María Lozano, actual president del CVC. Li preguntem pel seu passat, per les seues aficions botàniques, perquè potser és la nostra experiència en l'entorn natural la que marque quin tipus de turista som quan deixem arrere la nostra casa i ens llancem a veure món.
Quin és el teu primer record de natura?
La neu. Vaig nàixer a Burgos i la neu em semblava literalment natural fins i tot al carrer, al costat de la Catedral. També vull recordar un episodi en la carretera, enmig de l’estepa, i l’estampa d’un llop. Encara que a vegades dubte si ho vaig viure o, simplement, ho vaig sentir comptar tantes vegades. És memòria de l’una o l’altra forma. I les vaques, eixes les recorde molt bé, trillant el blat o en l’estable al costat de casa. Vaig aprendre a munyir.
Quina de les quatre R practiques més: reduir, reutilitzar, reciclar o recuperar?
Estan estrictament relacionades. La primera regla del reciclatge és la reducció de volum o grandària, per a l’optimització del transport i emmagatzematge. Reutilitzar és una fase -no sempre factible- però clarament desitjable. Segona oportunitat, segona vida, són expressions que van més enllà de la utilitat fins i tot. Recuperar és un terme que m’agrada especialment pel que té de pròxim a la meua professió d’arquitecte. Abans -i no pretenc cap nostàlgia- els germans heretaven la roba dels més majors (jo ara “herete” la dels meus nets jovenets) i les croquetes o la roba vella es feien amb les restes ja previstes de l’olla. Així que, amb tota modèstia, crec practicar les quatre, perquè així m’ho van ensenyar des de xiquet.
Una espècie vegetal favorita i un lloc on trobar-la
Ufff! La pregunta és molt àmplia. Jo estic boig per les hortènsies i amb la calor no es donen bé. La buguenvíl·lia m’encanta en totes les seues coloracions. És
molt capritxosa, però quan li agrada un lloc s’apodera de tot visualment. Al meu balcó tinc vinques blanques, que van nàixer en La Iruela, en la Serra de Cazorla, i porten ací ja un any. Tinc un amic jardiner que cuida el roserar del Jardí del Túria millor que si fora seua. I la té feta un pinzell. Totes les flors són belles, encara que siga una vulgaritat dir-ho.
D’arbustos m’agrada l’aranyoner i l’esbarzer, també el boix. Tots de climes més freds. Com la falaguera (encara que he aconseguit aclimatar una). I en arbòries el ginebre, el teix, l’olivera i la palmera. Penetrant la jàmila dels olivers altius d’Hernández i Jaén. I l’eucaliptus monumental del Barranc del Pedrís de Paiporta, digne mereixedor del guardó pel qual aposta. També la jacaranda que adorava Rita Barberá. Com a guia soc molt dolent, però és qüestió de buscar les.
La tardor és temps de…
Triar entre les estacions em costa tant treball com buscar favorits en qualsevol tema. És qüestió d’ambició. El que mai em passa és enyorar una estació quan estem en una altra. Al meu poble, a l’estiu i a ple sol, és freqüent saludar-se amb un complaent “no fa gens de fred”. És com tindre “bon rotllo” amb la naturalesa. Que a vegades costa i sembla que ella s’estiga venjant cruelment d’alguna cosa que fem malament. Té una llarga tradició l’enuig dels déus i l’extermini de la seua creació humana. Però bé, la tardor, i en la nostra latitud més, és preciósa. El paisatge és una festa d’ocres i glaucs que els millors impressionistes han sabut immortalitzar. I és com una treva, entre l’estiu i l’hivern. Entre el sol de la platja i el de Nadal. Clar que també m’agrada la tardor. És temps de tot a la tardor.
Un jardí per a perdre’s
Quan responc a aquesta pregunta, que no és infreqüent entre els meus convidats, sempre comence pel que ara deixaré per a l’últim lloc. I a risc de posar-me cursi o pedant (o les dues coses alhora) diré, com el clàssic, que València és un verger i, en termes més sofisticats, que l’ecosistema verd que formen L’Albufera, l’horta periurbana i el Jardí del Túria amb el seu Parc de Capçalera, no té parangó a Europa.
I si els Vivers, Jardins del Real que encara mereixen major manyaga, els de Monforte o Aiora, el de Polífil entre els més recents, estan en l’agenda obligada dels amants dels jardins, la primavera atesta cada any eixa capitalitat verda que València manté. I un rosari de jardins menors, públics i privats, com ho és el
jardí romàntic del Palau de Forcalló que gaudim en el CVC i emmarca el meu despatx.
Perdre’s, la qual cosa es diu perdre’s, no és el que passa al Jardí Botànic de la Universitat de València. Visitar-ho és una vivència tan bella com didàctica. Una delícia per a l’aficionat i un banc de dades per a l’expert. La seua història i la provada competència de la seua gestió fan d’ell un lloc per a trobar-se en esdeveniments culturals i científics. Però sí, és compatible amb “perdre’s” en bona companyia o llegint en solitari (ho vaig fer amb la poesia de María Beneyto recentment) i somiar amb un món millor.
Una aroma que sempre et recorde al camp
Com són les aromes! Em ve al capdavant aquella novel·la de Patrick Suskind que després es va emportar al cinema. M’embadaleix l’olor d’herba recentment tallada. En les pinedes denses l’olor de la resina arriba a embriagar. I la flor del taronger, quan València fa olor de flor del taronger -jo crec que encara ocorre se t’obliden els cotxes. Té alguna cosa de pervers, però també em priva l’olor de la fusta recentment tallada. Hauria d’haver-hi tastos a cegues de fusta recentment tallada. I em fascina la terra mullada. La bona terra, de cultiu, productiva, ben cuidada i rompuda, que fa olor de noblesa com l’agricultor o el llaurador que la cultiva. I els ramats de vaques o d’ovelles, que tenen una olor característica, càlida, com de portal de Betlem, un gos que les protegeix i un pastor savi que les cuida.
Un llibre important per a tu en el qual la naturalesa siga la protagonista
Supose que he d’eludir la cita de tant de llibre de paisatge, entre ells els de Pilar de Insausti, amb ànim professional o d’investigació. I si parlem de novel·la o d’assaig, sense fer-me a mi mateix el parany de repassar la meua modesta biblioteca, i entenent eixe protagonisme de manera àmplia, se m’ocorre pensar en Delibes o en Cela mentre recorde el famós llibret de Tanizaki sobre una naturalesa molt íntima i domèstica, l’ombra. I molt màgica alhora. Es va fer molt popular en el seu moment aquella novel·la de Mendiluce, Pura Vida, amb la naturalesa de Costa Rica com a fons.
I si incloc el paisatge urbà, reconec la meua debilitat per la descripció poètica de les ciutats i els edificis. Llegir a Paco Brines sobre ELCA és escruixidor per bell.
El canvi climàtic ja ens ha trucat a la porta, arribem tard?
Sempre he sigut partidari del “millor tard que mai”. Quan escric, són dies molt tristos de recordar i les simplificacions no són bones. El canvi climàtic és una realitat constatable. Sé que és provocador, però no té major interés pràctic el desacord -fins i tot entre els científics- sobre les seues causes més directes. Pal·liar-ho i previndre-ho és l’única reacció possible tant per part de l’administració com per l’administrat. Admetent els costos socials i econòmics que comporta. La banalització del fenomen o el fanatisme en l’extrem contrari fan una pinça perversa de confusió entre l’opinió pública, que no ha de percebre’l com a inevitable. Soc defensor d’una cultura del risc, d’una ordenació preventiva del territori i d’arquitectures d’anticipació. En això treballe al costat dels meus col·legues d’investigació en la UPV.
Cercador de bolets, cuidador de bonsais, explorador, florista, recol·lector de llavors… què t’agradaria ser de major?
A la meua edat ja he anat practicant, sense molt d’èxit -i sense trobar un Rolex cadascuna elles. De bolets des de xicotet en la Penya de Bercedo, més major de rovellons i bolets de card en la Serra de Cazorla. Amb el bonsais no em va anar bé, són molt delicats. Però explorar, arreplegar llavors o esqueixos, triar i cuidar les flors dona molt gust. Soc dels quals parle als meus tests. Les anime quan les sembre i vigile el seu creixement. Encara que sovint fracasse. Vaig estudiar Jardineria i Paisatge durant la carrera. He aprés de Carmen Añón i de Kathryn Gustafson i guarde el Deodendron de botànica valenciana com un tresor. L’agro, el camp espanyol mereix un permanent homenatge. I també més recursos de tota mena.
3 coses que t’emportaries a un Jardí Botànic
Coses? A veure, ja ho he fet. En el nostre i en altres llunyans com el Tropical Botanical Garden de Trivandrum, o als Jardins de Giverny on Monet va pintar els seus nenúfars i en els quals he estat recentment sempre amb éssers molt volguts. I, ja ho he dit, un llibre si estic sol m’acompanya. Ara, amb els telèfons intel·ligents no em fa falta tindre cambra. I en pla pragmàtic és aconsellable portar aigua. I gorra en llocs assolellats. Però el principal és emportar-se a un mateix. I deixar-se portar com si tot lloc en el món fora tan plàcid. Ja ho he dit, aprofitar per a somiar amb un món millor.
